Megalomania (II): El vell i el Marc

Parental Advisory: Aquesta entrada és venjativa a tope, per això no s'ometrà el nom de cap personatge a excepció d'un, per evitar demandes.

De la mateixa manera que el destí d'un cadellet de l'Opus és passar per la vicaría, el d'un estudiant de periodisme o comunicació audiovisual és passar per la becaría. Pels que no ho hagin hagut de patir els diré que compleix la mateixa funció que la mili amb els nostres ancestres: no s'apren res però curteix. A mi em va tocar fer la beca a can Catalunya Ràdio compartint redacció amb un llepaculs, un trepa, una histèrica desequilibrada i assatjada sexualment, una vella glòria del teatre sense glòria, un tècnic friki i malcarat (no son adjectius, son sinònims) i un cap famoset. Ens centrarem en aquest últim. I sí, les dones estan descrites amb més detall i maldiença, però ja ho teniu això de ser més complexes.

L'Àlex Gorina com a cap no està gens malament, sabia delegar i no feia el Wyoming ni en públic ni en privat, però com a estudiant de guió potser m'esperava alguna cosa més que redactar entradetes i editar talls de veu per a un programa radiofònic de cinema. Error meu. L'única col.locació digne de l'especialitat que oferia la meva facultat era entrar a la productora El Terrat, però ni això vaig aconseguir. M'agrada pensar que per culpa del despertar sexual lèsbic d'una tutora quarentona, amargada i ressentida amb els homes que respon al nom de Teresa Vilardell, i que va preferir això que a mí. Per suposat, de les meves tasques al programa del Gorina les dues esmentades anteriorment eren de les més glamuroses, però n'hi havia d'altres com anar a llogar cintes al Videoinstan, agafar telèfons, portar cafès o atendre convidats. Així és com vaig conèixer a l'únic personatge d'aquest relat del qual no desvetllaré el nom.

Com la indústria del cinema a Catalunya i Espanya és la que és, al programa sovint hi havia convidats relacionats amb les arts escèniques. Aquella tarda em va tocar rebre un veterà director de teatre multi-permiat i força conegut al nostre pais. Com de costum, em vaig limitar a mostrar-li on podia esperar i a oferir-li alguna cosa de beure. D'entrada ja em va caure bé perquè per variar arribava d'hora i fins i tot el vaig trobar simpàtic l'estona que vem xerrar, més llarga de l'habitual. Quan va ser l'hora, el vaig fer passar a la peixera amb en Gorina i m'hi vaig quedar el temps necessari per locutar l'entradeta de la seva entrevista que jo mateix havia redactat. Després, silenciós mutis per la porta i escales amunt cap a la redacció a enllestir coses pendents. Minuts més tard de finalitzar el programa va pujar en Gorina molt somrient i se'm va atançar directament per dir-me que el director de teatre en qüestió havia sigut molt afalagador amb mi i que li havia deixat l'encàrrec de facilitar-me el seu número i dir-me que li truqués.

Opció A: Malgrat les burles i comentaris que vaig haver d'aguantar per part de l'equip del programa, em vaig apuntar el telèfon d'aquell home per pura ambició. Havia passat prou temps a la facultat com per advertir que el tràfic d'influències és un factor decisiu en aquest món dels mitjans de comunicació. Tampoc pensava trucar-lo, però no se sap mai quan t'anirà bé un conegut amb influències. El que tampoc sabia era que l'Àlex Gorina, marieta i amant dels jovenets com és ell, també havia facilitat el meu número de telèfon al director. Em va trucar uns dies més tard, segurament com a canvi d'estratègia, dient que volia parlar amb mi sobre un projecte. Sé que és de calaix i que ho hauria d'haver sabut i no sospitat, però el cas és que vaig acceptar l'invitació i l'únic que vaig aconseguir és acabar essent furiosament sodomitzat per aquell senyor en un picadero que tenia al centre de Barcelona. Això sí, vaig aprendre dues valuoses lliçons sobre mi mateix: 1) segur, segur que no m'agraden els homes 2) estic preparat per triomfar al món de la televisió

Opció B: Hom era jove i tendre, però no estúpid. Els vaig engegar a tots a pastar fang i encara em vaig emprenyar més quan en Gorina em va confessar que també li havia donat el meu telèfon. Vaig trucar al director fet una fúria per deixar-li les coses clares i em va ruboritzar al assegurar-me, molt digne ell, que estava preparant una obra de teatre amb actors no professionals i que li havia semblat que podria interessar-me. Fins i tot em vaig disculpar. Va acceptar les meves disculpes i va insistir en fer-me la prova perquè em veia ideal per un dels papers. Em va citar a la seva productora. Hi vaig anar. Per fer l'escena era necessari despullar-se. El vaig engegar a la merda. Aquest cop no em vaig disculpar.

Opció C: No ens enganyem. Sempre he sigut un marrà sense escrúpols i en aquell moment vaig veure l'ocasió perfecte per fer forat en la professió. No hagués sigut el primer ni l'últim em arribar a la tele a través de la interpretació. No només el vaig trucar sino que vaig insistir a citar-me amb ell el més aviat possible. Les hores anteriors a la cita em vaig convèncer a mí mateix de que ser 'bi-curious' és la cosa més 'in' del món, però donada la meva nul.la experiència amb homes madurs vaig decidir que em deixaria portar. L'únic lloc on em va portar aquella cita és al moment en el que l'home em va explicar que el fill de la seva actual parella dubtava si estudiar Comunicació Audiovisual i que tot el que volia de mi era que l'aconsellés sobre la carrera. Sí, va ser humiliant, però em vaig rescabalar un any després quan em vaig trobar al fillastre a les festes de Gràcia begut com un hooligan i em va confessar que acabava de perdre la virginitat amb una puta (de professió). Vaig trobar de justícia poètica escampar-ho per la facultat.