dilluns, 2 de març del 2009

Megalomania (III): La primera vegada

Tard o d'hora tots sucumbim a la crida del consumisme. A mi em va arribar amb 16 anys, quan vaig passar de ser un nen amb 100 euros de paga mensual a esdevenir un petit capitalista amb ambicions tan sorprenents com posar-se piercings, treure's el carnet de conduïr o viatjar sense els pares. El problema de la primera feina és que si no te la trobes l'has de buscar, i jo no sabia ni per on començar. Com jo pertanyo a una generació determinada i l'estiu de 1998 les ETT's estaven de moda, vaig començar per aquí. Pels que no ho sapigueu, una Empresa de Treball Temporal normalment és una oficina lúgubre on et busquen feines de merda a canvi de la meitat del teu sou. Les reconeixereu perquè contínuament hi entren imberbes, adults sense formació i disminuïts psíquics. Només les diferenciareu dels putiferis perquè les immigrants hi van de clientes i no com a treballadores.

Quan ets un jove passarell, com jo en aquella època, tens la idea (falsa) de que el món laboral és una cosa molt seriosa on gent preparada i molt professional realitza labors de vital transcendència amb gran responsabilitat. Només així s'explica que aleshores em valorés tan poc com per cometre el gran error d'acceptar la primera feina que em van oferir: mosso de magatzem.
L'endemà m'havia de presentar a les 5 de la matinada a una nau industrial del Poble Nou i preguntar per un tal senyor Antonio (si no es deia així tenia un nom igual d'original). Tan bon punt el capatàs, un senyor gras i calb amb aspecte d'estar de mala guitza per no haver aconseguit dormir en setmanes, va posar l'ull damunt meu va començar la llista de retrets.

- ¿Dónde vas con esta indumentaria? Aquí se viene en manga larga si no te quieres quemar un brazo. ¿Has traído una braga o te tengo que dejar una mascarilla? Porque habrás soldado alguna vez, ¿no?

Arribats a aquell punt, per les seves reaccions a la meva cara d'incredulitat pensava que l'home m'enviaria cap a casa d'una coça. En comptes d'això, em va dedicar un breu gest de menyspreu i va dir. - Bueno, es igual. Te dejo unos guantes y hoy empiezas en la fresadora.

Us confessaré que no tenia ni puta idea del que és una fresadora, però no sonava a carretó per transportar runes, que és el que em van dir a la ETT que faria en aquella nau. La cosa va empitjorar quan em van entregar uns guants de goma de dos centímetres de gruix i em van dur a conèixer el meu company de feina, un paio esprimatxat amb aparença de tenir antecedents penals i parcel.la pròpia a Can Tunis.

- No te has traído zapatos con punta de hierro? Pues vete con cuidao que aquí lo mismo te cortas un pie con una plancha y me jodes a mí que me quedo sin compañero y tengo que acabar esto.

'Esto' consistia en transportar plaques d'alumini de ves-a-saber-quants kilos amb vores afilades pel dimoni fins a una màquina amb una serra radial que les tallava per la meitat, apilonar-les i embalar-les de 15 en 15. La primera se'm va esmunyir perquè no vaig calcular bé el pes i gairebé esclafa l'esprimatxat. Amb la segona em vaig estripar la samarreta i em vaig tallar el braç. Abans d'arribar a la tercera el meu company em va advertir que era de Sant Roc, que no estava per hòsties i que ja em podia anar fent a la idea de fer hores extres perquè necessitava la pasta.

A) Em vaig acollonir. La jornada laboral (de 5 a 14 h.) es va allargar fins les cinc de la tarda i vaig passar les pitjors 12 hores de la meva vida, esgarrinxant-me el cos i suportant els 'cantes flamencos' del meu company. Encara gràcies que la síndrome d'abstinència de l'esprimatxat va evitar que la cosa s'allargés, però em va deixar molt clar que l'endemà seria igual. Malgrat detestar-ho profundament, hi vaig tornar un cop darrera l'altre per por a les represàlies d'aquell quillo. M'aterria deixar-lo plantat i trobar-me'l qualsevol dia pel carrer. Al cap i a la fi, el barri de Sant Martí on jo vivia està a tocar de Badalona. Aquell estiu del meu primer contacte laboral no només em va deixar seqüeles psicològiques sino que també en va deixar de físiques. Arrel d'aquella experiència, per un accident laboral em van haver d'amputar el peu esquerre, provocant l'encantadora coixera que em caracteritza.

B) Allò ja em va semblar massa per un primer dia i no estava disposat a suportar-ho. Li vaig comunicar a l'esprimatxat que abandonava i s'ho va prendre a la valenta. Aleshores vaig trobar bona idea engegar-lo a dida i donar-li l'esquena mentres marxava dignament. Error. A ell també li va semblar bona idea agredir-me per darrera amb la caixa d'eines. Em vaig despertar en una habitació d'hospital amb una commoció cerebral i una oferta d'indemnització per part de l'empresa que vaig acceptar gustosament. Aquell estiu em vaig reventar la pasta en el meu primer viatge amb els amics, a costa d'una sola hora de treball i d'un hematoma aparatós. A dia d'avui, la millor feina que he tingut.

C) Amb penes i treballs, vaig aguantar les cinc primeres hores fins al descans de l'esmorzar. El quillo no em treia la vista de sobre, així que vaig improvitzar l'excusa de que sortia un moment a comprar un entrepà al bar. Em va dir que m'acompanyava i en aquell moment vaig donar per fet que no hi havia escapatòria al marcatge. Un cop al bar, vaig aprofitar per anar al lavabo i em vaig mirar al mirall. Feia autèntica pena. Duia la samarreta més estripada que un punk, tot jo era una taca de greix i tenia els braços plens de talls guarnits amb sang seca. Resignat, em vaig rentar la cara i al sortir del lavabo no em va estranyar que a la porta del minúscul habitacle hi estigués palplantat l'exprimatxat. Sorprenentment, però, s'hi va introduïr tan bon punt jo n'havia sortit i crec que no vaig errat si estimo que el temps transcorregut entre que ell va tancar la porta i jo vaig posar un peu al carrer va ser inferior a una unitat de Plank. Extasiat per la meva recuperada llibertat vaig decidir aprofitar la resta del matí passant per casa de la meva xicota d'aleshores, que al veure la meva fila deplorable va despertar el foc ancestral de l'instint maternal que hi havia dintre seu. I ves per on, el meu acte de cobardia em va proporcionar el primer clau.

18 comentaris:

Super Coco ha dit...

Jo voto per la C, que tiene ese tinte cobarde y de gafotas que a mi entender le caracteriza. Hum, pensandolo mejor la b. Que creo que aun es virgen, vive con sus padres y le enrrolla la madeja de lana a su yaya.

Josep ha dit...

A vostè el tinc per un home intel·ligent, i la més intel·ligent és la C.

Per cert, el 1998 el telèfon mòbil ja era un estri molt comú. No va provar vostè de fingir una emergència? O els seus pares es negaren a comprar-li un?

Anònim ha dit...

Jo voto per la B. Val més que et trenquin la composició estructural de les cames i que et paguin que no pas conviure amb els lobotimitzats presents en gran part de la industria catalana. No voldria deixar passar l'ocasió per destacar el record del meu pas pel sector industrial on els membres més joves (18) amortitzaven l'arribada del sou adreçant-se al Riviera. Des del seu punt de vista analfabetitzat, arreglar-se per paga per follar consistia en posar-se els mocasins amb els mitjons blancs, el nomeolvides i l'anell-segell.

mcarbo2001 ha dit...

Està clar que és la C, però que al seu perfil hi posi que és manco i que ha patit una commoció cerebral farà que la seva audiència es llegeixi el blog amb uns altres ulls.
Aixi doncs, opció D: Todas son correctas.

Markutis ha dit...

@SuperCoco: Que bé em coneix, punyetero!

@Josep: Vol dir? Potser és que el meu barri era especialment miserable però de mòbils no en vem veure massivament fins l'any 2000. Dels pioners no vaig ser, ja li ho dic ara.

@Frank: Se'n recorda de la olor? Una de les coses que més recordo del sector industrial és aquella fortor que t'emportaves a casa. Abans de morir vull anar un cop al Riviera, que a força d'anècdotes alienes s'ha convertit en un lloc mític per mí.

@mare_de_deu: No faci trampes i decideixi's. O sigui valenta i confessi que cap de les tres li fa suficientment el pes, bruixa!

Unknown ha dit...

Quina decepció... pensava que per fi ens anava a parlar de la seva primera incursió en el sexe de forma explaiada i amb pèls i senyals...

Em quedo amb la A. Els nois amb coixera els trobo molt atractius.

... ha dit...

Ja estava jo a punt de reclamar la tercera entrega de Megalomania.. sort que ja l'ha publicat.

Jo em decanto per la B. La commoció i el coagul que no li van saber trobar explicarien les veus que sent i la seva increible habilitat per parlar a l'inrevés. Ara bé, si les veus li diuen que agafi un black&decker i es foradi el cap no ho faci eh? que estan de broma!

Anònim ha dit...

Jo voto per la A. Hi ha gent que es dedica a accidentar-se a les empreses o en cotxe per tal de viure d'assegurances. És una bona opció, he vist penya tirant-se la gran vidorra després d'un "greu accident laboral".

La sort és tenir aquests curros com a algo del passat. Quan ho tens per present forçós és xungo, però ja vas més curat d'espants.

Algun dia hauré de fer la versió chonil. Bé, de fet serveix perfectament el teu post, però canviant Antonio per TOñÑÑiiIItA, dient "recógete er pelo bonita o te van a desí argo". i el "esto" per "palets".

(la soldadora, igual per homes que per dones).

Modgi ha dit...

Pel títol tot sembla apuntar que la c li dona l'aspecte cíclic i ho deixa tot ben tancadet. Però m'encanten els coixos. Imagini l'impacte que causarà al seu perfil:"coix del peu exquerre des dels 16".

Aquesta secció cada dia m'agrada més, Markutis.

Markutis ha dit...

@Kashna: Efectivament, a la meva primera experiència sexual hi va haver pels i senyals.

@Albert: Coneix la metadona?

@iaia: Reclamo des de ja la versió femenina del megalomania al seu bloc. El que no li hagi passat a vostè, mala pècora...

@Modgi: Qualsevol de les tres opcions és una primera vegada. El primer clau, el primer viatge o 'mi primera minusvalía Chispas'.

Valero Sanmartí ha dit...

Primer de tot, voldria solidaritzar-me amb vostè donat que jo tb he passat pel molt menyspreable món de les ETT. Fixi's si n'era d'innocent que el primer estiu que vaig arribar a ciutat pensava que ETT era una cosa bona. "Òstia, si et troben feina i tot. Aquests de ciutat es queixen per no res". Quanta misèria mental, la de llavors...

Acte seguit, passo a votar per la C. Ser mosso de magatzem és un infern si tens un mínim d'intel·ligència i sentit comú. Pensa que amb aquelles poques hores has purgat els pecats fins els 50 anys. I a més un clau de regal. El karma no perdona!

... ha dit...

Metadona? per qui m'ha pres? això és per nenes! Aquí al lab preferim sintentizar-nos altres derivats opiacis d'efectes més localitzats... metadona diu... pfff... :D

Markutis ha dit...

Albert, a mi si em treu del metanol em mata.

Subrrealista!!! ha dit...

Doncs mira,em sembla que jo em quedo amb la C,desprès de dures penes i treballs,sempre va bé un bon polvet,encara que sigui el primer....


Salutacions.

Sagristana ha dit...

Apunti'm la C.

Dr. Muerte ha dit...

A mi apunti'm la A. Tinc debilitat per a les històries amb amputacions i traumes físics. Digui'm romàntic...

Markutis ha dit...

Tanco la votació, no sense fer-vos avinent que cada día m'ho poseu més complicat a l'hora de fer el recompte final.

Interpretant un sol vot per usuari, i de vegades és difícil perquè als vostres comentaris comenceu dient una cosa i després una altre, el resultat és:

A: 4 vots
B: 3 vots
C: 5 vots

Tenint en compte vots dobles i fins i tot triples, la cosa queda:

A: 5 vots
B: 4 vots
C: 7 vots

Per sort meva, en ambdos casos el resultat és el mateix, així que es proclama vencedora l'opció C.
Com sempre, podeu observar-ne les conseqüències al meu perfil.

Unknown ha dit...

eeee... què és això dels vots dobles??

en aquest blog veig massa favoritismes...