Megalomania (III): La primera vegada

Tard o d'hora tots sucumbim a la crida del consumisme. A mi em va arribar amb 16 anys, quan vaig passar de ser un nen amb 100 euros de paga mensual a esdevenir un petit capitalista amb ambicions tan sorprenents com posar-se piercings, treure's el carnet de conduïr o viatjar sense els pares. El problema de la primera feina és que si no te la trobes l'has de buscar, i jo no sabia ni per on començar. Com jo pertanyo a una generació determinada i l'estiu de 1998 les ETT's estaven de moda, vaig començar per aquí. Pels que no ho sapigueu, una Empresa de Treball Temporal normalment és una oficina lúgubre on et busquen feines de merda a canvi de la meitat del teu sou. Les reconeixereu perquè contínuament hi entren imberbes, adults sense formació i disminuïts psíquics. Només les diferenciareu dels putiferis perquè les immigrants hi van de clientes i no com a treballadores.

Quan ets un jove passarell, com jo en aquella època, tens la idea (falsa) de que el món laboral és una cosa molt seriosa on gent preparada i molt professional realitza labors de vital transcendència amb gran responsabilitat. Només així s'explica que aleshores em valorés tan poc com per cometre el gran error d'acceptar la primera feina que em van oferir: mosso de magatzem.
L'endemà m'havia de presentar a les 5 de la matinada a una nau industrial del Poble Nou i preguntar per un tal senyor Antonio (si no es deia així tenia un nom igual d'original). Tan bon punt el capatàs, un senyor gras i calb amb aspecte d'estar de mala guitza per no haver aconseguit dormir en setmanes, va posar l'ull damunt meu va començar la llista de retrets.

- ¿Dónde vas con esta indumentaria? Aquí se viene en manga larga si no te quieres quemar un brazo. ¿Has traído una braga o te tengo que dejar una mascarilla? Porque habrás soldado alguna vez, ¿no?

Arribats a aquell punt, per les seves reaccions a la meva cara d'incredulitat pensava que l'home m'enviaria cap a casa d'una coça. En comptes d'això, em va dedicar un breu gest de menyspreu i va dir. - Bueno, es igual. Te dejo unos guantes y hoy empiezas en la fresadora.

Us confessaré que no tenia ni puta idea del que és una fresadora, però no sonava a carretó per transportar runes, que és el que em van dir a la ETT que faria en aquella nau. La cosa va empitjorar quan em van entregar uns guants de goma de dos centímetres de gruix i em van dur a conèixer el meu company de feina, un paio esprimatxat amb aparença de tenir antecedents penals i parcel.la pròpia a Can Tunis.

- No te has traído zapatos con punta de hierro? Pues vete con cuidao que aquí lo mismo te cortas un pie con una plancha y me jodes a mí que me quedo sin compañero y tengo que acabar esto.

'Esto' consistia en transportar plaques d'alumini de ves-a-saber-quants kilos amb vores afilades pel dimoni fins a una màquina amb una serra radial que les tallava per la meitat, apilonar-les i embalar-les de 15 en 15. La primera se'm va esmunyir perquè no vaig calcular bé el pes i gairebé esclafa l'esprimatxat. Amb la segona em vaig estripar la samarreta i em vaig tallar el braç. Abans d'arribar a la tercera el meu company em va advertir que era de Sant Roc, que no estava per hòsties i que ja em podia anar fent a la idea de fer hores extres perquè necessitava la pasta.

A) Em vaig acollonir. La jornada laboral (de 5 a 14 h.) es va allargar fins les cinc de la tarda i vaig passar les pitjors 12 hores de la meva vida, esgarrinxant-me el cos i suportant els 'cantes flamencos' del meu company. Encara gràcies que la síndrome d'abstinència de l'esprimatxat va evitar que la cosa s'allargés, però em va deixar molt clar que l'endemà seria igual. Malgrat detestar-ho profundament, hi vaig tornar un cop darrera l'altre per por a les represàlies d'aquell quillo. M'aterria deixar-lo plantat i trobar-me'l qualsevol dia pel carrer. Al cap i a la fi, el barri de Sant Martí on jo vivia està a tocar de Badalona. Aquell estiu del meu primer contacte laboral no només em va deixar seqüeles psicològiques sino que també en va deixar de físiques. Arrel d'aquella experiència, per un accident laboral em van haver d'amputar el peu esquerre, provocant l'encantadora coixera que em caracteritza.

B) Allò ja em va semblar massa per un primer dia i no estava disposat a suportar-ho. Li vaig comunicar a l'esprimatxat que abandonava i s'ho va prendre a la valenta. Aleshores vaig trobar bona idea engegar-lo a dida i donar-li l'esquena mentres marxava dignament. Error. A ell també li va semblar bona idea agredir-me per darrera amb la caixa d'eines. Em vaig despertar en una habitació d'hospital amb una commoció cerebral i una oferta d'indemnització per part de l'empresa que vaig acceptar gustosament. Aquell estiu em vaig reventar la pasta en el meu primer viatge amb els amics, a costa d'una sola hora de treball i d'un hematoma aparatós. A dia d'avui, la millor feina que he tingut.

C) Amb penes i treballs, vaig aguantar les cinc primeres hores fins al descans de l'esmorzar. El quillo no em treia la vista de sobre, així que vaig improvitzar l'excusa de que sortia un moment a comprar un entrepà al bar. Em va dir que m'acompanyava i en aquell moment vaig donar per fet que no hi havia escapatòria al marcatge. Un cop al bar, vaig aprofitar per anar al lavabo i em vaig mirar al mirall. Feia autèntica pena. Duia la samarreta més estripada que un punk, tot jo era una taca de greix i tenia els braços plens de talls guarnits amb sang seca. Resignat, em vaig rentar la cara i al sortir del lavabo no em va estranyar que a la porta del minúscul habitacle hi estigués palplantat l'exprimatxat. Sorprenentment, però, s'hi va introduïr tan bon punt jo n'havia sortit i crec que no vaig errat si estimo que el temps transcorregut entre que ell va tancar la porta i jo vaig posar un peu al carrer va ser inferior a una unitat de Plank. Extasiat per la meva recuperada llibertat vaig decidir aprofitar la resta del matí passant per casa de la meva xicota d'aleshores, que al veure la meva fila deplorable va despertar el foc ancestral de l'instint maternal que hi havia dintre seu. I ves per on, el meu acte de cobardia em va proporcionar el primer clau.