dijous, 23 de setembre del 2010

El pòquer de tot plegat

Ja és aquí. És imparable. Fa 10 anys ningú en tenia ni la més remota idea més enllà de les referències cinematogràfiques que ens transportaven a un submón de vici i vides al límit. Ara es passeja a plena llum del dia per televisions i diaris autòctons. El pòquer s'ha instal.lat entre nosaltres. De la mà de les apostes esportives es va colar a les pantalles d'ordinador i ara ho infecta tot. El meu pronòstic és que d'aquí a no gaire s'haurà convertit en l'esport rei. Sí, esport. Així ho va acceptar oficialment el passat 29 d'abril l'Associació Internacional d'Esports Mentals que des del 2008 celebra els seus Jocs en paral.lel a l'Olimpiada, equiparant-lo als escacs. El pòquer podria ser olímpic a Londres 2012. Amb aquest rentat de cara definitiu és qüestió de temps que assoleixi la popularitat necessària per situar-se com a esport majoritari. Actualment s'estima que hi ha 300.000 jugadors de pòquer a l'estat espanyol. Ja és la cinquena activitat lúdica organitzada només per darrera del futbol (779.829 practicants), la caça (411.453), el bàsquet (385.430) i el golf (337.112). Amb aquest ritme de creixement s'espera arribar a 1.200.000 practicants en els propers anys. I tot això en la semilegalitat, un desenvolupament en calces i les estructures encara per fer.


Estem davant l'esport del futur. Perquè? Com s'explica aquest creixement hipertròfic? Jo ho tinc molt clar. El pòquer és el reflexe de la nostre societat. Un mirall sense desviacions que ens retorna l'imatge nítida de com som realment.

1) És democràtic a l'extrem. El poden jugar homes, dones, vells, joves, alts, baixos, grassos, prims, muts, sords, discapacitats... Tots parteixen de les mateixes condicions. No hi ha separació de categories ni calen unes aptituds inicials.

2) No premia l'esforç. El pitjor jugador d'una taula pot guanyar una mà al millor si té més sort i millors cartes.

3) Despenalitza el fracàs. La presència de l'atzar justifica la derrota. A més, si a gairebé tots els esports hi ha un sol perdedor i un sol vencedor, a una taula final de pòquer els perdedors són majoria. Fins al punt que hi ha premis econòmics per a tots en funció de la proximitat a l'èxit.

4) És immoral. Accepta l'engany com una part del joc i permet actituds destinades a desconcentrar al rival. No respecta la jerarquía. Un marrec de 18 anys pot abusar d'un senyor de 67 o a l'inrevés. No entén de noblesa. Algú amb moltes fitxes pot anar descaradament a per algú que en té molt poques amb l'intenció de deixar-lo sense res. Tot està acceptat i no té càstig.


5) És desacomplexadament materialista. La glòria està en funció dels diners. No admet consideracions estètiques a la forma de jugar perquè simplement juga millor qui més guanya.

6) És un joc associal. Es pot jugar còmodament desde casa en soledat i fins i tot en el pòquer presencial no cal comunicar-se. Pots passar-te hores jugant al costat d'una persona sense dirigir-li la paraula. Hi ha jugadors que literalment es fiquen en una bombolla amb els cascos a les orelles, una gorra i unes ulleres de sol.

7) És enganyós. Qualsevol persona es pot fer passar per un expert jugador de pòquer amb l'actitud adequada. És ideal per a farsants. Cap signe extern determina les qualitats d'un jugador per al joc, al contrari del que succeeix amb el bàsquet o el rugby.

8) És immediat. No dóna cap importància al passat ni al futur. Només compta el present. Una sola bona mà pot ser més beneficiosa que les 10 anteriors perdudes. Més encara, haver guanyat els dos torneigs anteriors no et dóna cap avantatge de cara al següent.


9) És aparent. Jugar a pòquer mola. Ser jugador de pòquer et defineix i si ho converteixes en la teva activitat principal encara més. És un estil de vida atractiu. Dota a la teva personalitat d'una sèrie de valors afegits com ara la masculinitat, el cosmopolitisme, l'astúcia, la perillositat o el risc. Un premi substanciós quan en realitat et dediques a viatjar de casino en casino combinant cartes de colors durant hores i hores.

10) És nociu. Ignora premeditadament els seus perills amb la promesa de l'èxit i el caler fàcil. Si algú es queda enrere, si algú cau en la ludopatia o s'arruïna, l'escup. Carrega tota la culpa sobre l'individu malgrat tota la seva estructura està muntada per atraure perdedors. Mai assumeix la seva part de responsabilitat. Juga amb els sentiments, les necessitats i les flaqueses de la gent. És implacable.

7 comentaris:

Doctor J ha dit...

M'ensumo que ja li han fotut un sablazo en una mala mà....

Remitjó ha dit...

Apologia del joc!


No em creurà, però no he jugat mai al pòquer, però amb totes les virtuts que vostè ens mostra hui, demà mateix em pose.


Potser així puga lligar...

Anònim ha dit...

Diuen que John von Neumann, un dels grans matemàtics del segle XX, era un jugador de pòquer més aviat mediocre. Ell desenvoluparia la teoria de jocs, la idea de jocs de suma zero, el dilema del presoner i tot allò que fa que els economistes mereixin un tret al clatell. Tota aquesta mamonada del pòquer fa que cada cop sigui més difícil trobar parella per jugar a la botifarra.

Anònim ha dit...

Jo una vegada vaig jugar (en viu, en persona i amb calers, sino no conta) i vaig perdre perquè em vaig cansar de jugar tanta estona i només volia que s'acabés. Qué trist...

Anònim ha dit...

Molt bo!

Anònim ha dit...

I vostè hi juga? o es disfressa de jugador experimentat amb una cigarreta penjant del llavi i un posat xulesc? Si es disfressa trobo que deu ser divertit. És com els que es guarneixen de bomber o de policia per satisfer les fantasies de la xicota. Jo, encara no he aconseguit que el meu maridet es disfressi de res per jugar. Em sembla que ho troba una "mariconada". A mi m'encantaria que un dia aparegués vestit de psiquiatre o de poli buscant guerra, però em sembla que no.
ai, ara m'he anat del tema. Vos ja sabreu perdonar-me Sr. Markutis

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Ja fa molts anys que no hi jugo. A mi m'agrada el poker sense fantasmades. El poker de tota la vida. 5 cartes amagades. 1 aposta. Et descartes i tornes a apostar. I sense ulleres de sol, sense auriculars i sobretot sense conversa durant la partida. Al gilipolles que els aguanti sa mare!