Vull ser blogger

Crítica cinemabiogràfica

2011-01-17T16:52:00.000Z

- Estudis universitaris: La premisa és molt il.lusionant però a mida que avança l'argument ja es veu que no complirà les expectatives. La continues veient amb l'esperança d'un cop d'efecte que desemboqui en un final engrescador que no arriba. El metratge es fa excessivament llarg i en surts buscant justificacions a la sensació d'haver malgastat el teu temps. T'agradarà si et va agradar... Lost.

- Vida sentimental: T'hi enfrontes amb l'idea preconcebuda de que ho passaràs malament. Té un repartiment coral de talent irregular. Després d'unes escenes picants i uns quants ensurts van desapareixent els personatges fins que només queden dos protagonistes. Un és el dolent i l'altre és el bo. Dels dos, el que sobreviu es queda sol. T'agradarà si et va agradar... Scream.

- Vida laboral: Tot comença amb una vocació. El protagonista passa per un dur procés de preparació. Per obrir-se pas és agressiu i s'esforça més que els seus rivals amb l'objectiu de llaurar-se un futur brillant. Reb hòsties per tot arreu però aconsegueix superar-se. De manera inevitable la seva carrera genera conflictes en la seva vida personal. Amb els anys, acaba fet merda i amb menys diners i reconeixement dels que creia merèixer. T'agradarà si et va agradar... Rocky.

- Envelliment: D'entrada meravella a tothom només néixer. El batejen i li posen un nom. Es gasten un dineral en proporcionar-li tot el que necessita i fins i tot el que és accessori. Viu una joventut plena d'excessos. Tant bon punt se li esquinça la carrosseria comença una lenta devallada. El deteriorament passa de ser extern a ser intern. Ningú pot evitar que acabi sepultat. La vida se li haurà fet molt més curta del que preveia. T'agradarà si et va agradar... Titanic.

El conte de mai acabar

2010-12-22T18:25:00.004Z

Hi havia una vegada un matrimoni. Ell, poderós i autoritari. Ella, seductora però fràgil. Ell s'hi va sentir atret des del principi. La trobava bella però arrogant. Sentia la necessitat de posseïr-la malgrat que molts cops la detestava i no podia reprimir l'impuls de maltractar-la. Sovint, això va portar la parella a un conflicte on ell feia valer la seva força per imposar-se i evitar el divorci. Durant molts i molts anys la seva relació es va basar en la capacitat d'ella per aconseguir el que desitjava d'ell. Secretament, albergaba l'esperança de fer-lo canviar. Vanitosa com era, estava convençuda de que tard o d'hora el faria entrar en raó.

A ell el sorprenia que per molt que l'acostumés a ser l'ase dels cops ella no perdés mai del tot la rebel.lia. Aquesta tossuderia li resultava al mateix temps desesperant i admirable. Tant tradicional i immobilista com era, de tant en tant es deixava arrossegar per aquella voluntat inesquinçable d'evolucionar i posar-se al dia. Però ella no semblava tenir-ne mai prou. No valorava el seu esforç. Sempre en volia més. Això el posava violent de nou, però ella preferia veure el cantó positiu. Poc a poc, el feia canviar.

Va arribar un punt en el que semblava que ell havia madurat. La violència física va anar donant pas a episodis de violencia verbal. Quin avenç! Pensava ella. I un dia es va veure amb forces de començar a parlar-li d'una relació més oberta. Però ell amb prou feines s'avenia a fer concessions a contracor amb l'esperança de que finalment s'hi conformés. Ella, en canvi, com més tenia més demanava. Volia més llibertat, gestionar els seus propis diners, sentir-se valorada i respectada. Estava convençuda de que ja havia esperat prou temps.

Ell va començar a penedir-se de totes aquelles petites concessions, sospitant que havia sigut un error. El pitjor de tot era la sensació de rebuig. Perquè no l'estimava tal com era? Amb tot el que havia arribat a fer per ella. De debò pensava que estaria millor sense ell? De sobte, va començar a posar en qüestió no només els anhels sino tot allò que ja li havia sigut concedit. I ella, envalentida, ho va trobar tant intolerable que va començar a parlar de separació.

Tot i que li resulta temptador, ell sap que no pot tornar a posar en pràctica la violència. Els temps han canviat i ja no s'aproven aquests mètodes. A més, en aquesta evolució a la que es va deixar arrossegar ha fet amics que no ho veurien amb bons ulls. Ella, que no és ximple, se n'adona de l'oportunitat però dubta si ha prendre mesures dràstiques. De tant repetir-li que és una egoísta i que vol trencar el que ja funciona s'ho ha cregut. Amenaça amb separar-se però té por de no ensortir-se'n sola.

Avui dia la convivència s'ha fet insostenible per a tots dos. Ell va donant cops sobre la taula, conscient de que té la paella pel mànec. Ella s'ha tornat cridanera i replicaire. Els fills veuen a venir que això s'acabarà com el rosari de l'aurora i cada cop es veuen més obligats a prendre part a favor de l'un o de l'altre. Des de fora, el divorci sembla l'única sortida raonable. Ella es diu Catalunya. I ell és el Regne d'Espanya.

Continuarà...

Conyàs de soltera

2010-12-16T12:12:00.000Z

Una parella jove i atractiva entra per la porta d'un pis enrotllant-se apassionadament. Palpen les parets mentre es despullen. Finalment troben l'interruptor i es fa la llum. Una pancarta gegant que diu: “SE'NS CASA LA PILI! GUATEQUE NIGHT” ocupa tot l'espai central del pis. Ampolles de Fanta, ganxitos i entrepans triangulars de Nocilla sobre la taula del menjador. Una senyora enjoiada, de cabell lila i amb una permanent de llibre surt de darrera el sofà amb una polla de plàstic al cap i un matasogres a la boca.

SEÑORA

(Cridant)

Sorpresaaaaaaaaa!

La parella s'atura en sec, enduent-se en un bon ensurt.

PILI

(Mentre s'abaixa la faldilla arremangada de la cintura)

Mama?

SENYORA

(Rient histèricament mentre sacseja la polla de plàstic que duu al cap subjectada amb una diadema)

Despedida de soltera!

Avergonyit, el noi es puja els pantalons i es posa la camisa per dins, que ara li surt per la bragueta oberta. La noia, amb tot el maquillatge corregut per la cara, es pentina els cabells amb els dits.

PILI

(Esbufegant)

Vaig deixar molt clar que no volia fer res especial.

SENYORA

Per sort ta mare no és tan sosa com les teves amigues. A més, si has pogut esperar 29 anys per 'estrenar-te' no vindrà d'una nit.

Es fa un silenci violent. La dona gran s'acosta a la parella i li col.loca la diadema amb la polla al cap de la seva filla.

SENYORA

(Clucant l'ullet al noi mentre acarona la polla de plàstic amunt i avall al cap de la seva filla)

Demà és el gran dia, eh...

JAUME

(Esgarrifat)

Jo és que he de sortir un moment a buscar-me els ous. Que ara mateix no me'ls trobo.

El noi marxa de la sala per la porta, deixant a mare i filla soles.

SENYORA

(Mirant a la porta, estranyada)

Ni un petó de comiat. La confiança fa fàstic.

PILI

…va dir la jubilada amb una polla al cap.

SENYORA

(Acaronant la cara de la noia, maternalment)

Nena, no s'ha de tenir por de la cuca. Pregunta sense por.

PILI
Sobre què?

SENYORA

No siguis antiga! Sobre el triki triki.

Amb un sospir la noia s'aparta de la senyora, llença la diadema amb una polla sobre el sofà i s'hi asseu. La mare fa l'intent de seure al seu costat però encerta amb el cul damunt la diadema amb la polla de plàstic i s'aixeca d'un bot. Somriu. Recull la diadema i se la torna a posar al cap.

PILI

Com t'ho diria... El Jaume i jo fa 3 anys que vivim junts. No és que conegui l'entrada principal, és que coneix fins i tot la porta del darrera.

SENYORA

Doncs si entra ja farem veure que xerrem de maquillatge. Ara digues, et precupa la teva flor?

PILI

Mama... Al meu jardí ja no hi queda ni gespa.

SENYORA

(Ignorant a la filla i submergida en el seu discurs)

No vull que et passi com a mi. Abans de casar-me amb ton pare no sabia el que eren les pessigolletes d'allà abaix...

PILI

Mama...

SENYORA

...i vaig haber d'esperar a quedar-me vidua per esbrinar-ho.

PILI

Mama!

SENYORA

Un consell. Els homes es tornen bojos si t'ho empasses tot.

PILI

Això és massa violent...

SENYORA

(Passant-se la mà pel coll)

Tampoc tant. Tot és relaxar la gola.

PILI

(Incorporant-se d'una revolada)

Prou! No vull parlar més.

SENYORA

(Excitada)

Ara t'escolto! Passem a l'acció!

La Senyora s'acosta a l'equip de música i l'engega. Sona “La Lambada”. Balla ridículament, remenant el cul i amb els braços en la posició característica d'aleta de pollastre.

SENYORA

Vols un cubalibre? Ganxitos?

La noia s'atança a l'equip de música i l'apaga. La senyora s'atança als ganxitos, n'engrapa uns quants i se'ls posa tots a la boca.

PILI

(Perdent els nervis)

Vull que te'n vagis.

SENYORA

(Amb la boca plena de ganxitos)

Pewò si encawa no has wist el wegal!

PILI

I què? Has trobat Colonia Chispas o ja no la fabriquen?.

SENYORA

(Ofesa, arrencant-se la diadema del cap)

Ets una desagraïda. Només volia que tinguessis el que jo no he tingut mai.

PILI

Vergonya aliena?

SENYORA

(Recollint la seva jaqueta, indignada)

Està bé. Me'n vaig.

La Senyora camina fins a la porta i la obre. Abans de sortir, es gira cap a la seva filla amb els ulls plorosos.

PILI

(Penedida)

Em sap greu.

SENYORA

I pensar que he amagat el Norberto a l'habitació per donar-te una sorpresa...

SENYORA

(Al llindar de la llàgrima)

Tracta'l bé, si us plau. A mi m'ha fet molt feliç des que va morir ton pare.

La senyora arrenca a plorar sorollosament i surt del pis esperitada. La noia ho intenta impedir però arriba tard i es troba amb la porta als morros. Gira sobtadament i es queda palplantada amb l'esquena enganxada a la porta, sense moure un múscul.

PILI

(Amb un filet de veu)

Hola...?

Silenci. La noia comença a caminar lentament per la sala en direcció a l'habitació. Sentim altre cop a la mare plorar sorollosament a l'altre costat de la porta, aquest cop de més lluny. Quan es recupera de l'ensurt, la noia continúa caminant sense fer soroll. Amb un dit, obre la porta de l'habitació i descobrim una silueta humana en la penombra, asseguda en una cadira d'esquenes a la porta.

PILI

Creo que ha habido un malentendido...

En OFF: La música de Psicosis.

La silueta no parla ni es mou. Esgarrifada, la noia s'acosta a la cadira i la fa girar. Descobrim un nino inflable completament nuu, amb una mata espessa de pèl al pit, un fal.lus enorme i un retallable amb la cara de Bertín Osborne enganxat al cap amb una goma de pollastre. Xiscla de terror.

Detonant

2010-12-13T20:28:00.007Z

Aviam, intermeuques. Estic donant un cop de mà al nen perquè es veu que li ha agafat fort amb això d'escriure. M'admira i diu que sóc com el pare que mai va tenir. Normal. Quan m'estava barrinant a sa mare sense protecció m'hauria d'haver imaginat que a la llarga em portaria problemes. El que no em podia imaginar és que el sexe anal com a mètode anticonceptiu no sigui 100% fiable. En fi, que m'ha enredat perquè li faci de mentor. Culpa meva. No sé dir que no quan hi ha una ordre judicial pel mig.

Malgastar el meu talent pletòric en una empresa com aquesta és una taca indeleble a la meva trajectòria. El fet més deplorable de la meva carrera des que em van retirar la candidatura al Nobel de Literatura per abús de les subordinades. Colla de primmirats! No he tornat a contractar cap secretària, per si de cas. Però deixem a una banda els personalismes. Parlàvem de mi, del meu talent i de la funció que jo faré en aquest blog del que ara també en sóc autor. Només he posat dues condicions:

1) Escriure sota pseudònim per mantenir l'anonimat.

2) L'adoració incondicional dels lectors. Al més mínim indici de crítica, plego.

No m'ho treballaré gens, ja us ho aviso. Ara que ja ha passat el Nobel i s'acosta el Planeta no tinc gaire temps a perdre. Nogensmenys, no us estranyi si teniu la sensació que qualsevol merda que pengi aquí és el millor que heu llegit mai. Ho és.

Gir

2010-12-13T19:28:00.001Z

M'heu trobat a faltar? El que em pensava...

Passaran coses a aquest blog en els propers dies. Per començar, un canvi d'imatge. Quan el vaig obrir la meva única intenció era desfogar-me. I una miqueta també distreure bona part de les meves 8 hores diàries a una feina rutinària com poques. D'altra banda també era un repte. Els meus primers intents de mantenir un blog actiu van ser un rotund fracàs. M'imagino que ara mateix deuen ser al cementiri d'internet amb la resta de cadàvers que van deixar Geocities, Lycos Tripod y Windows Spaces, clucant-li l'ullet a Myspace.

Vullserblogger és un títol al que no li vaig dedicar gaire estona. Parlem clar, està pensat amb la punta de la polla. No n'estic massa orgullós. Però vet aquí que li dec moltes coses: Recuperar la vocació d'escriure, gent coneguda, experiències viscudes i una trajectòria de (molt) relatiu èxit. Tres anys més tard i després de sis mesos de salut delicada he decidit treure-li la respiració artificial. És hora de que torni a caminar. Que es posi en forma. Per això haurà de posar en pràctica nous hàbits. I ja veurem si això no representa també canviar d'amistats. De vosaltres depèn.

Jo és que no em veig amb cor de seguir-vos enganyant. Les meves experiències i opinions no donen per tant. La realitat gairebé mai supera a la ficció.

Desafecció

2010-11-18T13:07:00.001Z

Quan era més jove... Què cony! Quan era jove m'agradava llegir-me les llistes electorals. Mon pare em va ensenyar que tenien truc. Els primers noms eren les cares visibles del partit, els que sortien a la tele o donaven la cara als mítings. A partir del tercer, quart o cinquè (depenent del pes mediàtic de cada formació política) ja no coneixia a ningú. Desenes de persones desconegudes que resultava divertit imaginar físicament pel nom i cognoms. Però al final sempre hi havia sorpreses. Un o dos noms mediàtics que cada partit situava en els últims llocs de la llista o entre els suplents. El pare deia que això passava perquè els que anaven al final de la llista gairebé no tenien possibilitat de ser escollits. Era una manera que tenien algunes persones populars de donar suport a determinat partit sense involucrar-se en política. La gent, que no tenia paciència per llegir la llista sencera, ho sabia i només feia una ullada als primers noms i els últims. A mi em semblava tan curiós i apassionant que vaig agafar el costum de començar a llegir les llistes pel final.

Aquest mes ja he rebut totes les llistes dels principals partits polítics per correu. PSC, CiU, ERC, ICV, PP, C's i PxC. Totes menys la d'en Laporta, que deu pensar que no necessita més propaganda. Tampoc m'ha arribat la d'en Carretero, però és evident que no em necessita. En quant a la Nebrera, de la que tampoc he rebut res, gairebé que ho prefereixo perquè estic molt decebut amb la seva campanya. Fets, no paraules!

Però, tornant al tema, a cap de les llistes que he rebut fins ara hi ha bonus tracks. Això de tenir gent coneguda avalant la teva llista amb el seu nom ha passat a millor vida. És més, si fessim un anàlisi dels noms que apareixen a les llistes estic convençut que trobariem més pixatinters de carrera que polítics vocacionals o de raça. La militància s'ha convertit en una carrera professional. I per fer-ho encara més irònic es tracta d'un sector precari. Fa temps que observo que els nostres polítics cada vegada són més joves. M'atreveixo a dir que no és que hi hagi una nova fornada d'idealistes desitjant involucrar-se en política. El que hi ha és tota una generació desitjant engrapar la mamella del sou públic per sortir del mileurisme. Una inversió que no paga la pena sense l'horitzó del càrrec administratiu.

Recolzar un partit polític en els temps que corren s'ha convertit en un acte d'heroisme que ningú està disposat a realitzar de manera desinteressada. I jo em pregunto: Si tenim uns candidats incapaços d'entusiasmar la seva pròpia gent preténen que nosaltres els votem? Igualets que l'Obama, vaja.

El.lipsi

2010-11-13T19:37:00.000Z

Hi ha coses que es donen per suposades. Per això no en parlem i les deixem en el.lipsi. Coses que tothom fa però en principi no cal que les vegi ningú, com ara cagar, masturbar-se o cantar a la dutxa. De fet hi ha una por més que racional a que aquests petits moments d'intimitat esdevinguin de domini públic. A casa meva erem cinc persones per un sol lavabo i ja fa temps que tinc webcam, o sigui que ens centrarem en això de cantar.

Fa escassament 10 minuts que m'he vist violentat de manera brutal. Tornava a casa després d'anar al cinema a veure Scott Pilgrim Vs. The World amb un amic i enganyat per la falsa sensació d'intimitat que dóna l'interior del meu cotxe m'he deixat portar. Descriuré breument la situació perquè us la pogueu imaginar: himne personal sonant al reproductor de CD's + volum ensordidor + camí de retorn a casa que he fet dos milions de vegades + bona temperatura i finestra oberta + estat d'ànim favorable = m'he posat a cantar. No només això, m'he flipat. Molt. Amb coreografia de cintura cap amunt inclosa.

El final de l'actuació ha coincidit amb un semàfor vermell. Amb el track morint en els últims acords he mirat a la meva esquerra i he descobert un turisme de cinc places al màxim de la seva capacitat. Totes les finestres obertes i cinc parells d'ulls dedicant-me tota la seva atenció. Cinc cares joves i femenines somrient. I el que és pitjor, la conductora subjectava enlaire un d'aquests maleïts mòbils d'última generació que vés a saber quanta estona portava gravant. No m'he quedat a preguntar si l'espectacle havia sigut del seu grat perquè tan bon punt el semàfor s'ha posat verd he sortit com un llamp. Si es tractés d'un rally crec que hauria batut el millor temps del tram entre el semàfor i casa meva.

Mentre escric això no sé quin és el percentatge de possibilitats de que aquesta filmació em peti a la cara navegant pel Youtube o si senzillament quedarà en anècdota privada d'una colla d'amigues. L'únic que tinc clar és que algú s'ha endut com a record una part de la meva dignitat. La part que m'hagués agradat deixar en el.lipsi.

Sandro Rosell facts

2010-10-18T20:48:00.002+01:00

Dissabte es va produir una cosa molt curiosa. Una important institució esportiva va decidir portar als tribunals al gestor que l'ha situat en el moment més àlgid de la seva història. I dic moment àlgid perquè és reconegut per totes les parts que en els últims 7 anys s'han aconseguir més títols i més ingressos que mai. És un fet objectiu. També és un fet objectiu que dels 8 exercicis econòmics gestionats per l'ex-president 6 han donat beneficis i 2 han registrat pèrdues. Curiosament, el primer i l'últim.

Per resumir, el Barça portarà a Joan Laporta als tribunals per haver donat un total de 48 milions d'euros de pèrdues en 7 anys de mandat. I tenint en compte que en aquest últim exercici 2010 se li atribueixen 79,6 milions de dèficit i que les pèrdues heretades per aquells 8 dies de mandat de 2003 pujen a 63,8 milions això vol dir que entre 2004 i 2009 el Barça va generar 95,4 milions de superàvit. La fórmula és senzilla. Si el primer i l'últim any de mandat has perdut 143,4 milions d'euros i al final només et poden acusar de perdre'n 48 en el còmput global vol dir que durant 6 anys no ho has fet tan malament. Ah, sí, i pel mig has guanyat 4 lligues i 2 Champions (54 títols en total comptant les seccions professionals). Una gestió desastrosa.

Però és que resulta que en aquest 48 milions d'euros de pèrdues ens trobem que hi estan comptabilitzats els 60 milions que va haver d'abonar el Barça a Hisenda per impostos impagats de l'època Núñez. I que els 63,8 milions perduts en 8 dies de 2003 surten de la diferència entre el que es va pagar en el seu dia per jugadors com Rochemback, Geovani Deiberson, Christanval, Enke o Mendieta (així fins a 12 crack més) i el preu pel que es van poder vendre. Encara més, resulta que el vicepresident esportiu i màxim responsable de la Junta d'en Laporta a l'hora de donar altes i baixes el 2003 es deia Sandro Rosell.

Però no... No pot ser que n'estiguem fent un gra massa, oi? Perquè agafo la premsa i llegeixo que Joan Laporta va buidar la caixa. I de sobte es confirma el que diaris de Madrid ja estaven publicant des de fa setmanes i que per molt que em trenco el cap no sé qui els hi ho deu haver filtrat: quants euros es va gastar Joan Laporta en paper de vàter, si menjava canapés o crusanets a les mitjes parts dels partits i si fuma Marlboro o Ducados. I em domina la sensació de que Joan Laporta és la reencarnació de Jesús Gil. I agafo la calculadora. I em surt que la suma de despeses personals "injustificades" de la Junta d'en Laporta que s'ha fet pública (ja de forma oficial) les últimes hores és equivalent a 8,5 milions d'euros. I se'm passa pel cap que només que l'actual Junta hagués comptabilitzat el traspás de Yaya Touré al Manchester City a la compta d'en Laporta de la mateixa manera que sí li computa el fitxatge de David Villa aquests 8,5 milions ja estarien eixugats. I poc després Sandro Rosell anuncia que malgrat la seva impecablement austera i estoica gestió l'any que vé calcula que el Barça tindrà 21 milions d'euros de pèrdues. I fet i fet m'adono que a qui més cara li sortirà la broma és al Barça, que ha passat de gaudir una reputació de club modèlic a tenir un ex-president imputat i donar imatge de bancarrota. Tot això en només 100 dies.

Reflexionant una mica sobre el tema, i en vista de que això del judici va per llarg, he arribat a la conclusió que un personatge de la talla de Sandro Rosell mereix la seva pròpia llista de fets rellevants. Heus ací:

- Sandro Rosell és tan mal negociador que no deixa de mamar-se el dit ni a la llotja

- Sandro Rosell és tan rancuniós que no es parla amb sa mare des que va deixar de donar-li el pit

- Sandro Rosell és tan mònguer que passaria un càsting de Gran Hermano sense canviar-se de sexe

- Sandro Rosell és tan inútil que els seus pares s'estimen més la liquadora

- Sandro Rosell és tan dolent que la gent d'Ascó votaria a favor de la Planta de Residuus Nuclears a canvi de que ell no s'hi instal.lés

- Sandro Rosell és tan covard que juga al parxís amb escorta

- Sandro Rosell és tan paranoic que quan truca a Telepizza dóna l'adreça del veï per si el repartidor és un espía d'en Laporta

- Sandro Rosell cau tan malament que a l'orla de la Facultat la resta de companys apareixen amb careta

- Sandro Rosell és tan lleig que va encarregar especialment un DNI amb lletres Comic Sans perquè la foto no destaqui

- Sandro Rosell té tan poca gràcia que un dia es va quedar tancat a l'ascensor amb l'Eugenio i d'allà va sortir l'acudit de Mis Tetas

- Sandro Rosell la té tan petita que després de 20 anys de matrimoni la seva dona ha de fer servir un accelerador de partícules per trobar-se el forat negre.

- Sandro Rosell és tan fill de puta que va néixer en un prostíbul i per trobar-se com a casa al Barça ha reservat el dret d'admissió

I de Bonus Track l'article d'un analista que no és sospitós de Laportista i sí de ser una de les (poques) millors plomes del periodisme esportiu en castellà: AQUÍ

1.000 paraules

2010-10-12T17:30:00.002+01:00

Gràcies a Oxte! (web que tothom hauria de tenir a la llista de favorits del seu navegador) estic en disposició de mostrar-vos una cosa que ens capgirarà la vida per sempre. Una imatge fixa la sola contemplació de la qual derrueix segles de tradició teòrica sobre la bellesa, l'estètica i l'art tal i com l'haviem conegut fins ara. Una nova dimensió, completament inexplorada, del lletjisme. Senyores i senyors, ha nascut l'erotisme de Cantimpalo.

Diuen que una imatge val més que mil paraules però mai abans havien sigut tan necessàries. Aturem-nos un segon a reflexionar sobre el que acaba de passar. Fem un esforç per intentar desxifrar el Codi da Vinci de les xarxes socials sense sucumbir a la nàusea. Què s'amaga rere l'esguard d'aquesta Gioconda que és la barreja perfecte entre Betty Boop i Carmen de Mairena? Mai ningú havia assolit aquests nivells de grolleria amb tan poc. La primera conclusió és que ens trobem sens dubte davant quelcom especial.

La segona conclusió evident és que no cap la possibilitat de que una persona adulta es faci una fotografia com aquesta amb un extrem del xoriço entre les mamelles i l'altre a la boca sense que ens vulgui dir alguna cosa important. Descartem rotundament l'atzar. El gest de les mans ens fa evident que es tracta d'un posat i no la furtiva captura d'un malintencionat hacker immortalitzant una novedosa tècnica de golafre per berenar amb els dits lliures per xatejar. Fins i tot ens assalta l'incertesa de saber si hi ha algú darrera l'objectiu que comparteix l'autoria d'aquest cim de la fotografia amateur.

Un tercera conclusió és que tot en aquesta instantània està cuidat fins al més minim detall per resultar desmoralitzador. La deixadesa i l'abús de lip gloss amb el que s'ha pintat els llavis, el vestit de lluentons de dues talles menys que genera apreciables i descontrolats bonys a la pitrera, la màniga caiguda que deixa al descobert un braç rodanxó i el braçalet que l'oprimeix, l'aspror i la sequedat dels cabells curosament despentinats, l'etiqueta del xoriço remarcant la seva escassíssima qualitat reflexada en aquesta tonalitat rosada gairebé fluorescent i una textura granulosa que fa volar l'imaginació. Fins i tot el color de les parets i l'austera decoració transmeten una tristor que contribueix a potenciar la vilesa del producte final.

Ningú comet tants errors de manera casual ni molt menys els passa per alt quan decideix publicar i exposar-se a nivell mundial. Pot ser que ens estigui aliçonant? Pot ser que l'objetiu últim de l'obra sigui fer-nos mirar en la profunditat de la nostre ànima per descobrir que no hi queda ni un bri de pietat per jutjar la fotografia? És això? Ens està demostrant que a partir de la contemplació de cert punt de decadència estètica tot sens convertim en serafins que custodien el cànon de bellesa? Podem resistir la temptació de convertir-nos en botxins de la lletjor aliena fins i tot en casos extrems com aquest?

Sorgeixen moltes més preguntes. Perquè embotit? Perquè xoriço? Posaria la ma al foc que cadascú de nosaltres, de manera individual i sense coincidir, és capaç de treure 100 objectes de reminiscència fàl.lica que corren per casa i que rebaixarien notablement el nivell grotesc de la fotografia. No sé... Un bolígraf de 10 colors, un plàtan, l'escombreta del vàter. No cal esforçar-se. Feu la prova vosaltres mateixos. És literalment impossible trobar una imatge menys evocadora de la repugnància que l'oli vermellós d'un xoriço lubricant uns pits de talla XXL.

Personalment, necessito desesperadament conèixer l'història que hi ha darrera aquesta fotografia. Si sapigués on para em desplaçaria sense pensar-m'ho dues vegades a la recerca d'aquest ésser inquietant i de respostes. M'ho imagino com un viatje iniciàtic del que en sortiria amb un coneixement pur i una total immunitat al dolor. Millor persona.

Al final no me n'han sortit mil de paraules, només 666. Casualitat? Si vosaltres no us ho creieu, jo tampoc. Afegiu la resta si us vé de gust perquè jo us asseguro que m'he quedat sense.

Estat mental

2010-10-07T13:18:00.001+01:00

Hi ha moltes coses que us esteu perdent ara mateix, desgraciats. Per exemple, Youtube. Sí, allò que els morts de gana com vosaltres feu servir per veure videos de gatets i clips de Lady Gaga. Jo en canvi el faig servir per deleitar el meu esnobisme amb La Blogotheque o assaborir un documental en anglès de 43 minuts sobre la biografia de Satanàs.

Que no us estranyi aquesta repentina hostilitat meva. Senzillament he pres consciència de que sóc millor que vosaltres. No m'he tornat boig. És normal aquesta sensació de rotunda superioritat perquè tinc un tresor que tots envejeu: el temps. Des que sóc un aturat que em pagueu una pasta perquè em faci palles mentre barrino en què malgastaré la propera hora. Això em converteix en el vostre amo i a vosaltres en els meus serfs. Us miro per sobre l'espatlla i em descollono de la vostre miserable existència.

Avui quan m'he llevat a les dues de la tarda la meva major preocupació era decidir si dutxar-me i anar-me'n de putes o quedar-me a casa cremant la PS3 en pijama. Ni tan sols sé a quin dia de la setmana estem. Dimecres o diumenge me la bufa. Ho enteneu ara? Us adoneu de la pena que em feu? Quan acabi d'escriure això em depilaré els genitals per caprici i quedaré amb una menor d'edat a la sortida del cole perquè em sobra tant de temps que fins i tot en tinc per xatejar. Llepeu-me la sola, miserables!

Vodafone

2010-09-29T16:25:00.000+01:00

A continuació una història real. Ahir al migdia decideixo despenjar el mòbil convençut de que es tracta d'un pobre comercial que rebrà tot el pes de la meva còlera acumulada durant una setmana de rebre trucades insistents des del número 1444. Ja n'estic fins els collons. L'únic dubte que tinc és si engegaré a la merda un subcontractat de Movistar o d'Orange. Doncs no, és de Vodafone. Un noi amb accent canari m'anuncia que l'empresa està tan contenta de la meva fidelitat com a client que em regala la connexió a internet pel mòbil durant un mes. L'única pregunta que em formula és si sóc el titular de la línia. Responc amb un monosíl.lab, concretament que "sí". Seguidament em diu que passarà la trucada a la seva supervisora. Una noia amb accent canari entra a la conversa i en nom de Vodafone m'agraeix la confiança en la seva empresa i em repeteix les condicions del regal: un mes de connexió gratuïta a internet a través del mòbil com a premi a la meva fidelitat i... si estic content amb el servei i el vull contractar només hauré de pagar 12 euros mensuals. Aquesta última part no la repeteix perquè és completament nova. S'acomiada amb aquella fórmula tan rabiosa del Don Marc que s'entesten a utilitzar els teleoperadors i es queda en silenci com esperant un comiat de part meva. Em decanto per un molt escuet "Vale". Em penja. En total la trucada dura un parell de minuts.

Una estona més tard rebo un missatge al meu telèfon mòbil. Vodafone em notifica que ja s'ha produït el canvi de tarifa que he demanat i que entrarà en vigor a partir de les 12 de la nit. Em puja la mosca al nas i decideixo trucar al Servei d'Atenció al Client per sortir de dubtes. M'atenen en català perquè així ho vaig especificar en el seu dia. Explico el meu cas a la noia. Primer de tot em vull assegurar que la trucada rebuda era realment de Vodafone. Em confirma que el 1444 correspòn al departament de màrqueting de l'empresa. A continuació vull saber si tal i com m'han explicat a l'anterior trucada em regalen l'internet durant un mes amb la possibilitat de contractar el servei si així ho decideixo. I resulta que no, que ja tinc contractada la tarifa de 12 euros mensuals i si no vull pagar a partir del segon mes m'hauria de donar de baixa. Li explico a la teleoperadora que a mi no és això el que m'han dit i que ni tan sols he donat el meu consentiment pel canvi de tarifa, que senzillament me l'han aplicat. La noia es disculpa tan ràpidament que resulta sospitós. Em pregunta si vull donar de baixa el servei, li dic que sí i en un minut de rellotge tot queda anul.lat.

Puc entendre que hi hagi algú suficientment il.lús com per intentar guanyar-se la vida convencent-me de canviar de companyia, tot i que m'emprenya. Que m'empaitin els que ja em tenen com a client em toca més el voraviu. Però que m'intentin estafar m'indigna. Em sembla absolutament escandalós que Vodafone de manera organitzada es dediqui a encolomar increments de tarifa als seus clients i que n'hi hagi prou amb un "sí" i un "vale" fora de context per justificar-ho. Quantes de les víctimes d'aquest engany faran la mateixa trucada que jo abans de pagar la primera mensualitat de 12 euros? Quants clients trigaran mesos en esbrinar perquè la seva factura telefònica és més gran del normal? I mentrestant, ells Vodaforrant-se.

El pòquer de tot plegat

2010-09-23T18:39:00.000+01:00

Ja és aquí. És imparable. Fa 10 anys ningú en tenia ni la més remota idea més enllà de les referències cinematogràfiques que ens transportaven a un submón de vici i vides al límit. Ara es passeja a plena llum del dia per televisions i diaris autòctons. El pòquer s'ha instal.lat entre nosaltres. De la mà de les apostes esportives es va colar a les pantalles d'ordinador i ara ho infecta tot. El meu pronòstic és que d'aquí a no gaire s'haurà convertit en l'esport rei. Sí, esport. Així ho va acceptar oficialment el passat 29 d'abril l'Associació Internacional d'Esports Mentals que des del 2008 celebra els seus Jocs en paral.lel a l'Olimpiada, equiparant-lo als escacs. El pòquer podria ser olímpic a Londres 2012. Amb aquest rentat de cara definitiu és qüestió de temps que assoleixi la popularitat necessària per situar-se com a esport majoritari. Actualment s'estima que hi ha 300.000 jugadors de pòquer a l'estat espanyol. Ja és la cinquena activitat lúdica organitzada només per darrera del futbol (779.829 practicants), la caça (411.453), el bàsquet (385.430) i el golf (337.112). Amb aquest ritme de creixement s'espera arribar a 1.200.000 practicants en els propers anys. I tot això en la semilegalitat, un desenvolupament en calces i les estructures encara per fer.

Estem davant l'esport del futur. Perquè? Com s'explica aquest creixement hipertròfic? Jo ho tinc molt clar. El pòquer és el reflexe de la nostre societat. Un mirall sense desviacions que ens retorna l'imatge nítida de com som realment.

1) És democràtic a l'extrem. El poden jugar homes, dones, vells, joves, alts, baixos, grassos, prims, muts, sords, discapacitats... Tots parteixen de les mateixes condicions. No hi ha separació de categories ni calen unes aptituds inicials.

2) No premia l'esforç. El pitjor jugador d'una taula pot guanyar una mà al millor si té més sort i millors cartes.

3) Despenalitza el fracàs. La presència de l'atzar justifica la derrota. A més, si a gairebé tots els esports hi ha un sol perdedor i un sol vencedor, a una taula final de pòquer els perdedors són majoria. Fins al punt que hi ha premis econòmics per a tots en funció de la proximitat a l'èxit.

4) És immoral. Accepta l'engany com una part del joc i permet actituds destinades a desconcentrar al rival. No respecta la jerarquía. Un marrec de 18 anys pot abusar d'un senyor de 67 o a l'inrevés. No entén de noblesa. Algú amb moltes fitxes pot anar descaradament a per algú que en té molt poques amb l'intenció de deixar-lo sense res. Tot està acceptat i no té càstig.

5) És desacomplexadament materialista. La glòria està en funció dels diners. No admet consideracions estètiques a la forma de jugar perquè simplement juga millor qui més guanya.

6) És un joc associal. Es pot jugar còmodament desde casa en soledat i fins i tot en el pòquer presencial no cal comunicar-se. Pots passar-te hores jugant al costat d'una persona sense dirigir-li la paraula. Hi ha jugadors que literalment es fiquen en una bombolla amb els cascos a les orelles, una gorra i unes ulleres de sol.

7) És enganyós. Qualsevol persona es pot fer passar per un expert jugador de pòquer amb l'actitud adequada. És ideal per a farsants. Cap signe extern determina les qualitats d'un jugador per al joc, al contrari del que succeeix amb el bàsquet o el rugby.

8) És immediat. No dóna cap importància al passat ni al futur. Només compta el present. Una sola bona mà pot ser més beneficiosa que les 10 anteriors perdudes. Més encara, haver guanyat els dos torneigs anteriors no et dóna cap avantatge de cara al següent.

9) És aparent. Jugar a pòquer mola. Ser jugador de pòquer et defineix i si ho converteixes en la teva activitat principal encara més. És un estil de vida atractiu. Dota a la teva personalitat d'una sèrie de valors afegits com ara la masculinitat, el cosmopolitisme, l'astúcia, la perillositat o el risc. Un premi substanciós quan en realitat et dediques a viatjar de casino en casino combinant cartes de colors durant hores i hores.

10) És nociu. Ignora premeditadament els seus perills amb la promesa de l'èxit i el caler fàcil. Si algú es queda enrere, si algú cau en la ludopatia o s'arruïna, l'escup. Carrega tota la culpa sobre l'individu malgrat tota la seva estructura està muntada per atraure perdedors. Mai assumeix la seva part de responsabilitat. Juga amb els sentiments, les necessitats i les flaqueses de la gent. És implacable.

Malson heterosexual

2010-09-16T13:43:00.001+01:00

Convido a tot el sector masculí que llegeix aquesta entrada a fer un exercici d'imaginació. Imaginem que un bon dia coneixeu personalment a una noia com aquesta.

Suposem, que no és gaire suposar, que us fa tilin. Suposem que reuniu el valor necessari per tirar-li els trastos en una festa.

Ara imaginem que contra tot pronòstic l'interès és recíproc i la noia us fa cas. Imaginem que us captiva el seu somriure, la seva veu dolça i la seva femineïtat. Que a mida que xerreu amb ella us sembla cada cop més simpàtica i menys afectada.

La noia comença a insinuar-se sexualment sense gaires embuts. Esteu trempant per moments. Podrieu estar davant el triomf més èpic de la vostre vida. Només us preocupa no cagar-la.

Imaginem que les vostres dots de seducció aconsegueixen que us acompanyi a casa. Imaginem que per trencar el gel mentre us desplaceu se us acut preguntar-li a què es dedica. I la resposta és que es dedica a fer cinema pornogràfic.

Ara imaginem que no us importa. Que arribats a aquest punt ja era de suposar que hi havia alguna trampa. Que això no us impedirà aprofitar l'oportunitat de la vostre vida. Imaginem que, ben pensat, fins i tot és més morbós. Imaginem les coses que us farà aquesta noia quan arribeu a casa.

Imaginem que comença a despullar-se mentre us menjeu la boca. Que ja no podeu esperar ni un minut més. Imagineu que aquesta noia us ha posat més verros que mai. La resta no cal imaginar-la perquè és la pura realitat.

Bianca Freire: malson heterosexual.

L'increïble història de la paternitat d'Andreu Buenafuente

2010-09-13T19:18:00.003+01:00

Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.

Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.

Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.

Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.

Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...

Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.

Dropo

2010-09-09T16:35:00.000+01:00

Si fessim una enquesta ràpida a la gent que ens envolta una majoria aclaparadora estaria d'acord amb l'afirmació que dormir és un plaer. Això passa perquè la gent no descansa prou hores i perquè llevar-se quan el cos ha dit prou és un luxe de cap de setmana. I no sempre. Hi ha qui manté una disciplina fèrria amb el mínim de vuit hores de son diàries. Hi ha qui pateix d'insomni i s'acostuma a passar amb moltes menys. Hi ha qui fa torns de tarda i es pot permetre anar a dormir de matinada i llevar-se a mig matí. I hi ha qui treballa de nit i dorm de dia. Cap d'aquestes situacions genera rebuig social si és per circumstàncies laborals. Ara bé, com se t'acudeixi dormir de dia per decisió personal hi ha un adjectiu esperant-te a la cantonada: Dropo.

La major part de l'any el dia està dividit en 14 hores de llum per 10 de foscor i algú ha decidit que les primeres tenen més valor. El món està pensat per a tots aquells que estan disposats a viure sota la dictadura del sol. Jo dic que a la merda. De nit és quan fem les coses més rellevants de la nostre vida. N'hi ha prou amb una mica de memòria. De nit son els nostres records més divertits o és quan el món es neteja de persones i es produeix el silenci. De nit reflexionem sobre el que de debò ens importa. La nit és la coartada perfecte per atrevir-se. I sí, de nit és quan més és folla o almenys s'intenta.

No és casualitat que quan algú ens explica que dorm de dia sentim una repentina mescla de llàstima i menyspreu. La llàstima és perquè som conscients de que això el converteix en un marginat. Algú que es veurà irremeiablement empès a estar fora de la societat i relacionar-se només amb éssers nocturs com ell. El menyspreu és perquè en el fons li tenim enveja.

METAmorfosi

2010-08-11T18:23:00.006+01:00

A prop de casa meva, a la cantonada, hi ha un bar. Si m'esforço una mica i trec el cap per la finestra el puc veure des de la meva habitació. És el típic bar de barri. De dimensions reduïdes, gairebé només s'omple quan hi ha partit de futbol i la gent amuntega les cadires al voltant de la pantalla gran de televisió. Té dos escurabutxaques, un futbolí i una màquina expenedora de tabac que manténen viu el negoci la resta de dies. Quan arriba el bon temps planten taules i cadires metàl.liques a la vorera pels que ténen ganes de prendre la fresca. A l'interior no hi caben més de sis taules i una barra amb tamborets que atravessa tot l'espai.

Des de fa molts anys, de fet des que tinc coneixement, a una de les taules de l'interior del bar sempre s'hi asseu la mateixa persona. Un senyor gran. Un home petit, prim i calb. Per la seva taula hi passa molta gent al llarg del dia. Clients conversadors, personal del bar en temps de descans, comercials carregats de papers... No costa gaire fer-se la idea que és l'amo. Una espècie de Padrino que remena les cireres. La seva filla, una dona rossa de mitjana edat i bastant bon veure rejentava el negoci darrera la barra. El marit de la rossa, un culturista canós amb patilles, porta l'altre negoci familiar situat a la vorera del davant: un videoclub. A ell procuro esquivar-lo perquè el mateix dia que em vaig fer soci vaig llogar un video (sí, un VHS) que després se'm va oblidar retornar i encara corre per casa. En definitiva, una familia de quillos en tota regla. Per la manera de parlar d'uns i altres hom dedueix que són andalusos o extremenys.

Fa un parell d'anys que el bar el porta una familia de xinesos que fa més hores que un rellotge. Però el senyor gran, prim i calb continúa assegut a la mateixa taula, manant a crits. O bé els té a sou o bé s'aprofita del respecte reverencial que demostren els orientals pels ancians. L'altre dia hi vaig entrar per comprar tabac i el bar era mig buit. Això em va permetre escoltar amb total nitidesa la conversa del senyor gran, prim i calb amb un vell amic. Sorprenentment, xerraven en català. Els dos amb un accent del Bages que tirava d'esquena. Parlaven de la seva joventut al poble i d'anècdotes viscudes a la fàbrica treballant pels seus pares.

Tot plegat em va fer pensar. Com és possible que sigui el primer cop en 20 anys que sento a aquest senyor parlar en català? Com s'explica que la seva filla no el parli gens ni mica? D'on han tret l'accent andalús? Quines circumstàncies vitals porten a un senyor del Bages a mutar inexorablement en un pater familias de la clàssica estirp garrula de l'extrarradi barceloní? Què transforma un burgès català en un home que parla a crits, es vesteix com un gitano i escolta flamenc les 24 hores del dia? La resposta és evident: una dona.

Pense-m'hi la propera vegada que ens espicassi l'entrecuix per una dona bonica amb la que salta a la vista que no hi tenim res en comú.

Eutanàsia, siusplau

2010-08-01T12:21:00.006+01:00

Eutanàsia. Eu - thanatos. Bona - mort. Provocar el decés d'una persona MALALTA per acció o omissió. Èticament defensable en base a evitar patiments insuportables a l'individuu o la prolongació d'una VIDA ARTIFICIAL.

Revista Yo Dona, suplement del diari El Mundo del dia 3 de juliol:

"Ahora mismo molo tanto que es una pena que no podáis verme. Escucho a Keith Jarrett con una copa de vino en la mano y un cigarro de liar. El tabaco de liar me da un punto muy bohemio. (...)"

Bárbara Alpuente, columnista i guionista de sèries com Casi Perfectos, Fuera de Control, SMS (Sin Miedo a Soñar) i La isla de los nominados, entre d'altres.

Obra magna

2010-07-23T21:26:00.007+01:00

Sembla mentida però entre aquesta fotografia...

...i aquesta altre...

...hi ha un autèntic calvari de cinc setmanes. Un calvari de rentar-se la cara i afaitar-se en un cubell com fa 100 anys. De pixar de bon matí en ampolles d'aigua de litre i mig convertint la teva habitació en el celler de Txumari Alfaro. De sortir al carrer amb unes lleganyes del tamany d'un albercoc perquè no t'has vist al mirall. De cagar a llocs públics perquè a casa no hi ha cisterna que valgui. Mariconades, no? Doncs una imatge val més que mil paraules:

Entre aquesta fotografia...

...i aquesta altre...

...hi ha l'humil.liació de pidolar una dutxa a casa dels amics per a evitar convertir la teva olor corporal en una fidel reproducció dels calçotets de King Africa després d'una actuació. L'odissea de suportar un estiu enganxifós com la revista porno d'un adolescent a base de visites al gimnàs.

I entre aquestes fotografies...

...i aquestes altres...

...hi ha sis setmanes de dinars a bars de menú que farien esgarrifar al dietista del director de Super Size Me. Hi ha una freqüència de visites al restaurant xinès tan exagerada que podria escriure de memòria la Guía Mee-Tse-Ling. I tal quantitat de diners malgastats que amb ells es podria reflotar l'economia de Grècia i amb el que sobri pagar-li el finiquito del Barça a Joan Oliver.

Si a tot això li afegim el fet de respirar més pols que Pocholo Martinez Bordiu, la insofrible convivència amb els manobres i els anys de vida retallats per l'estrés acumulat de discussions amb fusters, lampistes i proveïdors que fan la feina com i quan volen mentres et ténen engrapat pels collons, us puc assegurar que tot aquest procés traumàtic no m'ha canviat només la cuina i el bany sino la vida. Ara sóc molt més intolerant i misàntrop que abans.

Ja ho deia el llibre groixut aquell: Per les seves obres els coneixereu.

Càmping qui pugui

2010-07-13T14:01:00.005+01:00

Aquest estiu serà històric. Aprofitant la circumstància de que el destí m'ha presentat l'oportunitat de fer les que provablement seran les últimes vacances escolars de la meva vida (de juny a setembre) estic cremant les naus. M'he proposat fer totes aquelles coses que mai he fet per vacances. Primer em vaig embarcar en un viatje transoceànic en solitari a l'Argentina. A principis d'agost marxaré amb un amic a la desconegudíssima (per a mi) Catalunya sud, empès per un post prehistòric de l'amiga Què t'anava a dir. A finals d'agost intentaré l'aventura suïcida d'acabar la Pedals de Foc amb 3 persones més que segurament m'hauràn de recollir amb pala del terra, tenint en compte que sóc un fumador passat de pes que el trajecte més llarg que ha fet sobre dues rodes es podria traçar sobre un mapa d'estacions del bicing. I el juliol? El juliol ja m'ha servit per perdre la virginitat en una de les activitats clàssiques de l'estiu: anar de càmping.

Vagi per endevant que l'idea em generava morbo. I no pel fet de compartir el viatje amb tres dones (ja que dues d'elles eren ma germana i ma mare) sino perquè després de tota una vida acumulant tòpics decadents al voltant del concepte La Ballena Alegre tenia grans expectatives. No m'ha decebut en absolut. Aquí us deixo la meva crònica:

Pals. Primera setmana de juliol. 16:45h. Quan vem fer la reserva ja no quedaven bungalows disponibles i no he disposat mai d'una caravana, o sigui que el nostre centre d'operacions serà una mobilhome. Pels que no estigueu familiaritzats amb aquest concepte detestable, una mobilhome és un barracó amb rodes que durant el dia aconsegueix temperatures suficients com per a fregir un ou ferrat sobre les parets o coure'l fins a fer-lo dur a l'interior. No té llits sino sarcòfags, ja que l'única postura possible és mirant al sostre amb els braços sobre el pit per falta d'espai. L'altre possibilitat és dormir com un homòfob. És a dir, de costat i amb el cul arrambat a la paret. Par acabar de fer-ho còmode els matalassos són de molles, l'antítesi de la columna vertebral. Senzillament, no encaixen. Jo crec que el matalàs de molles és la resposta del diable als que diuen que la peresa és un pecat capital.

Mentiria si no confessés que la primera nit, en vista de les comoditats, em vaig preguntar si és gaire intel.ligent que un sector important de la classe mitjana pagui per viure en unes condicions molt inferiors a les del seu dia a dia. Una pista: oi que els gitanos no van de càmping? Una altre reflexió cabdal sobre les condicions de vida del càmping te la fas quan arriba el moment d'anar al lavabo. Compartir dutxes i taçes del vàter amb desenes de persones tindrà els seus inconvenients però no se li pot negar que és un paradís pels restrets en la mesura que sovint et permet sentir a parlar en francès mentre intentes cagar.

A partir d'aquí, tot va anar segons la previsió. Menjar síndria al porxo. Anar sense samarreta. Platja pel matí i piscina per la tarda. Partides de cartes fins a altes hores de la matinada. El gran al.licient de contemplar els partits del mundial al bar de la piscina envoltat d'hordes d'holandesos i alemanys xops de cervesa. I així trascorre la vida en la bombolla del càmping, on com a Gran Hermano t'autodegrades per voluntat pròpia i tot es mangnifica. Serveixi com a exemple aquesta anècdota del penúltim dia:

Ma germana, una amiga i jo decidim llogar la pista de tenis dues hores per a fer uns partidets. Malgrat gairebé sempre és buida, per previsió haviem decidit llogar-la amb 48 hores d'antel.lació. S'ha d'anar a recepció a demanar les claus de la pista. Ens atén una jove guiri darrera el taulell. Amb prou feines m'entén en català però quan ho aconsegueix no sap de quina reserva li estem parlant. Vénen reforços. Una joveneta catalana surt al 'quite' assegurant que se'n recorda d'haver fet la reserva ella mateixa. Mira la llibreta i apareix. Hi ha hagut un error. Pel que sembla la guiri despistada ha llogat la pista a una altre gent a la mateixa hora i ja està ocupada. La joveneta catalana ens ofereix canviar la reserva per l'endemà o esperar a que acabin de jugar. Jo li dic que no. Que en primer lloc havia fet una reserva per aquell precís moment pagant per avançat, en segon lloc marxem a l'endemà i en tercer lloc si ens esperem per jugar ens quedarem sense llum. La joveneta catalana m'intenta tornar a explicar la situació com si jo fos subnormal i no ho hagués entès a la primera. M'indigno.

- Que sí. Que ja t'he entès. Però si jo he fet una reserva primer hauria de tenir prioritat. - li dic.

- No, però això no és així. - em respòn.

- Aleshores de què collons serveix fer una reserva? - replico.

- I que vols que faci? No puc fer res. - Es descollona a la meva cara.

- Doncs que ens buidis la pista, que volem jugar.

- No li puc dir això a aquesta gent, que acaben de començar a jugar.

- Ah, o sigui que a ells no els hi pots fer aquesta putada però a nosaltres que ens donguin pel cul, no? - li dic ja visiblement emprenyat.

- Vols que et torni els diners? - em respòn ella molt digne.

- No, si et sembla te'ls quedes - li contesto - I ja de pas porta'm el llibre de reclamacions.

Ara la que està emprenyada és ella, tot i que ho intenta dissimular. A la joveneta guiri, la culpable de tot plegat, tant se li'n fot. Continúa sense assabentar-se de res mentre una parella de iaios nouvinguts intenta fer-se entendre en català. Un altre company de taulell l'ha de salvar de nou fent-se càrrec dels clients mentre ella segueix mà sobre mà asseguda a la cadira. Ma germana i la seva amiga em dónen suport moral i em diuen que he fet ben fet.

Em porten el llibre de reclamacions i la joveneta catalana me'l deixa sobre el taulell amb un excés de força. No em mira a la cara, com volent deixar clar que li faig fàstic. Jo sóc conscient de que aquestes reclamacions no serveixen de res, així que em proposo omplir el formulari amb el màxim nombre d'insults cap a ella només per tocar-li els collons. Li pregunto el nom, per fer-ho més personal. Mentre m'esplaio, escolto com la joveneta guiri parla en un pèssim castellà amb la joveneta catalana dels iaios que acaben de marxar.

- Es que todo el mundo me habla en catalán y yo he venido a aprender español. - es lamenta la guiri merdosa.

- Claro, normal. No te preocupes que nosotros te hablaremos en castellano. - diu per tranquilitzar-la la joveneta catalana.

Aquesta última conversa atía el meu odi de manera sobrehumana no només cap a l'incompetent de la guiri sino cap a la joveneta catalana. M'esforço per resultar encara més injust i ofensiu en el meu escrit, conscient de que el voldrà llegir. Però em surt fins i tot millor del que esperava, perquè al entregar la reclamació la joveneta catalana decideix llegir el paper davant meu, aixecant la vista de tant en tant per mirar-me als ulls. Jo també me la miro amb un somriure dibuixat als llavis. Quan acaba no fa comentaris, només una fotocopia de la reclamació per a l'establiment abans de retornar-me l'original. Després fa l'intenció de girar-se i atendre altres assumptes.

- Ep, ep! Que encara no m'has tornat els diners. - li reclamo.

- Sí, per suposat. - replica amb la cara vermella de contenir la fúria.

I surto per la porta de la recepció del càmping amb un full de reclamacions que no penso enviar en una mà, els diners retornats a l'altre i el pit de pollastre perquè ma germana i la seva amiga continuen afalagant-me per tenir-los tan ben posats. En realitat acabo de fer el ridícul comportant-me com un autèntic energúmen. Ja sóc un campista de plè dret.

* Per aclamació popular aquí us deixo el famós full de reclamacions només amb lleugeres modificacions per evitar problemes innecesaris. Tinc una lletra de merda, però si cliqueu damunt la fotografia la podreu veure més gran.

Mani/Festa

2010-07-10T23:22:00.004+01:00

M'he de convèncer de que tot el que he viscut aquesta tarda és irreal. He de fer un esforç per recordar-me a mi mateix que només és un miratge. Que la gentada que reblia el centre de Barcelona és una minoria sorollosa. Que l'espectre sociològic que ha passat per davant dels meus ulls, amb tanta i tanta gent jove, no significa res. Que les consignes patriòtiques enceses no són majoritàries. Que l'independentisme no és transversal. Que les xifres d'assistència estan inflades.

Ara més que mai necessito fer-me entendre que aquestes demostracions populars (per molt que es produeixin un dissabte amb sol espatarrant de juliol) desmovilitzen perquè són autocomplaents i no ténen cap influència en l'esdevenir. Que seguim tenint la mateixa classe política i que les decisions es prenen en despatxos remotament distants de la societat civil. Que Catalunya continúa sent un país afeblit on la reivindicació voreja el terreny de l'utopía fins a caure en en el barranc del pragmatisme conformista.

M'he de mentalitzar que demà juga la selecció espanyola i si guanya la final sortirà al carrer la Catalunya veritable, la que m'expliquen els mitjans de comunicació de Madrid i les enquestes. M'he de pessigar per obrir els ulls i adonar-me que ha sigut una febrada. Que demà serà un altre dia. Que no ha servit de res. Perquè si em crec tot el que he vist i sentit aquesta tarda se'm farà impossible assumir que no hi ha un abans i un després.

LoL

2010-06-29T11:55:00.003+01:00

Bé, doncs darrerament la meva vida s'ha convertit en un calvari. No se m'acut un altre manera de definir el que suposa que et despertin cada día a les 8 del matí (de dilluns a dissabte) amb cops de martell i soroll de serra radial, tenir que pixar en una ampolla de Viladrau de litre i mig i anar a cagar al bar de xinesos perquè no tens vàter, no poder-se rentar la cara ni respatllar les dents perquè no tens aixetes, no poder ni mirar-se al mirall per veure la pinta que fas abans de sortir al carrer, sobreviure durant tres setmanes a base de menús llardosos, respirar pols i anomenar llar a un espai infestat de brutícia, runes i plàstics. Sembla que no però són coses que et van arrencant la dignitat. Lo més semblant a un camp de refugiats.

Però si hagués de fer un rànking de molèsties per les putes obres en el primer lloc no hi hauria cap de les coses abans esmentades. No hi ha res comparable al fet de conviure amb un escamot de panxitos. No ho hagués dit mai, però de vegades em sorprenc a mi mateix enyorant al paleta de tota la vida. Aquell senyor que t'ambientava la casa amb música flamenca, necessitava 2 hores per esmorzar i treballava de 10 a 17 hores escaquejant-se el màxim possible.

El panxito no. El panxito et parla de vostè, arriba a les 8 del matí i se'n va passades les 18 de la tarda. No surt ni a esmorzar ni a dinar, es fot un bocata amuntegat amb els companys en un racó de la casa, com si fossin escarabats. Quan no està fent un soroll eixordidor no el sents, no saps on para, però hi és. I això et converteix en un presoner a la teva pròpia casa, ja que no saps mai quan te'l trobaràs i en quina situació. També et demana permís per tot, amb lo qual no para de tocar-te els collons. Com vol ser tan extremadament discret parla en veu baixa amb els altres manobres i de vegades els escoltes riure sense saber si s'està cagant en tota la teva puta familia o si se'n fot del pijama amb el que t'ha vist deambular durant el matí quan t'has atrevit a sortir del teu cau per agafar una ampolla d'aigua de la nevera que tens palplantada al menjador com un alien. I per si fos poc he descobert que no és necessàriament homosexual en el món de la construcció panxita que homes ronyosos i rudes de metre i mig es diguin 'cariño' entre ells.

Creieu-me, és l'infern. Per això si vols sobreviure només et queda un camí, i és el d'exorcitzar la teva mala llet amb humor racista. Ho reconec, em posa l'humor racista. De fet, em posa l'humor faltón. I suposo que aquest és el motiu de que ahir a la nit em descollonés viu llegint aixó: NO TÉ DESPERDICI.

Demà em faig soci del Barça

2010-06-15T21:01:00.004+01:00

I no és perquè estigui engrescadíssim amb la nova directiva. Al contrari. Demà em faré soci del Barça perquè Sandro Rosell va anunciar que pensava "regular" l'entrada de nous socis, limitant les noves altes a familiars de primer o segon grau de socis ja existents. I perquè també va anunciar que a partir d'ara qui no tingui familia del Barça i es vulgui fer soci haurà de pagar la quota d'un carnet de simpatitzant durant 6 anys (curiosament, el que durarà el seu primer mandat en el millor dels casos) abans de tenir dret a ser-ho. O sigui que tinc menys de dues setmanes per entrar a la secta.

Són coses que passen. Ha sigut tornar el nuñisme i ja comencem amb els tics de sempre: conservadurisme, desconfiança, sectarisme, por. En aquest sentit són especialment interessants les dades del sondeig de TV3, que va calcar els percentatges de les eleccions i deia que el perfil majoritari del votant d'en Rosell és un home de més de 65 anys. No puc dir que em sorprengui. Abans de les eleccions ja sabia que em genera mal rotllo que en Rosell porti de la mà gent com Juanjo Castillo, el nét de Casaus i el Charly Reixach o que em puja la mosca al nas la independència d'un president al que li han fet la campanya els del Grup Godó i ha sigut públicament recolzat pels gimnasos DiR, la façana del Princesa Sofía i membres destacats del PSC i d'Unió, entre d'altres membres destacats de l'el.lit barcelonina.

És més, tots els que desconfiem d'en Rosell ens hauriem de fer socis abans de l'1 de juliol. I visca la democràcia.

Les Eleccions del Barça: Jaume Ferrer i Agustí Benedito

2010-06-07T18:57:00.005+01:00

Tranquils que ja s'acaba el suplici. Amb això acabo.

JAUME FERRER

Antecedents: Jaume Ferrer és un dels pocs supervivents que han format part de la directiva del Barça des del 2003 fins al 2010. Sempre en papers secundaris, Ferrer es va beneficiar de les dimissions succesives per anar guanyant protagonisme dins la junta. En els darrers anys son coneguts els seus desacords amb en Joan Laporta, fruït de la desconfiança mútua i amb algún episodi desagradable d'insults a l'avantllotja. Fins i tot se'l va acusar de ser el responsable de filtrar a la premsa l'assumpte de l'espionatge encarregat per Joan Oliver. Des que va fer pública la seva intenció de presentar-se a les eleccions del Barça com a candidat continuïsta, en contra de la voluntat del president, Laporta el va anar degradant en les seves funcions. Finalment, però, s'ha vist obligat a donar-li suport quan Alfons Godall va decidir retirar-se de la cursa electoral com a cap de cartell i aliar-se amb Ingla i Soriano.

Anàlisi: La candidatura de Jaume Ferrer representa el continuïsme més extrem. Tothom sap que la seva relació amb Joan Laporta no ha sigut precisament fluïda però Ferrer no té cap escrúpol en elevar-lo a l'alçada de "millor president de la història del Barça" perquè compta amb arrossegar el vot laportista al seu cabàs. Diu que no vol canviar absolutament res del club, perquè ja funciona prou bé. No s'atreveix a discutir res, ni tan sols el projecte Norman Foster per remodelar el Camp Nou, que tothom sembla coincidir en catalogar d'inviable en la cojuntura econòmica actual. Fins i tot tolerarà la continuïtat de Joan Oliver com a Director General (l'home que el va fer investigar) si això fa que Laporta li mantingui el suport. Això passa perquè Ferrer entén, i afegeixo que amb bon criteri, que aquest és el seu punt fort i diferencial: ser el candidat oficialista. En unes eleccions on tothom es baralla per demostrar que assegura millor que ningú la continuitat dels èxits esportius, és un punt a favor.

El seu gran problema és la imatge. És de llarg el menys seductor dels candidats. El que projecta menys seguretat. Molta gent el veu com un home de palla d'en Laporta per seguir manant al club des de fora. Jo crec que només utilitza el seu suport com a arma però està desitjant treure-se'l de sobre. Un altre punt feble és que s'ha hagut de conformar amb les engrunes de la directiva. Ni Xavier Sala i Martín ni Rafael Yuste, de llarg els homes més carismàtics que quedaven a la junta, s'han volgut unir a la seva candidatura. Que el seu home fort durant la campanya sigui l'eixelebrat d'Albert Perrín és un símptoma claríssim de l'equip humà del que disposa.

Conclusions: A Jaume Ferrer se li ha de reconeixer valentia i capacitat de resistència. Ha suportat tota classe de pals a les rodes des de dins i des de fora del club per sortir-se amb la seva de ser candidat. Parlant clar, ha empassat molta merda per arribar on és ara. La bona noticia és que ho ha aconseguit. La mala noticia que deixa una impressió d'home sense sang, ni orgull, ni principis, capaç de qualsevol cosa per arribar al poder. Del que té pensat fer un cop sigui president no en tenim gaire informació. De fet, si ens hem de guiar pel que ha dit fins ara farà ben poca cosa. Ho deixarà tot tal i com està i l'únic que canviaria es la cara visible. Tinc molts dubtes de la seva competència. Hom suposa que la persona que vol dirigir ho fa perquè té iniciatives i motivacions. Segurament Jaume Ferrer les té, però ens les amaga. No vol merders, no vol destacar. Senzillament deixa que els altres es reparteixin estopa i espera sortir-ne beneficiat. S'ho juga tot a la carta de la por. Si cap dels altres candidat aconsegueix seduïr a una gran part de l'electorat té molts números de guanyar. Seria una victòria al seu estil: sense glòria, per eliminació dels rivals.

AGUSTÍ BENEDITO

Antecedents: Durant l'etapa Núñez, Benedito participa activament en la candidatura d'Àngel Fernández a la presidència del Barça l'any 1997. Posteriorment, és un dels fundadors de l'Elefant Blau, plataforma opositora que lidera Joan Laporta. Tornaria a coincidir amb ell a les eleccions del 2003, treballant i donant suport a la seva candidatura. Tot i no haver format mai part de la directiva sí que va estar vinculat al club durant la presidència d'en Laporta, primer en la Comissó Esportiva i més tard a la Comissió Social. Sobretot en el que fa referència a les seccions. Dimiteix l'any 2009 argumentant motius ètics al fer-se pública la relació de Laporta amb la fallida compra del RCD Mallorca per part d'un grup d'empresaris d'Uzbekistan.

Anàlisi: No sé si em sorprèn tant com als mitjans de comunicació la presència d'Agustí Benedito a aquestes altures del procés electoral. Va ser el primer en anunciar públicament la seva intenció de ser candidat a la presidència del Barça, el primer en trepitjar penyes barcelonistes arreu del territori, el primer en explicar el seu programa, el primer a llençar una pàgina web amb continguts de veritat i en estar present a les xarxes socials. La gent ha tingut molt de temps per acostumar-se al seu nom i anar-lo coneixent al marge dels conductes oficials. És un orador brillant, té les idees clares i projecta una imatge d'honestedat que la gent aprecia.

Benedito ha mantingut una línia molt coherent de comunicació. Curiosament, compta amb el mateix director de campanya que va contractar la candidatura de Joan Laporta l'any 2003. La situació ara és similar. Igual que al 2003 amb Laporta, ningú veia a Benedito com un rival a batre i això el fa molt perillós. L'afició del Barça adora els comptes de fades. Només la candidatura de Marc Ingla va semblar adonar-se'n a última hora i va fer l'intent de reaccionar pressionant als interventors durant la validació de signatures per si el podien deixar fora. Era massa tard. Benedito representa el foc nou i no se n'amaga. No li fa cap por assegurar que si arriba a la presidència canviarà coses ni que posarà a gent de la seva confiança a l'organigrama. És descarat i un pèl arrogant, però davant la tàctica conservadora de tots els altres candidats això el fa encara més visible.

Conclusions: Curt i ras. La candidatura de Benedito és Agustí Benedito. La gent de la que s'ha envoltat són una colla de matats i ell mateix en deu ser conscient perquè els amaga. Porta tota la campanya fent d'home orquestra. Bones paraules, molta ètica i el que vulguis, però el tio s'ha presentat a les eleccions amb una mà al davant i l'altre al darrera. Em fa veritable pànic imaginar-me el futur del club l'endemà d'un triomf de Benedito. Seria com deixar un transatlàntic en mans d'algú que només té el carnet de ciclomotor. I compte perquè aquest home té algunes idees de bomber. Ja l'he sentit massa vegades dient que el club s'ha de comprometre més amb el tercer món i ajudar econòmicament als socis més desafavorits i algú li hauria de recordar que el Barça és un club de futbol i no una ONG.

Les Eleccions del Barça: Marc Ingla

2010-06-06T17:47:00.005+01:00

Continuem amb la llista de candidats, en rigorós ordre de major a menor nombre de signatures de suport validades. Que ja us dic ara que tindrà poca o nul.la representativitat el dia de la votació.

MARC INGLA

Antecedents: Poca gent sap o recorda que en Marc Ingla va entrar a la primera candidatura d'en Laporta de la mà d'en Sandro Rosell. De la mateixa manera que a través d'Ingla hi va entrar en Ferran Soriano. Les quatre potes d'aquell projecte que es va imposar a les eleccions del 2003 contra tot pronòstic es van dividir el protagonisme de manera molt clara. Laporta era el líder il.lusionant (el Kennedy català li deien), Rosell l'expert en matèria esportiva, Soriano l'home dels números i Marc Ingla l'arquitecte del màrqueting i la projecció internacional del club. Aquesta divisió de poders va contribuir a que el soci els percebés com un veritable equip de gent preparada i amb les idees molt clares. Més tard es comprovaria que tenien més de preparats que d'equip.

Durant els primers anys de la presidència Laporta l'atenció mediàtica es va anar centrant en les figures de Rosell i Soriano, al ser els vicepresidents encarregats de reflotar les dues vessants del club que havien quedat més tocades de l'època Gaspart: l'esportiva i l'econòmica. El paper d'Ingla va quedar més enfosquit, tot i ser l'artífex d'una revolució en la forma d'explotar els recursos del club. Seva va ser la feina de renegociar els contractes televisius i el de Nike, que encara avui generen una gran part del pressupost que permet afrontar fitxatges com el d'Ibrahimovic, per exemple. Una altre aportació capital d'Ingla seria aconseguir multiplicar els ingressos del club any rere any en base a acords amb patrocinadors, una gestió més eficient de les llicències de productes oficials o una major exportació de la marca Barça arreu del món. Amb més discreció de la merescuda, es podria dir que Ingla posa el FC Barcelona al nivell de Manchester United i Real Madrid com a marca global.

Amb la dimissió de Rosell, Marc Ingla agafa més protagonisme al incorporar-se a la vicepresidència esportiva del club. Ell i Soriano són els encarregats de negociar els fitxatges conjuntament amb Txiki Beguiristain. En aquesta nova funció, Ingla es caracteritza per ser un negociador tenaç però no brillant. Tanca incorporacions com les de Zambrotta i Thuram, Milito o Henry que si vé en el seu moment són lloades no acaben sent gaire beneficioses per la caixa del club. També incorpora a un preu raonable jugadors com Gudjhonsen, Abidal o Touré. En l'apartat de traspassos no aconsegueix treure gaire rendiment de Van Bommel, Giuly, Gio Van Bronckhorst i Motta (tots ells jugadors importants i amb minuts al Barça) però té algún moment brillant amb la venda de Belletti al Chelsea per 6 milions d'euros o la de Maxi López a un equip rus per 2 milions.

La temporada següent és la de la moció de censura i la de la seva sortida del club. Un grup de 8 directius encapçalat per Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicenç decideixen saltar del vaixell argumentant públicament el preocupant percentatge de suport a la moció (propera al 60%). Joan Laporta sempre ha vist en aquella maniobra una traició en tota regla. L'entorn d'en Laporta manté que l'intencio d'Ingla i Soriano era debilitar-lo encara més, forçar la seva dimissió i presentar-se a unes hipotètiques eleccions amb un projecte propi. A més, són conegudes les preferències d'Ingla i Soriano per la contractació de Mourinho com a revulsiu d'un vestuari sumit en l'autocomplaença de l'última època Rijkaard. Però l'aposta decidida del president per Josep Guardiola (curiosament proposat per un dels directius dimissionaris: Evarist Murtra) era un risc que ni Ingla ni Soriano estaven disposats a assumir.

Anàlisi: Marc Ingla està cometent un error garrafal centrant la seva campanya en desgastar al favorit de les enquestes, Sandro Rosell. Una feina que provablement tindrà el seu fruït però que no recollirà la seva candidatura. Ara mateix la gent el perceb com un candidat agressiu i poc constructiu. A més no està sabent rendibilitzar el que hauria de ser el seu punt fort: comptar amb el nucli dur de vicepresidents de la primera directiva laportista (Rosell a part). Podria vendre continuïsme i del bo amb la presència de Soriano, Godall i Vicens al seu equip, però per molt que parli d'equipàs ha sigut incapaç de fer-ho visible. Tampoc ajuda el fet que tothom sàpiga que la seva candidatura hauria d'haver sigut encapçalada primer per Alfons Godall (quan encara rebia el suport d'en Laporta) i després per Ferran Soriano, que van renunciar a fer-ho per motius personals i professionals respectivament. Aquesta llufa de tercera opció no li treu ningú.

La seva candidatura i la d'en Jaume Ferrer es faran molt de mal mutuament. No només es trepitjen l'electorat potencial sino que es resten virtuts. El més lògic hauria sigut una aliança però ni Ingla ni Ferrer estan disposats a renunciar a ser cap de cartell i a base de jurar i perjurar que no pactaran ja és massa tard per rectificar. Una aliança d'última hora tindria molt de desesperada i seria percebuda per la gent com una greu manca de sinceritat. En unes eleccions on la credibilitat ho és pràcticament tot seria fer-se l'harakiri.

Conclusions: A Marc Ingla se l'acusa de tenir una visió massa empresarial del Barça. La frase que més estan utilitzant els seus rivals és assegurar que veu als culers "més com a clients que com a socis". Personalment, opino que apel.lar als romanticismes està molt bé però el que hauria d'interessar al soci és la capacitat de gestió i el senyor Ingla ha demostrat tenir-la sobradament. L'altre expressió que més s'està associant al seu nom és "joc brut" per les acusacions que va llençar sobre Sandro Rosell en el cas Brasilia. I aquest és un altre error garrafal d'estratègia, perquè malgrat que molts estem disposats a creure que té la raó en aquesta disputa alhora es comporta com un acuseta que llença la pedra i amaga la mà. Si s'hagués mostrat més contundent en resposta a la denúncia judicial d'en Rosell això no li passaria. Però en el fons no és més que un altre símptoma de la veritable malaltia de la seva candidatura: Marc Ingla és un home de perfil baix. Un bon gestor al que li manca la capacitat de comunicar.

A mi el senyor Ingla i el seu equip em generen confiança. No dubto de la seva capacitat, però no puc evitar tenir la sensació que un Ferran Soriano amb disponibilitat ho hagués fet molt millor.
Malgrat tot, em mullo i confesso que n'estic convençut de que el club estaria en bones mans si guanyés la seva candidatura. Només hi ha una cosa que m'inquieta, i és aquesta tendència seva de cagar-se a les calces quan el posen sota pressió. Ho va demostrar en el nomenament de Guardiola, amb la seva dimissió i ho està tornant a demostrar en el seu enfrontament amb Sandro Rosell.

Li desitjaré sort com a tots, però em temo que ho té realment fotut.

Les Eleccions del Barça: Sandro Rosell

2010-06-04T14:56:00.004+01:00

Ja vaig avisar que en faria un seguiment, el que passa és que no hi ha hagut gaire cosa a seguir. No recordo una precampanya electoral barcelonista amb més enrenou i menys contingut a la vegada. Mala noticia pel Barça. Això passa bàsicament per dos motius:

1) Per primera vegada a la història del club hi ha limitació de mandats. El soci culer, conservador per naturalesa, ha optat històricament per renovar la confiança en els presidents quan hi ha èxits esportius. Va passar amb Núñez durant 22 anys i tornaria a passar ara si en Laporta es pogués tornar a presentar. No hi ha voluntat de canvi, hi ha canvi perquè toca.

2) Absolutament TOTS els candidats a la presidència d'aquest any surten de la candidatura que va encapçalar en Joan Laporta l'any 2003. Sandro Rosell i Marc Ingla van ser-ne vicepresidents fins al 2005 i 2008 respectivament, Jaume Ferrer ha sigut directiu de principi a fi dels dos mandats i Agustí Benedito va formar part de les comissions Esportiva i Social durant 6 anys. Per primer cop els candidats no es barallen per il.lusionar a la gent amb un nou projecte sino per demostrar que son els més adequats per donar-li continuitat a l'actual.

Casualment o no, tots els que han volgut involucrar-se en el procés electoral des de fora de l'entorn Laportià (diguin-se Alexis Plaza, Santi Salvat o Jaume Guixà) han quedat fora per manca de suports. Ara que tot just comença la campanya pròpiament dita sabem que en Guardiola és intocable per a tots els candidats i que no hi haurà ball de fitxatges perquè tothom està content amb el planter actual. O sigui, que toca debat institucional. En un primer nivell d'anàlisi: quina mandra! En un segon nivell: el soci del Barça ho té complicat per decidir-se.

Com tots diran més o menys el mateix el votant s'haurà de decidir en base al seu instint i això sempre és perillós. Assistirem a un intercanvi de xerrameca i discursos gradiloqüents intangibles. La clau de la victòria la té el candidat que aconsegueixi resultar creïble a un major nombre de socis i la meva única intenció és ajudar a aquesta inmensa majoria d'indecisos a analitzar els aspirants a la presidència del Barça posant llum als petits (o no tan petits detalls) que els diferencien.

SANDRO ROSELL

Antecedents: Va sortir del Barça profetitzant l'apocal.lipsi 15 dies després de que es guanyés la primera lliga d'en Rijkaard. Entre els motius que va argumentar per justificar la seva decisió estava la política esportiva del club. És de domini públic que al finalitzar la primera temporada sense títols no era partidari de mantenir a en Rijkaard i que el va voler substituir pel brasiler Luis Filipe Scolari, aleshores seleccionador de Portugal. Un home que després de perdre contra tot pronòstic l'Eurocopa 2008 que es jugava a Portugal en una final contra Grècia i de fracassar al Chelsea ha entrenat aquesta última temporada a un equip de l'Uzbekistan. També és conegut que preferia fitxar al brasiler Luis Fabiano (aleshores jugador del Sao Paulo i ara al Sevilla) en comptes del camerunès Eto'o. Essent com era vicepresident esportiu de la directiva mai va poder suportar que el seu criteri estés per sota del de Laporta i Txiki, massa influenciats per l'ombra de Cruyff segons la seva opinió. Però Rosell no va marxar sol sino que va dimitir en bloc amb quatre directius afins (Bertomeu, Monés, Moix i Faus, que avui dia formen part de la candidatura d'en Rosell a la presidència del Barça) argumentant que la resta de la junta era massa servil amb el president. Una situació que els deixava en clara minoria dins les votacions de la junta en la presa de decisions i que van titllar "antidemocràtica". Curiosament, poc després, un soci anònim (més tard se sabria que va ser Joan March Torné) porta a la junta als tribunals per tal d'obligar-los a convocar eleccions abans de complir-se els 4 anys naturals del primer mandat. La denúncia es basa en el fet que Laporta pren posessió del càrrec uns dies abans d'expirar l'últim curs administrariu de Joan Gaspart. Tot i els recursos presentats per la directiva del Barça, un jutje acaba donant la raó al soci.

L'any posterior a la dimissió del bloc opositor el Barça va guanyar la seva segona lliga i la Champions a París. Sandro Rosell es va dedicar a rentabilitzar la seva aportació als èxits esportius del Barça, posant-se totes les medalles dels fitxatges de Ronaldinho i Deco. Un sector de la premsa, clarament distanciat de la figura d'en Laporta, comença a seguir-li el joc atribuint-li tots els mèrits. Fins i tot publica un llibre titulat "Benvingut al món real" on deixa documentat el seu paper determinant en el fitxatge de Ronaldinho, critica l'estil de gestió presidencialista d'en Laporta i torna a lamentar l'influència de Cruyff en el Barça. Malgrat tot, Laporta surt reescollit com a president de les eleccions anticipades convocades pel jutje al ser l'únic candidat. Ningú s'atreveix a competir contra el President que en 3 temporades ha aconseguit dues lligues i la segona Champions de la història del club.

Tot això canviaria a partir de la temporada 2006/07, en la que el Barça cau eliminat a la Champions pel Liverpool, a la Copa pel Getafe i acaba perdent la lliga en un final apretadíssim amb el Madrid de Capello que es decideix pel goal average. Mentre en Rosell es manté en un discret segon pla, la premsa afí assegura que ja s'ha acabat l'inèrcia de l'impuls que va donar en Sandro i ara es veu l'incompetència de la junta de Laporta per fer guanyar l'equip. La següent temporada, la 2007/08, serà la segona consecutiva sense títols importants. El rendiment d'estrelles com Ronaldinho i Deco ha caigut en picat i Rosell només trenca el seu silenci per assegurar que malgrat haver-los portat a l'equip ell ja els hagués traspassat l'estiu anterior. Els fitxatjes d'Henry, Abidal, Touré y Milito es veuen com un fracàs i la demostració definitiva de l'incompetència de Txiki Beguiristain per reforçar l'equip. Poc després arriba la moció de censura impulsada per Oriol Giralt, de la que Sandro Rosell sempre s'ha volgut desmarcar tot i que una ràdio (concretament, CadenaSER) va desvetllar que hi havia hagut reunions entre Giralt i Toni Freixa (amic personal de Rosell) poc abans d'iniciar el procés. Toni Freixa és un advocat que actualment també forma part de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça, un autèntic gos de presa i artífex de les denúncies interposades per Rosell contra Laporta i Marc Ingla durant aquesta precampanya.

Tot i l'enrenou de la moció de censura, que no prospera per ben poc i li costa una nova fractura dins la Junta quan sucumbeixen a la pressió i dimiteixen els vicepresidents Soriano, Ingla, Vicenç i quatre membres més de la directiva, Laporta es resisteix a dimitir. Sandro Rosell, que havia anunciat públicament que en cas de prosperar la moció de censura estava preparat per presentar-se a unes hipotètiques eleccions (que hauria guanyat per aclamació, afegeixo) ha d'ajornar els seus plans un parell d'anys. La resistència del president Laporta i aquell "al loro, que no estamos tan mal" culmina amb l'èxit sense precedents del triplet de Copa, Lliga i Champions que acabaria sent la temporada dels 6 títols amb la consecució de la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i la primera Intercontinental del club. El to opositor de l'entorn rosellista es rebaixa pràcticament fins a la mínima expressió, donant lloc a un compàs d'espera fins a l'actualitat.

Anàlisi: De vegades tinc la sensació que el senyor Rosell em prèn per imbècil. A mi i a la resta. No sé si espera que me'l cregui quan diu que no és anticruyffista i que garantitza la continuitat del projecte esportiu quan no ha fet altre cosa que desmarcar-se d'ambdues coses des que va deixar el Barça. Els que li elogien l'estil i l'elegància de mantenir-se en silenci i allunyat de la vida del club també deuen esperar que me n'oblidi del llibre que va publicar, del seu oportunisme i de la judicialització constant que ha generat el seu entorn (eleccions anticipades i moció de censura incloses).

És el candidat oficial d'El Mundo Deportivo, que li porta fent la campanya descaradament des de fa ben bé 4 o 5 anys. També gaudeix de molt bona premsa als mitjans de la capital, més aviat per una associació simplista entre enemics de Laporta al identificar-lo com el seu principal antagònic. Una associació de la que el senyor Rosell s'ha beneficiat amb intel.ligència tot i saber que no té cap futur un cop arribi (si arriba) a la presidència.

És el gran favorit perquè parteix amb el major índex de popularitat després de tants anys d'oposició i perquè gaudeix d'una bossa de seguidors que incomprensiblement el consideren la màxima autoritat futbolística del planeta Terra. Però això pot ser també un problema. Se li han atribuit tantes virtuts de forma gratuïta que cada cop que obri la boca corre el perill de desil.lusionar una part del seu electorat. S'espera massa d'ell. Alguns el ténen pel perfecte fitxador d'estrelles mundials i d'altres com el president que més apostarà per la pedrera, alguns el volen veure com a dirigent exquisitament institucional i d'altres esperen que aixequi les estores i expulsi el Laportisme del Barça, alguns el veuen com qui portarà l'austeritat econòmica al club i d'altres asseguren que invertirà més que mai en les seccions, n'hi ha qui el veu com l'esperança de descatalanitzar el Barça, etc. Impossible contentar-los a tots.

La cojuntura de les properes eleccions no és la més adecuada per a ell. Ell esperava arribar a la presidència com a refundador d'un club en declivi i ara li toca fer el paperot de vendre continuisme amb un estil més amable de gestió. Té una fama merescuda d'intervencionista en matèria de fitxatges, i de fet la seva experiència en aquest sector era el seu punt fort, però li toca vendre tot el contrari perquè l'autoritat d'en Guardiola ara és inqüestionable. L'erosió constant sobre en Laporta que ha practicat en aquests anys tenia com a objectiu desactivar el continuisme i s'ha trobat no amb una sino amb dues candidatures continuistes passant el tall de les signatures. No li agrada la confrontació perquè sap que hi té molt a perdre en imatge, però es veu obligat a defensar-se amb demandes judicials perquè qui l'ataca és gent que coneix de primera mà els seus punts febles. En definitiva, ha perdut totalment l'iniciativa de la seva campanya. Si per ell fos les eleccions es celebrarien demà mateix, ara que encara conserva l'avantatge sobre els seus competidors.

Conclusions: Jo no crec que en Sandro Rosell sigui una persona deshonesta, ho dic sincerament. Crec que les circumstàncies actuals l'obliguen a fer equilibris per dissimular el seu anticruyffisme i les seves veritables opinions envers com s'imagina el Barça. Tinc molt clar que no dubtaria ni un minut en carregar-se l'actual model esportiu si no acompanyen els resultats, perquè no se'l creu. I això ho ha de saber la gent. També crec que en sap menys de futbol del que ell es creu o li han fet creure. M'adono que és un home que en la seva legítima ambició de presidir el Barça ha anat adquirint durant anys unes esclavituds molt fortes amb determinats sectors que l'han ajudat a posar-se en primera línia de la successió. Igual que m'adono que amb aquest temps que porta preparant-se ha aconseguit disposar d'un equip humà solvent i generar un programa electoral amb contingut i elaborat amb idees interessants que en alguns casos són més llamineres que realistes (com ara unir tots els grups d'animació en una Grada Jove sense violència, l'Agència de Viatjes pròpia del club, reformar el Camp Nou, construir un nou Palau i crear Masies arreu del món sense vendre patrimoni, etc.).

Li desitjo el mateix que desitjaré a la resta de candidats: Sort.

De gats vells i cirerers

2010-06-03T21:03:00.002+01:00

Hi ha un acudit que sempre ha tingut molt d'èxit a casa meva. La prova fefaent és que la primera vegada que el vaig sentir potser tenia 6 anys i encara me'l sé de memòria perquè s'ha anat repetint de tant en tant com un mantra. L'explico en castellà perquè és com el recordo. Diu així:

Dos amigos se encuentran y uno le dice al otro...

A: Tengo que pedirte un gran favor.
B: Por supuesto. Pide por esa boquita que para algo somos amigos desde hace 20 años.
A: Me voy de viaje con mi mujer y necesito que cuides de mi gato en mi auséncia.
B: No sé... A mi esposa no le gustan los animales y bastante lío tengo con los críos en casa.
A: No, si el gato se queda con mi madre. Sólo tendrias que pasar una vez al día por su casa para ver como se encuentran porque los dos son muy mayores y no me quedo tranquilo. Te dejaría el teléfono del hotel dónde voy a estar y si hay algun problema me llamas.
B: Ah, entonces sí. Ningún problema.

Dos días más tarde suena el teléfono en el hotel de A.

B: Tengo que darte una mala noticia. Tu gato ha muerto atropellado.
A: Y como me llamas para decirme eso, desgraciado! Estás loco?
B: Pero si me pediste que te avisara si pasaba algo...
A: Ya, hombre, ya. Pero no cuesta nada tener un poco más de tacto. Tú sabes como quería yo a ese animal? Qué disgusto, Dios mío, qué disgusto...
B: De verdad que lo siento. Pero como se supone que te lo tenía que decir?
A: Parece mentira que te tenga que explicar esto. Pues me llamas un día y me dices que mi gato se ha subido a un cerezo y no lo pueden bajar, por ejemplo. Luego me llamas al día siguiente y me cuentas que han ido los bomberos a bajarlo con la mala suerte que al caer se ha roto una pata. Y así me vas preparando para la mala noticia final, entiendes?
B: Vaya, no tenía ni idea. Lo tendré en cuenta en el futuro.
A: En fin. Hazme el favor de seguir visitando a mi madre que debe estar muy triste con la muerte del gato y no quiero que se quede sola.
B: Lo haré.

A la mañana siguiente, vuelve a sonar el teléfono en la habitación de hotel de A.

A: Qué pasa ahora?
B: Nada grave, tranquilo. Hoy tu madre se subió a un cerezo.

Doncs últimament he pensat molt en aquest acudit. I em sembla que a la Zarzuela també.

Pas 1: El Rei està com un roure, però li falla una miqueta l'oïda

Pas 2: Que ens ho hem mirat millor i potser l'operarem però no és res greu, eh.

Pas 3: ....

Ràbies de temporada (Reloaded)

2010-05-31T11:23:00.005+01:00

En aquest etern retorn que significa la vida del creador (ui, sí... l'artista) em veig en l'obligació de recuperar una de les primeres entrades que vaig publicar en aquest bloc. No tenia pensat donar-li continuitat a això de les ràbies de temporada, però ja en el seu dia vaig avisar que el Nadal no és l'època que més m'excita en aquest sentit. Ha arribat el moment. Crec que ja estic preparat per atacar el greal de les festivitats detestables: Sant Joan. Per sort, m'ho han posat fàcil. Sí, amics, Estrella Damm ho ha tornat a fer.

En una exhibició d'originalitat hem saltat de Formentera a Menorca, d'una banda desconeguda sueca a una banda desconeguda australiana, que fa igual de cool i poc mainstream. Una melodia ben poppie, memoritzable i bonrotllista. En aquest cas no s'hi han trencat gaire les banyes: tornada de moltes veus a l'uníson i uns quants 'papa papa' que no fallen mai. Tot ben assequible pel populatxo que beu Estrella, juga a pales, lloga bicicletes, porta havaianes, barrets de palla, assiteix a concerts en cases particulars i disposa del típic veler. Que us he d'explicar, oi? Qui no s'ha tret mai el PER? Com no sentir-se identificat... Que no nos engañen! Que nos digan la verdad!

1) On collons són els petards? Per Sant Joan vius en un estat de nervis constant per les detonacions que esclaten al teu voltant sense cap mena de control
2) Paisatjes idílics? Potser sí, però convertits en un abocador de bruticia.
3) Festetes íntimes i privades? I una merda! Vagis on vagis estarà tot massificat, plè de gent passada de voltes i que es baralla.
4) Despertar plàcidament de bon matí amb una tia bona al costat? Impossible. Has de sortir per collons fins les 7 del matí o preparar-te per passar la nit en blanc menjant sostre.

Això per no parlar de la música de merda, la relació qualitat-preu de l'alcohol, els controls policials a dojo, les retencions i la ressaca. Sant Joan no té glamour, és el nostre Oktoberfest. Ni més ni menys. I a mi personalment em vé tant de gust com un entrepà de llenties.

Aventura

2010-05-25T17:14:00.008+01:00

Temps ençà ja vaig deixar escrit aquí mateix que el concepte aventura sense risc no té sentit. Aventurar-se significa arriscar. Per definició, aventura és tota aquella situació que ens posa en dificultats, buscades o no. No s'hi val ficar la punteta ni el risc controlat. És un puto oxímoron, un succedani. Tingue-m'ho clar. I que consti que una vida aventurada no és bona ni és dolenta. Tot depèn del que desitgis.

Jo m'he passat bona part dels darrers dos o tres anys barrinant la necessitat de canvis davant la creixent sensació que a la meva vida no hi succeïa gran cosa. Fins fa poc menys d'un any jo era un paio amb casa, parella i feina estables. Amb una vida rutinària. En aquests 12 mesos he tingut temps d'enamorar-me dos cops i desenamorar-me tres vegades, conviure amb el càncer, fer la pretemporada amb un equip de rugby, pensar seriosament en el suïcidi, malgastar els meus estalvis fins a arruïnar-me i tornar a estalviar, perdre la feina, anar a judici, enterrar el meu pare i parlar en públic al seu funeral, aprimar-me 30 quilos, psicoanalitzar-me, fer el meu primer viatje en solitari a 10.000 quilòmetres de casa, compartir sexualment una dona amb un altre home, recuperar velles amistats i perdre altres persones (a una d'elles fins i tot vaig haver de buscar-la amb ajuda de la seva familia durant 48 hores).

M'he desesperat i he estat eufòric. M'he sentit a vegades sol i a vegades lliure. Superat i capaç de tot. En definitiva he viscut en una muntanya russa de difícil descripció, on cada nou esdeveniment s'encadenava amb un altre sense deixar-me temps per pair les coses. És com si hagués obert una capsa de Pandora que ja no sé tancar. I, sincerament, seria tan absurd negar que m'he sentit més viu com que estic molt cansat. Si hi hagués una normalitat a la que retornar ho faria sense cap mena de dubte. Almenys per un temps. Ja ho diu l'adagi: compte amb el que desitjes.

Temps Perdut

2010-05-24T07:27:00.007+01:00

Ho he fet. M'he quedat despert fins a les 8 del matí per veure el desenllaç d'una sèrie. Fins i tot he convençut a un amic perquè vingués a les 12 de la nit a casa meva a una freak party improvisada consistent en beure cervesa, jugar a la PS3 i fer temps fins l'hora d'emissió.

Tot i que tinc la sensació que Cuatro m'ha esquilmat un troç de finale (que no seria gens d'estranyar tenint en compte com han gestionat el tema dels subtítols) i que ara mateix em moro de son, estic en condicions d'afirmar que el final de Lost ha sigut una puta merda. I no és pel fet que hagin estirat la sèrie com un xiclet, ni que hagin quedat la tira de trames i misteris plantejats sense resoldre, o que malgrat negar els seus creadors per activa i per passiva que el final de la sèrie tingués a veure amb el que tothom especulava finalment s'hagi demostrat que era mentida. El que realment em fot és que després de veure l'últim capítol em quedi aquesta sensació d'estafa i pèrdua de temps durant 6 anys.

Em podria posar a llegir fòrums i consolar-me amb les múltiples interpretacions que trobaré d'aquest final 'obert'. Podria deixar reposar el visionat i criticar-lo més endevant amb calma. Podria buscar excuses per justificar el meu desencís i creure-me-les fins a minimitzar-lo. No em dóna la gana. La primera impressió és la que compta. La manera de distingir un bon final és que et deixi satisfet i aquest no ho és. La resta són collonades.

Hi haurà qui em digui, i amb raó, que ja es veia a venir. Que què diantre m'esperava. Doncs pel que es veu esperava un miracle: una resolució a l'alçada de la categoria dramàtica d'almenys el 60% de la sèrie, que ha sigut altíssima. En comptes d'això he vist un anunci de torrons de 2 hores barrejat amb unes seqüències d'acció pròpies de telefilm de migdiada. A la merda!

Gore

2010-05-22T03:54:00.003+01:00

Avui no comentaré gaire cosa, perquè no cal. Estava zappejant pel Digital+ aquesta tarda i m'he trobat de cop amb un dels moments estelars que de ben segur quedaran a la meva memòria de televident de per vida.

Només una última dada: estava berenant. Amb el pas de les repeticions gairebé m'ennuego... de riure.

Xarrup: Elogi's amb Tramppa

2010-05-07T16:29:00.003+01:00

Se m'ha tirat el temps a sobre. D'aquí a una hora tanco la cuina i alguns plats del menú han trigat a sortir més del compte, o sigui que com en el fons ja esteu tips ens saltarem les postres i passarem directament als licors. És el moment ideal per fer una llarga sobretaula. Fixeu-vos si serà llarga que probablement durarà setmanes. Jo aniré fent viatjes a la cuina i no hi seré tota l'estona, però en la meva absència que ningú s'autocensuri i que tothom digui el que li roti. Casa meva és casa vostre.

Us deixo amb unes quantes frases elogioses que si mai teniu la desgràcia de sentir us adonareu que no sabeu si teniu més ganes de donar les gràcies o una bufetada al que us les diu:

- El teu currículum supera per molt les nostres expectatives (la qual cosa significa que no et donarem la feina perquè si et surt alguna cosa millor ens deixaràs tirats)

- La tens tan grossa que fa una mica de por (o sigui que oblida't de practicar-me el sexe anal)

- Se't veu molt canviat! Estàs guapo (no com l'últim cop que et vaig veure, que eres una bèstia immunda)

- Tens cara de bona persona (i per això se't menjaran viu)

- Ets tan bon tio que no vull perdre la nostre amistat per res del món (i això significa que tampoc follaria amb tu per molt calenta i beguda que vagi si hi ha algun desconegut a la vora)

- Amb tu el que mola és que per molt temps que faci que no parlem quan ho fem és com si ens haguessim vist ahir (per això no t'importarà que passi de trucar-te durant els propers dos anys i mig)

Una abraçada per a tothom i que vagi bé. Desitjeu-me sort!

Segon plat: Pebrots farcits d'Abrandada

2010-05-06T18:07:00.006+01:00

Aquest és el plat fort del menú, per això ha trigat més del compte en arribar a la taula. És una recepta delicada perquè s'ha de servir tèbia i en una proporció justa per evitar cremades i empatxos. A més, em consta que entre els comensals hi ha una persona a qui el plat li pot caure malament a l'estómac.

El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.

A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.

La primera reacció davant d'una cosa així és sentir-se profundament afalagat. No se m'acut una paraula millor per definir el que suposa que algú et tingui en suficient estima com per plantejar-se dur una part de tu dins seu. Encara ara me'n faig creus de que no em descartessin d'entrada, perquè posats a escollir un donant no estaria de més que fos una persona guapa.

El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.

Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:

1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?

2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?

3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?

Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.

Primer plat: Esferificació de melons amb pernils

2010-05-04T13:43:00.000+01:00

Ara que el meu bloc gaudeix de la repercussió d'una encíclica papal, és a dir que no el llegeix ni Déu i només el segueixen uns pocs fidels, crec que ha arribat el moment de radicalitzar-me. Significa això que a partir d'ara seré més incisiu? Més profund? Més brillant? No. Significa que posats a ser minoritaris no em tallaré ni un pèl a l'hora d'escriure sobre temes que no li interessen a ningú més. Com per exemple el d'avui.

Bé, per a ser precisos el post d'avui interessa només a dues persones: un pollastre i una pava. Però em temo que els decebré a tots dos perquè no serà tan divertit com espera el primer ni prou ensucrat com per contentar a la segona.

I ara anem cara a barraca: Com és la meva dona ideal?

D'entrada confessaré que, contràriament a la creença d'algunes de les meves lectores, m'entusiasmen les dones. No diré que sóc un faldiller perquè això implicaria que el sentiment és recíproc i no és el cas. Ja de marrec era dels que s'enamorava cada mes d'una companya de classe diferent. Sovint n'hi havia prou amb que em dirigissin la paraula. Amb els anys m'he anat tornant més selectiu. Cada cop n'hi ha menys que em dirigeixen la paraula.

Per mi el físic no és important. Per això m'agrada que en tinguin poc. O sigui, més aviat esbeltes. Però mentiria si digués que tinc un prototip anatòmic. Al final tot depèn de la cara. M'adono que fent un balanç de les dones per les quals m'he sentit atret tendeixo a fixar-me en un nas prominent, uns ulls grans i una boca àmplia. Un tribunal format per Sigmund Freud i Ron Jeremy podria extraure conclusions interessants d'això últim.

Tinc més clar el que no m'agrada. No m'agraden les dones esculturals. Són com els Ferrari. Vistos des de fora resulten atractius però si un té en compte el que consumeixen, l'incertesa constant de que te'l prenguin i la poca canya que els hi pots donar si els vols conservar en bon estat, fa una mandra terrible. A més, quan un porta un Ferrari pel carrer ha d'estar disposat a que tothom l'observi i faci judicis de valor. De les anorèxiques ni en parlo perquè cau pel seu propi pes que cap home heterosexual sense tendències pedòfiles es pot sentir atret per una anatomia menys femenina que la seva.

Però passem al pla intel.lectual, que és on em poso més dur en tots els sentits possibles. Si he de passar gran part del meu temps amb una persona demano que tingui iniciatives, idees i opinions. De fet, això és independent del gènere. No cal que sigui catedràtica d'astrofísica. Ha de ser llesta més que intel.ligent. I tenir sentit de l'humor. I que s'apassioni per les coses, encara que no siguin les mateixes per les que jo ho faig. Una dona que no només es quedi en el discurs de la igualtat entre sexes sino que se senti i es comporti com la meva igual. La dona que m'interessa és la que em posa en perill, la que em qüestiona. Malauradament, aquí és on es cauen el 80% de les candidates perquè el món és ple de bledes assoleiades. També n'hi ha massa que confonen tenir personalitat amb ser gilipolles. Es distingeixen fàcilment per frases com "jo és que sóc mig bruixa", "jo és que sóc massa sincera" o qualsevol altre frase amb l'estructura "jo sóc x" entenent "x" com a característica pròpia d'una concursant de Gran Hermano. El punt d'histèria ciclotímica ja el dono per inevitable i ni tan sols el tinc en compte.

I ja està. Més o menys vindria a ser això. Si tú ets aquesta dona que descric i a més a més et faria vergonya explicar a la teva millor amiga la meitat de les coses que t'exciten sexualment, fes el favor de dirigir-me la paraula als comentaris.

Entrants: Burocràcia picant amb llet agre

2010-05-03T01:31:00.001+01:00

Tarda assoleiada d'abril. Se m'ha acudit que a aquestes alçades de la meva mediocre existència seria una bona idea provar de viure sol. Em disposo a entrar a l'Oficina d'Habitatge del meu districte amb l'intenció de presentar una sol.licitud i entrar al sorteig de pisos de lloguer de protecció oficial. No és tan greu, hi ha gent que paga per participar a la loteria.

M'atén una funcionària d'uns 30 anys, esquelètica, parpelles caigudes a mitja nineta, ferros a les dents, piercing al llavi superior, veu desganada y rogallosa d'inspiració zombiesca. Abans d'entrar a matar amb el tema principal de la meva visita aprofito per preguntar com està el meu expedient de la Renda Bàsica d'Emancipació, de la que encara em deuen 14 mensualitats. Li resumeixo l'odissea de gestions que he hagut de fer en els últims 2 anys fins a l'actualitat, en la que em van comunicar per sms que finalment s'havia aprovat el pagament. La funcionària em demana el D.N.I. i consulta la pantalla del seu ordinador:

- Només falta que NOSALTRES introduïm a l'expedient les dades de l'últim rebut que ens vas entregar perquè puguis cobrar - em diu.

- I quant calcules que trigareu en fer aquesta última gestió? - pregunto sarcàsticament.

- No t'ho puc assegurar. - em respòn sense immutar-se.

Empasso saliva. Respiro profundament. Prefereixo centrar-me en la següent gestió. Trec la paperassa necessària i li entrego a la funcionària, que se la repassa breument abans de tornar a capficar-se a la pantalla. Espero en silenci. Un parell de minuts més tard la meva funcionària es dirigeix a la companya que té a la taula del costat, una noia grassa i vernissada amb dos dits de maquillatge.

- Has vist el mail que t'he enviat? - li diu.

La funcionària grassa potineja el ratolí i somriu. La funcionària zombi li retorna el somriure amb complicitat. Per qüestions d'angle visual, des de la meva cadira jo tinc accés a la pantalla de la funcionària grassa. Hi ha una fotografia de tres horteres marcant paquet en banyador slip a la platja. La fotografia és gran, no hi cap sencera a la pantalla i està completament centrada en els tres bonys.

- No està gens malament - valora la funcionària grassa.

Ara totes dues riuen guturalment. Jo, senzillament, flipo. Han passat cinc minuts des de la meva segona consulta i la funcionària zombi tot just ara se'n recorda de la meva presència.

- No funciona el programa - em diu reprenent la cara de fàstic- Et donaré un sobre i ens envies els papers per correu aquí mateix.

- I no serà millor que te'ls deixi aquí directament? - Proposo.

- No, perquè si me'ls quedo t'he de donar un comprovant de que ja estàs inscrit.

- I si t'envío els papers per correu com rebré el comprovant?

- Ja, però... És que si ho envíes per correu va directament al departament jurídic i...

- Això que m'estàs dient és absurd. - interrompo.

- Mira, és que no puc quedar-me els papers. No puc.

No és propi de mi muntar escenetes. Em domina aquell deix tan català de moderar-se davant del greuge i empassar abans de perdre el capteniment. Però tot té un límit.

- Doncs també se suposa que no pots aprofitar les hores d'oficina per passar-te fotos de tios en calçotets amb la teva companya i bé que ho fas! - escupo.

La funcionària zombi m'observa amb els ulls com plats. A la seva esquerra la funcionària grassa se la mira amb la boca oberta. Ningú reacciona. Us asseguro que en viu l'escena recordava molt a un sketch de Little Britain.

I ara esteu esperant un final brillant. Una sortida heroïca en la qual jo represento el paper del sofert contribuent que per una vegada derrota enginyosament a la burocràcia, redimint-vos a tots vosaltres. Malauradament, la història s'acaba amb una reclamació per escrit i un vuelva usted mañana. Són invencibles.

Menú degustació

2010-05-02T18:11:00.005+01:00

Doncs això. A partir de dilluns setmana gran a Vullserblogger. Un post cada dia fins al divendres 7 de maig que desapareixeré del mapa pel que resta de mes. 5 entrades 5! Si no passa res estrany o em pot la mandra, és clar.

Podria avançar-vos el que us espera però en el fons us agrada més que sigui sorpresa. Com aquells entrants de restaurant amb pretencions que quan arriben a taula requereixen una explicació de 5 minuts. De vegades són extraordinaris i de vegades espantosos però com no costen diners fan il.lusió!

Juguesca del Barça-Inter

2010-04-28T13:17:00.005+01:00

És un clàssic. A mida que s'acosta el final de la temporada futbolística apareixen com bolets promeses del tipus "si el Barça guanya la Champions al Bernabéu baixo fent la carretilla per l'Arrabassada de nit amb els pèls del cul encesos". Per alguna estranya raó sentim la necessitat de comprometre'ns. Com si es tractés de fer equilibris amb el karma per tal de que la consecució dels nostres desitjos col.lectius fos a la vegada el detonant d'una humiliació personal.

Avui toca remuntada. Tothom en va ple. N'estem convençuts. Ui si... Total, només hem de remuntar dos gols de diferència contra un equip italià farcit de jugadors argentins i tíos com el Mourinho, el Motta i l'Eto'o, que van sortir del Barça per la porta del darrera i amb una patada a l'entrecuix. A més, el Figo serà a la banqueta visitant. I per si això fos poc ens hem dedicat tota la setmana a escalfar-los amb campanyes mediàtiques sospitosament similars a les d'un altre equip cuyo nombre no quiero acordarme i declaracions d'aquelles que només fa el Piqué just abans de perdre o empatar contra l'Espanyol.

Però i lo bo que estic, què?

Ja em puc imaginar el guió del partit. La grada cridant com mai, xiulant cada cop que té la pilota l'Inter i ovacionant cada vegada que la recupera el Barça, reclamant pèrdua de temps del porter des del minut 1. Jugadors blaugranes hipermotivats. Setge a l'area del rival. Defensa avançada fins al mig del camp. Minut 10. Contra de l'Inter. Al Gabi Milito se li va la castanya i es llença a terra amb els dos peus per davant. Arriba tard. És l'últim defensor. Vermella. Fi de l'eliminatòria.

Per això, compensant la meva manca de fe em veig obligat a fer una juguesca. Si el Barça passa aquesta eliminatòria i es planta a la final del Bernabéu em comprometo a postejar en aquest bloc una fotografia dels meus genitals. No en gloriosa erecció, que això és el camí fàcil, com bé saben el 80% dels meus lectors de les seves visites al Chatroulette. En repòs, que produeix una imatge infinitament més miserable.

28 + 28 hores després

2010-04-26T18:06:00.004+01:00

A mi m'agrada la diada de Sant Jordi. La trobo un cas únic. Té molt de mèrit que una celebració basada en la literatura i la botànica hagi aconseguit un nivell tan alt d'acceptació. Encara diré més, crec que és l'única tradició genuïnament catalana realment transversal. Agrada als adolescents pel seu component hormonal i tiracanyes, agrada als estrangers pel seu vessant folclòric, als de la ceba perquè és nostrat, als polítics perquè no és incòmode per ningú, als mitjans de comunicació perquè omple hores i pàgines, al sector empresarial perquè genera molts diners, al sector cultural perquè els dóna protagonisme, als gitanos perquè fan l'agost i als iaios perquè per un cop a la vida tothom es veu obligat a caminar al seu ritme per la Rambla.

És la jornada en la que les parelles treuen a passejar la seva sensibleria malgrat no ser el dia oficial dels enamorats, la jornada on hi ha senyeres arreu sense ser la Diada Nacional. De fet, comparar la repercussió social del 23 d'abril amb l'11 de setembre és realment sagnant. I això tenint en compte que Sant Jordi gairebé sempre cau en dia laborable i ni tan sols és festiu. Està tan ben parit que en una societat multiculti com la nostra, tan avessada a pixar-se i cagar-se en les seves tradicions, ni tan sols ens plantejem substituïr-la pel Halloween de torn. Ans al contrari, l'UNESCO es va inspirar en l'exemple català per declarar el 23 d'abril Dia Internacional del llibre des del 1996. Vaja, que mola.

Llàstima que també doni ales a tant de farsant.

Llucia Ramis (a.k.a. Dono uns titulars que farien trallar a la Bibiana Vallvé)

Mosqueta morta

2010-04-20T15:13:00.006+01:00

Intentar classificar les dones en tipologies és inútil. Em recorden als quadres d'Antoni Tàpies: cridaners i aparentment complexes però al final tots són iguals o s'assemblen molt entre si. Això és tan veritat com que llegir-ho les treu de polleguera. Fins i tot el mascle més inexpert sap que el secret de la seducció rau en fer-li creure tot just el contrari.

Partint d'aquesta base, compartir la teva vida amb una femella sempre és l'inici de la més curta o més llarga agonia. Ara bé, en una hipotètica escala de richter l'equivalent a un sinistre total és la que aparentment és inofensiva: la mosqueta morta.

La distingireu de les seves homòlogues per l'infinita capacitat de disfressar les seves malifetes de torpesa amb bona voluntat. La paraula que millor les descriu és mesquinesa. Fem una ràpida ullada al diccionari...

mesquí-ina
1 Desgraciat, desventurat, digne de commiseració
2 Menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc.

Com si es tractés d'un Steve Urkel qualsevol la mosqueta morta farà veure que no se n'adona de les conseqüències dels seus actes amb un posat d'ingenuïtat. Un no es pot emprenyar amb la mosqueta morta perquè es disculpa a la primera. Com si 'perdó' fos una paraula màgica que invalida qualsevol represàlia. Assumeix la culpa, visiblement afectada, i perjura no tornar-hi. Si cal plora. I si amb tot això no n'hi ha prou s'indigna perquè amb això hauria de ser suficient. Per suposat, quan hi torni invocarà una espècie de tendència irrefrenable al desastre. I no hi insisteixis més perquè prou malament ho està passant la pobrissona.

Aquesta és una altre característica interessant de la mosqueta morta. Per alguna estranya raó el seu patiment sempre compta més que el dels altres. Bé, no tant estranya, es diu egoïsme. Les seves necessitats són prioritàries i s'esforça en deixar-ho clar. Es tracta de fer pena, que la dignitat és secundària al costat dels seus interessos. La disjuntiva és cedir o preparar-se per una llarga posada en escena plena de victimisme i drama.

El principal perill de la mosqueta morta, però, és entrar en el seu joc. Quan te'n vulguis adonar tot girarà al seu voltant. Et passarà per alt el fet que no hi és mai quan la necessites. Les promeses incomplertes perquè sempre té un bon motiu a punt per incomplir-les. Les bones paraules que gairebé mai es corresponen amb els seus actes. I així fins que hagis oblidat la diferència entre estimar i fer-li de pare. Fixeu-vos si és efectiva la seva estratègia que m'ha costat anys adonar-me'n.

Dedicat especialment a R.L.A., a qui se li hauria de caure la cara de vergonya al llegir aquest post però en comptes d'això correrà a fer-se la mosqueta morta amb qui cometi l'error d'escoltar-la.

Rabiós

2010-04-17T23:00:00.004+01:00

Ara que he heretat del meu pare, com ell abans del meu avi, el títol d'home més intel.ligent del món fà molta ràbia si us recordo que jo ja ho vaig avisar? Era previsible. MOLT previsible. La mateixa merda de sempre. Ambient hostil, joc dur, permisivitat arbitral, l'expulsat de torn i l'empatet.

Ep! I compte que a primers de maig anem a Vila-reial i allà ens juguem les garrofes. Tot el que no sigui guanyar allà és llençar la lliga o dependre del Mandril. Sí que faig ràbia, sí.

L'Hora

2010-04-15T11:13:00.005+01:00

La mort és aquella petita gran cabrona que et penses que tens controlada fins que es presenta per sorpresa. I no tens escapatòria. Arriba per instalar-s'hi.

Quan m'he llevat aquest matí ja hi era. Es quedarà en principi fins al dissabte, de cara a la litúrgia, però sospito que hi serà fins molt després de decidir si volem una urna biodegradable per a les cendres i una cerimònia laïca. Em costarà fer-la fora. Primer hauré de convèncer a ma mare i ma germana de deixar-la anar. Quan ho faci marxarà en silenci, per la porta del darrera. Quan ja t'hagis acostumat tant a la seva presència que deixi de ser un estorb.

A tú, maleducat, si hagués sabut que marxaries així de ràpid i a la valenta potser t'hauria parlat d'alguna cosa més que el gol del Pedrito des del mig del camp. Encara hauràs tingut sort de que te n'has anat abans del derbi, perquè us haviem de fotre una pallissa. Adéu, pare.

Ex!

2010-04-12T18:42:00.005+01:00

Sembla incongruent, però mai a la vida havia estat tan ocupat com ara que deixo de fer coses. Deixar de treballar, deixar de menjar el que et dóna la gana, deixar de fumar, deixar de ser antisocial, deixar de matinar i deixar de fer gràcia són coses que porten molta feina. Un moment... he dit deixar de fumar? Doncs sí, amics. M'havia promès a mi mateix que només ho deixaría quan la salut, aquella cosa que donem per feta fins que ens manca, m'enviés una alerta seriosa de que és hora de parar. I aquest moment ja ha arribat.

Tot comença un matí que tinc la brillant idea de revisar-me les dents a consciència davant del mirall per si ja toca anar a fer una neteja a cal dentista. Sota la llengua i a la cara interna de les genives descobreixo unes petites i misterioses taques blanques. L'hipocondria s'apodera de mi i corro a preguntar-li a Sant Google què pot ser allò. Els articles mèdics i les fotografies m'aconsellen pensar que és leucoplaquia, el primer símptoma de càncer de boca. I això ja no és una alerta seriosa, és un DEFCON 1 amb uns neons tan grans que riute'n de Marina d'Or.

Ara no només em veuré obligat a limitar temporalment les 13.542 activitats que tinc associades al tabac (entre elles escriure) sino que, el que encara és pitjor, em convertiré en una de les coses que més odío en aquest món: un EX-FUMADOR. Porca misèria!

Ironia (¿)

2010-04-09T12:11:00.007+01:00

Vaig caminant pel carrer. Em dirigeixo a la parada del 56 però no tinc cap pressa. Passejo distret, amb un cigarret encès a la mà. Atalaio l'horitzó per si la proximitat de l'autobús aconsella canviar de ritme. De sobte, es fa el buit sota el meu peu esquerre. Una vorera inesperada dins el passeig. La sensació és de caiguda lliure. El meu cos es desarticula per una fracció se segon fins que la sola de la sabata troba el ferm. Massa tard. Els meus sentits ja han reaccionat a la possible patacada i ensopego amb un gest ridículament estrambòtic. Conservo l'equilibri però el cigarret s'esmuny entre els meus dits i cau. Culpabilitzo l'obstacle amb un esguard inquisidor i un comentari en veu alta, en un intent de rescabalar la meva dignitat davant dels testimonis oculars. Em miro el cigarret estès a terra, a mig consumir, encara lluny de convertir-se en burilla. Dubto. Em plantejo la possibilitat de recollir-lo. Finalment prefereixo deixar-ho estar perquè posar-se a la boca una cosa que ha rodolat pel terra és poc higiènic. Com si el cigarret que m'encendré a continuació fos la cosa més saludable del món.

Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.

FUCK ME in Viladecans*

2010-04-07T17:28:00.004+01:00

El gran punt d'inflexió dels darrers 30 anys no ha sigut la caiguda del comunisme ni el descobriment del genoma humà. Tot això son futileses al costat de la democratització del porno. Avui dia, a un parell de clicks, hom disposa d'un catàleg esfereïdor de pornografia que faria arronsar al mateix Xavier Sala i Martín (a.k.a. marquès d'ESADE). El que abans era un món sòrdid de revistes per catàleg, cabines de sex-shop i remotes cantonades de videoclub s'ha convertit en una realitat encara més sòrdida on qualsevol persona amb un mínim de curiositat i 30 minuts de temps lliure pot tenir accés a les perversions més inimaginables des de la comoditat del seu domicili.

Ja no vull parlar ni d'snuff ni de pederastia, que no deixen de ser il.legals i relativament clandestins. Les fronteres de la pornografia convencional s'han eixamplat de tal manera que la repercussió de 2girls1cup n'és l'exemple paradigmàtic. Parlo de coprofàgia, de dogging, de sadomasoquisme autèntic, de bukkake d'escopinades, de gloryhole, de zoofília, de gangbang versió pluja daurada, de sexe amb amputats, obesos mòrbids, octogenàries, midgets, homes amb micropenis, persones difressades de peluix i fins i tot portugueses, d'un quart de litre d'esperma barrejada amb amanida en un bol per a ser deglutit amb fruïció... Tot. Qualsevol cosa que se us pugui arribar a acudir la trobareu esperant-vos a internet i, a partir d'aquí, unes quantes derivades que no se us haguessin acudit mai a la vida de propina.

Dit això, ara em llençaré a la piscina i potser hi ha menys aigua que al camerino del Jesús Quintero, però tinc l'esperança de no quedar-me del tot sol. Aquesta immersió de tots plegats en el món de la parafília tindrà consequències. De fet, ja les està tenint. Personalment, un video pornogràfic amb l'esquema tradicional oral-penetració-oral-ejaculació ja ni me'l miro. Busco alguna cosa més. I compte que la cosa escapa al món de la masturbació. La quantitat i la varietat de les pràctiques sexuals generalment acceptades ha crescut dràsticament. Si pel que fos això no coincideix amb la vostre realitat, feu una ullada als milers de videos amateurs que corren per la xarxa i veureu que no vaig tan desencaminat. Parlo sobretot del món de la parella, perquè la novetat sovint ho eclipsa tot a l'univers de la còpula esporàdica. No cal ni ser consumidor habitual de pornografia per a notar-ne els efectes. Al llarg de la vida, hom va posant en pràctica tot allò que ha après d'anteriors amants, i la gent cada cop comença a practicar més ensenyada. Et podràs negar a fer quelcom un parell de vegades, però a la tercera que t'ho proposin ja et preguntaràs si no t'estàs perdent alguna cosa.

Si la normalitat no deixa de ser un llistó, quan tots plegats el tinguem ben amunt ja m'agradarà veure el que passa. Ara pot ser fins i tot divertit però quan en el futur s'ajuntin un que només es corre quan li foten un dit pel cul mentres se li pixen a la cara amb la que per arribar a l'orgasme necessita que la lliguin de cap per avall a dos metres del terra mentres la veïna jubilada li llepa els peus tindrem un problema.

*Títol extret directament d'un enllaç del pornhub. Encara m'estic rient.

Moral d'esclau

2010-03-31T13:43:00.008+01:00

Que et cardin fora de la feina, així d'entrada, no és tan dolent. T'allibera de responsabilitats i t'introdueix en un vast món d'ociositat. Una ment desocupada és el taller del diable conforme al cristianisme, la mare de tots els vicis segons la saviesa popular. Pels que no creiem en el pecat ni els oxímorons sona força bé. Econòmicament tampoc és tan negatiu. Et permet cobrar l'atur i, si has resistit prou, una sucosa indemnització. El nivell d'estupefacció variarà en funció de la previsibilitat de l'acomiadament però en un context de crisi no et pot enganxar de sorpresa. Gairebé et reconcilia amb l'entorn. Sense boques alienes per alimentar ni hipoteques de pes, que et despatxin pot ser unes vacances pagades, un any sabàtic, una oportunitat.

Aleshores, que t'impedeix gaudir-ho com a tal? La ment, aquella puta rancorosa, ha estat esperant tota una vida l'ocasió per a recordar-te allò que ton pare i ta mare, representants legals de la societat, hi van començar a incrustar des de marrec: el treball dignifica. Però deixem-nos d'orgues, que ja som grandets i portem dos segles de capitalisme a l'esquena. El que vol dir realment és que vals el que produeixes. Ningú t'ha preparat per ser un paràsit social i a mig termini ho acusaràs. Arribats a un punt, sentiràs vergonya de la teva condició d'aturat i desitjaràs amb força inusitada trobar una nova ocupació. Ho disfressaràs de necessitat econòmica, però tu i la teva consciència sabreu que no és altre cosa que la teva moral d'esclau.

Pensem-hi la propera vegada que volguem escarnir a un Ni-Ni.

Qui riu ara, eh filldeputa?

Agorer!

2010-03-28T19:48:00.005+01:00

Avui estic pessimista. No sé si és l'astènia primaveral o que m'he passat amb el rimmel, però ho veig molt negre. Queden 10 jornades i repassant el calendari no veig al Madrid deixant-se punts contra l'Atlético, ni el Racing, ni el València, ni el Saragossa, ni l'Osasuna, ni el Mallorca, ni l'Athletic, ni el Màlaga. Només em dóna bones vibracions la jornada 32, que visiten a l'Almeria, i és per motius tan esotèrics que no val la pena comentar-los.

En canvi al Barça me l'imagino perfectament punxant a Vila-real i a can Perico, dos equips especialistes en tocar el que no sona a la culerada i que no sé per quins setze ous sempre ens arriben a les últimes jornades. O sigui que sí, que tot es decidirà al Bernabéu d'aquí a dues setmanes, però l'empat no ens serveix. Ara mateix el desenllaç de la lliga em sembla més previsible que un tweet del Correcaminos.

Perquè te'n rius de les eliminacions del Mandril durant la temporada si encara ens passaran la mà per la cara a l'últim instant. I ja pots haver fet una temporada collonuda amb rècord de punts inclòs, que se't queda la cara de Borbó. És clar que això s'arregla aixecant l'orelluda a la capital del reino... Com? Un moment, em comuniquen que ningú ha guanyat la Copa d'Europa dues vegades seguides des de fa 20 anys.

Si jo fos mon(olo)guer

2010-03-23T13:53:00.003Z

- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.

- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.

- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.

- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.

- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.

- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.

La mare del tano

2010-03-22T17:57:00.004Z

Vagi per endevant que per a mi ser gitano no és una qüestió de raça sino un estil de vida. Intentar convènce'm del contrari és com intentar-me convèncer de que Tiger Woods és el prototipus de nigga. No és un clitxé, és pura estadística.

Doncs bé, si us hi fixeu hi ha determinats sectors des dels quals es glorifica el gipsy way of life. Normalment prou allunyats com per trobar exòtic tot allò que ho envolta. I, per suposat, prou lluny com per estalviar-se'n la convivència. És per això que qualsevol merdaseca ho peta en els tablaos japonesos, perquè cap d'ells ha hagut d'aguantar una gitana cantussejant flamencades 6 hores diàries en una cuina de 10 metres quadrats com un servidor. L'últim exemple és el de la Shakira (a.k.a. Veu de cabreta a l'edat del pavo).

Ja sé que la música pop ho aguanta tot, com ara una colombiana tenyida de rossa movent els malucs com una àrab i cantant en anglès mentre intenta projectar una imatge d'artista íntegre i autèntica feta a si mateixa. O sigui, que la Shakira és escòria no em vé de nou. Ara bé, la seva darrera cançó em sembla la manera més absurda d'autodegradar-se. Què en sabràs tú del que implica ser gitana, Shakira Isabel Ripoll!

Deixa'm que te'n faci cinc cèntims amb l'autoritat que em confereix ser de La Verneda i tenir una àvia a La Mina. Si et sembla que els paparazzi són paràsits que aprofiten les escletxes del sistema per xuclar-te la vida en benefici propi espera't a conviure amb una familia de gitanos. Et xuclaran la llum i l'aigua, t'ho ompliran tot de merda i si se t'acut queixar-te encara t'acusaran de racista i es faran la víctima.

Conceptes que es desprenen de la teva cançó: llibertat, aventura, rebel.lía.

1. Els gitanos no són lliures. D'entrada perquè no poden escollir. No conec una cultura més enclaustradora i sectària que la gitana. El que s'espera de tu és tan poc que mai ningú t'empenyerà a perseguir els teus somnis, a menys que els teus somnis siguin vendre mercaderia robada o recollir ferralla. Ans al contrari, si preténs adreçar la teva vida en un altre sentit seràs exclòs i marginat per paio. De debò som tan ingenuus com per pensar que cap gitano hagués preferit no deixar els estudis i posar-se a treballar amb la familia? Ells són feliços així, oi? I una merda!

2. La gran aventura de comprovar com collons dones de menjar als teus fills sense vendre droga o quanta droga pots vendre abans de que et fotin a la garjola. Si ets dona, la gran aventura de descobrir quants anys trigaràs en estar tan grassa que ja no es noti que tornes a estar embarassada. I després està el gran mite del nomadisme. La majoria de gitanos no és que no arribaran mai a sortir del seu país de naixement, és que amb prou feines sortiran del barri on es van criar a menys que els desnonin o hi hagi una boda. I en aquest últim cas tot el que visitaran és el descampat on tingui lloc la festa durant 3 dies seguits.

3. Curiosament, tot el respecte que els hi manca per les lleis convencionals el ténen per la llei gitana. Aquí la rebel.lía es pot arribar a castigar amb la mort i sino et toca fugir el més lluny possible a buscar-te la vida i començar de nou. No ha de ser tan fàcil passar-se-la pel forro dels collons quan saps que pots desencadenar una successió de venjances i contravenjances que riute'n tu de Gangs of New York.

L'única veritat de tota la puta cançó és que si fossis gitana no dubtaries en agafar el que no és teu sense cap mena d'escrúpol. Per mostra un botó:

Esport català

2010-03-18T13:56:00.009Z

Catalunya té una tradició poliesportiva notable. Des que a finals del S. XIX i principis del XX es va implantar la cultura de l'esport tal i com la coneixem avui en dia, associada al lleure i l'entreteniment, Catalunya ha sigut pionera en tota classe d'esports. Ja sigui per la proximitat amb França, veritable potència poliesportiva i pàtria de l'olimpisme modern, o pel caràcter integrador i fenici del poble català també n'ha sigut la porta d'entrada de la resta de la península.

Com es posa la gent per quatre nens morts en un poliesportiu subjectat amb grapes...

Ja m'he queixat anteriorment de la progressiva pèrdua d'espais públics i gratuïts on practicar l'esport al nostre país. Discursos propagandístics a banda, el foment de l'esport a Catalunya s'està deixant en mans dels clubs i les entitats privades (fundacions, patrocinadors, etc.) i aleshores passa el que passa. "Fets, no paraules" que diria el nostre amic.

- El C.B. Girona (Akasvayu Girona en la seva última denominació) desapareix definitivament el 2008 després de 20 anys a l'el.lit del bàsquet espanyol per un deute inferior als 7 milions d'euros (el doble del que costen unes obres a Can Millet). Ni la Diputació ni l'Ajuntament de Girona fan absolutament res per evitar-ho tot i tractar-se del club més representatiu de la regió. Les mateixes institucions que abandonen el Girona F.C. a la seva sort un cop puja a Segona A i fins i tot es fan de pregar a l'hora de substituir una gespa lamentable del camp municipal que és Montilivi.

- Al Grup III de la Segona B de futbol, tradicionalment el grup català, els equips catalans ja són minoria (9 de 20). Si aquest any en baixen tres més, i és molt provable, hi haurà una escabetxina per temes de coeficient territorial. La gravetat de l'assumpte augmenta si tenim en compte que històrics com el Sabadell, el Lleida, la Gramenet o el Terrassa (també a punt de desaparèixer, per cert) lluiten amb un pressupost clarament inferior al de megalòpolis com Benidorm, Mahó, Oriola, Dènia o Alcoi. De que L'Hospitalet, segon municipi més poblat de Catalunya, estigui a tercera ja ni en parlem.

- Barça i B.M. Granollers, fundadors de la lliga espanyola d'handbol i els dos clubs amb més títols en els seus 50 anys d'història perden completament l'hegemonia de l'ASOBAL fa 5 anys. Qui els hi pren el relleu és el BM Ciudad Real, creat l'any 1981, que no puja a Divisió d'Honor fins al 1992, nineta dels ulls de Castilla - La Mancha des del 2001 i que és l'exemple vivent de com les subvencions públiques en vena poden transformar un club.

- El Manresa ha de fer equilibris cada any per mantenir-se a l'ACB buscant patrocinadors com un desesperat i venent a tots els seus bons jugadors perquè les administracions ja van dir que amb ells no comptin, mentre competeix per no baixar amb equips ultrasubvencionats de Múrcia, Alacant, Granada o Bilbao.

- El líder de l'OK Lliga és el Liceo gallec, que aquest estiu ha fitxat a cop de talonari, en una lliga on 12 dels 16 equips són catalans.

- El Club de Campo, la Complutense i el Pozuelo ja miren de tú a tú a l'Atlètic Terrassa i el Club Egara de la lliga d'hoquei herba.

- La Volta a Catalunya, que és la tercera cursa ciclista per etapes més antiga del món després del Tour i el Giro, i que té en el seu palmarès guanyadors de la talla de Miquel Poblet, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Miguel Indurain o Claudio Chiappucci, s'està morint. La nul.la col.laboració dels ajuntaments està obligant a fer recorreguts de merda sense cap atractiu que no ajuden a promoure la participació del millors corredors i com a conseqüència les televisions i els patrocinadors en fugen. D'això n'està encantada la Vuelta a Castilla y León, que se celebra per les mateixes dates i serà retransmesa en directe perquè hi corre en Contador. Ja van desaparèixer altres proves de prestigi com la Setmana Catalana el 2005 i l'Escalada a Montjuïc el 2007, fruit de la desídia. Això sí, perdem el cul i paguem el que sigui perquè el Tour ens posi el país potes enlaire.

- El Conde de Godó es disputa des de l'any 1953 i ha sigut durant molts anys el torneig de tennis més important de l'Estat espanyol, mantenint-se amb bona salut econòmica i amb l'eterna aspiració de convertir-se finalment en una de les competicions de segon nivell només per darrera de Grand Slams com Roland Garros, Wimbledon i els Open d'Austràlia i els EUA. A Madrid ténen un torneig des del 2002 i en només 5 anys han aconseguit la categoria de Masters que garantitza la presència dels millors tennistes del circuit.

Són només alguns exemples dels molts que podria posar. Mentre nosaltres anem fent el babau la resta d'Espanya ens menja el terreny a marxes forçades a base de subvenció pura i dura. El discurs oficialista dels nostres polítics és que els diners públics estan per a coses més importants i urgents, com els serveis socials. I si tot això servís almenys per tenir una qualitat de vida superior a la dels nostres veïns encara tindria una justificació. Però entretant deixem morir el nostre esport continuem patint una xarxa ferroviària de fireta, una xarxa elèctrica del segle passat, autopistes farcides de peatjes, barracons a les escoles i una sanitat pública massificada i curta de personal. AQUESTA és la Catalunya social(ista) que hem tingut els darrers 7 anys.

"Quan dius que comienza el propper festival de Can Zam? Aquésta sí és la Catalunja que val la péna subvèncionar! Sobrétot perqué em voten sémpre"

I aquí mentres guanyi el Barça i ens poguem anar fent la foto tot va de puta mare, oi Pepe?

Assumptes propis

2010-03-12T12:33:00.004Z

Alerta, que vinc amb el misantropòmetre pels núvols. Ara mateix sóc com el centre de Barcelona. Tot l'odi que m'intenti empassar pel carrer Aragó sortirà ràpidament per la Gran Via.

Conclusions després d'un matí de gestions per la ciutat comtal:

1) Hi ha coses que no queda bé dir perquè són políticament incorrectes, encara que la realitat s'entesti a fer-les paleses constantment. Per exemple, un vehicle que para on no toca, que circula envaïnt els altres carrils i frena perillosament cada 50 metres té un 20% de possibilitats de ser conduït per un transportista i un 10% de portar matrícula de Lleida o Girona. El 70% restant són conductores. Si a més no sap girar el percentatge puja fins al 99,8%. El 0,2% que queda corresponen a un invident amb parkinson i a un ximpanzè que es va escapar del zoo i va robar un cotxe per continuar la fuga.

2) Els funcionaris són la monarquía absolutista del segle XXI. Éssers convençuts d'estar per damunt del bé i el mal, de pertànyer a una institució intocable, d'ostentar uns privilegis vitalicis i d'aplicar un poder inqüestionable sigui quina sigui la naturalesa de les seves decisions. Jo dic que vem enterrar la guillotina massa aviat.

3) Els garatges de l'Eixample els va dissenyar un psicòpata agorafòbic que deixa en Jigsaw a l'alçada d'un aficionadet al TENTE. Em recorden a Indiana Jones y la última cruzada. Ja és tot un repte entrar-hi sense segar alguna part del teu cotxe contra una columna; és tot un acte de fe deixar-hi les claus en mans d'un personatge sinistre que no coneixes de res però té tota la pinta de cascar-se-la mentres olora les calcetes de la seva iaia; i al final t'has d'empassar el calze amarg de la factura que et carden.

Corazón de Lyon (La Fotonovela)

2010-03-10T23:09:00.005Z

Ai, la puta! On collons m'he ficat! I el Manchester golejant al Milan...

Com m'apreta la corbata, ché.

Jorge, que parezca un accidente...

Records des de Minsk

2010-03-08T16:32:00.007Z

Ja sé que és el post fàcil, que a tot arreu esteu igual. Però llevar-se a les 6, passar-se tot un matí aguantant en primera persona l'histèria col.lectiva dels mitjans de comunicació, arribar a casa i trobar-se amb això bé mereix ser immortalitzat.

En 28 anys d'existència barsalunina no havia vist mai una cosa igual. Que fa urbanita? Sí, però és taaaaaaaan macu...

Gordos

2010-03-04T15:30:00.011Z

Avui ha passat quelcom estrany. Mentre dormia, així com qui no vol la cosa. Quan he pujat a la balança aquest matí pesava exactament un quilo menys que el matí anterior. Això deixa el meu índex de massa corporal per sota de 30 i em converteix a ulls de la OMS en un ex-obès. La culpable és una senzilla fórmula matemàtica que podeu tafanejar aquí.

I després diuen que els gordos no som àgils

En la meva nova condició de persona amb un simple sobrepès em veig en l'obligació moral d'explicar-vos un parell de coses sobre els gordos, aquells grans desconeguts. Hi ha quantitats ingents de tòpics al voltant de la gent grassa, amb actituds que van des de la condescendència a la crueltat passant per la llàstima. En general, el concepte que té la gent dels gordos és que o bé són malalts compulsius o bé alegres i despreocupats golafres. Ara que vivim en societats medicalitzades on la vida sedentària i l'obesitat són una epidèmia s'ha anat imposant la primera, la de la compulsió malaltissa en uns hàbits nefastos per a la salut. Però durant molts anys ha predominat l'altra versió, donant lloc a expressions com "la corva de la felicitat", "estar de bon any" o "ser un panxa contenta". Res més lluny de la realitat. Essent irrefutable que un obès menja sense control, això no vol dir que gaudeixi més del menjar.

Això sí que us sembla mono, oi?

Estar gordo no et fa feliç. És una limitació en molts sentits. A vegades, una putada. Digui el que digui, tota persona gorda està acomplexada. Pots fer veure que no i aconseguir que tothom et cregui i t'accepti tal com ets. Fins i tot pots aconseguir enredar dones esbeltes i evidentment més atractives que tú per a copular. Però a qui no pots enganyar és a tú mateix quan et mires al mirall i no t'agrada el que veus. Perquè no canviar, aleshores? Perquè en contra de la creença popular, un gordo gairebé mai ho és per voluntat pròpia. Aleshores què? Aleshores busquem-ne les causes.

1) Per constitució: Són totes aquelles persones que per genètica ténen ossos gruixuts, malucs amples, cuixes descomunals o cara de pa de ral. Es passaran mitja vida fent dieta i apuntats al gimnàs. Un dia, farts de que l'enorme esforç que fan no es vegi recompensat amb l'imatge que els hi retorna el mirall, s'abandonaran a la seva sort en nom d'una vida menys sacrificada. De tant en tant recauran per un absurd sentiment de culpa que els farà buscar el mal menor, fins que la maduresa o els anys els preparin per acceptar definitivament el seu destí.

2) Per tradició: Gordos que neixen en families de gordos. Des de petits adquireixen uns mals hàbits alimentaris i una idea de l'oci que implica no fotre ni l'ou. El que a casa és ser normal, al carrer canvia. De la total comprensió a la burla. Quan tinguin una edat suficient per a que això els hi preocupi de debò, hauran de lliurar una doble batalla contra ells mateixos i contra les temptacions qüotidianes. Una batalla que implicarà portar una vida paral.lela a la resta de la familia. Quan tinguin una llar pròpia la lluita consistirà en renunciar a ser ells mateixos, oblidar el model en el que s'han criat i reinventar completament els seus hàbits en virtut a un cànon estètic que a casa s'han esforçat per menysprear. Però el més normal és que res d'això passi i que, amb alts i baixos, siguin gordos tota la seva vida.

3) Per depressió: Un fet traumàtic o una mala època desemboquen en un autoabandonament. Algunes persones beuen, altres es droguen, altres mengen i n'hi ha que fan les tres coses alhora. La recerca del plaer immediat per compensar l'angoixa i el dolor. Amb el temps desapareix el plaer però persisteix la compulsió. S'engreixa i comença a disminuïr l'autoestima. Apareix la vergonya, el remordiment i la culpa. No vol que el vegi ningú i s'aïlla. Cada cop surt menys de casa i fa menys activitat física. La bola es fa tan grossa com ell. Perdre pes és el menor dels seus problemes, però alhora el que fa més visible el seu deteriorament. Sap que no sempre ha sigut així, però si un dia aconsegueix deixar de ser gordo li haurà costat el doble.

Mira si és buena persona que es disfressa així per evitar F8's al Chatroulette

La meva teoria és que un gran complexe et fa automàticament millor persona. Especialment si ets o has sigut gordo. Són massa burles i comentaris als que posar bona cara com per no ser més humil. Massa rebuig en base a l'aparença com per no aprendre a veure-hi a l'interior de les persones. Massa petites dificultats com per no valorar les coses.

I sabeu què? Per molt que digui la OMS, jo em veig exactament igual que ahir.

Àlies

2010-02-28T18:21:00.004Z

No sé perquè, però quan la gent es vol posar un sobrenom acaba optant per mots de sonoritat anglosaxona. N'estic fins els collons de gent que es diu Jaume i es fa dir Jimmy, de Georgines que es fan dir Gini, de Frederics que es fan dir Freddie, de Raquels que es fan dir Reich i de Guillems que es fan dir Willy.

Jo abans era un pringat i em deia Carmelo José però des que em diuen Mel la meva vida ha cobrat sentit.

Els meus preferits, però, son aquells que la gent s'esforça per fer sonar anglosaxons tot i no tenir un diminutiu específic, com ara Osky (per Oscar), Ferry, (per Ferran) o Geri (per Gerard). I després està la variant últradiminutiva específicament femenina de les Nur, les Vir, les Lau i les Nat. Ho podria entendre si fossin com el cas d'una noia que vaig conèixer i dient-se Fernanda es feia dir Fer o un nano que em van presentar que dient-se Estanislau es feia dir Lau, perquè aquí els pares han sigut cabrons. Però en general fot cagar.

Si mai tinc un fill, preventivament, li posaré algún de les desenes de noms catalans preciosos d'una sola síl.laba que existeixen per evitar temptacions. I si tot i així m'assabento que algú s'escudrinya el cervell per trobar-li un àlies enrotllat (*) també li ensenyaré a repartir hòsties preventives.

I sí, efectivament aquesta és una d'aquelles entrades d'última hora per sumar posts en un mes poc inspirat. Ara només necessito un final digne que no tinc. Aviam... Núria Soler cabalcant per una platja de sorra blanca sota la pluja i a càmera lenta.

(*) Us ho cregueu o no, en un moment determinat de la meva vida algú va pretendre anomenar-me Marky.

Involució

2010-02-24T14:03:00.008Z

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Dona oriental

2010-02-21T13:25:00.011Z

L'home occidental sempre ha sentit una atracció cap a les dones orientals, però pensa que són inabastables. Ténen un cercle social tancat, es diu. No són accessibles. Però un dia l'home occidental coneix una dona mongola com Genghis Khan. La dona oriental parla el castellà a batzegades però explica uns acudits sorprenentment divertits. És simpàtica i oberta, amb un deix de timidesa coquetament infantil. Té una veu fina, lleugerament nasal, i una cara preciosa. Fa comentaris d'una sinceritat aclaparadora, amb una innocència que espanta i que només pot ser producte de la diferència cultural. Se'n van al llit.

La dona oriental té una pell increïblement suau, uns pits menuts de grans mugrons i una llarga cabellera fosca i llisa. És dolça com la mel, de carícies infinites amb les seves petites mans. Fa uns petons diferents, amb succió i traient molt la llengua. No és l'únic que fa diferent de les dones occidentals, ja sigui amb la boca o altres parts del cos. És parsimoniosa i delicada. En el plaer, silenciosa. Tanca els ulls, tremola com una fulla i busca les mans del seu company per agafar-les durant l'orgasme. Ell hi arriba a continuació, buidant-se en un sexe que s'estreny amb una força considerable de manera intermitent.

Ajaguts l'un enfront de l'altre s'acaronen de la manera més tendre. Es miren en silenci i ell es perd en els seus ulls estripats, negres i brillants. La dona oriental ensenya a l'home occidental a pronunciar el seu nom i li explica el què significa. Cantusseja melodies estranyes en el seu idioma amb una veu melosa, mentre explora el cos nuu de l'amant. Fa observacions curioses sobre la proporció de les mans, les marques de naixement o la direccionalitat de la línia que separa les dues natjes. Aleshores es torna juganera i pallassa. S'abracen i es petonejen, rodolant pel llit.

Una estona més tard ella se'n va a la dutxa. Ell s'incorpora i es vesteix, encara impregnat de la seva olor. Et faré un regal, diu la dona oriental embolicada en una tovallola. Allarga la mà per a retornar els diners que li havien sigut entregats una hora i mitja abans. Després l'acompanya fins a la porta. Li fa un últim petó llarg i humit. Mira per l'espiell al replà, assegurant-se que no hi hagi cap veí abans de deixar-lo marxar amb un somriure. L'home occidental baixa les escales i surt al carrer, flotant.

Filosofant

2010-02-17T16:12:00.002Z

No sé si a vosaltres us passa però, quan em reuneixo amb col.legues, a determinades hores de la nit sempre acabo parlant de tres temes: cançons de dibuixos animats de la infància, sexe sòrdid i filosofades. Per sort, quan arribem a aquest punt de no retorn ningú està prou sobri com per analitzar fredament el que diem i com ho diem. De vegades, fins i tot ningú està en suficientment bon estat com per recordar-ho al dia següent. Però què passaria si poguessim veure'ns des de fora? És més, i si algú tingués la mala folla de gravar-ho perquè ho poguessim visionar a posteriori? I si no només ho poguessim veure nosaltres sino milers de persones?

L'Adrià Gasol, germà petit d'en Pau i en Marc, té la resposta.

Comèdia romàntica

2010-02-11T15:29:00.005Z

És de domini públic que els homes en determinats cercles tenim la tendència a exagerar les nostres conquestes. És el que tota la vida s'ha conegut com el síndrome Parchís de menjar-se'n una i comptar-ne 20. Un exemple ràpid. Quan jo tenia 14 anys, tornant a casa des de l'institut a l'hora de dinar, un company em va explicar que aquell cap de setmana havia perdut la virginitat amb una del seu càmping. Per donar-li realisme, em va dir que amb els nervis s'havia equivocat de forat i l'havia ficat pel conducte urinari en comptes del conducte ordinari. A menys que el seu fos un extraordinari cas clínic de micropenis hipodèrmic, uns tres anys més tard vaig ser conscient de fins a quin punt m'havia colat un gol.

Dona fàcil

Per a que no se m'enfadi ningú puntualitzarem que el nivell d'exageració va en funció de l'individuu. Però si teniu l'oportunitat de xerrar amb un paio i arribar al nivell de confiança suficient, no perdeu el temps escoltant històries de les seves conquestes. Pregunteu-li pels fracassos. Tot ésser humà amb penis i testicles és una autèntica enciclopedia de perverses humiliacions femenines. Lo realment interessant és el que calla.

Dona de lloguer de renta antiga

Serveixi a tall d'exemple la meva pròpia experiència:

1) Bufetada dialèctica: Jo no sóc gaire de tirar la canya a locals de vida nocturna. De seguida sabreu perquè. Un parell d'èxits consecutius durant la meva primera adolescència (la segona la vaig encetar fa 6 mesos) em fan fer agafar embranzida. Un bon dia vaig decidir entrar-li a una d'aquelles noies amb les que un només ho prova quan està pletòric de confiança. Que era el pitjor que em podia passar? Fins aleshores jo vivia en un univers de "tengo novio", "no quiero rollo" o rebutjos una mica més directes com ara girar la cara i fer-se la sorda. Pel que no estava preparat era el menyspreu més absolut. Aquella suripanta em va mirar de dalt a abaix amb un esglai entre la repugnància i el terror i em va dir: "Pero si eres un feo!". Literal. UN feo. Com si jo formés part d'una raça inferior que viu a les clavegueres i en la meva infinita inconsciència m'hagués atrevit a sortir a l'exterior. No m'ha passat mai més. Tampoc ho he tornat a intentar.

2) Escalfabraguetisme: Què pensarieu si una noia us convida a sopar a casa seva, us fa el menjar, us somriu i us fa ullets tota l'estona, sortiu a ballar i redefineix el verb refregar-se fins a deixar el concepte perreo a l'alçada d'una coreografia dels Lunnis, l'acompanyeu de tornada a casa seva i us diu de pujar per fer la última? El mateix que jo, suposo, que és l'hora de treure la cuca a passejar. Doncs no. La continuació de la història és la següent. Em serveix una copa de vi (situació altament pretenciosa en una persona fregant la vintena, per cert) i es posa a recollir els plats del sopar. Li demano que ho deixi i s'assegui amb mi al sofà. Em fa cas. Me li llenço a sobre i sóc víctima d'una cobra en tota regla. Em sembla que t'has confós, em diu. Serà millor que marxis. Durant un any vaig necessitar pràcticament senyals lumíniques i acústiques per estar convençut de fer el primer pas.

3) Idiomes diferents: No, no parlaré d'Erasmus sino de gent que interpreta les coses completament al revés. Jo i l'I. ens fem molt amics en poc temps. Ella té parella, jo també. Quedem constantment, dormo a casa seva quan tinc un problema familiar greu, ella em vé a buscar a les tantes de la matinada per sortir a voltar amb la moto quan no pot dormir, sortim de viatje junts algún cap de setmana. Ella es queda soltera, jo també. Puja el to de les converses, ens fem regals, flirtejem. Un bon dia li dic obertament que penso en ella sexualment. L'I s'ho prèn com una ofensa personal. Pensava que erem amics i ara veig que tot aquest temps que hem passat junts només em volies portar al llit. Em fas fàstic! Per molt que vaig intentar fer-li entendre que quan algú et diu que li sembles sexualment atractiu no pretén insultar-te, tot el que vaig aconseguir és que em deixés de parlar. A mida que va anar fent memòria de totes les activitats que haviem compartit, va començar a fer interpretacions malaltisses de tots els meus gestos amb ella i poc després ja havia escampat entre amics comuns un rumor sobre mi de tocaments no consentits en un cap de setmana a Puigcerdà.

I la Lídia Falcón o la Gemma Lienas encara es pregunten perquè els homes anem de putes.

Mirada bruta

2010-02-08T18:41:00.006Z

És sueca, amb tots els prejudicis i mandres que em genera, però me n'havien parlat tant i tant bé que no m'he pogut resistir a veure-la. El senyor David Broc, que té un criteri del que acostumo a refiar-me perquè sap diferenciar entre públics potencials i gèneres abans de carregar-se un film en nom de l'alta cultura, la va titllar d'obra mestra. Persones de confiança i familiars que ja sé de quin peu calcen van fer-ne recomanacions entusiastes. Avui plou i no tinc res més a fotre, així que li he donat una oportunitat a "Låt den rätte komma in" (a.k.a. Déjame entrar).

I, hòstia sí, és collonuda. Però resulta que on la gent que me la recomanava ha interpretat una preciosa història d'amor narrada amb gran sensibilitat jo he vist una de les pel.lícules més inquietants i sòrdides que m'he tirat a la cara, dirigida per un paio amb una mala llet antològica. És per això que recorro a vosaltres, oh ments preclares del setè art, perquè m'aclariu si ho he entès bé o és que tinc la mirada bruta.

Qui no hagi vist la pel.lícula i tingui intencions de fer-ho que no segueixi llegint perquè trobarà spoilers a tort i a dret.

El que jo he entès és que aquesta és la història d'un vampir eunuc de 200 anys atrapat en un cos andrògin de 12 que posa en marxa el plan renove del seu esclau perquè el pederasta que té actualment ja se li ha fet massa vell i falla més que una escopeta de fira. Amb la puta sort de trobar el candidat perfecte just a la porta del costat de casa: un nen marginat que té una mare histèrica i un pare gayer borratxo, que no sap encara si li agrada la carn o el peix i que desenvolupa una personalitat sociòpata que el portaria a sortir als informatius com l'enèssim marrec que provoca una massacre al cole si no fos perquè només disposa d'un ganivet de merda.

El vampir/vampira es va camelant al xaval i de pas a l'espectador amb el conte de la llagrimeta fins que assisitim impassibles als seus crims i encara pensem que és mono/mona. Però en realitat s'ha polit a mig veïnat i acaba raptant al nano de la seva miserable vida per a utilitzar-lo fins que deixi de fer-li servei.

Fins i tot hi ha qui diu que no és una pel.lícula de terror. Doncs a mi el/la nen/nena vampir/vampira protagonista em gela la sang i m'acollona a base de bé.

Wellness

2010-02-04T19:12:00.011Z

Quina raó tenia la mare_de_deu quan va dir que ens estem amariconant. Amb mi, almenys, la va clavar. Perquè us he de confessar una cosa: fa 1 mes que em vaig apuntar al gimnàs. I per si això no fos prou humiliació, hi vaig!

Tampoc és que sigui la primera vegada que caic al parany. El meu primer cop va ser l'any 96 del segle passat, quan els gimnasos eren antres de barri humits amb pudor de liniment i suor als que només hi anaven culturistes, porters de discoteca i quillos aspirants a Chuck Norris. Jo era dels últims.

En aquella època l'aerobic tenia només 10 anys d'implantació a Catalunya i estava en calces, concretament les de la Eva Nasarre. En aquell temps, un anava al gimnàs a petar-se la caròtida aixecant press de banca fins que el teu col.lega considerava que havies patit prou com per deixar de dir-te maricón. No hi havia màquines de musculació, només barres de ferro, discos de pes i un mirall on recrear el mite de Narcís. Bé, ara que hi penso, potser ja hi havia protomecanismes de politjes, però una o dues màquines que et convenia deixar lliures si un paio més inflat que tú et mirava malament perquè portava més de dos minuts esperant. Quan t'apuntaves al gimnàs ningú et demanava un reconeixement mèdic, ni et regalaven merxandatge, entraves per la porta i si en vuit setmanes no eres capaç de fer més de 10 dominades et converties en l'última merda del local. Era un submón, però un submón de mascles.

Han passat 13 anys des d'aleshores i ara em trobo amb un univers pasteuritzat, plastificat i happyflower on et veus contínuament envoltat de conceptes detestables com fitness, singles, personal trainer o wellness. Ah, el wellness! Per a mi la traducció literal és: ganes de matar. Es veu que la gent ja no va al gimnàs a patir i a posar-se en forma. Ara hi van a fer sauna, prendre el sol, donar-se massatges i fer ioga o tai-chi per entrar en harmonía amb el seu cos mediocre. També hi van a fer aquagym, body pump, spinning i qualsevol altre anglicisme que soni prou sofisticat, sempre a les ordres d'una monitora hiperactiva amb un somriure de contractura maxilofacial.

Però a mi no em veureu trepitjar una activitat dirigida ni una piscina on s'hi hagi d'entrar amb un preservatiu al cap, així que vaig directament a la sala d'aparells. El panorama no millora. Us asseguro que canto com una calàndria amb els meus pantalons curts de futbol i la meva samarreta de cotó llisa. Ara la gent es gasta autèntiques fortunes per comprar la roba amb la que súa. He arribat a veure menopàusiques millor equipades per fer 10 minuts de bicileta estàtica llegint el Lecturas que la delegació andorrana als JJOO de Beijing. Es dóna la paradoxa que ja no anem al gimnàs a treballar un cos per lluir al carrer sino a lluir-nos directament. Perquè al gimnàs es lliga i es fan amics. O això s'encarreguen de difondre les llumeneres de la franquícia de torn, aprofitant-se de la gent realment desesperada per aconseguir una vida social digne de ser immortalitzada pel Jordi Labanda o almenys presentable al Facebook.

Cony! Que això ja no és com anar a comprar al super o fer la declaració de la renda, una activitat incòmode i que fa mandra, però inevitable i necessària a partir d'una edat. Ara resulta que anar al gimnàs és un estil de vida. Eeeecs! La bona noticia és que amb tanta arcada no em resultarà difícil baixar panxa.

Desmuntant el mite (II)

2010-01-31T08:39:00.014Z

S'acosten les Eleccions a la presidència de Can Barça i ja us aviso que en faré un seguiment perquè tinc unes quantes coses a dir. D'aquí al 13 de de juny s'explicaran moltes mentides o mitjes veritats que podrien ser perfectamenet objecte d'aquesta secció, però de moment em quedo amb una fal.làcia que m'indigna especialment i que de tant repetida s'ha convertit en una veritat goebbeliana.

"Súbdit, aguanta'm la torxa que acabo de veure un nedó plorant en castellà i l'haig de sodomitzar"

Diuen des de les Espanyes que el catalanisme indissimulat de la junta actual perjudica molt al Barça, perquè exclou a la seva nombrosa afició no catalana. Després de més de 20 anys de nunyisme fins i tot és comprensible que els hi costi d'acceptar. Dels costums se'n fan lleis i els dos presidents anteriors a en Laporta no es van caracteritzar precisament per potenciar aquesta dimensió de representativitat i identificació amb Catalunya que havia sigut intrínseca a la història del Barça. Però també l'antilaportisme, àmpliament representat per mitjans de comunicació catalans, s'ha afegit a aquesta idea amb total naturalitat com una manera d'erosionar la imatge del President. Això ja és més greu, perquè si els primers ho fan per ignorància, fòbia i sectarisme, des de Catalunya se'n parla des d'un tacticisme polític i empresarial força més obscur. Però aquest és un altre tema.

Alfons Arús, pare de familia nombrosa arruïnat per l'enorme cost d'alimentar cada día un ego voraç i diverses manies persecutòries.

El cas és que un gran nombre de barcelonistes perceb el catalanisme de la junta d'en Laporta com un problema, perquè és una font constant d'atacs al club. Un catalanisme que, per cert, ja estava en el programa de la candidatura que finalment va resultar ser la més votada de la història del Barça l'any 2003. La virulència i la tenacitat d'aquests atacs ha generat esgotament, fins al punt que molts dels que se sentien còmodes o fins i tot identificats amb aquesta projecció catalanista ara reclamen que no se'n faci ostentació i que quedi a l'àmbit privat de cadascú. És el mateix mecanisme mental de la dona que deixa de maquillar-se i sortir al carrer perquè sino el marit la pega. En definitiva, un enfoc completament erroni de l'orígen del problema.

Jo ja he expressat més d'una vegada el meu convenciment de que quan un escull simpatitzar amb un equip ho ha de fer amb totes les conseqüències, respectant-ne l'essència. Ara està de moda dir que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. Però l'afició del Lazio és majoritàriament d'extrema dreta, la del Livorno d'extrema esquerra, la del Glasgow Rangers és protestant i la del Celtic és catòlica. I això ha sigut així des de sempre. El propi Real Madrid i les seves Copes d'Europa han sigut embaixadors de l'autoestima espanyola mentres la selecció nacional no es menjava un torrat. Els clubs de futbol tenen banderes i escuts, i qui negui el poder simbòlic del futbol senzillament us intenta prendre el pèl.

El problema real és que un F.C. Barcelona exitós és molt perillós perquè la seva repercussió és mundial, fa conegudes les reivindicacions històriques de Catalunya i a sobre les dota d'èpica. El que realment voldrien a Espanya és apoderar-se del club per convertir-lo en un símbol propi. Per això vesteixen el catalanisme d'exclusió en nom dels barcelonistes andalusos, extremenys o castellà-lleonesos, apel.lant a les seves baixes passions. I asseguren que la càrrega ideològica del Barça l'empetiteix i el fa provincià.

Però al títol d'aquesta entrada m'he compromès a desmuntar un mite, i això és el que faré a continuació.

Empetiteix el gir catalanista (més aviat retorn a les essències) de la junta actual al club?

Ho diuen les dades objectives. Segons el web oficial del FC Barcelona, i no tenim cap altre font més fiable perquè el club és l'únic que disposa del cens, actualment hi ha 172.938 socis. Això suposa un increment de més de 50.000 persones respecte a l'era pre-Laporta. I parlem només de xifres, perquè la meva sensació és que mai abans el Barça havia tingut tanta repercussió i reconeixement a nivell mundial.

És realment tan nombrosa l'afició al Barça fora de Catalunya?

Un 82% dels socis son catalans (62.710 de Barcelona i 79.211 de la resta de Catalunya), fent un total de 141.921 persones. Per desgràcia, no disposem de dades exactes de quants dels socis del 12% restant son espanyols, ja que estan englobats en la categoria "Fora de Catalunya". Però si prenem com a referència les penyes, de les quals n'hi ha 1.064 fora de Catalunya en una proporció del 86,4% a territori espanyol i un 13,5% a la resta del món, podriem determinar que dels 21.058 socis restants provablement n'hi ha 18.194 a l'Estat espanyol. Això és un 10% de la massa social. La propera vegada que sentiu a dir des de Madrid que l'ús del català com a llengua oficial del club és discriminatori per a tants i tants barcelonistes, recordeu que es refreixen a un 10%. La propera vegada que llegiu que el Barça hauria d'enterrar el catalanisme per respecte als seus milers d'aficionats espanyols, recordeu quants milers son. I ja de pas, pregunteu-vos quants d'aquests aficionats se senten realment atacats i quants s'han equivocat de club.

" 21.000? Ai la puta que em sembla que l'estic cagant amb l'estratègia... Potser 10 assessors d'imatge son pocs i n'hauria de contractar algún altre"

En definitiva, que el ressò mediàtic des de Madrid és exageradament desproporcionat respecte als socis als que afecta la suposada 'discriminació'. Hi haurà qui vulgui parlar de simpatitzants enlloc de socis, i jo li respondré que a part de ser impossible de contabilitzar estic convençut de que la proporció és similar. I en el cas de que no ho fos, qui no paga quota ni és membre d'un club hauria d'acceptar que la seva capacitat de decisió és nula i la seva opinió irrellevant més enllà de la barra del bar.

MacAgun l'Appluta

2010-01-27T14:04:00.005Z

Com esteu? Bé? Doncs molt malament! Haurieu d'estar rosegant-vos els monyons a l'alçada del colze davant l'imminent aparició de la darrera cagaradeta del senyor Steve Jobs.

Aquesta tarda, a les 7, es presentarà mundialment una nova andròmina de la qual encara no en sabem el nom, ni perquè serveix, ni com funciona, però que ja us puc avançar que ens canviarà la vida per sempre. O almenys això és el que sembla a jutjar per la cobertura que li estan donant els mitjans de comunicació. Tots els diaris generalistes digitals ténen previst informar en directe de l'acte. Fins i tot un canal públic de televisió que fa un mes té prohibida l'emissió de publicitat ha donat un espai a la prèvia de la presentació d'aquest producte d'una empresa privada en els seus informatius. A l'internet el que hi ha ja és directament histèria col.lectiva, amb debats inclosos de profund caire intel.lectual com ara: "aquestes fotos són un fake perquè no em puc creure que Apple tregui al mercat un gadget amb uns turnillus tan feos a la vista" o "Quina putada! Si el meu MacBook Air encara és un bebè i ja l'hauré de guardar al calaix".

Who's your daddy?

I què voleu que us digui, a mi tot plegat em fa molta pena i molt de fàstic. No fa ni dos anys que estàvem amb la febre de l'iPhone, ja precedida per la febre de l'iPod, i ara estem a tres hores d'entrar en la febre de l'iTablet o iSlate o iPad o com collons li diguin al final. Si ja de per sí la cultura maquera feia una mica de ràbia (sí home, aquella del "pago més per un ordinador idèntic al teu però jo molo més, encara que no obri el FinalCutPro en la meva puta vida") us haurieu de veure amb els meus ulls, col.leccionistes d'iMerdes. Representeu el pitjor del consumisme compulsiu i la superficialitat extremes. Matarieu a la vostre mare per un gadget de disseny amb el que sentir-vos a la última i encara us creureu millors que les petardes de classe mitjana que es prostitueixen per aconseguir una bossa de Louis Vuitton que no sigui d'imitació.

25 milions d'iPhones venuts fins l'any passat, em direu. I jo us respondré: Doncs 25 milions de gilipolles. iPunt!

Matar el pare

2010-01-25T11:05:00.005Z

Ja n'estic fart d'aquest silenci. L'Odisfera, per execrable que fos, tenia una virtut: dir les coses sense embuts ni concessions. Sospoto (paraula meravellosa sorgida d'una errata que us podeu prendre com que expulso això en forma de crida desesperada o que vomito la meva sospita) que som tots una colla de farsants. Aquí estan passant coses molt grosses i ningú diu res.

- La Escobilla Nacional és una puta merda. No només com a concepte de programa sino en el to i la poca traça dels guions. És un programa subnormalitzant a tope, que tracta als espectadors de móngers i que podria haver sorgit de l'enginy de Los Morancos. Fa tanta vergonya que no només és aliena. És molt fàcil esbrinar per internet qui són els guionistes de Polònia i de Crackòvia, però de La Escobilla Nacional no ho trobareu pas. Tenint en compte que la productora i l'elenc d'actors són els mateixos, tots tenim al cap quins guionistes brillants hi estan implicats.

- El senyor Jaïr Domínguez deixa d'escriure al seu bloc venent l'idea que ja està fart de queixar-se tant i no actuar. Ha madurat. Ara despotricar li sembla infantil i cosa de gayers. Com a bon messies, en la seva decisió personal ens convida a reflexionar i a seguir les seves passes. Dies després, el seu bloc és un xiringuito privat i ja no es pot llegir cap de les seves entrades antigues sense permís. Perquè? Doncs em permeto conjeturar que ara que perd el cul per aconseguir entrevistes amb la Bibiana Ballbè com un artistet mudarnillo més (entrevistes on, per cert, es titlla als seus lectors de "adolescents sense personalitat") no es pot permetre que el seu nom vagi associat a determinades opinions expressades. Molt valent, sí senyor.

- No me n'amago. Jo vaig començar en això dels blocs pel senyor Jaïr Domínguez, seduït per la seva espontaneitat i una manera desacomplexada de dir les coses. A molts dels que em llegiu us va passar el mateix. El guionista brillant va ser el precursor de l'Odisfera, va ser el primer en donar la cara (cosa que no poden dir gaires odisfèrics, per cert). També va ser el primer en restringir els comentaris a usuaris anònims i en deixar de fer tanta gràcia. No sóc cap fanàtic. Ni abans l'idolatrava ni ara el demonitzo, però el Jaïr Domínguez que jo vaig conèixer fa 3 any consideraria que el Jaïr Domínguez actual és un fill de puta i mereix napalm.

Homenatge

2010-01-21T14:38:00.006Z

Avui us vull parlar d'una persona especial que he conegut fa poc per internet. El nostre encontre va ser del tot imprevist i casual. Una d'aquelles troballes que apareixen de sobte quan no estas buscant. És una dona de 31 anys, es fa dir Lapampa i m'ha fet un regal de valor incalculable: el meu primer plagi Chispas.

Na Lapampa té un bloc a Xat Català, ara malauradament abandonat, on va tenir a fi de bé fer-me un homenatge en vida. Però no parlo d'entrades amb una vaga inspiració en la meva persona, no, parlo d'un treball acurat de copy/paste. No em va citar mai com a font, potser per timidesa. Però sempre li agraïré que, a part d'un mínim cop de tisora i algún intent barroer de substituïr el gènere dels articles definits dels meus textos, en general optés per no tocar-ne ni una coma.

Com ja us he dit abans, na Lapampa és algú molt especial. Valora tant el talent aliè que de 12 entrades que va publicar entre el 19 de juny i el 4 de juliol de l'any passat, quatre en són meves i també he detectat almenys una de na iaiapunkarra, una de na Què t'anava a dir, i una altre que juraria que és d'en Bukkàkez. El seu treball recopilatori va tenir força bones crítiques però poc després va decidir tancar el xiringuito, suposo que al prendre consciència que abans feiem més gràcia.

Siguis on siguis, torna! Ets una persona admirable, que no es deixa castrar per les seves limitacions o el què diran, un exemple de superació, una trencadora de barreres que ens ensenya que no cal tenir ni puta idea d'escriure o quelcom que explicar per ser autora d'un bloc. Es pot fer així, com tú, tocant-se la pampa. Que sàpigues que sóc fan teu.

Mala Sort (V)

2010-01-19T12:53:00.005Z

Continúo la meva croada contra la mala sort, aquest cop aliena, amb una història que malauradament es repeteix massa sovint. Jo conec un presidiari que l'únic delicte que ha comès és posar-li les banyes a la seva dona. Feministes recalcitrants i acòlits em diran que això és impossible. Jo us ho explico.

Quan la P. (i ja us podeu imaginar a quin substantiu correspòn aquesta inicial) es va assabentar de la infidelitat del J. es va tornar boja. Tant és així que, enverinada per la seva mare, que mai el va veure amb bons ulls, es va presentar a comissaria amb un braç enguixat a posar una denúncia per maltractament. Amb això en va tenir prou per aconseguir una ordre d'allunyament i una multa per a en J. de 3.000 euros. La cosa potser s'hagués quedat aquí si no fos perquè l'impacte emocional de que una persona que se suposa que t'ha estimat et faci això, en comptes d'impulsar-lo a lluitar el va deixar fet una merda.

En J. no va recórrer i es va refugiar en la beguda, desapareixent durant uns dies. Mentrestant, la germana i el germà d'en J. van esbrinar que la P. havia sortit per la tele el dia després de denunciar i que ja no tenia res al braç. Es van posar en contacte amb la cadena i van aconseguir la cinta completa del programa. Quan en J. va reaparèixer li van entregar la cinta i li van dir que la fes servir, però ell no en va fer ni cas. Un bon dia, cansat de veure'l tan enfonsat, el germà d'en J. el va arrossegar fins al jutjat a presentar la prova de la seva innocència. Per tota resposta els hi van explicar que ja havia passat el termini d'al.legacions i que la prova no tenia validesa.

Passades unes quantes setmanes, quan en J. semblava que començava a recuperar-se, va anar a comissaria a renovar el passaport per a fer un viatge i es va trobar amb la sorpresa que tenia una ordre de recerca i captura perquè encara no havia pagat la multa. De la comissaria va anar directament a la Model, on s'hi estarà en presó preventiva fins que se celebri el judici.

Ara recapitulem.

- Dona s'enguixa un braç i presenta denúncia falsa / Dona aconsegueix ordre d'alunyament (per tant es queda amb la casa) i sanció econòmica

- Home presenta proves de la seva innocència /no aconsegueix res i acaba a la presó

Preguntes retòriques:

- La rigidesa procedimental és la mateixa quan és una dona la que presenta proves?

- Algú va a la presó per no pagar una multa si no és amb l'etiqueta de maltractador?

- Hauriem de replantejar-nos el concepte justícia en aquest país?

Carlos Sainz i altres acudits

2010-01-17T15:42:00.006Z

Ui sí! Que el rei de l'excusa i cofundador del club de funestos amb Sete Gibernau ha fet història guanyant el Dakar en cotxe. Un moment... El Dakar? Voleu dir que té el mateix mèrit creuar un desert com el Sahara en condicions climatològiques extremes que fer un passeig de 9.000 km de Buenos Aires a Buenos Aires passant per un terraplè com l'Atacama?

Parlant d'acudits, des d'ahir dissabte em passa que pel retrovisor només veig el concessionari d'Audi. Concretament, uns Q3 i A5. I recordeu, el Alcorcón no engaña.

Víctimes del porno

2010-01-14T15:12:00.000Z

Ahir va ser un día de notificacions desagradables. De bon matí vaig descobrir que la grúa s'havia endut el meu vehicle de davant de casa per l'originalitat d'un urbano que interpreta les normes de trànsit a la seva manera. Serà el primer cop que recorri una multa, però els 150 euros per recuperar el cotxe no me'ls treu ningú. Un cop a la feina, a la safata d'entrada del meu correu electrònic em vaig trobar la segona sorpresa. Algú em convida a unir-me a una plataforma antipornografia. No em pregunteu com he despertat el seu interès perquè no en tinc ni idea. O m'ha confós amb un purità o pretén salvar la meva ànima pecadora, suposo.

Senyoreta verge infollable pressuposant que el meu cervellet masculí ém dóna per a distingir la diferència entre gaudir d'una matança de ficció i sortir a ametrallar gent, però no per a separar una escena de hardcore de la meva pulsió sexual.

Examino amb curiositat els enllaços que m'adjunta i de seguida m'adono que la cosa és seriosa. Un canal de youtube amb desenes de testimonis d'ex-actrius del gènere detallant els estralls que la pornografia ha fet a les sevs miserables vides, el recolzament públic de la Tyra Banks i el seu programademerda a la TV i, en general, una extensa argumentació de perquè cal acabar amb l'indústria del cinema per adults a la de ja.

- El porno degrada a la dona
- El porno és un sistema d'explotació
- El porno sempre va acompanyat de mals hàbits
- L'exercici del porno a llarg termini implica greus conseqüències físiques i emocionals
- La dignitat de la dona està per damunt de la recompensa econòmica

Després se'm va acudir posar en pràctica un exercici molt simple que consisteix en susbtituïr les paraules 'porno' i 'dona' per 'treball' i 'persona'.

Greatest sHits (i II)

2010-01-10T15:37:00.006Z

Aquí estic altre cop disposat a pagar el meu deute amb vosaltres, que sé que els dos últims dies no heu pogut dormir de l'angoixa existencial de no conèixer el desenllaç d'aquest meravellós ranking de vendes.

Nº3: Black Eyed Peas - "The E.N.D." (3.463.000 còpies)

Un grup d'allò més espontani. El que va començar com l'aventura de dos amics d'infància, l'un negre i l'altre filipí, que no es menjaven un torrat, canviant el nom del grup i afegint un mexicà ja semblava més resultón. Deu anys després hi afegeixes una caucàsica i la teva multinacional es torna boja per promocionar-te. Ara són un trencapistes, venent aquesta imatge de ventall obamià de cultures i bonrotllisme, com es pot observar en el videoclip que il.lustra la posició nº3. Però la realitat és ben diferent. Només cal que feu una ullada a aquest enllaç per saber com són realment les festes dels Black Eyed Peas. La versió vegetariana del famós video del David Hasselhoff, sense hamburgueses i a base de raïm. El resultat és igual de decadent.

Tampoc us estranyi que al video no hi hagi ni rastre dels altres tres perquè no se suporten. D'aquí a dos dies se separen, comencen a estimbar-se fent carreres en solitari i abans de que us n'adoneu es tornen a reunir.

Nº2: U2 - "No line on the horizon" (3.544.000 còpies)

Ja em sap greu senyor Valero, però no tinc gaire coses bones a dir del seu grup preferit. És més, si l'escena musical és una pista de ball i les bandes són les clientes del local, U2 és al rock d'estadi aquella dona granadeta i repintadíssima que continúa remenant el cul a les 6 del matí amb l'esperança de trobar pretendent quan la resta ja han desistit o cambiat de local. El problema és que de voltors amb el llistó baix que prefereixen a la noia fàcil abans de tornar a casa com els perdedors que són sempre n'hi haurà.

Nº1: Lady Gaga - "The Fame" (4.393.000 còpies)

L'infern fet persona. Ja vaig dir el que havia de dir al respecte en el seu moment. Ara prefereixo deixar parlar al senyor Christopher Walken, que ho expressarà amb més claredat:

Greatest sHits

2010-01-07T12:04:00.016Z

La premisa és tan poc original que fa mandra, però la realitat és tan tossuda a l'hora de demostrar que l'indústra discogràfica ha mort i es troba en un estat de descomposició avançada... Heus ací la llista dels 20 discos més venuts a tot el món durant el 2009. Sé que costa de creure però no m'invento res:

Nº20: Michael Bublé - "Crazy Love" (1.693.000 còpies)

Nº19: Jay Z - "Blueprint3" (1.693.000 còpies)

Aturem-nos aquí. De moment tenim a un neo-crooner (amb tot lo exterminable que és aquest concepte) com el Michael Bublé, que ja no només d'atreveix a versionar standards de la música popular nordamericana sino que també posa les seves mel.líflues i esterilitzadores mans sobre Van Morrison i els Eagles. L'hereu natural de Michael Bolton. Asèpsia en estat pur per a petits monstres nostàlgics d'una època que no van viure. Perquè no ens enganyem, els vells nostàlgics segueixen escoltant Frank Sinatra o Paul Anka. És el seu quart álbum d'estudi i encara no s'atreveix a aportar res més que dues cançons originals al disc. Per altra banda tenim a un MC multimilionari que ja no té res a dir sobre la seva vida al ghetto, de la que porta parlant des del 1996 i fot 7 anys que ni se'n recorda. Ara es dedica a enmerdar amb la producció de la mà de Timbaland, The Neptunes y Kanye West, els tres genets de l'apocalipsi d'un estil musical que no sabria dir ben bé què és però que cada cop s'assembla menys al rap. I vosaltres direu: doncs millor! Als que ens agrada el hip hop no ens fa tanta gràcia.

Nº18: Michael Jackson - "Bad" (1.814.000 còpies)
Nº17: Nickelback - "Dark Horse" (1.820.000 còpies)
Nº16: Michael Jackson - "King of Pop" (1.986.500 còpies)
Nº15: Michael Jackson - "This is it (B.S.O.)" (2.013.000 còpies)

El tsunami Maikel Chanson (com deia la meva difunta iaia). O com el morbo pot aconseguir la fita històrica de que un artista col.loqui 6 àlbums entre els 20 més venuts d'un sol any. Sí, 6 àlbums. De moment en sabeu la meitat, ara podeu apostar en quina posició estaran els altres tres. Tot plegat fa pensar. Quants discos creieu que vendria si tregués al mercat un CD d'una sola pista amb una versió instrumental del "Don't worry, be happy" anunciant que al llibret hi enganxo la còpia d'una foto de la Madeleine McCann dos anys després de la seva desaparició que em vaig trobar de casualitat en un fotomatón?

Nº14: "B.S.O. Crepúsculo" (2.292.000 còpies)
Nº13: Pink - "Funhouse" (2.324.000 còpies)
Nº12: Green Day - "21st Century Breakdown" (2.571.500 còpies)
Nº11: Michael Jackson - "The Essential" (2.615.500 còpies)

Podria fer molta sang amb això de la banda sonora de Crepúsculo, però encara em trobo en estat de xoc d'assabentar-me que hi surten Muse, en Thom Yorke y OK Go. Qui no se n'anirà sense rebre és Green Day, la més puta gran mentida de les dues últimes dècades. No, no és punk això que fan. No, en Billie Joe Armstrong no és bisexual com diu ell, és marica. I no, que un grup amb 20 anys d'història tingui seguidors cada cop més joves no significa que mantingui l'autenticitat i l'esperit de la banda sino que continúa fent moralina progre per a retrassats mentals.

I ara el que tots estaveu esperant (ui, sí!). Directes al Top-10:

Nº10: Miley Cyrus - "Hannah Montanah: The Movie" (2.764.000 còpies)

Com tot imperi del mal, Disney té la seva arma de destrucció massiva. El caball d'Atila del neoconservadurisme i la lobotomia no ambulatòria és aquesta nena de 17 anys. Ens ho podem prendre a broma, però estem parlant de la 29ª celebritat més poderosa segons la revista Forbes i la 59ª personalitat més influent del món segons la revista TIME (que, recorde-m'ho, s'autoproclama una llista que té en compte "líders, pensadors, herois, artístes i científics"). I és que la nena de tics autoritaris no va faltada. Que la seva música sigui merda és el de menys. Si no tingués un polvo de violència extrema mereixeria morir.

Nº9: Eminem - "Relapse" (2.877.500 còpies)

D'acord, els niggas' et respecten i tota la merda, però quina mandra fas!

Nº8: Beyoncé - "My name is... Sasha Fierce" (2.881.500 còpies)

No és estrany que aquesta senyoreta de pandero descomunal reconegui que a l'escenari es converteix en una altra persona anomenada Sasha Fierce. És el mateix que em passa a mi, que de tant tenir-la fins a la sopa quan la veig o la sento em desdoblo. Confessaré que una vegada vaig anar a un concert seu i poca cosa es pot al.legar contra la seva veuassa i la seva presència escènica, però en vaig sortir amb aquell sentiment de culpabilitat que només pot ser equivalent al que se sent quan compres una entrada per veure actuar al Raphael o la Rocío Jurado.

Nº7: Michael Jackson - "Number Ones" (3.197.000 còpies)

Aneu a la merda ja, home!

Nº6: Kings of Leon - "Only by the night" (3.267.500 còpies)

De la mateixa manera que tota cerimònia dels Oscars té la seva Juno, tota llista d'èxits té els seus Kings of Leon. La moda indie de la temporada. Que consti que m'agraden, però comença a ser escandalosa la seva repercussió. Mola, però no tant. El cantant té una veu trencada curiosa i el grup en general fot pinta d'estar format per una colla de white trash que viu en una caravana al mig del desert amb l'FNAC al costat, però no deixa de ser garatge.

Nº5: Taylor Swift - "Fearless" (3.350.500 còpies)

Digues-li Vanessa Carlton, digues-li LeeAnn Rimes, digues-li Regina Spektor, Mandy Moore, Marie Digby o Taylor Swift. És un puto clon. La mateixa veu, la mateixa cara de reina del ball i un suposat talent per composar cançons. L'única sorpresa possible és si toca piano o guitarra. Deixo un video que ni tan sols és de la interessada sino d'un altre clon wannabe que li fa un cover. A veure si també es fa famosa aviat i entre totes es treuen els ulls.

Nº4: Michael Jackon - "Thriller"(3.382.000 còpies)

De vegades em desperto suant a mitja nit, havent somniat un món on tots són fanàtics del Jacko (del cantant em refereixo, dels de la substància ja n'estic envoltat al barri) i s'assemblen al Mag Lari. Terrorífic. Per si el disc més venut de la història necessitava una empenteta, aquí la té. I el més trist de tot plegat és que l'autèntic artífex encara no n'ha vist ni un euro.

I ho deixo aquí perquè aquesta entrada és a un sol paràgraf de començar a ser dividida en versicles. Demà, el podi d'honor.

Bessones

2010-01-04T16:36:00.002Z

No, aquest post no té res a veure amb les meves aventures de cap d'any, per molt suggerent que resulti el títol. És més, perquè els homes associem el concepte bessones a un sexe èpicament increíble? Memòria selectiva, suposo. Quan parlem de bessones mai ens vénen al cap Pili i Mili o les basques de Pekín Express. El cas és que avui us vull parlar de la persona amb la sort més radicalment relativa del món: Patricia Bündchen.

Com podeu comprovar, la Patricia està molt bona. Fixeu-vos si està bona que és la germana bessona de la Gisele Bündchen.

La Gisele està considerada una de les dones més boniques del món de forma unànime. La Patricia no.

La Gisele ha tingut incontables relacions amoroses amb tota mena de celebrities, des del Leonardo Di Caprio, passant pel surfista Kelly Slater, el Josh Hartnett i el fugaçment jugador del Barça Francesco Coco, fins a casar-se amb el Tom Brady. La Patricia continúa soltera i no se li coneixen relacions estables.

La Gisele és la model més cotitzada del món. La Patricia va tenir una brevíssima i fallida carrera en el món de la moda.

Mentre la Gisele es fa un fart de treballar i s'emporta tota l'atenció i els flaixos, la Patricia li fa de manager viatjant de gorra per tot el món, acumulant una fortuna amb el seus percentatges i portant una vida còmodament anònima.

Quan la Patricia va decidir que la Gisele no cobraria més en dòlars perquè era una moneda devaluada, qui es va emportar tots els pals va ser la Gisele. La Patricia només es va emportar els euros.

La Patricia es pot deixar anar tant com vulgui i convertir-se en un lleó marí, que ningú li dirà res perquè és la que signa els contractes de l'estrella. El dia que la Gisele s'engreixi o s'aprimi mig quilo li faran un judici sumaríssim i la treuran a hòsties del pedestal.

Digueu-m'ho vosaltres: lo d'aquesta noia és bona o mala sort?

Camisa Negra

2009-12-31T21:45:00.004Z

No sóc gaire de fer-me propòsits per any nou, jo. Tinc una tendència natural al quidiapassanyempeny. Digues-li conformisme. Però acabo de banyar-me en eau de toilete escalfacalces (després d'una dutxa, malpensats!) i tot seguit he regirat l'armari a la recerca de la roba que em posaré aquesta nit. Aleshores m'ha passat una cosa estranya. M'han vingut ganes de posar-me una camisa. No és gens propi de mi, això. I resulta que em queda bé, tú. Així que he decidit fer-me un propòsit: si suco el melindro abans de les 6, durant el 2010 em posaré camisa almenys un cop a la setmana. Aviam si es fa realitat això que m'ha desitjat tothom de tenir una bona entrada i sortida aquesta nit.

Ah, sí. Feliç Any Nou.

(Con)Seqüències

2009-12-30T12:33:00.011Z

El meu orgull ferit per la vostre incredulitat clama venjança. Tal és la magnitud de la seva emprenyamenta que ha près la forma física d'en Bud Spencer i ara mana sobre mi. Diu que o m'invento una secció xul.la pel bloc immediatament o m'obligarà a revisar la seva filmografia completa fins que aprengui el que és entreteniment de qualitat. Ho intentaré, més que res perquè ara mateix estic veient les quatre temporades de Battlestar Galactica i no m'agrada barrejar maratons de friquisme.

BENVINGUTS A CHONILAND

SEQ.1/INT. DISCO PUB TRALLA/2:00 DE LA MATINADA

En Gamarús (sí, el nom és impossible però t'estalvia tota la descripció del personatge) desa el tiquet del guardaroba a la butxaca del darrera del seu pantaló i es dirigeix a la barra. La seva figura desentona al local com la d'una vecinita FHM a una xerrada de la Gemma Lienas però fa tres mesos que no suca el melindro i li és igual caure baix. Malgrat tot, coneix els riscos.

Regla nº1: No creuar la mirada amb ningú.

Atravessa la pista en linia recta fent veure que està molt ocupat remenant els diners que du a la cartera tot i que els té comptats per a una sola consumició, ignorant els paios sense samarreta que el xopen de fastigosa suor aliena. Demana un Ballantines amb cola per no desentonar. Mentre espera, de reüll, ha localitzat a una parella de quillos que ja s'han percatat de la seva presència. Paga, recull el tub de plàstic amb l'etanol corresponent i s'allunya de la zona fent xarrups al combinat perquè no vessi.

Regla nº2: Evitar els lavabos.

Ha passat una hora i el tub de plàstic ja fa estona que és buit. En Gamarús prèn consciència de que té ganes de pixar. Escup el que queda del glaçó que es desfeia a la seva boca amb l'esperança que la pixera no sigui irreversible. Sospesa que en un cas extrem creuarà la pista de nou, es farà segellar el dors de la mà i buscarà un racó del carrer per fer l'incívic. Qualsevol cosa abans d'entrar a la gola del llop barreja de narcosala i club de la lluita. De moment, però, la principal urgència és començar a tirar la canya.

Regla nº3: Tres mocs fan una nagativa.

Els darrers 20 minuts els ha malgastat voletejant un grup de 5 amigues a prop del podi. Al principi semblava que hi havia opcions amb la segona en la piràmide de follabilitat però cada cop que s'hi acostava més del compte les mirades i els somriures llunyans es convertien en reticència i frases feridores a boca de canó. Al tercer intent en Gamarús ha començat a sospitar que la seva presa feia d'esquer per a l'amiga lletja i ha decidit fotre el camp abans de que comencessin les presentacions, assegurant-se de memoritzar l'ubicació per si fes falta a última hora. Opta per desplaçar-se cap a dues concursants de Gran Hermano begudes com una Tarta de Santiago Carrillo i especialment escandaloses.

Regla nº4: El tecno només es balla si és estrictament necessari.

Vista de prop, una de les concursants de Gran Hermano guanya molt. Concretament, de cintura cap avall. En Gamarús s'encén un cigarret, apreta els morros i comença a desplegar el seu repertori coreogràfic. Un bon cul embotit en uns texans de cintura baixa bé mereix l'esforç. Per sort, en pocs minuts ha conquerit un espai entre les dues Grandes Hermanas i la coreografia evoluciona cap al ja clàssic entrepà de tres pisos amb en Gamarús de farcit i assegurant-se de tenir la salsitxa a tocar de la llesca bona. Tot just s'ha decidit a posar-li les grapes a sobre dels malucs quan s'adona que l'excitació li ha fet oblidar la cinquena norma.

Regla nº5: Detectar i descartar les Jennys.

En Jonny, que deu tornar del lavabo a jutjar per la cadència de la seva mandíbula, no sembla apreciar la bellesa sincrònica de la dança conjunta d'en Gamarús i la seva Jenny. I ho fa saber de manera verbal i física. La Jenny propietària dels pantalons de sordmuda afirma desconèixer qui tenia al darrera i estar convençuda de que era la seva amiga, la puta mentidera. Ningú s'esforça en demostrar el contrari, conscients de la irrellevància del fet en l'imminent desenllaç. Unes quantes empentes i rodolons després apareixen els goril.les de l'establiment, que arrosseguen en Jonny, en Gamarús i uns quants curiosos fins a la porta. Un cop fora, en Gamarús sap que ha arribat l'hora de deixar de ser un covard i comportar-se com un home.

Gamarús: I ara què?
Jonny: Que t'esberlaré el cap, pocapena.
Gamarús: N'estic fart de la gent com tú. Si la teva nòvia és una puteta i cada cop que surts a comprar esteroides es refrega amb el primer que passa jo no en tinc la culpa.
Jonny: Ai, talòs, que acabes de certificar la teva sentència de mort. Pels meus avantpassats juro que et defenestraré.
Gamarús: Sí? Doncs pensa-t'ho bé perquè només pots acabar de dues maneres: emmanillat i amb un càrrec per homicidi o en una bossa de plàstic. I ara vine aquí si tens collons.

Un calfred li puja per la columna fins al clatell al veure la cara de sorpresa del Jonny, que no s'esperava una actitud tan desafiant en el seu oponent. I de fet en Gamarús tampoc. Havia plantat cara a la seva por atàvica i fer-ho davant de tanta gent ara el feia sentir-se nou, poderós, capaç de tot... Aleshores el Jonny s'abraona sobre en Gamarús fet una fura. I al seu darrera tres amics més. Perd l'equilibri a la primera escomesa i en dos minuts li han trencat la cara, reventat les costelles a puntades i apunyalat l'estomac sis cops. Estès a terra, dessagnant-se a marxes forçades entre corredisses de testimonis amb poques ganes de testificar, recorda la sisena norma. La més important.

Regla nº6: Només un Jonny pot ferir a un altre Jonny, i d'entre ells dos qui pega primer sempre guanya.

Vull ser guionista

2009-12-28T12:28:00.008Z

Els que seguiu aquest bloc des del principi ho sabeu del cert i la resta ho intuíeu. Vullserblogger és obra d'un altre guionista frustrat que s'esbrava a la blogosfera. I tenieu raó, però la paraula clau és tenieu. Perquè un servidor abandona momentàniament l'univers wannabe per passar a la categoria de creador de parides professional.

Els darrers 15 mesos m'han servit per recuperar allò que creia haver perdut fa 3 anys: les ganes d'escriure. I ha sigut una gimnàstica meravellosa per atacar projectes que tenia aparcats amb forces renovades. Mentiria si no admetés que alguns dels blocs odisfèrics també han sigut una inspiració, tot i que ja us aviso ara que tant jo com el meu advocat ho negarem en el futur.

Sóc conscient que hi haurà qui pensi que m'estic emocionant massa, que no hi ha per tant. En el mes i mig que fa que sé que un guió meu es portarà a la petita pantalla m'ha donat temps per reflexionar en com enfocar la noticia, fins i tot si calia explicar-la o no. Al final he arribat a la conclusió de que el gran motiu de fer-ho públic és acomiadar-me. Sé que el senyor brillant compagina el bloc i la feina a la perfecció, però al no ser jo tan brillant i començar pràcticament de zero en un món en el que encara he de demostrar moltes coses em veig obligat a escollir.

I ara la pregunta del milió: què ha passat exactament? Doncs ha passat que sembla mentida però enviar guions esbojarradament de vegades funciona. Passa que algú ha decidit comprar-me una història per a convertir-la en TV movie. Passa que això no em farà ric ni res que se li assembli però m'ha permès entrar a treballar a una productora. Passa que al setembre de 2010, si no hi ha imprevistos, podreu veure el resultat del meu debut com a guionista. La Central 2, pròximament a les seves pantalles.

Catalunya cutre

2009-12-23T12:29:00.007Z

Molta literatura s'ha fet de la llegendària facilitat amb la que els nostres veïns del sud cauen en el nyap i l'esperpent. I això és una injustícia històrica. En un pas més de la meva incansable lluita per assolir la plena normalització i reconeixement de la pàtria em disposo a divulgar la Catalunya cutre. Perquè si ells són un país de pandereta nosaltres ho som de tamborí, que fa més nostrat. Encara no sé si es convertirà en una secció o es quedarà en una sola entrada testimonial, perquè la feina a fer per igualar tants segles de despropòsit és titànica. Però una nació capaç de parir la criatura morta del Fòrum, de subvencionar VickyCristinaBarcelona o convertir una religiosa en autoritat científica bé mereix l'esforç. Ho farem simbòlic i tot.

ESTEL

Ja ho deia el poeta de Verges...

"El meu país està emputit
que quan el sol se'n va a dormir
sempre hi ha neons roses pel camí"

Bé que ho saben a Bellvei del Penedès, el primer poble indissimuladament finançat per un putiferi. I és que el Club Estel, a part d'esbravar la líbido de veïns i visitants de la vil.la, patrocina des de fa 10 anys la Festa Major i esponsoritza les samarretes de l'equip infantil amb el seu magnificent logo. Però és que l'Estel també és més que un club. A les afores de Bellvei, gaudeix d'unes meravelloses vistes a la N-340 i disposa de serveis exclusius com ara sales de festes, suites de luxe i restaurant. No és estrany, doncs, que l'alcalde convergent l'hagi titllat al ple municipal de "millor empresa del poble" desfermant l'ira de la regidora socialista, que va córrer a escampar-ho pels mitjans de comunicació.

Per desgràcia, tot el que van trobar les hordes de periodistes que es van desplaçar al lloc dels fets com taurons ensumant l'espessa sang d'un semaler borbònic fent nudisme en aigües internacionals són retrets dels ciutadans a la resta d'empreses del polígon que es neguen a contribuir econòmicament a la Festa Major i bones paraules cap als amos del prostíbul. Pel que sembla, gràcies al Club Estel Bellvei del Penedès té una parada de taxi i les seves treballadores no només no molesten sino que són les principals clientes de les perruqueríes, farmàcies i botigues de roba del poble, a més d'unes bellíssimes persones que es dediquen a la professió més antiga del món voluntàriament i amb un somrís d'orella a orella. Llàstima que el passat 19 de març una operació policial va acabar amb 15 detinguts i la desarticulació d'una xarxa d'explotació sexual que, entre d'altres futileses està acusada de mantenir segrestada durant 3 mesos a una noia russa al Club Estel.

Ai, calla! Que les declaracions de l'alcalde van ser 4 mesos després de l'operació policial.

QUATRE BARRES

Barra nº1: Nico, jugador del Sant Crist Moldàvia de la Primera Territorial catalana es nega a ser substituït durant un enfrontament que el seu equip perdia per 2 a 0. L'entrenador i el delegat dimiteixen del càrrec immediatament al sentir-se desautoritzats i se'n van cap a casa a mig partit. Nico, a part de jugador, és el president del club. Fonts consultades per aquest bloc confirmen que el president és una toia.

Barra nº2: Familiars i amics de Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma, fan una col.lecta popular per a treure'l de la presó. Han reunit els 500.000 euros de fiança en només dos dies. Fonts consultades per aquest bloc ratifiquen que el socialisme és una secta.

Barra nº3: Els treballadors de l'empresa FFC Garraf Penedès es troben la nau industrial tancada i buida quan van a la feina el dilluns al matí. Primer els estranya, però comencen a lligar caps quan s'assabenten que el president, Francisco Fernández Chacón, està il.localitzable i la seva dona ha demanat una excedència a l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Fonts consultades per aquest bloc asseguren que el Carib ha passat de moda, que comencin a buscar per Dubai.

Barra nº4: Un espectador d'Els Matins de Tv3 truca a la tele i explica en antena com estafa a Hisenda i després blanqueja els diners comprant dècims premiats en connivència amb els bancs i les administracions de loteria. Al final de la seva intervenció, com si s'adonés de cop que acaba de confessar un delicte, l'espectador demana a en Cuní que no faciliti el seu telèfon als inspectors. Fonts consultades per aquest bloc declaren: Ramón, tu ets tonto!

Cànon

2009-12-21T12:22:00.013Z

Ahir es va morir una de les dones més boniques que he vist a la meva vida. Un d'aquells exemples que no em vénen mai al cap quan la gent em parla de la Sara Carbonero com si fos la panacea i jo vull explicar la diferència entre una efígie amb pinta d'ensumar merda i la meva idea de sensualitat femenina.

Hi ha la creença absurda que la bellesa ha de ser una cosa distantment freda i tot allò obviament sexual és vulgar. I una merda. La natura no enganya mai. Si veieu una noia pel carrer i us pica l'entrecuix és que està bona. És més, estic en disposició d'afirmar que tots aquells homes que s'hagin deixat convèncer per separar el seu instint primari del cànon de bellesa són mariques.

De rossa, de morena o de castanya tenia aquell punt just d'equilibri entre la candidesa i un horitzó d'infinita predisposició al sexe violent i sòrdid. Era impossible observar-la amb aquella boca gran i molsuda i aquella mirada lleganyosa com d'acabar-se de llevar i no pensar en fer-li un munt de coses horribles. Tenia per defecte aquella inexplicable expressió que a moltes només se us posa després d'un orgasme intens com a preludi d'una recompensa oral de les especials. No es corresponia amb el perfil de supermodel ni d'estrella porno siliconada. No era perfecte. No aixecava dos pams del terra, tenia bosses als ulls i un nas que recordava lleugerament al de la cerdita pegy però me l'hagués follat fins i tot després de morta.

Ep! I els que no coincidiu amb mi esteu d'enhorabona. Si la palma una de les vostres sempre podreu encarregar-ne una altra sense ànima a realdoll.com

Pincharrata

2009-12-19T21:12:00.003Z

Tot això d'aconseguir sis títols en un any i ser el millor equip de la història està molt bé, però crec que ja he trobat el veritable alicient de guanyar la costellada aquesta del Mundial de Clubs.

"La concha de la madre que impotencia
no peudo parar de llorar"

"UN PÁRRAFO PARA MESSI: MIRÁ PENDEJO, SIEMPRE TE BANQUÉ, HASTA EN LAS ELIMINATORIAS. BIEN POR VOS QUE AMÁS TANTO AL BARCELONA Y SUS EUROS, PERO MÁS TE VALE QUE JUEGUES ASÍ Y HAGAS GOLES DEFINITORIOS EN EL MUNDIAL Y METAS LA PATITA, PORQUE ACÁ, EN LA ARGENTINA, NO ENTRÁS MÁS, GRANDÍSIMO PECHO FRÍO DE MIERDA."

"que bronca tengo la concha de su madre"

"blaugrana porque no me la chupas??
hubiera sido mejor que te mate franco, gallego hijo de remil puta."

"ahora gallego zetoso cuando te compraste las remera de españa cuantas estrellitas tenia?"

"nose, me pone muy mal, acordarme de cuando vi el cronometro y decia 86, decir ya falta poco, y ese pendejo puto te mete ese cabezazo de orto y deps aparece el otro enano mogolico que tengo muchas ganas de apuñalar y se hace el gil de pecho.."

"A Messi lo bancaba. Es argentino, nos grita el gol asi y cancherea, me lo cruso algun dia y lo mato, lo juro. Lo apuñalo, lo tiro al suelo y le pego muchisimas patadas en la cabeza"

"contate otro chiste. que mierda va a ser argentino el catalan ese.
ya lo voy a encontrar en rosario."

"A MESSI LE VOY A ROMPER LA CARA , LO JURO"

"yo jure venganza en serio..
posta, sueño con destrozarle la cara.. se que algun dia lo voy a hacer.. amaria verlo en la calle y partirle la rodilla"

"Sin comentarios. Todavía me quiero cortar la berga con una moladora."

Avatar és una puta merda

2009-12-19T00:39:00.006Z

Plagia el rei, plagia el papa i de plagiar ningú s'escapa. Però si calques l'argument de Pocahontas, si agafes prestat algú robot maligne d'Iron Man (Jon Favreau, 2008), les naus d'Star Wars (John Lucas, 1977), alguns animalons i fantasies botàniques de King Kong (Peter Jackson, 2005), si revisites el concepte de realitat virtual/paral.lela de Matrix (germans Wachowski, 1999), si t'inspires en el to i alguns personatges d'Starship Troopers (Paul Verhoeven, 1997), et gastes 500 milions de dòlars i et surt aquest trunyo, no tens perdó de Déu.

El putu James Cameron s'ha quedat a gust defecant tres hores de despropòsit on res és original i els esdeveniments es precipiten de forma tan arbitrària que et dóna la sensació que d'un moment a l'altre els Navi es posaran a interpretar el número musical That's Entertainment sense que el fil argumental, escanyolit com el tall de pernil dolç d'una xarcuteria jueva, se'n ressenteixi gens ni mica. El pretext de tot el conflicte són unes pedretes d'incalculable valor que en cap moment es diu quina utilitat ténen i que s'ens mostren literalment 2 minuts i no tornen a aparèixer ni a ser mencionades.

Transcorreguts 30 minuts de metratge hom ja sap que aquesta raça alienígena d'estètica mitològica egípcia blau barrufet mereix ser exterminada irremisiblement com la resta de votants d'Iniciativa. Hom desitja amb totes les seves forces que algú es folli sense compassió a la doctora de Gorilas en la niebla 2.0 a veure si se li treu la tonteria i encara més que li bescanviin la cadira de rodes al paralític per una bicicleta sense seient i el cardin rampa avall fins a casa seva on podrà jugar al World of Warcraft i somniar una vida menys miserable fins que li surtin nafres a l'escrot, però lluny de la nostre vista.

En resum, una puta merda. Ah, calla! Que l'han rodat en 3D, la revolució tecnològica del segle. Doncs resulta que a La Maquinista les ulleres màgiques de iaio només aconsegueixen que la pel.lícula es vegi excessivament fosca i que cada cop que hi ha una mica de moviment (i això és l'únic que impedeix morir d'avorriment durant la projecció) la imatge sigui tan nítida com un matí ressacós de whisky DYC i xupitos de tequila.

Jesucrist era marica: La crònica

2009-12-16T02:25:00.001Z

"Em cago i em pixo en les meves pròpies conviccions morals i religioses! Sóc així, provocador i radical"

D'incògnit i convenientment escortat pel que pogués passar vaig aparèixer a la llibreria Proa minuts abans de l'inici de l'acte. Suficientment abans com per no tenir que quedar-me de peu a la sala annexa parant l'orella com un autèntic gilipolles. Perquè és de justícia fer constar que la presentació va ser tot un èxit de convocatòria. Estic en disposició d'afirmar que amb aquest nivell d'atapaïment només poden competir ara com ara les oficines de l'INEM, i segurament estariem parlant de les mateixes cares a tots dos llocs. Però no tot el públic era gent sense feina. També hi havia prou cares conegudes del guió i la faràndula entre la concurrència com per a que una sola bomba lapa col.locada per un simpàtic us deixés sense humorisme televisiu i radiofònic ben bé durant un parell de setmanes. Temps, per altre banda, més que suficient per donar una puntada a una pedra i trobar substituts disposats a fer la mateixa feina per (encara) menys diners.

L'acte va patir l'imprescindible demora de les grans ocasions, gràcies a la qual vem poder gaudir del talent perroflàutic d'en Xavier Pérez Esquerdo, que va exercir de teloner fent malabars amb unes ampolles d'aigua. El punt final a l'espera el va posar l'irrupció d'un Quim Morales ovacionat de forma espontània (ui, sí! molt espontània) per una audiència ja expectant i àvida d'emocions fortes. Però ens vam haver de conformar amb l'espècie de pinopuente escarransit amb el que ens va obsequiar el tal Morales a tall de disculpa acrobàtica pel retard. Només hi va faltar l'Angel Cristo però hom sospita que aquesta part circense de l'espectacle no va ser completa per manca de pressupost en droja.

Tot era a punt per començar. Última oportunitat per copsar l'ambient. Val a dir que el percentatge de looks taciturns i barbes de dos dies a la sala fou rellevant. Un vianant desorientat podria haver deduït fàcilment que es trobava al bell mig d'un aquelarre del casal argentí de Barcelona si no fos per l'absència de femelles supurant fluids corporals. Al meu voltant vaig advertir la presència d'un màxim de deu anatomies aparentment femenines i també de la Natza Ferrer. Presidint la postal, quatre homes en una taula.

El torn de paraula l'inaugura Quim Morales passant llista dels presents a la platea. Entre les absències destacades, Citrònius (el gran) i Manel Fuentes. Tot seguit, glossa la figura de l'homenatjat en una emotiva i esbufegada intervenció. A continuació, els Òscars fan una encorvada recreació de diàlegs telefònics entre el pare de la criatura i diversos personatges de veus sospitosament similars que podrien haver tingut relació amb l'obra presentada. Si bé no resulta gaire original, la seva intervenció és meritòria tenint en compte que només disposen d'un micròfon i té el valor afegit de descobrir-nos el nexe d'unió entre dos conceptes a priori tan antagònics com Jordi LP i l'esport: el golf indoor. I, ara sí, tots contenim la respiració davant la certesa que ha arribat el moment de que intervingui ELL.

Se l'ha pogut observar durant tot l'acte molt mimós amb els seus companys de taula, potser contagiat per l'omnipresent títol de la seva pròpia obra. Però quan prèn possessió de la paraula torna a ser el guionista brillant que tots coneixem i posa en pràctica el que millor sap fer: aprofitar les idees del altres. Així, arrenca unes quantes rialles al respectable llegint els comentaris del seu bloc. Entre els referenciats, l'inefable Carlos René, el gran Valero Sanmartí ("Tot això no estaria passant si cadascú s'hagués baixat el seu exemplar d'Internet quan encara es podia"), el no menys gran Albert ("És cert que el donen aquest diumenge per un euro més amb el Full Dominical?") i fins i tot un servidor ("Si m'avises amb temps porto uns quants gitanos evangelistes del meu barri i sortim tots al telenoticies"), que amb prou feines va poder contenir l'emoció vicària del moment. Va citar a més gent però no els conec o no em dóna la puta gana d'anomenar-los, ara no m'en recordo.

I després d'un brevíssim torn de precs i preguntes on va quedar demostrat una vegada més que l'odisfera amaga una col.lecció de personalitats gregàries i pusilànimes, la ràpida intervenció d'en Xavier Pérez Esquerdo a tall de claca va convertir un silenci incòmode en l'ovació que va posar el punt final a la presentació.

En resum, Senyor Brillant. Vostè és el mestre, el que ha creat escola, i no ens deu absolutament res. Però la pròxima vegada no prometi putes si no pensa complir.

I was there

2009-12-15T21:11:00.005Z

Demà, la meva crònica. Gairebé tan interessant com una colonoscòpia a l'estil bhutanès. I sempre des d'una perspectiva postmoderna, postirònica, metapolisèmica i milenarista cojones ya!

Arcada assegurada

2009-12-14T23:13:00.005Z

Parental Advisory: El consell de redacció d'aquest bloc, format per mi mateix, una ampolla d'Absolut i el negre d'en Sánchez Dragó fins al cul de Prozac no es fa responsable dels efectes secundaris que pugui tenir aquest post en els seus lectors a curt i llarg termini.

Els videos parlen per si mateixos, però m'hi recrearé amb uns (no tant) breus comentaris a tall d'acotació.

Nº1: Una mare soltera condueix el seu vehicle amb un somriure congelat a la cara que només pot ser producte de l'abús d'antidepressius. Intuïm que ha sigut desnonada per impagament. Fuig de la ciutat per començar de zero. Al fons, un nen incapaç d'expressar cap emoció des que el pare, transportista obligat a fer hores extres per arribar a final de mes, es va matar en un accident de trànsit adormit al volant. La mare, fent el cor fort davant la seva infinita trencadissa interna, prova de fer més agradable el que pel seu fill és un traumàtic trajecte en un instrument de mort. Per aconseguir-ho recorre al vell truc de la hipnosi (com podeu veure clarament al 0:10) i a la visualització de situacions potencialment perilloses: "un túnel... ahora una curva". Cap al final l'esforç de la mare es veu recompensat quan el nen fa la catarsi i supera el seu autisme latent per expressar la ràbia continguda en una explosió violenta contra un volant de joguina, objecte simbòlic del seu drama humà. Esfereïdor.

Nº2: Un matrimoni que ja no es suporta inicia les últimes vacances de la seva vida en parella. Un viatge que de ben segur desembocarà en divorci. Les criatures, que ja s'ho veuen a venir i ténen al davant un futur de xantatge emocional i beneficis materials per comprar el seu afecte, burxen per accelerar el procés incidint en el major poder adquisitiu del pare. La mare reacciona amenaçant al seu cònjuge amb apoderar-se del cotxe i la casa en la separació de béns (0:11) provocant una mirada incrèdula per part d'ell (0:14). Però vuit segons més tard (0:22) prèn consciència del merder que si li vé a sobre i comença a fer bandades amb el volant, sospesant la possibilitat d'encastar-se contra un arbre i comprovar la veracitat de l'apelatiu 'seient de la mort' que sovint acompanya a la butaca del copilot. Una postal precisa de la familia desestructurada.

Nº3: No, de debò, tots tres són la mongolada més gran que he tingut la desgràcia de veure en la meva puta vida i la prova fefaent de que els creatius publicitaris d'aquest país condimenten la neu colombiana amb farlopa.

Si heu arribat fins aquí ja podeu arrencar-vos els ulls però el banjo no hi haurà qui us el tregui del cervell. Això és el que se'n diu fer apologia de l'odi.

Llavi leporí

2009-12-14T12:52:00.006Z

Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.

La seva contemplació és per a mi com una mena de síndrome d'Stendhal, sóc gairebé incapaç de resistir tanta sublimació. Fixeu-vos-hi bé. Què hi veieu? Jo hi veig un home de 73 anys que lluita aferrissadament per aparentar-ne 45 al que li ha caigut de sobte tot el pès del cronos en forma de mastegot. Hi veig el rostre de la indefensió i la por en qui fins aleshores s'havia considerat intocable. Hi veig l'imatge grotesca que ni el més optimista dels seus opositors hagués pogut imaginar en el més humit dels somnis. La síntesi perfecte de la decadència. La profanació universal d'un senyor que ha dedicat mitja vida a rendir culte a la seva imatge. La carnassa que el populatxo convertirà en objecte de mofa, befa i escarni del rei dels populistes.

Gràcies, Massimo Tartaglia.

Escriuria la puta novel.la del segle però ara no em va bé

2009-12-10T18:26:00.005Z

Si hi ha hagut una constant al llarg de la meva vida són les acusacions de malbaratar el talent. La gent es posa molt pesada amb això. Ja m'ho deien a l'escola. El seu fill podria treure excel.lents amb facilitat però es conforma amb l'aprovat. Ho podriem haver deixat aquí, però no. Em feien anar amb una psicòloga, la qual cosa m'encantava perquè em permetia esquivar avorridíssimes hores lectives. El seu fill és un líder natural però es dedica a exercir una mala influencia sobre els companys. Llàstima que la psicòloga no hi fos mai quan els meus súbdits em venien a tocar el que no sona a l'hora del pati i m'havia de defensar a hòsties. Amb l'adolescència van arribar els problemes amb l'autoritat perquè mai em va acabar de convèncer això de que la raó sigui una qüestió de jerarquia. I les tutories, que ja m'emprenyaven més perquè aleshores preferia embadalir-me a classe amb la nena que em fes patxoca aquell mes. El seu fill és molt independent i molt noble, però té intolerància a la frustració. Ai, quins collons! Això ho deu tenir tothom, pensava.

Els amics eren més partidaris dels vaticinis. Tú arribaràs lluny. Hi havia la tendència generalitzada a opinar que pel fet de tenir una certa habilitat a l'hora de parlar i escriure acabaria exercint d'escriptor o presentador. Judicis un pèl agosarats tenint en compte que procedien de gent absolutament mediocre en aquests aspectes, em deia. Però a l'aterrar a la facultat i esbrinar que la mediocritat al meu voltant continuava guanyant per golejada va arribar un moment que m'ho vaig creure. Per un instant, amb 19 anys, carretades d'ingenuïtat i el cap plè de pardals em vaig empassar que era especial i estava destinat a fer grans coses.

Han passat gairebé 10 anys i no he fet una puta merda ressenyable. Les nòvies i els rotllets han agafat el relleu i de tant en tant encara remenen amb la cançoneta del potencial desaprofitat. Sembla ser que l'aurèola d'artista maleït continua funcionant. Si em pregunteu a mi, en canvi, us diré que els artistes maleïts són escòria. Gent que viu permanentment parapetada en l'excusa per justificar un fracàs que sempre els hi és aliè. Infraéssers que van per la vida com si el món els hi degués alguna cosa. Bohemis de catàleg. Fills de puta.

Determinisme

2009-12-07T16:14:00.005Z

Conèixer quan i com moriràs és un gran avantatge. Jo ho he descobert avui. I no és que hagi decidit llençar uns quants euros contractant a una gitana que hauria d'estar més procupada per planificar l'ordre en el que anirà a recollir els seus 15 fills quan surtin de la presó que de calcular anys de vida aliens a la babalà. La meva font és molt més fiable, es diu genètica.

A més ho he sapigut per partida doble. Avui no només li han diagnosticat un càncer de còlon al meu pare sino que he descobert que el meu avi va morir del mateix. Tinc excusa. Quan va morir el meu avi patern era tan marrec que amb prou feines el recordo i tampoc és que se n'hagi parlat massa de les causes del decés als sopars familiars. De fet, no se n'ha parlat gens.

El càncer, a.k.a. l'home del sac de l'edat adulta

Per tant, tenint en compte que és un dels càncers més hereditaris, ja tinc data de caducitat. Petaré vora els 65 de càncer de còlon. La bona noticia és que és un dels més lents i tractables. La dolenta, que per desgràcia no és com l'espanyolisme, un mal lleig que a la meva familia es transmet saltant-se una generació (avi culer, pare perico, fill culer). Em quedaré amb les ganes de saber si el meu besavi hagués sigut de l'Espanyol o hagués mort de càncer de còlon, perquè al segle XIX els homes tenien la mala costum de no practicar esports britànics d'importació ni passar dels 50.

Podria posar-me les mans al cap però tot plegat és un descans. Ara sé que quan vagi el metge i aquest intenti prevenir-me dels riscos del sobrepès, el tabaquisme i el consum de carn vermella podré respondre orgullós: vostè no ho entén, tinc la responsabilitat de complir amb la tradició familiar.

Percepció i solidaritat

2009-12-04T22:13:00.007Z

Sgeons l'etsdui d'una uivenrsitat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les llteres etsan ersciets, l'úinc iporntamt és que la pmrirea i l'útlima lltera eitsguin ecsrites en la psioció cocrrtea. La rstea pot etsar ttaolemnt deosrdanet i ecarna pordas lleigr-ho sesne pobrlemes. Això psasa pqeurè llgeim cada prauala com un tot.

És el que té la percepció humana, capaç de completar o pervertir el significat de les coses per uns processos mentals que no acabarem mai de comprendre. Avui m'ha passat una cosa que ho exemplifica. Al llegir el titular d'un video a la web de tv3 el meu cervell ha fet una petita modificació que n'ha variat per complet el sentit. Un tripijoc perceptiu que, curiosament, a mida que llegia la frase m'ha fet pensar que era una de les més brillants que s'han pronunciat en molt de temps quan en realitat era la mateixa merda de sempre.

La frase era la següent. Les ONG ténen el rol polític d'exigir canvis socials al món. Però el que jo he interpretat en primera instància era que les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. I, hòstia, quanta raó!

But still you'll never get it right, cos' when you're laid in bed at night, watching roaches climb the wall, if you call your Dad he could stop it all

Automàticament m'he interessat per l'autor de la tan profundament valenta sentència però de seguida m'he adonat que no pintava bé la cosa. La pronunciava l'Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex director general d'Intermón Oxfam. A partir d'aquí no m'ha costat gaire posar les lletres al seu lloc corresponent i tornar a la mediocre i decebedora realitat. Tot i així he fet l'esforç de començar a veure el video i m'hi he trobat els tòpics de sempre: hi ha ONG dolentes però la majoria són bones, fan una feina encomiable, s'ha de treballar sobre el terreny per produïr un impacte real, als pobres desgraciats se'ls ha d'ensenyar a utilitzar una canya en comptes de donar-los peix, etc.

Què bonic hagués sigut que per un cop algú digués de forma tan sintètica i lúcida el que jo fa temps que penso i necessitaria uns quants paràgrafs per expressar. Afortunadament, el meu subconscient ha fet la feina bruta i ara en tindré prou amb un de sol per fer-me entendre.

Les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. Mentre la mala consciència d'occident es dedica a posar pedaços als mals endèmics dels països subdesenvolupats els hi estem subministrant l'anestèsia necessària per evitar una revolució autèntica. Ara no em vé al cap el nom de cap ONG que estigués present a la França del segle XVIII quan el poble es va revoltar contra el règim feudal. El día que entenguem que els morts, la gana i l'injustícia són motors de canvi potser abandonarem aquesta actitud paternalista i salvapàtries que fins avui no ha servit de res. A menys que ens interessi tenir-los més preocupats de rebre ajuda humanitària que de fer-se valer.

Hurra Torpedo

2009-12-03T10:16:00.004Z

Definitivament, la senyoreta Kashna em coneix com si m'hagués parit. I en part és normal perquè d'alguna manera si que podriem dir que he sortit de dintre de... bé, és igual. El cas és que té raó. A mi en realitat el futur de la indústria discogràfica i el seu encaix amb les noves tecnologies me la porta fluixa. Només era un pretext per donar a conèixer l'existència dels meravellosos Hurra Torpedo. Un grup que representa amb mestratge la més pura essència del bufó: fer-nos creure que riem a costa d'ells mentre ells se'n foten de tots nosaltres. Serveixi el següent video com a exemple.

Que no us enganyi aquesta imatge seva de homeless de guardiola perpètuament exposada. Us entraran pels ulls amb la seva actitud excèntrica i ensenyant-vos la titola. Us entraran per la oïda amb les seves versions facilones de la Bonnie Tyler, la Britney Spears o les T.A.T.U. Quan us en volgueu donar compte, ja haureu adoptat una postura al respecte. Heu caigut a la trampa.

Podeu menysprear-los i dir que això no és música, indignar-vos i posar el crit al cel. Això us farà tan ridículs com un crític d'art trinxant la composició d'un gargot dibuixat per un nen de 3 anys amb un excés de sucre a la sang. Destrossar-los músicalment costa tan poc que ningú amb dos dits de front s'hi atreveix per por a no haver captat la broma. Hurra Torpedo wins.

Podeu prendre'ls seriosament i dir que són l'hòstia. Admirar-los i argumentar que són uns revolucionaris contraculturals. Us fareu els moderns saltant i bramant, fins i tot pot ser que pagant per entrar, en un dels seus concerts de cançons que no han composat ells interpretades amb instruments de ferralla a 80 cèntims al quilo. I això us convertirà directament en gilipolles. Hurra Torpedo wins.

Podeu intentar ignorar-los, però aleshores ells mateixos s'encarregaran de perseguir-vos fins a on estigueu. No cal ser noruec ni visitar els llocs underground de moda. Un día se us plantaran al davant i us escupiràn això que fan ells a la cara, i us gravaran en video preguntant que us ha semblat i us faran quedar com un ridícul o un gilipolles. Hurra Torpedo WINS.

Cultura rima amb caradura

2009-12-01T17:43:00.007Z

Amb la mandíbula a l'alçada de l'angonal he vist avui per la televisió la manifestació de músics pels carrers de Madrid intentant retrocedir-nos a tots plegats al segle passat. "La música es cultura, la música es empleo!" cridaven. Que no, que no! Ni emule, ni spotify, ni goear, ni i-tunes ni hòsties! Lladres de merda! Fem cas d'aquest col.lectiu marginal de la nostre societat. Tots a comprar CD's com bojos. O no, millor cassettes, que es fan malbé abans i així els heu de tornar a comprar. No podem deixar que aquests pobres desgraciats passin gana i acabin tocant 'El Cóndor Pasa' amb una decadent flauta dolça en un encara més decadent corredor de la puta línia groga del metro. A més heu de saber, ignorants xucladors de l'artística sang autòctona, que com continueu sent així de fills de puta en 5 anys una maledicció progre farà desaparèixer la música de les vostres vides i us haureu de posar com a politono del mòbil un crit de la Belén Esteban.

Dos minuts després de flagelar-me, rescabalat del disgust inicial, m'he posat a pensar. Un moment, qui diu que són els caps visibles de la reivindicació?

- José María Sanz 'Loquillo'. Últims treballs discogràfics: 3 reedicions de discos antics, 3 recopilatoris (un d'ells en directe) i dos discos nous autoplagiant-se.

- Rosario Flores. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de grans èxits (un d'estudi i l'altre en directe), 2 discos de versions i un disc nou autoplagiant-se.

- Luis Eduardo Aute. Últims treballs discogràfics: 3 recopilatoris normals, un recopilatori en directe, un megarecopilatori de 7 CD's amb llibraco inclòs i un disc nou autoplagiant-se.

- Antonio Carmona. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de Ketama i un disc nou en solitari de fa 4 anys que per ser el primer no és autoplagi.

La plana major del futur de la música espanyola, vaja. I la meva pregunta és: Com teniu els sants collons de sortir al carrer a cridar "Nosotros trabajamos, no pirateamos"???

En fi. Qui convingui que em llegeixi bé perquè només ho escriuré una vegada. Senyors artistes, fent un esforç i donant per suposat que la seva obra sigui un bé cultural digne de protegir, el que els està matant no són les noves tecnologies sino l'alarmant manca de creativitat que exhibeixen.

Jo, personalment, he comprat més de 10 discos durant l'any 2009. Els he comprat després d'escrutar-los minuciosament a través de la xarxa per aquell afany col.leccionista un pèl idiota si vostès volen de tenir-los en suport físic a una prestatgeria i que tothom pugui veure que sóc un esteta decadent amb pretensions. I una mica també per escoltar-los a casa i al cotxe sense gaire complicacions i amb bona acústica.

Quan comparteixo arxius mp3 per internet o enllaço una cançó estic PROMOCIONANT l'obra d'un artista. Si les persones amb les que ho comparteixo arriben a tenir-ne la mateixa bona opinió, provablement acabin anant a un concert o promocionant-lo igualment. De fet, això ja es produïa abans de l'aparició de la xarxa de xarxes, quan intercanviava discos amb els amics, els escoltavem junts o directament en feiem copies. I, sobretot, el que passa ara és que tinc accés a tal quantitat de música que em puc permetre ser més selectiu i no quedar-me necessàriament amb el que escolto per la ràdio o veig anunciat a la televisió. Coses extraordinàries com aquesta:

Parleu clar, collons! Digueu que el que us molesta és la competència. No tenir el control. El fet que les noves tecnologies us igualin amb qualsevol marrec amb un mínim de talent i sense una distribuidora al darrera. Admeteu que us reventa que disposant del petit xiringuito que teniu muntat el vostre producte s'ensorri entre tones i tones de músiques diverses d'arreu del món, que us fot que amb això d'internet surtin nous competidors cada dos minuts. I reconegueu d'una puta vegada que teniu por de que els gustos musicals de la gent es basin en alguna cosa més que subornar les voluntats de quatre empresaris als que heu venut la vostre ànima. Sortiu al carrer a bramar que el que us indigna és que la gent tingui prou música a l'abast com per desenvolupar un criteri.