dimarts, 31 de març del 2009

Megalomania IV: Hooligan (Part 2)


Era un divendres qualsevol, sense res que el fes susceptible de ser especial. Jo anava de cul i angoixat per l'imminent tancament de l'edició i, per variar, un dels ordinadors feia figa i haviem de fer torns per escriure. Vaig baixar a fer una cigarreta i a la mateixa porta de l'edifici em vaig topar de cara amb els dos quinquis, aquest cop acompanyats de més brètols. Malauradament no vaig tenir l'oportunitat d'esquivar-los, perquè pràcticament m'hi vaig plantar de morros només posar un peu al carrer.

Opció A: Bé, per a ser més exactes no eren a la porta de l'edifici sino a la del putiferi adjacent que hi ha al carrer Gran de Gràcia, però això jo encara no ho sabia. Quan em van saludar, em vaig quedar paralitzat per la sorpresa. Crec que van donar per fet que vivia en aquell bloc de pisos perquè no hi va haver preguntes, només retrets de que no hagués complert la meva promesa de trucar-los per sortir. Estaven animats i no acceptaven un no per resposta, així que em vaig deixar arrossegar dins del club amb la promesa de fer una copa i prou. La realitat és que no només em van convidar a beure. Insistien a fer-me entrar a les habitacions amb una prostituta (lumi, en deiein ells), amb totes les despeses pagades. Quan ara hi penso, imagino que van interpretar la meva intimidació en aquell sopar de l'Aplec com si fos timidesa i allò els devia semblar una bona obra, perquè van interpretar la meva negativa inicial com una ofensa. Millor accedir-hi que explicar-los que un divendres a la nit no puc anar de putes perquè m'esperen a la redacció del Blanc i Blau per tancar el diari, vaig pensar.
Em van fer passar a una sala vetusta on se'm van presentar breument les noies d'una en una. No sóc un entès, però hagués jurat que la política de l'empresa tenia més a veure amb la competitivitat dels preus que amb la qualitat, com per altra banda es desprenia per la mena de personal que sovint veiem entrar des de la feina. Tot seguit, una senyora grassa em va comminar a decidir amb quina de les seves noies voldria passar la propera mitja hora. Vaig pronunciar un dels pocs noms que recordava de les presentacions i al cap d'un parell de minuts es va personar a la sala una subsahariana de grans pits i cabellera rinxolada que juraria que no es corresponia amb la meva tria inicial. Em va prendre la mà i em va dur escales amunt cap a una de les habitacions, fet que va provocar gatzara entre els meus finançadors. Del que va passar allà dins no us en donaré detalls perquè sóc un gentleman i perquè no en tinc un bon record.
Consumida la mitja hora, vaig sortir de l'habitació i em vaig acomiadar dels coneguts que encara hi havia a la barra. Tenia pressa però per motius diferents als que vaig emprar per excusar-me. El destí va voler que la meva eixida del putiferi coincidís en el temps amb la tradicional xerradeta postlaboral que els meus companys de feina mantenien a la porta del diari. Un consell: si no sabeu com fer-ho per a que us despatxin, desaparèixer una hora de la feina i que els teus caps t'enganxin a la sortida d'un prostíbul és un mètode que funciona.

Opció B: La reacció primigènia va ser tornar enrere i tancar la porta, però abans d'actuar ells ja havien apretat a córrer cap a mi. L'edifici és antic, el porter ha marxat i a aquestes hores l'entrada principal és tancada amb pany i clau, així que esperaven algú que els obrís la porta de l'edifici per accedir-hi. Jo també corro. Pujo els graons de l'escala de dos en dos i el so cavernós de les passes acelerades que sento darrera meu certifiquen que han aconseguit entrar sense necessitat de mirar enrere. Arribo ofegat a la cinquena planta, i gairebé cremo el timbre de la porta del pis on hi ha la redacció de tant trucar, sense adonar-me que duc les claus a la mà. Les petjades cada cop se senten més fortes i ara van acompanyades de crits inconexos que no puc desxifrar. M'obren la porta, atropello al redactor que s'interposa entre l'interior del pis i jo, tot seguit la tanco d'un cop sec. Tothom em parla alhora, els de dins pregunten i els de fora exclamen. La porta que tinc enganxada a l'esquena tremola. Me n'allunyo i procuro explicar-me davant les cares perplexes mentres miro de recuperar l'alè. No ho aconsegueixo. El cops augmenten, la porta és robusta, empasso saliva... Truqueu a la poli.
Em fan cas i truquen a la policia, però el xivarri a l'altre cantó de la porta cada cop és major. Ara se senten altres portes que s'obren i es tanquen, noves veus que identifico com a veïns i amenaces creuades. Explico als altres el que he vist i només per a mi penso que si hagués mantingut la sang freda i passat de llarg potser no m'haguessin reconegut i ja seria fora de l'edifici. Apareix el redactor en cap, un dels agredits el març de 2004, amb el meu bat de beisbol a la mà i diu que ens apartem que vol obrir la porta. Jo m'aparto, altres s'ho miren, uns pocs li ho impedeixen. Un telèfon fa ring. Forcejen. Ningú el despenja. Algú ensopega. El redactor en cap no feia broma i ja ha obert la porta. El passadís de l'entrada s'omple de gent. No hi ha espai per pegar-se, només per empentar-se. Quedo atrapat. Tothom contra tothom. Cauen cops i esgarrapades. Jo em defenso. Sirenes de lluny. Quelcom humit m'encega els ulls. Sirenes de prop. Corredisses. Era sang. Hospital. Comissaria.

Opció C: Els dos quinquis em van reconèixer de seguida. Volien saber que hi feia allà i jo vaig mentir sense gaire traça. Me n'adono perquè ells em recorden que al sopar els vaig explicar que sóc de La Verneda i erem a Gràcia, cosa que es contradeia amb la meva versió d'aleshores. No vaig saber què més dir, i ja se sap que qui calla otorga. La resta de la colla s'impacientava i no em va fer falta cap habilitat especial per percebre que no els queia tant en gràcia com als meus dos vells amics. Un d'aquests desconeguts, el que tenia més pinta de remenar les cireres, se'm va adreçar directament: Nos han dicho que por aquí está el Blanc i Blau, tu sabes algo?
Ja he dit abans que els caps del BiB són uns tril.leros i uns autèntics fills de puta, però encara no us he explicat que una de les seves principals aficions és deixar de pagar als creditors. Per coses com aquesta havien hagut de presentar suspensió de pagaments i refundar l'empresa diverses vegades. Tampoc era estrany que canviessin de seu habitualment. Així, no només resultava costós cobrar-los els deutes sino que fins i tot eren difícils de localitzar. En aquella situació em va passar pel cap la vella màxima de que la informació és poder: Algo sé, vaig respondre.
Sabia que el meu to enigmàtic no li resultaria agradós a aquell individu, com es va encarregar de confirmar-me ell mateix mitjançant el seu llenguatge corporal de bull dog rabiós, però jo tenia un pla i aquest era tan simple com bescanviar la meva integritat física per la dels meus companys. El tracte va consistir en indicar-los amb exactitud on havien d'anar i obrir-los la porta de l'edifici per a que poguessin accedir-hi. A canvi, a mi em deixarien en pau i, per suposat, no ens hauriem vist mai. Al meu favor va jugar la mediació dels dos quinquis, que van intercedir per assegurar que jo era un paio legal. Ho vaig trobar extremadament irònic. Tot seguit m'en vaig anar a donar una volta i a planificar la cara de sorprès i consternat que faria al tornar a la redacció, un cop passada la tempesta.
No se'm van treure els remordiments fins que em va arribar la declaració de la Renta i em vaig adonar que els malparits del BiB no m'havien retingut gairebé res del sou i em tocava pagar 700 euros d'impostos.

dilluns, 30 de març del 2009

Megalomania IV: Hooligan (Part 1)

A molts de vosaltres us resultarà sorprenent que algú del meu talent narratiu i èxit contrastat es mantingui com una persona tant senzilla i humil. L'explicació és ben senzilla: molt abans de començar a publicar en aquest bloc jo ja tenia milers de lectors diaris. Durant un any vaig exercir de redactor al diari Blanc-i-Blau, publicació que té el suficient sentit de l'humor com per autodenominar-se "Degà de la premsa espanyolista", obviant el fet que també és l'única en aquest sector.

Treballar al BiB és el més semblant a cosir pilotes de futbòl en un soterrani clandestí d'Indonèsia. Ho dic sobretot per l'espai i les condicions de treball però també perquè paguen tard i malament i els seus caps són uns tril.leros i uns autèntics fills de puta. Però no ens embranquem i anem al fons de l'assumpte. El març del 2004, el director i el redactor en cap del BiB van ser apallissats per un grup de Brigadas Blanquiazules a la sortida d'un partit a Montjuïc, suposadament a causa d'un editorial molt crític amb els càntics racistes que aquesta gent dedicava al porter espanyolista, el camerunès Kameni. En aquella època jo encara no treballava al diari però hi vaig entrar poc temps després.
Un bon día, a determinada llumenera de la redacció se li va acudir iniciar una campanya de recollida de signatures per a fer fora els ultras de l'Estadi Olímpic. Es va publicar al diari un anunci a tota pàgina i en poques setmanes es van recollir centenars d'adhesions amb nom, cognom i DNI que s'anaven publicant a les pàgines centrals. Primer ocupaven una pàgina, després dues... Fins que la cosa va agafar la suficient repercussió com per a que comencessin a arribar amenaces al diari.

Casualment, en aquells dies em va tocar cobrir un Aplec de Penyes del RCD Espanyol. Només us diré que un cop allà em van aconsellar no dir de quin mitjà venia per si de cas. Però estem parlant de l'Espanyol i això implica uns determinats estàndards de capacitat organitzativa, així que, com no podia ser d'una altra manera, em van col.locar en una taula amb els representants de les penyes més radicals del club. Per mantenir l'anonimat, amb la complicitat d'un company de l'AS em vaig haver de fer passar per enviat d'una ràdio local. Gràcies a Déu duia la gravadora a sobre, la mentida va colar i durant el sopar vaig poder assisitir impertèrrit al moment en el que el tema de la recollida de signatures del BiB apareixia a la conversa, amb els seus tímids partidaris i els seus vehements detractors. Entre aquests últims, una parella de quinquis que ho consideraven una provocació i afirmaven tenir moltes ganes de fer una visita als responsables de la campanya. I aquí faré un petit incís. A vosaltres us passa que com menys interès teniu en simpatitzar amb algú més en gràcia caieu? A mi sí, i juro per la vostra salut que em vaig limitar a mantenir-me en un discret segon pla, però amb el pas de les cerveses els dos quinquis van començar a trobar-me més i més simpàtic fins al punt que aquella nit em volien portar de festa amb la seva colla tant sí com no. Em va salvar ser allà per feina i amb la pamema d'apuntar els seus telèfons mòbils i la promesa de trucar-los més tard per quedar me'ls vaig poder treure de sobre.

L'endemà al diari van riure molt amb l'anècdota, gairebé tant com amb el fet que mig en broma em presentés a la redacció amb un bat de beisbol per si algún dia es materialitzaven els projectes escoltats al sopar. Que no us distregui la curiositat de saber perquè tenia jo un artilugi com aquest, que la història del bat és ben senzilla (me'l va portar el meu pare d'un viatje a... França), el cas és que vaig tornar d'aquell sopar convençut que l'amenaça era real. I no anava tan desencaminat...

divendres, 27 de març del 2009

Mònica Terrible


Boqueria After Sun...

...Somiers...

...Vacances pagades...

...Vinagre...


...Objectiu Pastorets...

...Emprenedors...


...Hora Q...


...13 anys i un dia...


...Oikmntns?...


...Ànima...


...Infidels...


...sense Barça...


...mínim històric d'audiència el passat mes d'agost (11,9%)...


...2008 amb audiència mitjana més baixa dels últims 12 anys (14,6%)...


PERQUÈ!
(Sempre ens quedarà Crackòvia)

dijous, 26 de març del 2009

¿Quién quiere ser original?

Fa poc he vist per fi Slumdog Millionaire i he de dir que em sembla una afusellada de Cidade de Deus barrejada amb la fantasia edulcorada i moralitzant de Big Fish. O sigui, un 'trunyo'. Però resulta que s'emporta 8 Oscars i que ha recaptat una milionada arreu del món. És evident que a la gent se li'n fum que li encolomin refregits que es repeteixen. Ben pensat, això explicaria l'èxit dels bars de menú.

El més sorprenent de tot és que no fa ni 6 anys que es va estrenar la cinta brasilera de Fernando Meireles, a la que Hollywood no va premiar amb cap estaueta tot i ser infinitament superior a la que ens ocupa i estar nominada en quatre categories (millor director, millor guió adaptat, millor muntatge i millor fotografia) per a les que SÍ han premiat la pel.lícula de Danny Boyle. Al.lucinant. Per aquesta mateixa regla de tres, proposo a l'Academia del cinema espanyol que deixin descansar una mica a en Garci i presentin als Oscars de l'any vinent un 'remake' d'Slumdog Millionaire. I com més s'assembli, millor. Els hi ho posaré fàcil:

En el paper de presentador cabronet del concurs...



...un home Chanante.



En el de noi entranyable que de tant bo té dues hòsties...

...un altre que definitivament les té.


I en el rol de noia de carrer que prospera a base de vendre el seu cos...

...en realitat serviria qualsevol parent femenina dels Chunguitos.
L
Per anar bé i no fer curt de moralina, la pel.lícula l'hauria de dirigir Fernando León de Aranoa i per aconseguir les localitzacions n'hi ha prou amb fer una trucada a Cuatro i demanar que ens passin amb la redacció de Callejeros. Un èxit assegurat, escolta!

dimarts, 24 de març del 2009

Mala folla

Encara no fa una setmana que l'entrenador del Barça, Josep Guardiola, va criticar en una roda de premsa als mitjans de comunicació per les especulacions amb els fitxatges de cara a la pròxima temporada i concretament va etzibar a El Mundo Deportivo per la seva portada del 18 de març i el seu constant acarnissament amb Samuel Eto'o. No deu haver caigut gaire bé aquesta crítica tant directe al tebeo de Can Godó, que no passa pel seu millor moment de popularitat i darrerament no ha fet més que ficar la pota amb les seves campanyes anti-Laporta/pro-Rossell i anti-Eto'o/pro-Ronaldinho. Tant és així, que d'aquella roda de premsa Mundo Deportivo només va publicar una referència de l'agència EFE i avui a la seva edició digital (desconec si també a la impresa) han publicat aquesta noticia:

PEP DESCONECTA EN EL CONCIERTO DE JASON MRAZ

El técnico vio en directo al cantante americano

Redacción - 24/03/2009 3:00

Pep Guardiola aprovechó la jornada festiva que concedió ayer a sus jugadores para desconectar por unas horas del fútbol y disfrutar de la música. Conocida su afición por el grupo inglés Coldplay, que incluso suena en el autocar del equipo, el técnico azulgrana disfrutó ayer en direto de la música del cantante norteamericano Jason Mraz.
Guardiola acudió a la sala Razzmatazz acompañado de su compañero y de unos amigos y disfrutó del nuevo disco de Mraz 'We Sing! We Dance! We Steal Things', que está obteniendo un gran éxito en todo el mundo.
Sus canciones suenan continuamente en las principales emisoras de Estados Unidos y su popularidad ya ha empezado a traspasar todas las fronteras. Prueba de ello es que tanto en los concierto de Madrid como de Barcelona, Jason Mraz consiguió llenar.
Después de disfrutar de uno de sus hobbies preferidos, la música, Pep Guardiola regresará hoy al 'tajo'.

La noticia, que ha romangut penjada a la web des de les 3 de la matinada fins les 3 de la tarda d'avui, ja ha sigut modificada i s'han esborrat tots els comentaris dels usuaris que havien advertit el detall. Estranyament, a hores d'ara també ha sigut desabilitada la possibilitat de comentar. Errata innocent? Els meus collons!

Pàmies/Monterroso

Fornicant amb aquell palangre de Montmartre va
contraure la SIDA i al sortir del meublé li havien posat una multa.
Va trobar el més enllà sobrevalorat.

diumenge, 22 de març del 2009

Carnassa

La polèmica suscitada en la meva anterior entrada sobre la fotografia publicada de Keyra Agustina m'ha fet plantejar intrínsecament el meu criteri estètic envers el gènere femení. A més, fa temps que no us dono carnassa. Així que he decidit fer un llistat aclaridor sobre la mena de mossa que em posa 'morcillón'. Ens posariem d'acord ràpidament en que n'hi ha de més boniques, però les femelles que vénen a continuació es podrien definir amb una sola paraula: MORBO.

Quants en té? 25? M'és igual. Aquesta mossa desperta el Josef Fritzl que porto a dins. La Lolita de Nabokov és una fan dels Jonas Brothers al seu costat. Directors de cinema d'Espanya, si esteu pensant en fer una altra pel.lícula sobre la Guerra Civil, ella és l'únic camí per a que la vagi a veure.

Què puc dir... Intèrpret de tontipop i, per a més inri, francesa. Aquest és un tema per una altra entrada, però tinc científicament comprovat que les gabatxes són les femelles que fan més bona olor del planeta. El cas és que la minyona sembla genèticament dissenyada per entomar un pam de carn.


Periodista d'esports d'Antena3 i del Marca, madridista acèrrima. Les seves fotografies haurien d'il.lustrar el concepte 'secretaria calenta' a qualsevol enciclopèdia.


Presentadora d'espais escombraries a la televisió catalana. Ex-gafapasta. Veu trencada i accent xava. Careta angelical i caràcter tímid inversament proporcionals als vestidets que exhibia sovint al Boquería 357 del 'sempre jove' Santi Millan. Qui fos productor o director de càsting! Morbo de culte.


Protagonista d'Scary Movie, Scary Movie 2, Scary Movie 3, Scary Movie 4 i d'Una conejita en el campus. La filmografia ideal per accentuar la seva aurèola de ximpleta lúbrica. Dissortadament, ja no és entre nosaltres. Blame the botox.

El pecat original. Senyora de dretes, madura, poderosa, intel.ligent i ambiciosa. La balena blanca del fetish. Com diu en Valero Sanmartí, una jabata que és fàcil imaginar-la posseïdora d'uns llavis vaginals amb genives i dents de serra.

Prenguin-se els adjectius rabiosa, tonta i pija, barreji's amb el concepte bessones i obtindrà una amorosida base per a les més salvatges i violentes fantasies sexuals mai creades per l'home.

divendres, 20 de març del 2009

Fets reals

Amb la puta crisi últimament passa (i això ho hauran notat altres fumadors) que ha rebrotat amb força el mal costum de gorrejar tabac pel carrer. Les dues darreres setmanes han sigut especialment intenses per a mi en aquest aspecte. Això ha passat avui a la ciutat de Barcelona.

Se m'acosta un bombonet d'institut a la sortida de l'estanc i encara no havia tingut temps de desprecintar el tabac que em diu:

- Me das un cigarro? - I somriu i em fa ullets.

Jo, que ja vinc molt cremat de tants barruts i no puc fer ús de l'excusa estàndard perquè tinc el paquet a la mà decideixo tirar pel dret i despertar el garrulo que porto dintre.

- Y tú me das un beso? - replico.

Ella s'ho pensa un instant i respòn:

- Vale.

Aquí em trenca els esquemes perquè m'esperava una negativa. Ella em veu la cara de sorpresa i afegeix:

- En la mejilla.

- No, no. En la polla - puntualitzo.

- No te flipes - exclama.

I aquí és quan entro a rematar.

- Ves como no te hacía tanta falta? - I marxo.

Ho reconec. De vegades em faig gràcia.

dimarts, 17 de març del 2009

Superpoders

Si ahir a la nit em diuen que algun cop escriuria una cosa com aquesta que vé a continuació, em foto a riure i titllo al responsable d'aquesta afirmació de foll, agosarat i friki. Però avui m'he adonat d'un fet estrafolari que capgirarà la meva vida de manera irreversible: Tinc poders.

Aquesta tarda, a la feina, després d'haver mirat el rellotge una cinquantena de vegades a partir de les 19 hores sense que transcorregués més d'un quart d'hora camí de les 20, he descobert que tinc la capacitat de modificar el contiu espaitemps. No es tracta d'un poder guay com per exemple controlar la voluntat dels altres, perquè tinc comprovat que només sóc capaç d'aturar el temps i no de fer-lo avançar o retrocedir. De fet, no li he trobat encara cap utilitat però el cas és que tinc una habilitat extraordinària. Tot seguit m'he posat a pensar com n'és d'estrany que no ho hagi descobert fins ara i he arribat a la conclusió de que és possible que també disposi d'altres superpoders que m'han passat desapercebuts.

- Superteletransportació: De nit, puc fer canviar de vorera del carrer a les dones només caminant darrera d'elles en la mateixa direcció durant una estona.

- Supermagnetisme: A l'autopista sempre m'enganxo al subnormal que s'equivoca de barrera del peatge i es fica per l'automàtic quan vol anar al manual o que no sap ficar la puta tarjeta de crèdit del dret.

- Supervidència: Sovint, quan miro una pel.lícula o una sèrie a la televisió puc esbrinar el que passarà amb l'argument abans que passi.

- Supertolerància al mam: Les dues vegades que m'han enganxat a un control d'alcoholèmia begut com un cep he donat 0,0.

- Supercristianisme: Això explicaria perquè m'adormo cada nit escoltant sermons a la ràdio evangèlica i perquè em repel.leixen tant les noies que afirmen 'jo sóc mig bruixa'.

- Superforça de voluntat: Com sino hagués sigut possible compaginar la meva misantropia amb un expedient policial sense antecedents penals?

Aleshores se m'ha acudit que si realment posseeixo tots aquests poders i sóc un heroi, molt estrany seria que no tingués un antagonista. Hauria de tractar-se d'un ésser mesquí, sense cap bona utilitat, que em produeixi al.lèrgia i posi a prova els meus instints de fer el mal. Tot aquest temps davant dels nassos... És clar que tinc un enemic natural: els gats!

Em queden moltes altres preguntes per respondre, com per exemple si m'hauré de fer autònom, però amb la tontería m'he despistat en això d'aturar el temps i se m'ha fet l'hora de plegar.

dilluns, 16 de març del 2009

Justícia

Avui ha començat a la bucòlica Àustria el judici contra Josef Fritzl, l'anomenat monstre d'Amstetten. Resulta descoratjador que finalment aquesta sigui la denominació que quedarà en els llibres d'història de la crònica de successos per referir-se a aquest Pierre-Auguste Renoir del segrest, aquest Miquel Barceló de l'incest amb una obra delictiva d'una magnitud només comparable al que sería un biopic de Woody Allen dirigit per David Fincher.
Quantes hores de televisió i quantes pàgines ha brindat aquesta icona de la cultura pop als mitjans de comunicació, per a major gaudi de l'espectador. Josef Fritzl, un talent incomprès que representa tots els mals de la nostra societat. 24 anys d'esforç i dedicació per assolir les més altes cotes de dolenteria i tot per acabar essent recompensat amb un malnom que podria haver ideat en 5 minuts un concursant de La ruleta de la fortuna lobotomitzat. Imaginem l'escena...

INT. REDACCIÓ D'UN DIARI RANDOM D'ÀUSTRIA

- Periodista A: I tot això ha fet aquest senyor? Quin monstre, no?
- Periodista B: Això ho hem de treure en titulars a la portada
- P.A: D'on m'has dit que era?
- P.B: Amstetten, un poble de...
- P.A: Pareu la rotativa accionada per ximpanzès dopats amb quetamina. Ja ho tinc!
L
Tret de la meva petita llicència amb els primats, no dubteu de que la cosa va anar més o menys així. No hem quedat en que aquest home és la cosa més maligne, infame i perversa en tota la història des de la creació? Doncs una mica de creativitat, collons!

- El criador endogàmic del soterrani
- L'ovella negra de Llucifer
- El Christian Pielhoff de la masmorra
- L'home del sac d'Osama Bin Laden
- El forner de lactants
- El pederasta autodidacta
- L'artista anteriorment conegut com a client VIP de Bangkok Airways
- El Gas-man austríac
- El pacient Anglés
- El bad twin d'Arturo Fernández

Òptica blaugrana: Pronòstics (II)

Divendres ja vaig amenaçar amb tornar a escriure una d'aquestes entrades futbolístico-premonitòries que tant interessen als meus lectors si el Madrit no perdia a Bilbao. Com qui avisa no és traïdor, passo a detallar la segona (i definitiva) previsió pel desenllaç de la Lliga 2008/09.

Previsió pessimista:

1. Barça 89 punts (7 guanyats, 2 empatats i 2 perduts)
2. R. Madrit 89 punts (10 guanyats, 2 empatats i 0 perduts)

Al Madrit, després de superar l'examen de San Mamés amb polèmica, li auguro una llarga ratxa de resultats positius per les bondats del calendari. Des d'ara i fins la jornada 35 espero 5 victòries consecutives dels merengons davant Almeria (J.28), Valladolid (J.30) i Getafe (J.32) a casa, i dues més en visites a Màlaga (J.29, la més complicada) i Huelva (J.31). En aquest mateix període considero que el Barça pot cedir dos empats a Valladolid i Getafe, dos camps de dimensions reduïdes i dos equips avesats a defensar amb molts efectius i sortir a la contra amb perill. Al finalitzar la jornada 31, el Madrit es veurà a 2 punts del Barça, pletòric de confiança i esperant que el Sevilla tregui algun punt del Camp Nou la jornada 32. Per sort, l'equip de Guardiola rendeix millor contra rivals d'entitat (sobretot a casa) i guanyarà al Sevilla.
La jornada 33 serà decisiva. Un empat del Madrit al Sánchez Pizjuan i un triomf del Barça a Mestalla faran créixer l'avantatge culé fins als 4 punts. Però el que podria haver sigut un cop definitiu a la moral madridista no ho serà perquè la jornada 34 ens depara un Madrit-Barça que pot deixar els blancs a només 1 punt del lideratge. Com això és una previsió pessimista, auguro una derrota barcelonista al Bernabeu, però no ho és tant com per imaginar un triomf merengue de més de dos gols de diferència per moltes puntades de peu amb permissivitat arbitral que hi hagi. Aquest aspecte és molt important perquè de sortir derrotats del Bernabeu per menys de 3 gols el Barça tindria 1 punt d'avantatge més el goal average (i en cas d'empat pesaria el global, on hi tenim un +22 sobre el Madrit).
La jornada 35 serà de consolidació, amb triomfs del Barça sobre Vil.la-reïal al Camp Nou i del Madrit a Mestalla contra un desintegrat València. La jornada 36 arribarà la punxada definitiva del Madrit amb un empat al dificilíssim camp del Vil.la-reïal. El Barça ho tindrà més fàcil per guanyar a Mallorca. Arribats a aquest punt, amb tan sols dos partits més per disputar i un avantatge culé de 3 punts sobre el màxim rival, el Barça matarà la Lliga al Camp Nou contra Osasuna (J.37). Els resultats del Madrit les dues últimes jornades seran completament irrellevants, ja que els 3 punts de diferència més el goal average deixen la Lliga matemàticament sentenciada. Tot i així, suposem que els merengues guanyen a Mallorca i Osasuna (cosa difícil perquè aquests dos equips s'estaran jugant el descens i el Madrit ja no s'hi juga res) i el Barça perd contra el Deportivo l'última jornada.
La màxima diferència de punts obtinguda serà la que hi ha actualment: +6. La mínima arribaria la jornada 38: +0.

divendres, 13 de març del 2009

Òptica blaugrana: Pronòstics

No és per fardar però encara no fa ni 4 dies de l'eliminació del Madrit a la Champions i ja es comencen a complir els meus pronòstics.

De fet no és per fardar en absolut, perquè això era més previsible que el desenllaç d'un capítol d'Águila Roja. Hem de tenir clar que aquesta portada del Marca és misèria i companyia en comparació al que ens espera les properes setmanes. Amb una excepció, si palmen aquest cap de setmana a Bilbao es farà realitat aquella famosa portada de l'Sport.

Ara bé, també us dic que si jo fos el director d'un diari esportiu madrileny ara mateix m'estaria fregant les mans: amb un triomf a San Mamés comença la campanya del 'Podemos', i amb una derrota la que comença és la campanya electoral blanca, amb setmanes i setmanes de portades amb possibles fitxatges per generar il.lusió. I és que la premsa esportiva és com el PP al País Valencià, sempre guanya.

Mentrestant, jo he fet els meus càlculs i em veig amb cor de vaticinar dos escenaris possibles pel desenllaç d'aquesta temporada futbolística 2008/09.

Previsió realista:

1. Barça 91 punts (9 guanyats, 1 empatat i 2 derrotes)
2. R. Madrit 84 punts (8 guanyats, 3 empatats i 1 derrota)

Pel Barça de Guardiola, 4 triomfs consecutius en els 4 propers partits, sense Champions pel mig en els tres primers. Punxaran la jornada 31 amb un empat al camp del Getafe, quan tota l'atenció estarà centrada en la tornada dels 1/4 de final de Lliga de Campions. Després hi haurà victòries treballades al Camp Nou contra Sevilla i al camp del València. Tot seguit, al Bernabéu es perdrà perquè ells es juguen l'honor i nosaltres (en cas d'haver passat) estarem a un sol partit de classificar-nos per la final de la Champions. Passi el que passi en aquesta hipotètica semifinal, d'aquí al 27 de maig ens podem centrar en guanyar a Vil.la-reïal a casa, la final de Copa i el Mallorca fora, però cedirem una derrota al Camp Nou la jornada 37 amb Osasuna (de res, iaia) perquè ells es juguen la vida i nosaltres som campions de Lliga matemàticament i estem a 3 miserables dies de la final de Roma. L'última jornada partit intrascendent a La Corunya que guanyarem amb els suplents i un Eto'o buscant la Bota d'Or. En tot aquest temps el Madrit cedirà 3 empats contra Athletic (J.27), Sevilla, on estan esperant al Juande Ramos (J.33) i València (J.35), i a sobre palmarà amb el Vil.la-reïal al Madrigal. La màxima diferència serà de +10 punts al acabar la jornada 36 i la mínima després del derbi al Bernabéu, que ens posarem a +5.

Si el Madrit guanya a San Mamés, el dilluns posaré l'altre pronòstic, el pessimista. No crec que calgui.

dijous, 12 de març del 2009

Sentit d'espècie

L'ésser humà és un gran hipòcrita. Ens encanta presumir de que HEM inventat la penicilina, HEM arribat a la lluna i SOM l'espècie més evolucionada del planeta, encara que individualment no haguem guanyat mai un 'quesito' verd jugant al Trivial, ni sapiguem arreglar un endoll i sovint ens comportem com organismes unicel.lulars. D'això últim us en deixo un exemple impagable:



Què fàcil és jeure i aprofitar-se dels avenços que la humanitat ha aconseguit gràcies al talent i l'enginy d'uns pocs de nosaltres. Els animals això no ho tenen. Cent braus sortiran a la plaça i cent vegades l'instint els hi dirà que embesteixin aquella cosa vermella que es mou. Tot el que aprendrà un animal a la vida ho farà per ell mateix. L'humà, en canvi, per regla general és un pusil.lànime que viurà abrigat i calentet, sobrealimentat, sedentari, informat i convençut de que és la puta polla sense haver-se guanyat realment res del que té. Però no tot son flors i violes, humans de la merda. A partir d'ara, quan tingueu temptacions de sentir-vos ufanosos de la vostra condició recordeu que l'espècie humana també inclou:

- Mims
- Concursants de Llama y Gana
- Redactors d'El Diario de Patricia
- Gent que fuma Ducados rubio i a sobre l'ha comprat a Andorra
- Lectors de Carlos Ruiz Zafón
- Espectadors d'Ànima

- Fans de Melendi
- Guionistes d'HKM
- Socis del Real Madrid
- Militants de Ciudadanos
- Usuaris de Mac
- I el que és pitjor, gent que prefereix el Mistol al Fairy

Entoma, homo sàpiens!

dimecres, 11 de març del 2009

Suspens

Ahir va passar una cosa sorprenent. Mentres mirava el capítol de House amb la meva xicota, en una de les pauses publicitàries va aparèixer això.



D'entrada vaig pensar que es tractava d'una al.lucinació provocada per l'excés d'endorfines segregades pel meu cos després del 4 a 0 del Liverpool a Anfield. Però no, perquè la meva xicota passa del futbòl com de la merda i també es va quedar amb la boca oberta. Cinc minuts després, buscant informació sobre el fenòmen paranormal, internet ja anava farcit de temes oberts als fòrums, entrades als blogs i noticies als webs sobre aquesta cortineta.

Primera providència: El seguidor de Lost és molt friki
Segona providència: Fa fredat pensar el que es podria aconseguir en una societat si utilitzessim aquesta capacitat de reacció i movilització per a coses més serioses

El cas és que Cuatro s'ha fotut en un bon merder. L'espectador mitjà de Lost, a part de ser molt friki és molt malparit. Malgrat seguir-la a ritme americà i per internet, detesta TVE pel maltracte al que ha sotmès la sèrie i li faria il.lusió que l'emetessin a un altre canal on la cuidessin millor, però ja no la veuria per TV. D'aquí que s'hagi desencadenat un efecte d'il.lusió, expectació i desconfiança a la vegada. Mala peça al teler. Si es tracta d'una campanya enganyosa per promocionar un altre producte televisiu que no sigui Lost, hi haurà fúria contra la cadena. Si han optat per comprar els drets a TVE, un desig que ja va expressar la directora de continguts de Cuatro, estem davant d'un negoci desastrós. Recordem que es tracta d'una ficció que ja va per la cinquena temporada i està programada per durar-ne sis, que té un seguiment massiu a través de la xarxa i que TVE ni tan sols ha arribat a estrenar una quarta temporada que ja ha sortit en DVD. Què en faria Cuatro amb ella?

1) Reprendre-la des del primer capítol per captar un públic nou?
2) Emetre-la des del primer capítol a base de maratons els caps de setmana com van fer amb la segona temporada de Roma i a veure si arribem per posar la sisena temporada en exclusiva?
3) Començar per la quarta temporada? En prime time? A la franja de late?
4) Tirar pel dret i emetre la cinquena temporada en anglès i amb subtítols com fa la Fox?
5) Són tan ingenus que creuen tenir la pedra filosofal perquè ho peti en audiència i quan se n'adonin que fa entre un 6 i un 10% de share l'arraconaran com van fer amb Dexter?

En qualsevol cas, si pretenien intrigar ja ho han aconseguit. No conec cap manera millor d'arribar al massoquista seguidor de Lost que aquesta.

Suspens: (...) que té com a principal objecte mantenir el lector a l'expectativa, generalment en un estat de tensió, del que pugui succeïr, i per tant atent al desenvolupament del conflicte o nus de la narració. (...) L'autor estimula continuament la participació del lector, proporcionant-li 'claus' del desenllaç de la història. No obstant, aquesta acostuma a resoldre's de manera totalment racional, sense deixar caps per lligar.

diumenge, 8 de març del 2009

Òptica blaugrana: La pressió

Tot i que encara és diumenge, ja podem dir que ha sigut un cap de setmana de glòria pel barcelonisme. El Madrit 2 punts més lluny i l'Espanyol en condicions de ser cuer. Però dimarts hi ha partit de Champions i com el Madrit quedi eliminat a Anfield ja cal que ens anem preparant per a un nou tsunami de campanya mediàtica d'a por ellos, oé desde la capital. I de potència multiplicada per la necessitat imperiosa de vendre il.lusió a la lliga davant la possibilitat d'un any en blanc.

M'avanço als esdeveniments desde ja i abans de que entrem en un procés d'histèria col.lectiva vull posar sobre la taula algunes dades:

1) El rècord històric de puntuació de la lliga (des que les victòries valen 3 punts) és de 85 punts. Això significa perdre només 29 punts de 114 en una sola temporada.

2) Al Barça li falten 22 punts per arribar a aquest registre i al Madrit li manquen 28 punts

3) Queden 12 jornades i 36 punts per disputar

4) En 12 jornades, el Barça necessita 7 victòries i 1 empat per guanyar qualsevol lliga disputada fins avui. El Madrit necessitaria 9 victòries i 1 empat

5) En 12 jornades, el Barça pot perdre 4 partits i empatar-ne 1. El Madrit només en pot perdre 2 i empatar 1.

6) Si el Barça un d'aquests 4 partits el perd contra el Madrit per menys de 3 gols, igualment és campió


PARLEM DE NOTAR LA PRESSIÓ, ARA? Ja m'ho pensava...

I dues més de regal:

7) El calendari diu que el Madrit encara ha de jugar contra Sevilla, València i Vil.la-Reïal fora de casa. El del Barça que ha de jugar a casa contra Sevilla i Vil.la-Reïal i visitar al València.

8) L'última jornada el Barça la juga a La Coruña contra el Deportivo, que com a molt es jugarà entrar a la UEFA. L'última jornada el Madrit visita El Sadar per jugar contra Osasuna, que es pot estar jugant el descens.



*Nota per als lectors no futboleros d'aquest bloc: Aritmètica, kabbalah i psicologia pel mateix preu en una sola entrada. Qui diu que el futbòl no és cultura?

divendres, 6 de març del 2009

Vull reconeixement

Crec que ja n'hi ha prou d'esperar, que he fet mèrits més que suficients per reclamar d'una vegada el reconeixement que em mereixo amb un premi...

Pitjor títol de bloc de la història.


Si me'l concediu en el futur em plantejaré aspirar també al de pitjor capçalera.

dimecres, 4 de març del 2009

Les aparences enganyen

Sé que fa poc us vaig alliçonar amb una entrada que parlava tot just del contrari. Qui collons us ha dit que haig de ser coherent? La nostre vida diària està trufada de falses aparences, i aquí en teniu les proves irrefutables.

Que no us porti a engany el seu rostre simiesc ni aquest posat de beneit. Porta 70 programes consecutius humiliant als seus rivals del Saber y Ganar, on ja ha guanyat 60.000 euros.

D'entre totes aquestes jovenetes tailandeses integrants d'un grup de pop, quina d'elles dirieu que és un home? Heu encertat.

Està gordo, és un borratxo, un masclista, fot els petons amb un pam de llengua fora i no se l'entén quan parla, però és un sex symbol. Es va presentar a Granjero busca esposa, va magrejar a base de bé cadascuna de les dues candidates i a l'hora d'escollir va dir que es mereixia una dona millor. Una d'elles, contra tot pronòstic, va acceptar ser la seva 'follamiga' i el va acompanyar a l'últim programa, on es reunien tots els granjers i les seves escollides. En un descans del rodatge, el tio es va embolicar amb una russa que venia amb un altre granjer.

És el president de la Generalitat de Catalunya.

Aquest anunci s'ha arribat a emetre a la televisió dels Estats Units.

dilluns, 2 de març del 2009

Megalomania (III): La primera vegada

Tard o d'hora tots sucumbim a la crida del consumisme. A mi em va arribar amb 16 anys, quan vaig passar de ser un nen amb 100 euros de paga mensual a esdevenir un petit capitalista amb ambicions tan sorprenents com posar-se piercings, treure's el carnet de conduïr o viatjar sense els pares. El problema de la primera feina és que si no te la trobes l'has de buscar, i jo no sabia ni per on començar. Com jo pertanyo a una generació determinada i l'estiu de 1998 les ETT's estaven de moda, vaig començar per aquí. Pels que no ho sapigueu, una Empresa de Treball Temporal normalment és una oficina lúgubre on et busquen feines de merda a canvi de la meitat del teu sou. Les reconeixereu perquè contínuament hi entren imberbes, adults sense formació i disminuïts psíquics. Només les diferenciareu dels putiferis perquè les immigrants hi van de clientes i no com a treballadores.

Quan ets un jove passarell, com jo en aquella època, tens la idea (falsa) de que el món laboral és una cosa molt seriosa on gent preparada i molt professional realitza labors de vital transcendència amb gran responsabilitat. Només així s'explica que aleshores em valorés tan poc com per cometre el gran error d'acceptar la primera feina que em van oferir: mosso de magatzem.
L'endemà m'havia de presentar a les 5 de la matinada a una nau industrial del Poble Nou i preguntar per un tal senyor Antonio (si no es deia així tenia un nom igual d'original). Tan bon punt el capatàs, un senyor gras i calb amb aspecte d'estar de mala guitza per no haver aconseguit dormir en setmanes, va posar l'ull damunt meu va començar la llista de retrets.

- ¿Dónde vas con esta indumentaria? Aquí se viene en manga larga si no te quieres quemar un brazo. ¿Has traído una braga o te tengo que dejar una mascarilla? Porque habrás soldado alguna vez, ¿no?

Arribats a aquell punt, per les seves reaccions a la meva cara d'incredulitat pensava que l'home m'enviaria cap a casa d'una coça. En comptes d'això, em va dedicar un breu gest de menyspreu i va dir. - Bueno, es igual. Te dejo unos guantes y hoy empiezas en la fresadora.

Us confessaré que no tenia ni puta idea del que és una fresadora, però no sonava a carretó per transportar runes, que és el que em van dir a la ETT que faria en aquella nau. La cosa va empitjorar quan em van entregar uns guants de goma de dos centímetres de gruix i em van dur a conèixer el meu company de feina, un paio esprimatxat amb aparença de tenir antecedents penals i parcel.la pròpia a Can Tunis.

- No te has traído zapatos con punta de hierro? Pues vete con cuidao que aquí lo mismo te cortas un pie con una plancha y me jodes a mí que me quedo sin compañero y tengo que acabar esto.

'Esto' consistia en transportar plaques d'alumini de ves-a-saber-quants kilos amb vores afilades pel dimoni fins a una màquina amb una serra radial que les tallava per la meitat, apilonar-les i embalar-les de 15 en 15. La primera se'm va esmunyir perquè no vaig calcular bé el pes i gairebé esclafa l'esprimatxat. Amb la segona em vaig estripar la samarreta i em vaig tallar el braç. Abans d'arribar a la tercera el meu company em va advertir que era de Sant Roc, que no estava per hòsties i que ja em podia anar fent a la idea de fer hores extres perquè necessitava la pasta.

A) Em vaig acollonir. La jornada laboral (de 5 a 14 h.) es va allargar fins les cinc de la tarda i vaig passar les pitjors 12 hores de la meva vida, esgarrinxant-me el cos i suportant els 'cantes flamencos' del meu company. Encara gràcies que la síndrome d'abstinència de l'esprimatxat va evitar que la cosa s'allargés, però em va deixar molt clar que l'endemà seria igual. Malgrat detestar-ho profundament, hi vaig tornar un cop darrera l'altre per por a les represàlies d'aquell quillo. M'aterria deixar-lo plantat i trobar-me'l qualsevol dia pel carrer. Al cap i a la fi, el barri de Sant Martí on jo vivia està a tocar de Badalona. Aquell estiu del meu primer contacte laboral no només em va deixar seqüeles psicològiques sino que també en va deixar de físiques. Arrel d'aquella experiència, per un accident laboral em van haver d'amputar el peu esquerre, provocant l'encantadora coixera que em caracteritza.

B) Allò ja em va semblar massa per un primer dia i no estava disposat a suportar-ho. Li vaig comunicar a l'esprimatxat que abandonava i s'ho va prendre a la valenta. Aleshores vaig trobar bona idea engegar-lo a dida i donar-li l'esquena mentres marxava dignament. Error. A ell també li va semblar bona idea agredir-me per darrera amb la caixa d'eines. Em vaig despertar en una habitació d'hospital amb una commoció cerebral i una oferta d'indemnització per part de l'empresa que vaig acceptar gustosament. Aquell estiu em vaig reventar la pasta en el meu primer viatge amb els amics, a costa d'una sola hora de treball i d'un hematoma aparatós. A dia d'avui, la millor feina que he tingut.

C) Amb penes i treballs, vaig aguantar les cinc primeres hores fins al descans de l'esmorzar. El quillo no em treia la vista de sobre, així que vaig improvitzar l'excusa de que sortia un moment a comprar un entrepà al bar. Em va dir que m'acompanyava i en aquell moment vaig donar per fet que no hi havia escapatòria al marcatge. Un cop al bar, vaig aprofitar per anar al lavabo i em vaig mirar al mirall. Feia autèntica pena. Duia la samarreta més estripada que un punk, tot jo era una taca de greix i tenia els braços plens de talls guarnits amb sang seca. Resignat, em vaig rentar la cara i al sortir del lavabo no em va estranyar que a la porta del minúscul habitacle hi estigués palplantat l'exprimatxat. Sorprenentment, però, s'hi va introduïr tan bon punt jo n'havia sortit i crec que no vaig errat si estimo que el temps transcorregut entre que ell va tancar la porta i jo vaig posar un peu al carrer va ser inferior a una unitat de Plank. Extasiat per la meva recuperada llibertat vaig decidir aprofitar la resta del matí passant per casa de la meva xicota d'aleshores, que al veure la meva fila deplorable va despertar el foc ancestral de l'instint maternal que hi havia dintre seu. I ves per on, el meu acte de cobardia em va proporcionar el primer clau.

diumenge, 1 de març del 2009

Spoiler

Avui m'he aixecat amb ganes de tocar els pebrots. Inicialment, no sabia ben bé com, però després he recordat un savi consell que em va donar el senyor follapèl quan en el seu día vaig demanar ajuda per ser polèmic. La resposta és: spoliers de Lost.





Si tot i així us queden dubtes, sempre podeu recorrer a aquests dos.