dimecres, 30 de setembre del 2009

Mal viatge

La meva relació amb les drogues és fastigosament estàndard. He provat el haixix, la maria, una mica de cocaïna, sang menstrual de verge balinesa... Més o menys el que tothom. En aquest sentit no em faré el viscut perquè, entre d'altres motius, no sóc una persona a la que li agradi perdre el control. A més, sempre he sigut conscient de la meva tendència natural a l'addicció, reforçada empíricament per l'evolució del meu consum de tabac. Però si d'alguna cosa me n'he volgut mantenir allunyat obstinadament és dels al.lucinògens. El món de la droga sintètica, el bolet i el cactus mexicà em produeix un respecte reverencial. El motiu és ben senzill. Si la qualitat de l'experiència depèn del caràcter i la predisposició de l'individu no em fan falta massa assajos per imaginar el que en podria treure un misàntrop negativista i odisfèric com jo.



Ara bé, arrel de l'últim cap de setmana he suposat que si hi ha alguna cosa que se li assembli ha de ser la falta de son. Pels que no hagueu experimentat mai les conseqüències de dues nits sense dormir us en descric els efectes:

- Alteració de la percepció sensorial
- Relativització del continu espai/temps
- Dèficit d'atenció
- Manca de sensibilitat
- Disminució dràstica de la gana i la líbido
- Creació de realitats paral.leles
- Somnolència

Ei, i a diferència de les seves homòlogues aquesta és una droga de la que se'n coneixen els efectes a llarg termini i, definitivament, més barata.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Centralisme

En aquest precís instant s'estan duent a terme tasques de manteniment o modificació a 129 trams de carretera al llarg i ample de la geografia catalana. Vaja, el que vindrien a ser obres. D'aquestes actuacions n'hi ha 13 que ténen lloc a la demarcació de Girona, 13 més a la demarcació de Tarragona i només 3 a la demarcació de Lleida. Si disposeu d'unes mínimes nocions d'aritmètica, això significa que les 100 obres restants es produeixen a la demarcació de Barcelona.

La conclusió fàcil seria que aquest és un cínic post de denúncia del barceloní de torn al desmesurat centralisme de l'administració catalana, però us convido a mirar una mica (no gaire) més enllà. Més dades. De les 13 obres que s'estan fent a les carreteres gironines fins a 5 actuacions afecten a zones habitualment transitades per pixapins durant els caps de setmana:

· C-31 a Verges i Platja d'Aro
· C-35 a Vidreres
· C-66 a Palafrugell
· C-25 a Arbúcies

A Tarragona succeeix una cosa similar:

· AP7 a Tarragona
· Dos trams de la N-240 a Valls

I a Lleida és encara més evident:

· C-28 a Alt Àneu
· C-13 a Sort

Tenint en compte que el concepte obra, a part de les molèsties evidents, engloba actuacions com l'estretament de carrils, senyalització de nous límits de velocitat, instal.lació de nous radars de tram o manteniment dels existents, la cosa canvia. Perquè com na iaia punkarra s'ha fet un fart d'explicar, els vilatans ténen el cul pelat d'utilitzar camins semisecrets i no estem parlant tampoc de carreteres locals sino d'eixos principals. A qui dirieu doncs que van destinades aquestes suposades millores de l'infraestructura que contribuiran a eixugar el dèficit públic a base de multes? De nou, a la molt majoritària població barcelonina.

Encara que sembli mentida, la meva intenció no és escriure sobre xarxes viàries sino sobre la sort de ser minoria. Perquè és una gran veritat que els assumptes que afecten a menys gent preocupen més aviat poc als polítics, però de fet tot el que sigui convertir-se en focus d'atenció dels actuals gestors de la Generalitat de Catalunya és d'un beneficiós ben discutible. Perquè com més allunyat vius dels centres de poder, sempre relacionats a la demografia, menor és la seva intervenció en els aspectes que determinen la teva qualitat de vida. I això, amics, avui en día és un privilegi.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Negació

Hi ha coses que la gent no vol saber, com per exemple si el paio al que li estàs menjant la cigala és dels que se l'espolsa bé després de pixar o prefereix col.leccionar les gotetes als calçotets. Un altre exemple és el de les filles del Zapatero, perquè la veritat no sempre és fàcil d'assumir. Només la negació explica que el president del Govern espanyol porti a les seves filles al recinte amb més repercussió mediàtica del món i no se'n cuidi de disfressar-les de gent normal. Tot això estaria molt bé si l'orgull de pare estigués per damunt de l'opinió pública i el què diran, però la realitat és que amb l'excusa de que són menors se les ha volgut amagar vilment perquè en el fons el ZP sap tant bé com nosaltres que les seves filles produeixen vergonya aliena.

Sé el que esteu pensant. Això un bon patriarca ho arregla repartint dues bones hòsties a temps (dos pollassos en el cas del Woody Allen), però coneixent l'autoritat i el poder de convicció del personatge no és estrany que sigui incapaç d'imposar unes mínimes normes de conducta a les seves filles. I és que no totes són tan facilones com la Karma Chacón.

El cas és que la vida d'aquestes dues criatures, que ja no s'intueix gaire fàcil a l'escola, passa per un futur de burla i exclusió social a gran escala per culpa del poc enteniment dels seus progenitors. I compte amb aquestes coses perquè està demostrat que la marginació genera monstres imprevisibles. Que ningú s'estranyi si la propera vegada que veiem aquestes cares als mitjans sigui relacionada a una orgía necrofílica al Valle de los Caídos o un especial del Fotogramas sobre les noves aspirants a Isabel Coixet. Una llàstima.

dijous, 24 de setembre del 2009

Programa de festes

Avui he estat a punt d'escriure sobre la qualitat del periodisme que es practica actualment, en el que qualsevol sòmines amb un micro a la boca o 10 centímetres de paper en el seu poder pot dedicar-se a fer comentaris de bar sense cap rigor, distància, objectivitat o respecte per la intel.ligència aliena i estar perfectament dins la mitjana de professionalitat. Després d'elaborar una densa argumentació al respecte me n'he adonat de que ja m'havia desfogat, que provablement la parrafada només m'interessava a mi i que la meva postura es podia sintetitzar molt més: Periodisme = Caca. Que consti en l'acta.

En comptes d'això he decidit tocar un tema profusament més lleuger. Per raons inherents al meu ram laboral ja fot molts anys que segueixo un calendari diferent al de la resta de la humanitat. Ni ponts, ni dates assenyalades, ni festivitats locals afecten als periodistes. I entenguis per periodista al desgraciat que no està subjecte a temporades televisives o radiofòniques i sovint tampoc a límits horaris. No som els únics, en sóc conscient. Una situació similar viuen els forners, restauradors i quiosquers. El cas és que he rondinat freqüentment sobre aquesta circumstància però a l'hora de la veritat és una sort.

Des del solstici d'estiu a l'equinocci de primavera el calendari gregorià està trufat de dates que impliquen la litúrgia de la massificació. Digeu-li Fira de l'Avet d'Espinelves, inauguració de la temporada d'esquí, les rebaixes o el Piromusical de la Mercè, però em rebenta anar on toca a fer el que toca. Cada cop que algú em dispara la frase en qüestió sobre l'home en tant que animal social em pregunto si de veritat creuen que pujar al metro en hora punta és socialitzar. I a continuació dubto seriosament de la meva procedència, perquè si centenars de milers d'éssers humans troben perfectament natural seguir el ramat potser és que jo pertanyo a una altra espècie. A menys, és clar, que no consisteixi en trobar-ho acceptable sino en cedir.

Ah! Ja ho veuen! Ja surt la vena intolerant. Donc miri, sí. És que em resulta especialment difícil de tolerar que sigui admisible fer cúa al carrer per a que et serveixin un plat de paella de nul.la qualitat en un plat de plàstic en comptes de cardar-te-la tranquilament al restaurant quan et doni la gana. O passar calor i barallar-te amb una gernació per anar a emprovar-te roba pel sol fet de que la venguin, en el millor dels casos, a meitat de preu. O assistir al passi d'una pel.lícula al multisales un divendres a la tarda quan hi ha cinemes en versió original i sessions matinals que mantenen allunyats a nens, adolescents i cholos (per aquest ordre de prescindibilitat). O sortir a buscar sexe un dissabte a la nit tenint el pornotube i una àmplia gama de putiferis oberts de dilluns a divendres.

No és només la claustrofòbia, ho juro. És que tinc la teoria de que qualsevol activitat compartida en excés perd la seva gràcia. L'expectativa i les incomoditats que comporta la massa al final sempre disminueixen la satisfacció. I a sobre és poc pràctic, collons! Tothom sap que si vas al bingo quan la sala és mig buida augmenten exponencialment les teves possibilitats de guanyar. Potser la quantía del premi és més modesta, però qui collons va al bingo a fer-se ric, fills de puta!

dimarts, 22 de setembre del 2009

Les coses bones de la vida (II)

Rememorar aquells temps en els que superant els límits del frikisme et quedaves despert fins les tantes per veure un Hornets-Clippers i a les 4 de la matinada en comptes de clapar-te t'havies d'aguantar les riallades per no despertar a la teva familia quan els narradors del partit et parlaven de:

Cinema d'autor...



Gastronomía i reencarnació...



Realisme social...



O fracàs sentimental i cultius...

diumenge, 20 de setembre del 2009

Esperança de vida

La natura és una catxonda. Només així s'explica que hagi permès l'existència del singlot o els pets vaginals. La ciència, en canvi, és com la seva cosina repel.lent, entossudida a fer-la canviar fins a convertir-la en una cosa trascendent.

Abans de l'auge científic se sabia que el cos humà està programat per a sobreviure 30 anys, el temps necessari per a reproduïr-se, i a partir d'aquí campi qui pugui. El coneixement mèdic ens ha portat molt més enllà, a perdurar en el temps entre limitacions físiques, dolors i tedi existencial, però ens ha privat d'una vida en plenitud només limitada per la resistència del nostre xassís i suficientment curta com per no preocupar-se d'arribar a vell. La longevitat mitjana als països desenvolupats cada cop s'acosta més als 90 anys i amb els avenços genètics que s'aproximen vés a saber fins quan pretenen fer durar aquesta perversió contranatura. Esperança de vida li diuen, un concepte tan trist en si mateix que no mereix més consideracions. I això en un món exageradament superpoblat amb societats que no saben què fer amb els seus ancians i generalment opten per apartar-los de la vida pública. Tot plegat patèticament humà.

Els més veterans d'aquest bloc recordareu com era la primera capçalera. Una petita llista de voluntats personals abans d'assolir el sisè lustre. Modesta, potser sí, però mínimament assequible. Avui, de fet, n'he pogut guixar la primera.

M'ha costat vuit anys poder veure aquesta pel.lícula i a sobre ho he hagut de fer al costat del David Broc, que per a la vostre informació compleix amb tots els requisits del clitxé de crític cinematogràfic (anar al cinema sol, amb boli, llibreta i cara d'ensumar merda), però ara que ja he començat m'he crescut. Dos anys em queden. Calçeu-vos comarques catalanes, tremola Montilla i tú, Natalie, vés comprant lubricant.

dijous, 17 de setembre del 2009

Mala sort (III)

La meva és una feina d'homes. I amb això no vull dir que es tracti d'una labor especialment viril sino que treballo rodejat de paios. Però com no hi ha oficina que s'escapi de tenir almenys una administrativa que està bona, la meva empresa no és una excepció perquè a la segona planta hi ha despatxos. Des de la meva peixera de tant en tant veig passar la que em crida especialment l'atenció, una rossa rinxolada d'ulls verds enormes i preciosa de cara. No hi tinc gaire relació perquè no coincidim massa en els horaris i perquè, què collons, després de tres anys realitzant una tasca bàsicament solitària no sóc gaire de socialitzar-me a la feina més enllà de quan surto a fer la cigarreta. Ella sí que és de socialitzar-se. Sempre que la veig remenant el cul per l'empresa està envoltada de dos o tres paios supurant bava i rient-li les gràcies. La vergonya aliena de veure'ls des de fora m'impedeix convertir-me en un d'ells. Ara bé, una cosa no treu l'altre i us ben juro que me la tirava.

S'obre la porta corredissa de l'ascensor i me la trobo de cara. En comptes de dedicar-me el seu somriure ample, retornar-me la salutació i passar de llarg es queda paralitzada dins el compartiment, sense saber què fer o dir, primer mirant-me molt fixament i després esquivant-me la mirada. Tot plegat ho trobo ben estrany però en vista de que no té cap intenció de sortir em disposo a entrar. Aleshores extén els dos braços i em subjecta pel pit, i per un moment crec que m'arrosegarà dins la cabina i follarem salvatgement, però canvia d'idea i surt esperitada. La porta corredissa es tanca de manera automàtica i premo el botó de la meva planta, encara processant els esdeveniments recents. De sobte ho entenc tot, quan en plena pujada em vé alguna cosa més que la inspiració: una forta ferum que colonitza la meva pituïtària i m'obliga a tapar-me el nas i la boca amb les mans. Per sort el viatge només dura un parell de pisos i puc emergir de la cambra de gas abans que la manca d'oxígen sigui preocupant. Dóno la meva paraula de que estic parlant de la pudor més infecte, fètida i repugnant que he experimentat mai, i heu de tenir en compte que sempre he viscut molt a prop del riu Besòs. En qualsevol cas, una pesta indigne d'haver sorgit d'un ésser humà.

Resulta increïble com una olor pot canviar-te el concepte d'una persona. Per una de la feina que em feia gràcia... Ja em direu si és o no és mala sort.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Carta oberta al senyor alcalde

Batlle català que t'estàs fregant les mans davant l'èxit mediàtic d'Arenys de Munt, em dirigeixo a tu cofoi de bona voluntat per advertir-te un parell d'aspectes que has de tenir en compte abans de trepitjar en fals. Sóc conscient de que ara que finalitza la primera fase del Plan E i amb l'escassedat de fons que assota els municipis veus el referèndum sobiranista com una possibilitat immillorable per reactivar l'economia del teu poble, de la mateixa manera que un equip de Segona B salva la temporada amb una eliminatòria de Copa contra el Barça. Imagines botigues buides i bars i restaurants al límit de la seva capacitat però, per començar, ja has fet tard. El que tenen els gestos simbòlics és que la glòria només se l'emporta el primer. Si la vaga de fam se la va apoderar Mahatma Gandhi i totes les que han vingut després són una anècdota curiosa, ningú recordarà el segon poble independentista de Catalunya.

Si has de fer el referèndum, però, fes-lo ràpid. Abans que davant el tsunami de consultes sobiranistes el Govern central trobi la manera d'il.legalitzar-les. A més, corres el perill de veure't afectat pel síndrome 'Amistós de la Selecció Catalana' que consisteix en una progressiva pèrdua d'interès a mida que un acte es va repetint i la gent en constata la inutilitat.

Per altra banda, has de saber que hi ha una sèrie de condicionants que t'impedeixen dur-ho a terme:

1. Si ets militant del PSC. El teu partit no et deixarà fer aquestes exhibicions de radicalitat.



2. Si el teu poble forma part del Baix Llobregat. Perquè t'afecta el punt anterior i no voldràs fer el ridícul obtenint un no rotund com a resultat.
3. Si el teu poble forma part del Vallès Occidental. Perquè segurament t'afecta el primer punt i en cas de que siguis militant de CiU depèn de si t'estimes més al papa (Artur Mas) o a la mama (Duran i Lleida).
4. Si ets militant d'ERC. Perquè no està clar fins quan està disposat a aguantar el senyor Puigcercós que a ell el vagin xiulant arreu mentres el Carretero li menja l'electorat.
5. Si ets militant del PP. Perquè el teu poble no és a Catalunya.

En definitiva, alcalde, pensa-t'ho bé. Més val tenir a la gent fregida a obres públiques o la caixa buida que empipar a l'amo.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Escarni

Llegeixo astorat la que des de ja em sembla la noticia de l'any. Recapitulant, 9 joves turques d'entre 16 i 22 anys accedeixen a participar en un reality show a l'estil Gran Hermano, amb la particularitat que els càstings només s'anuncien als classificats del diari, totes les participants són dones i els hi fan signar un contracte conforme han de pagar una multa de 33.ooo dòlars si abandonen el concurs abans d'hora. Res d'això les fa sospitar. Un cop dins el suposat programa, veient que la casa és un cutreapartament a la costa, que allà no expulsen a ningú i que hi ha càmeres fins i tot al lavabo triguen 2 MESOS en adonar-se que potser els hi estan prenent el pèl. Una de les noies es posa en contacte amb un familiar (que suposo que tampoc veia res d'estrany en que la seva parent portés 8 setmanes a un concurs televisiu que no s'emet a cap canal) i aquest avisa a la policia, que desplega una operació de rescat i al arribar al lloc dels fets es troba per tota resistència amb un onanista i l'ordinador des d'on enregistrava i venia les imatges de les noies per internet.

Tot plegat no he pogut evitar fer volar la imaginació i posar-me en la pell d'aquest geni delictiu per conjecturar com devia ser el dia a dia en aquest concurs (malauradament) inèdit a les nostres terres:

- De 8 a 9: Dutxa comunitària, prohibit ensabonar-se a un mateix.
- De 9 a 10: Esmorzar a base de plàtans i hortalisses fàl.liques.
- De 10 a 11: Aeròbic nudista al rebedor
- D'11 a 13: Prova setmanal. Dilatació. La que s'introdueixi l'objecte més contundent per via vaginal obté un premi individual.
- De 13 a 14: La guanyadora de la prova setmanal és l'única que té dret a no menjar polla per dinar.
- De 14 a 15: Neteja de la llar amb indumentària específica.
- De 15 a 17: Classes d'streaptease.
- De 17 a 18: Sortida vigilada al carrer per rentar el cotxe del súper.
- De 18 a 21: Festa del pijama sense pijama.
- De 21 a 22: Sopar condimentat amb Rohypnol.
- De 22 a 00: Violació massiva per part dels espectadors previ pagament a la porta.
- De 00 a 1: Fritzlconfessionari i subministrament de la lleteta d'abans d'anar a dormir a través de gloryhole per part de la organització.

Només una pregunta i una reflexió. Si aquestes que són musulmanes es presten a qualsevol cosa deixant a banda el seu esperit crític, per mínim que sigui, a canvi de la promesa llunyana de tastar la droga de la fama mediàtica, què no seran capaç de fer les chonis ibèriques? Com deia aquell: Putes sobren, el que falta són capitalistes.

divendres, 11 de setembre del 2009

Matisos

"Nen, no et facis el desmenjat i demostra'm com utilitzes la teva llengua catalana que la Diada me la posa dura"


Normalment quan una persona defensa les llibertats individuals per damunt de qualsevol estructura social se l'anomena liberal. I si aquesta mateixa persona gosa fer-ho dins el marc geopolític de Catalunya passa a ser definit com un partidari del liberalisme salvatge. En canvi no sento a ningú que consideri al govern tripartit de les velocitats variables, el CAC i les mil ordenances municipals el máxim exponent de l'intervencionisme salvatge. És només una de les particularitats d'aquest petit país de merda que cal tenir en compte especialment en dies com avui.

Altres curiositats del diccionari Català correcte - Políticament correcte:

Discriminació positiva = igualtat
ecologista = sostenible
immigrants = diversitat
turístic = cosmopolita
caritat = polítiques socials
sucursalisme = autogovern
independentisme = desafecció

Ah, Catalunya... L'únic país del món que dedica el seu dia nacional a xiular una israeliana amb un mocador palestí al coll, mentres tolera manifestacions falangistes en el seu territori. L'únic lloc on els polítics es permeten el luxe de qüestionar públicament la tradició popular perquè són xiulats, en comptes de fer autocrítica. La nació que convoca rederèndums no vinculants sobre el seu destí quan ja amb prou feines penjen senyeres dels balcons.

Deixe'm-nos d'hòsties! Ni federalisme ni Països Catalans, afrontem la realitat. La independència ja no és una reivindicació històrica ni un dret, és una necessitat desesperada. Catalunya lliure, però primer de tot dels seus polítics. Això sí és un matís important.

dimarts, 8 de setembre del 2009

No tinc amics

Sóc conscient de que la frase que acabo d'escriure és un tabú de collons. Reconèixer que no tens amics és admetre que ets menys que escòria, ets un disminuït social. La gent que no té amics fingeix que els té o se'ls busca. S'apunten al gimnàs, a classes de ball, a un club de singles o a l'Associació Catalana de Buscadors de Tresors. Qualsevol cosa abans d'assumir la soledat. Perquè l'amistat és un valor universalment positiu que representa la fidelitat, la camaraderia, l'afecte desinteressat, la comunió amb... I una merda! L'amistat s'ha convertit en una qüestió d'estatus, una xifra al teu perfil del Facebook, un col.leccionable per tenir ocupats tots els caps de setmana, una convergència d'interessos. Tal i com estan les coses un amic té el mateix valor que una sabata. La compres per caprici o necessitat, la portes durant el temps que et resulti còmode i la substitueixes quan et deixa de fer servei. Els més vanitosos necessiten un armari complet i la gran majoria les va renovant sobre la marxa. A mi em fot molta mandra. I tinc assumit que sóc un asocial per diversos motius:

1. No tinc paciència per conservar amistats a mig gas (a.k.a. ja no són el que eren)
2. La majoria de gent em produeix menyspreu o no m'interessa
3. La majoria de gent no té cap interès en mi o em menysprea
4. Sóc un orgullós de merda i tinc facilitat per engegar a pastar fang qui me la fot
5. Sóc un idealista i aspiro a coses que ja no existeixen

Quan l'altre día el mestre Valero Sanmartí va escriure que vivim en un món "on les relacions personals t'emocionen durant menys temps que un politono" i que "et pots fiar més del teu microonoes que dels teus amics" probablement hiperbolejava, però segur que no es podia imaginar fins a quin punt m'identifico amb les seves paraules. Si traspassés en aquest precís instant, el centenar llarg de persones amb les que he intimat en el transcurs de la meva vida i amb prou feines mantinc el contacte em podrien titllar de moltes coses, d'extremista, d'avorrit, d'estrafolari, d'intolerant o d'intrascendent, però mai de ser un mal amic. Això és tot el que necessito per respectar-me. Això i follar amb certa regularitat.

diumenge, 6 de setembre del 2009

La barba

Els gordos ens deixem barba per amagar la papada i estilitzar la cara en la mesura de l'humanament possible.

Els lletjos es deixen barba i amb una mica de sort fins i tot els troben guapos.

Als Estats Units, al Pau Gasol ningú li feia ni puto cas fins que es va deixar barba. Ara és una estrella mediàtica.

Per superar un any pèsim en el que s'ha separat de la nòvia i a més ha perdut autoestima després d'encaixar 6 gols del Barça al Bernabéu i protagonitzar determinades campanyes publicitàries, l'Iker Casillas s'ha deixat barba per no sentir-se mai més segundo.

Els actors, quan assoleixen un cert estatus a la professió sempre es deixen créixer la barba per augmentar el seu poder escènic.

Aleshores, si hem quedat en que la barba confereix seguretat, poder, notorietat, masculinitat i saviesa... Em podeu explicar aixó, siusplau?

dijous, 3 de setembre del 2009

Qüestionari

Avui tenia pensat escriure sobre un altre tema però m'ha passat una cosa. Aquesta tarda zappejava pel Digital+ després d'una llarga migdiada d'aquelles que et deixen K.O. per la resta del día i a la MTV feien un programa que es diu 'Flower Power' i que serveix bàsicament perquè persones amb excés de pasta i manca de neurones enviin un missatge amb el seu nom i el de la persona que es voldrien follar per a que una màquina els hi digui si són compatibles o no mentres van posant videoclips de fons. Només això ja seria motiu de post, però aleshores ha començat a sonar això...



... i tot ha passat a un segon pla. Podria comentar mil coses sobre el cantant, el videoclip o la cançó mateixa, però prefereixo demanar-vos que respongueu aquest qüestionari:

1- Quanta estona heu aguantat?
2- En cas que hagueu superat els 30 segons, en quin moment heu descartat que el cantant fos el Santi Millán?
3- A quant calculeu que pot pujar la seva fortuna familiar per haver aconseguit iniciar una carrera discogràfica (fins i tot a un país com Espanya)?
4- Esteu d'acord amb mi en l'apreciació que ni tan sols els fills-néts de Felip Puig podrien haver perpetrat una lletra tan funcionalment analfabeta i naïf?
5- Tenint en compte que el videoclip està rodat a la natura, hi participa una model, té un pla nocturn de la carretera des de dins d'un cotxe, travellings circulars, plans cenitals, primeríssims plans dins del llit, imatges marxa enrere, la model posa cares mentres mira a l'infinit, el cantant camina per la platja i el bosc mentres mira a la càmera, juguen amb la neu, els dos personatges corren en algún moment i el final del videoclip arriba quan els dos personatges es troben, quin és el clitxé que trobeu a faltar?