dijous, 31 de desembre de 2009

Camisa Negra

No sóc gaire de fer-me propòsits per any nou, jo. Tinc una tendència natural al quidiapassanyempeny. Digues-li conformisme. Però acabo de banyar-me en eau de toilete escalfacalces (després d'una dutxa, malpensats!) i tot seguit he regirat l'armari a la recerca de la roba que em posaré aquesta nit. Aleshores m'ha passat una cosa estranya. M'han vingut ganes de posar-me una camisa. No és gens propi de mi, això. I resulta que em queda bé, tú. Així que he decidit fer-me un propòsit: si suco el melindro abans de les 6, durant el 2010 em posaré camisa almenys un cop a la setmana. Aviam si es fa realitat això que m'ha desitjat tothom de tenir una bona entrada i sortida aquesta nit.

Ah, sí. Feliç Any Nou.

dimecres, 30 de desembre de 2009

(Con)Seqüències

El meu orgull ferit per la vostre incredulitat clama venjança. Tal és la magnitud de la seva emprenyamenta que ha près la forma física d'en Bud Spencer i ara mana sobre mi. Diu que o m'invento una secció xul.la pel bloc immediatament o m'obligarà a revisar la seva filmografia completa fins que aprengui el que és entreteniment de qualitat. Ho intentaré, més que res perquè ara mateix estic veient les quatre temporades de Battlestar Galactica i no m'agrada barrejar maratons de friquisme.

BENVINGUTS A CHONILAND

SEQ.1/INT. DISCO PUB TRALLA/2:00 DE LA MATINADA

En Gamarús (sí, el nom és impossible però t'estalvia tota la descripció del personatge) desa el tiquet del guardaroba a la butxaca del darrera del seu pantaló i es dirigeix a la barra. La seva figura desentona al local com la d'una vecinita FHM a una xerrada de la Gemma Lienas però fa tres mesos que no suca el melindro i li és igual caure baix. Malgrat tot, coneix els riscos.

Regla nº1: No creuar la mirada amb ningú.

Atravessa la pista en linia recta fent veure que està molt ocupat remenant els diners que du a la cartera tot i que els té comptats per a una sola consumició, ignorant els paios sense samarreta que el xopen de fastigosa suor aliena. Demana un Ballantines amb cola per no desentonar. Mentre espera, de reüll, ha localitzat a una parella de quillos que ja s'han percatat de la seva presència. Paga, recull el tub de plàstic amb l'etanol corresponent i s'allunya de la zona fent xarrups al combinat perquè no vessi.

Regla nº2: Evitar els lavabos.

Ha passat una hora i el tub de plàstic ja fa estona que és buit. En Gamarús prèn consciència de que té ganes de pixar. Escup el que queda del glaçó que es desfeia a la seva boca amb l'esperança que la pixera no sigui irreversible. Sospesa que en un cas extrem creuarà la pista de nou, es farà segellar el dors de la mà i buscarà un racó del carrer per fer l'incívic. Qualsevol cosa abans d'entrar a la gola del llop barreja de narcosala i club de la lluita. De moment, però, la principal urgència és començar a tirar la canya.

Regla nº3: Tres mocs fan una nagativa.

Els darrers 20 minuts els ha malgastat voletejant un grup de 5 amigues a prop del podi. Al principi semblava que hi havia opcions amb la segona en la piràmide de follabilitat però cada cop que s'hi acostava més del compte les mirades i els somriures llunyans es convertien en reticència i frases feridores a boca de canó. Al tercer intent en Gamarús ha començat a sospitar que la seva presa feia d'esquer per a l'amiga lletja i ha decidit fotre el camp abans de que comencessin les presentacions, assegurant-se de memoritzar l'ubicació per si fes falta a última hora. Opta per desplaçar-se cap a dues concursants de Gran Hermano begudes com una Tarta de Santiago Carrillo i especialment escandaloses.

Regla nº4: El tecno només es balla si és estrictament necessari.

Vista de prop, una de les concursants de Gran Hermano guanya molt. Concretament, de cintura cap avall. En Gamarús s'encén un cigarret, apreta els morros i comença a desplegar el seu repertori coreogràfic. Un bon cul embotit en uns texans de cintura baixa bé mereix l'esforç. Per sort, en pocs minuts ha conquerit un espai entre les dues Grandes Hermanas i la coreografia evoluciona cap al ja clàssic entrepà de tres pisos amb en Gamarús de farcit i assegurant-se de tenir la salsitxa a tocar de la llesca bona. Tot just s'ha decidit a posar-li les grapes a sobre dels malucs quan s'adona que l'excitació li ha fet oblidar la cinquena norma.

Regla nº5: Detectar i descartar les Jennys.

En Jonny, que deu tornar del lavabo a jutjar per la cadència de la seva mandíbula, no sembla apreciar la bellesa sincrònica de la dança conjunta d'en Gamarús i la seva Jenny. I ho fa saber de manera verbal i física. La Jenny propietària dels pantalons de sordmuda afirma desconèixer qui tenia al darrera i estar convençuda de que era la seva amiga, la puta mentidera. Ningú s'esforça en demostrar el contrari, conscients de la irrellevància del fet en l'imminent desenllaç. Unes quantes empentes i rodolons després apareixen els goril.les de l'establiment, que arrosseguen en Jonny, en Gamarús i uns quants curiosos fins a la porta. Un cop fora, en Gamarús sap que ha arribat l'hora de deixar de ser un covard i comportar-se com un home.

Gamarús: I ara què?
Jonny: Que t'esberlaré el cap, pocapena.
Gamarús: N'estic fart de la gent com tú. Si la teva nòvia és una puteta i cada cop que surts a comprar esteroides es refrega amb el primer que passa jo no en tinc la culpa.
Jonny: Ai, talòs, que acabes de certificar la teva sentència de mort. Pels meus avantpassats juro que et defenestraré.
Gamarús: Sí? Doncs pensa-t'ho bé perquè només pots acabar de dues maneres: emmanillat i amb un càrrec per homicidi o en una bossa de plàstic. I ara vine aquí si tens collons.

Un calfred li puja per la columna fins al clatell al veure la cara de sorpresa del Jonny, que no s'esperava una actitud tan desafiant en el seu oponent. I de fet en Gamarús tampoc. Havia plantat cara a la seva por atàvica i fer-ho davant de tanta gent ara el feia sentir-se nou, poderós, capaç de tot... Aleshores el Jonny s'abraona sobre en Gamarús fet una fura. I al seu darrera tres amics més. Perd l'equilibri a la primera escomesa i en dos minuts li han trencat la cara, reventat les costelles a puntades i apunyalat l'estomac sis cops. Estès a terra, dessagnant-se a marxes forçades entre corredisses de testimonis amb poques ganes de testificar, recorda la sisena norma. La més important.

Regla nº6: Només un Jonny pot ferir a un altre Jonny, i d'entre ells dos qui pega primer sempre guanya.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Vull ser guionista

Els que seguiu aquest bloc des del principi ho sabeu del cert i la resta ho intuíeu. Vullserblogger és obra d'un altre guionista frustrat que s'esbrava a la blogosfera. I tenieu raó, però la paraula clau és tenieu. Perquè un servidor abandona momentàniament l'univers wannabe per passar a la categoria de creador de parides professional.

Els darrers 15 mesos m'han servit per recuperar allò que creia haver perdut fa 3 anys: les ganes d'escriure. I ha sigut una gimnàstica meravellosa per atacar projectes que tenia aparcats amb forces renovades. Mentiria si no admetés que alguns dels blocs odisfèrics també han sigut una inspiració, tot i que ja us aviso ara que tant jo com el meu advocat ho negarem en el futur.

Sóc conscient que hi haurà qui pensi que m'estic emocionant massa, que no hi ha per tant. En el mes i mig que fa que sé que un guió meu es portarà a la petita pantalla m'ha donat temps per reflexionar en com enfocar la noticia, fins i tot si calia explicar-la o no. Al final he arribat a la conclusió de que el gran motiu de fer-ho públic és acomiadar-me. Sé que el senyor brillant compagina el bloc i la feina a la perfecció, però al no ser jo tan brillant i començar pràcticament de zero en un món en el que encara he de demostrar moltes coses em veig obligat a escollir.

I ara la pregunta del milió: què ha passat exactament? Doncs ha passat que sembla mentida però enviar guions esbojarradament de vegades funciona. Passa que algú ha decidit comprar-me una història per a convertir-la en TV movie. Passa que això no em farà ric ni res que se li assembli però m'ha permès entrar a treballar a una productora. Passa que al setembre de 2010, si no hi ha imprevistos, podreu veure el resultat del meu debut com a guionista. La Central 2, pròximament a les seves pantalles.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Catalunya cutre

Molta literatura s'ha fet de la llegendària facilitat amb la que els nostres veïns del sud cauen en el nyap i l'esperpent. I això és una injustícia històrica. En un pas més de la meva incansable lluita per assolir la plena normalització i reconeixement de la pàtria em disposo a divulgar la Catalunya cutre. Perquè si ells són un país de pandereta nosaltres ho som de tamborí, que fa més nostrat. Encara no sé si es convertirà en una secció o es quedarà en una sola entrada testimonial, perquè la feina a fer per igualar tants segles de despropòsit és titànica. Però una nació capaç de parir la criatura morta del Fòrum, de subvencionar VickyCristinaBarcelona o convertir una religiosa en autoritat científica bé mereix l'esforç. Ho farem simbòlic i tot.


ESTEL

Ja ho deia el poeta de Verges...

"El meu país està emputit
que quan el sol se'n va a dormir
sempre hi ha neons roses pel camí"


Bé que ho saben a Bellvei del Penedès, el primer poble indissimuladament finançat per un putiferi. I és que el Club Estel, a part d'esbravar la líbido de veïns i visitants de la vil.la, patrocina des de fa 10 anys la Festa Major i esponsoritza les samarretes de l'equip infantil amb el seu magnificent logo. Però és que l'Estel també és més que un club. A les afores de Bellvei, gaudeix d'unes meravelloses vistes a la N-340 i disposa de serveis exclusius com ara sales de festes, suites de luxe i restaurant. No és estrany, doncs, que l'alcalde convergent l'hagi titllat al ple municipal de "millor empresa del poble" desfermant l'ira de la regidora socialista, que va córrer a escampar-ho pels mitjans de comunicació.

Per desgràcia, tot el que van trobar les hordes de periodistes que es van desplaçar al lloc dels fets com taurons ensumant l'espessa sang d'un semaler borbònic fent nudisme en aigües internacionals són retrets dels ciutadans a la resta d'empreses del polígon que es neguen a contribuir econòmicament a la Festa Major i bones paraules cap als amos del prostíbul. Pel que sembla, gràcies al Club Estel Bellvei del Penedès té una parada de taxi i les seves treballadores no només no molesten sino que són les principals clientes de les perruqueríes, farmàcies i botigues de roba del poble, a més d'unes bellíssimes persones que es dediquen a la professió més antiga del món voluntàriament i amb un somrís d'orella a orella. Llàstima que el passat 19 de març una operació policial va acabar amb 15 detinguts i la desarticulació d'una xarxa d'explotació sexual que, entre d'altres futileses està acusada de mantenir segrestada durant 3 mesos a una noia russa al Club Estel.

Ai, calla! Que les declaracions de l'alcalde van ser 4 mesos després de l'operació policial.

QUATRE BARRES

Barra nº1: Nico, jugador del Sant Crist Moldàvia de la Primera Territorial catalana es nega a ser substituït durant un enfrontament que el seu equip perdia per 2 a 0. L'entrenador i el delegat dimiteixen del càrrec immediatament al sentir-se desautoritzats i se'n van cap a casa a mig partit. Nico, a part de jugador, és el president del club. Fonts consultades per aquest bloc confirmen que el president és una toia.

Barra nº2: Familiars i amics de Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma, fan una col.lecta popular per a treure'l de la presó. Han reunit els 500.000 euros de fiança en només dos dies. Fonts consultades per aquest bloc ratifiquen que el socialisme és una secta.

Barra nº3: Els treballadors de l'empresa FFC Garraf Penedès es troben la nau industrial tancada i buida quan van a la feina el dilluns al matí. Primer els estranya, però comencen a lligar caps quan s'assabenten que el president, Francisco Fernández Chacón, està il.localitzable i la seva dona ha demanat una excedència a l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Fonts consultades per aquest bloc asseguren que el Carib ha passat de moda, que comencin a buscar per Dubai.

Barra nº4: Un espectador d'Els Matins de Tv3 truca a la tele i explica en antena com estafa a Hisenda i després blanqueja els diners comprant dècims premiats en connivència amb els bancs i les administracions de loteria. Al final de la seva intervenció, com si s'adonés de cop que acaba de confessar un delicte, l'espectador demana a en Cuní que no faciliti el seu telèfon als inspectors. Fonts consultades per aquest bloc declaren: Ramón, tu ets tonto!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Cànon

Ahir es va morir una de les dones més boniques que he vist a la meva vida. Un d'aquells exemples que no em vénen mai al cap quan la gent em parla de la Sara Carbonero com si fos la panacea i jo vull explicar la diferència entre una efígie amb pinta d'ensumar merda i la meva idea de sensualitat femenina.

Hi ha la creença absurda que la bellesa ha de ser una cosa distantment freda i tot allò obviament sexual és vulgar. I una merda. La natura no enganya mai. Si veieu una noia pel carrer i us pica l'entrecuix és que està bona. És més, estic en disposició d'afirmar que tots aquells homes que s'hagin deixat convèncer per separar el seu instint primari del cànon de bellesa són mariques.

De rossa, de morena o de castanya tenia aquell punt just d'equilibri entre la candidesa i un horitzó d'infinita predisposició al sexe violent i sòrdid. Era impossible observar-la amb aquella boca gran i molsuda i aquella mirada lleganyosa com d'acabar-se de llevar i no pensar en fer-li un munt de coses horribles. Tenia per defecte aquella inexplicable expressió que a moltes només se us posa després d'un orgasme intens com a preludi d'una recompensa oral de les especials. No es corresponia amb el perfil de supermodel ni d'estrella porno siliconada. No era perfecte. No aixecava dos pams del terra, tenia bosses als ulls i un nas que recordava lleugerament al de la cerdita pegy però me l'hagués follat fins i tot després de morta.

Ep! I els que no coincidiu amb mi esteu d'enhorabona. Si la palma una de les vostres sempre podreu encarregar-ne una altra sense ànima a realdoll.com

dissabte, 19 de desembre de 2009

Pincharrata

Tot això d'aconseguir sis títols en un any i ser el millor equip de la història està molt bé, però crec que ja he trobat el veritable alicient de guanyar la costellada aquesta del Mundial de Clubs.

"La concha de la madre que impotencia
no peudo parar de llorar
"

"UN PÁRRAFO PARA MESSI: MIRÁ PENDEJO, SIEMPRE TE BANQUÉ, HASTA EN LAS ELIMINATORIAS. BIEN POR VOS QUE AMÁS TANTO AL BARCELONA Y SUS EUROS, PERO MÁS TE VALE QUE JUEGUES ASÍ Y HAGAS GOLES DEFINITORIOS EN EL MUNDIAL Y METAS LA PATITA, PORQUE ACÁ, EN LA ARGENTINA, NO ENTRÁS MÁS, GRANDÍSIMO PECHO FRÍO DE MIERDA."

"que bronca tengo la concha de su madre"

"blaugrana porque no me la chupas??
hubiera sido mejor que te mate franco, gallego hijo de remil puta."


"ahora gallego zetoso cuando te compraste las remera de españa cuantas estrellitas tenia?"

"nose, me pone muy mal, acordarme de cuando vi el cronometro y decia 86, decir ya falta poco, y ese pendejo puto te mete ese cabezazo de orto y deps aparece el otro enano mogolico que tengo muchas ganas de apuñalar y se hace el gil de pecho.."

"A Messi lo bancaba. Es argentino, nos grita el gol asi y cancherea, me lo cruso algun dia y lo mato, lo juro. Lo apuñalo, lo tiro al suelo y le pego muchisimas patadas en la cabeza"

"contate otro chiste. que mierda va a ser argentino el catalan ese.
ya lo voy a encontrar en rosario."


"A MESSI LE VOY A ROMPER LA CARA , LO JURO"

"yo jure venganza en serio..
posta, sueño con destrozarle la cara.. se que algun dia lo voy a hacer.. amaria verlo en la calle y partirle la rodilla"


"Sin comentarios. Todavía me quiero cortar la berga con una moladora."

Avatar és una puta merda



Plagia el rei, plagia el papa i de plagiar ningú s'escapa. Però si calques l'argument de Pocahontas, si agafes prestat algú robot maligne d'Iron Man (Jon Favreau, 2008), les naus d'Star Wars (John Lucas, 1977), alguns animalons i fantasies botàniques de King Kong (Peter Jackson, 2005), si revisites el concepte de realitat virtual/paral.lela de Matrix (germans Wachowski, 1999), si t'inspires en el to i alguns personatges d'Starship Troopers (Paul Verhoeven, 1997), et gastes 500 milions de dòlars i et surt aquest trunyo, no tens perdó de Déu.


El putu James Cameron s'ha quedat a gust defecant tres hores de despropòsit on res és original i els esdeveniments es precipiten de forma tan arbitrària que et dóna la sensació que d'un moment a l'altre els Navi es posaran a interpretar el número musical That's Entertainment sense que el fil argumental, escanyolit com el tall de pernil dolç d'una xarcuteria jueva, se'n ressenteixi gens ni mica. El pretext de tot el conflicte són unes pedretes d'incalculable valor que en cap moment es diu quina utilitat ténen i que s'ens mostren literalment 2 minuts i no tornen a aparèixer ni a ser mencionades.
Transcorreguts 30 minuts de metratge hom ja sap que aquesta raça alienígena d'estètica mitològica egípcia blau barrufet mereix ser exterminada irremisiblement com la resta de votants d'Iniciativa. Hom desitja amb totes les seves forces que algú es folli sense compassió a la doctora de Gorilas en la niebla 2.0 a veure si se li treu la tonteria i encara més que li bescanviin la cadira de rodes al paralític per una bicicleta sense seient i el cardin rampa avall fins a casa seva on podrà jugar al World of Warcraft i somniar una vida menys miserable fins que li surtin nafres a l'escrot, però lluny de la nostre vista.
En resum, una puta merda. Ah, calla! Que l'han rodat en 3D, la revolució tecnològica del segle. Doncs resulta que a La Maquinista les ulleres màgiques de iaio només aconsegueixen que la pel.lícula es vegi excessivament fosca i que cada cop que hi ha una mica de moviment (i això és l'únic que impedeix morir d'avorriment durant la projecció) la imatge sigui tan nítida com un matí ressacós de whisky DYC i xupitos de tequila.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Jesucrist era marica: La crònica

"Em cago i em pixo en les meves pròpies conviccions morals i religioses! Sóc així, provocador i radical"

D'incògnit i convenientment escortat pel que pogués passar vaig aparèixer a la llibreria Proa minuts abans de l'inici de l'acte. Suficientment abans com per no tenir que quedar-me de peu a la sala annexa parant l'orella com un autèntic gilipolles. Perquè és de justícia fer constar que la presentació va ser tot un èxit de convocatòria. Estic en disposició d'afirmar que amb aquest nivell d'atapaïment només poden competir ara com ara les oficines de l'INEM, i segurament estariem parlant de les mateixes cares a tots dos llocs. Però no tot el públic era gent sense feina. També hi havia prou cares conegudes del guió i la faràndula entre la concurrència com per a que una sola bomba lapa col.locada per un simpàtic us deixés sense humorisme televisiu i radiofònic ben bé durant un parell de setmanes. Temps, per altre banda, més que suficient per donar una puntada a una pedra i trobar substituts disposats a fer la mateixa feina per (encara) menys diners.

L'acte va patir l'imprescindible demora de les grans ocasions, gràcies a la qual vem poder gaudir del talent perroflàutic d'en Xavier Pérez Esquerdo, que va exercir de teloner fent malabars amb unes ampolles d'aigua. El punt final a l'espera el va posar l'irrupció d'un Quim Morales ovacionat de forma espontània (ui, sí! molt espontània) per una audiència ja expectant i àvida d'emocions fortes. Però ens vam haver de conformar amb l'espècie de pinopuente escarransit amb el que ens va obsequiar el tal Morales a tall de disculpa acrobàtica pel retard. Només hi va faltar l'Angel Cristo però hom sospita que aquesta part circense de l'espectacle no va ser completa per manca de pressupost en droja.

Tot era a punt per començar. Última oportunitat per copsar l'ambient. Val a dir que el percentatge de looks taciturns i barbes de dos dies a la sala fou rellevant. Un vianant desorientat podria haver deduït fàcilment que es trobava al bell mig d'un aquelarre del casal argentí de Barcelona si no fos per l'absència de femelles supurant fluids corporals. Al meu voltant vaig advertir la presència d'un màxim de deu anatomies aparentment femenines i també de la Natza Ferrer. Presidint la postal, quatre homes en una taula.

El torn de paraula l'inaugura Quim Morales passant llista dels presents a la platea. Entre les absències destacades, Citrònius (el gran) i Manel Fuentes. Tot seguit, glossa la figura de l'homenatjat en una emotiva i esbufegada intervenció. A continuació, els Òscars fan una encorvada recreació de diàlegs telefònics entre el pare de la criatura i diversos personatges de veus sospitosament similars que podrien haver tingut relació amb l'obra presentada. Si bé no resulta gaire original, la seva intervenció és meritòria tenint en compte que només disposen d'un micròfon i té el valor afegit de descobrir-nos el nexe d'unió entre dos conceptes a priori tan antagònics com Jordi LP i l'esport: el golf indoor. I, ara sí, tots contenim la respiració davant la certesa que ha arribat el moment de que intervingui ELL.

Se l'ha pogut observar durant tot l'acte molt mimós amb els seus companys de taula, potser contagiat per l'omnipresent títol de la seva pròpia obra. Però quan prèn possessió de la paraula torna a ser el guionista brillant que tots coneixem i posa en pràctica el que millor sap fer: aprofitar les idees del altres. Així, arrenca unes quantes rialles al respectable llegint els comentaris del seu bloc. Entre els referenciats, l'inefable Carlos René, el gran Valero Sanmartí ("Tot això no estaria passant si cadascú s'hagués baixat el seu exemplar d'Internet quan encara es podia"), el no menys gran Albert ("És cert que el donen aquest diumenge per un euro més amb el Full Dominical?") i fins i tot un servidor ("Si m'avises amb temps porto uns quants gitanos evangelistes del meu barri i sortim tots al telenoticies"), que amb prou feines va poder contenir l'emoció vicària del moment. Va citar a més gent però no els conec o no em dóna la puta gana d'anomenar-los, ara no m'en recordo.

I després d'un brevíssim torn de precs i preguntes on va quedar demostrat una vegada més que l'odisfera amaga una col.lecció de personalitats gregàries i pusilànimes, la ràpida intervenció d'en Xavier Pérez Esquerdo a tall de claca va convertir un silenci incòmode en l'ovació que va posar el punt final a la presentació.

En resum, Senyor Brillant. Vostè és el mestre, el que ha creat escola, i no ens deu absolutament res. Però la pròxima vegada no prometi putes si no pensa complir.

dimarts, 15 de desembre de 2009

I was there

Demà, la meva crònica. Gairebé tan interessant com una colonoscòpia a l'estil bhutanès. I sempre des d'una perspectiva postmoderna, postirònica, metapolisèmica i milenarista cojones ya!

dilluns, 14 de desembre de 2009

Arcada assegurada

Parental Advisory: El consell de redacció d'aquest bloc, format per mi mateix, una ampolla d'Absolut i el negre d'en Sánchez Dragó fins al cul de Prozac no es fa responsable dels efectes secundaris que pugui tenir aquest post en els seus lectors a curt i llarg termini.

Els videos parlen per si mateixos, però m'hi recrearé amb uns (no tant) breus comentaris a tall d'acotació.

Nº1: Una mare soltera condueix el seu vehicle amb un somriure congelat a la cara que només pot ser producte de l'abús d'antidepressius. Intuïm que ha sigut desnonada per impagament. Fuig de la ciutat per començar de zero. Al fons, un nen incapaç d'expressar cap emoció des que el pare, transportista obligat a fer hores extres per arribar a final de mes, es va matar en un accident de trànsit adormit al volant. La mare, fent el cor fort davant la seva infinita trencadissa interna, prova de fer més agradable el que pel seu fill és un traumàtic trajecte en un instrument de mort. Per aconseguir-ho recorre al vell truc de la hipnosi (com podeu veure clarament al 0:10) i a la visualització de situacions potencialment perilloses: "un túnel... ahora una curva". Cap al final l'esforç de la mare es veu recompensat quan el nen fa la catarsi i supera el seu autisme latent per expressar la ràbia continguda en una explosió violenta contra un volant de joguina, objecte simbòlic del seu drama humà. Esfereïdor.



Nº2: Un matrimoni que ja no es suporta inicia les últimes vacances de la seva vida en parella. Un viatge que de ben segur desembocarà en divorci. Les criatures, que ja s'ho veuen a venir i ténen al davant un futur de xantatge emocional i beneficis materials per comprar el seu afecte, burxen per accelerar el procés incidint en el major poder adquisitiu del pare. La mare reacciona amenaçant al seu cònjuge amb apoderar-se del cotxe i la casa en la separació de béns (0:11) provocant una mirada incrèdula per part d'ell (0:14). Però vuit segons més tard (0:22) prèn consciència del merder que si li vé a sobre i comença a fer bandades amb el volant, sospesant la possibilitat d'encastar-se contra un arbre i comprovar la veracitat de l'apelatiu 'seient de la mort' que sovint acompanya a la butaca del copilot. Una postal precisa de la familia desestructurada.



Nº3: No, de debò, tots tres són la mongolada més gran que he tingut la desgràcia de veure en la meva puta vida i la prova fefaent de que els creatius publicitaris d'aquest país condimenten la neu colombiana amb farlopa.



Si heu arribat fins aquí ja podeu arrencar-vos els ulls però el banjo no hi haurà qui us el tregui del cervell. Això és el que se'n diu fer apologia de l'odi.

Llavi leporí

Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.

La seva contemplació és per a mi com una mena de síndrome d'Stendhal, sóc gairebé incapaç de resistir tanta sublimació. Fixeu-vos-hi bé. Què hi veieu? Jo hi veig un home de 73 anys que lluita aferrissadament per aparentar-ne 45 al que li ha caigut de sobte tot el pès del cronos en forma de mastegot. Hi veig el rostre de la indefensió i la por en qui fins aleshores s'havia considerat intocable. Hi veig l'imatge grotesca que ni el més optimista dels seus opositors hagués pogut imaginar en el més humit dels somnis. La síntesi perfecte de la decadència. La profanació universal d'un senyor que ha dedicat mitja vida a rendir culte a la seva imatge. La carnassa que el populatxo convertirà en objecte de mofa, befa i escarni del rei dels populistes.

Gràcies, Massimo Tartaglia.

dijous, 10 de desembre de 2009

Escriuria la puta novel.la del segle però ara no em va bé

Si hi ha hagut una constant al llarg de la meva vida són les acusacions de malbaratar el talent. La gent es posa molt pesada amb això. Ja m'ho deien a l'escola. El seu fill podria treure excel.lents amb facilitat però es conforma amb l'aprovat. Ho podriem haver deixat aquí, però no. Em feien anar amb una psicòloga, la qual cosa m'encantava perquè em permetia esquivar avorridíssimes hores lectives. El seu fill és un líder natural però es dedica a exercir una mala influencia sobre els companys. Llàstima que la psicòloga no hi fos mai quan els meus súbdits em venien a tocar el que no sona a l'hora del pati i m'havia de defensar a hòsties. Amb l'adolescència van arribar els problemes amb l'autoritat perquè mai em va acabar de convèncer això de que la raó sigui una qüestió de jerarquia. I les tutories, que ja m'emprenyaven més perquè aleshores preferia embadalir-me a classe amb la nena que em fes patxoca aquell mes. El seu fill és molt independent i molt noble, però té intolerància a la frustració. Ai, quins collons! Això ho deu tenir tothom, pensava.

Els amics eren més partidaris dels vaticinis. Tú arribaràs lluny. Hi havia la tendència generalitzada a opinar que pel fet de tenir una certa habilitat a l'hora de parlar i escriure acabaria exercint d'escriptor o presentador. Judicis un pèl agosarats tenint en compte que procedien de gent absolutament mediocre en aquests aspectes, em deia. Però a l'aterrar a la facultat i esbrinar que la mediocritat al meu voltant continuava guanyant per golejada va arribar un moment que m'ho vaig creure. Per un instant, amb 19 anys, carretades d'ingenuïtat i el cap plè de pardals em vaig empassar que era especial i estava destinat a fer grans coses.

Han passat gairebé 10 anys i no he fet una puta merda ressenyable. Les nòvies i els rotllets han agafat el relleu i de tant en tant encara remenen amb la cançoneta del potencial desaprofitat. Sembla ser que l'aurèola d'artista maleït continua funcionant. Si em pregunteu a mi, en canvi, us diré que els artistes maleïts són escòria. Gent que viu permanentment parapetada en l'excusa per justificar un fracàs que sempre els hi és aliè. Infraéssers que van per la vida com si el món els hi degués alguna cosa. Bohemis de catàleg. Fills de puta.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Determinisme

Conèixer quan i com moriràs és un gran avantatge. Jo ho he descobert avui. I no és que hagi decidit llençar uns quants euros contractant a una gitana que hauria d'estar més procupada per planificar l'ordre en el que anirà a recollir els seus 15 fills quan surtin de la presó que de calcular anys de vida aliens a la babalà. La meva font és molt més fiable, es diu genètica.

A més ho he sapigut per partida doble. Avui no només li han diagnosticat un càncer de còlon al meu pare sino que he descobert que el meu avi va morir del mateix. Tinc excusa. Quan va morir el meu avi patern era tan marrec que amb prou feines el recordo i tampoc és que se n'hagi parlat massa de les causes del decés als sopars familiars. De fet, no se n'ha parlat gens.

El càncer, a.k.a. l'home del sac de l'edat adulta

Per tant, tenint en compte que és un dels càncers més hereditaris, ja tinc data de caducitat. Petaré vora els 65 de càncer de còlon. La bona noticia és que és un dels més lents i tractables. La dolenta, que per desgràcia no és com l'espanyolisme, un mal lleig que a la meva familia es transmet saltant-se una generació (avi culer, pare perico, fill culer). Em quedaré amb les ganes de saber si el meu besavi hagués sigut de l'Espanyol o hagués mort de càncer de còlon, perquè al segle XIX els homes tenien la mala costum de no practicar esports britànics d'importació ni passar dels 50.

Podria posar-me les mans al cap però tot plegat és un descans. Ara sé que quan vagi el metge i aquest intenti prevenir-me dels riscos del sobrepès, el tabaquisme i el consum de carn vermella podré respondre orgullós: vostè no ho entén, tinc la responsabilitat de complir amb la tradició familiar.

divendres, 4 de desembre de 2009

Percepció i solidaritat

Sgeons l'etsdui d'una uivenrsitat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les llteres etsan ersciets, l'úinc iporntamt és que la pmrirea i l'útlima lltera eitsguin ecsrites en la psioció cocrrtea. La rstea pot etsar ttaolemnt deosrdanet i ecarna pordas lleigr-ho sesne pobrlemes. Això psasa pqeurè llgeim cada prauala com un tot.

És el que té la percepció humana, capaç de completar o pervertir el significat de les coses per uns processos mentals que no acabarem mai de comprendre. Avui m'ha passat una cosa que ho exemplifica. Al llegir el titular d'un video a la web de tv3 el meu cervell ha fet una petita modificació que n'ha variat per complet el sentit. Un tripijoc perceptiu que, curiosament, a mida que llegia la frase m'ha fet pensar que era una de les més brillants que s'han pronunciat en molt de temps quan en realitat era la mateixa merda de sempre.

La frase era la següent. Les ONG ténen el rol polític d'exigir canvis socials al món. Però el que jo he interpretat en primera instància era que les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. I, hòstia, quanta raó!



Automàticament m'he interessat per l'autor de la tan profundament valenta sentència però de seguida m'he adonat que no pintava bé la cosa. La pronunciava l'Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex director general d'Intermón Oxfam. A partir d'aquí no m'ha costat gaire posar les lletres al seu lloc corresponent i tornar a la mediocre i decebedora realitat. Tot i així he fet l'esforç de començar a veure el video i m'hi he trobat els tòpics de sempre: hi ha ONG dolentes però la majoria són bones, fan una feina encomiable, s'ha de treballar sobre el terreny per produïr un impacte real, als pobres desgraciats se'ls ha d'ensenyar a utilitzar una canya en comptes de donar-los peix, etc.

Què bonic hagués sigut que per un cop algú digués de forma tan sintètica i lúcida el que jo fa temps que penso i necessitaria uns quants paràgrafs per expressar. Afortunadament, el meu subconscient ha fet la feina bruta i ara en tindré prou amb un de sol per fer-me entendre.

Les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. Mentre la mala consciència d'occident es dedica a posar pedaços als mals endèmics dels països subdesenvolupats els hi estem subministrant l'anestèsia necessària per evitar una revolució autèntica. Ara no em vé al cap el nom de cap ONG que estigués present a la França del segle XVIII quan el poble es va revoltar contra el règim feudal. El día que entenguem que els morts, la gana i l'injustícia són motors de canvi potser abandonarem aquesta actitud paternalista i salvapàtries que fins avui no ha servit de res. A menys que ens interessi tenir-los més preocupats de rebre ajuda humanitària que de fer-se valer.

dijous, 3 de desembre de 2009

Hurra Torpedo

Definitivament, la senyoreta Kashna em coneix com si m'hagués parit. I en part és normal perquè d'alguna manera si que podriem dir que he sortit de dintre de... bé, és igual. El cas és que té raó. A mi en realitat el futur de la indústria discogràfica i el seu encaix amb les noves tecnologies me la porta fluixa. Només era un pretext per donar a conèixer l'existència dels meravellosos Hurra Torpedo. Un grup que representa amb mestratge la més pura essència del bufó: fer-nos creure que riem a costa d'ells mentre ells se'n foten de tots nosaltres. Serveixi el següent video com a exemple.



Que no us enganyi aquesta imatge seva de homeless de guardiola perpètuament exposada. Us entraran pels ulls amb la seva actitud excèntrica i ensenyant-vos la titola. Us entraran per la oïda amb les seves versions facilones de la Bonnie Tyler, la Britney Spears o les T.A.T.U. Quan us en volgueu donar compte, ja haureu adoptat una postura al respecte. Heu caigut a la trampa.

Podeu menysprear-los i dir que això no és música, indignar-vos i posar el crit al cel. Això us farà tan ridículs com un crític d'art trinxant la composició d'un gargot dibuixat per un nen de 3 anys amb un excés de sucre a la sang. Destrossar-los músicalment costa tan poc que ningú amb dos dits de front s'hi atreveix per por a no haver captat la broma. Hurra Torpedo wins.

Podeu prendre'ls seriosament i dir que són l'hòstia. Admirar-los i argumentar que són uns revolucionaris contraculturals. Us fareu els moderns saltant i bramant, fins i tot pot ser que pagant per entrar, en un dels seus concerts de cançons que no han composat ells interpretades amb instruments de ferralla a 80 cèntims al quilo. I això us convertirà directament en gilipolles. Hurra Torpedo wins.



Podeu intentar ignorar-los, però aleshores ells mateixos s'encarregaran de perseguir-vos fins a on estigueu. No cal ser noruec ni visitar els llocs underground de moda. Un día se us plantaran al davant i us escupiràn això que fan ells a la cara, i us gravaran en video preguntant que us ha semblat i us faran quedar com un ridícul o un gilipolles. Hurra Torpedo WINS.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Cultura rima amb caradura

Amb la mandíbula a l'alçada de l'angonal he vist avui per la televisió la manifestació de músics pels carrers de Madrid intentant retrocedir-nos a tots plegats al segle passat. "La música es cultura, la música es empleo!" cridaven. Que no, que no! Ni emule, ni spotify, ni goear, ni i-tunes ni hòsties! Lladres de merda! Fem cas d'aquest col.lectiu marginal de la nostre societat. Tots a comprar CD's com bojos. O no, millor cassettes, que es fan malbé abans i així els heu de tornar a comprar. No podem deixar que aquests pobres desgraciats passin gana i acabin tocant 'El Cóndor Pasa' amb una decadent flauta dolça en un encara més decadent corredor de la puta línia groga del metro. A més heu de saber, ignorants xucladors de l'artística sang autòctona, que com continueu sent així de fills de puta en 5 anys una maledicció progre farà desaparèixer la música de les vostres vides i us haureu de posar com a politono del mòbil un crit de la Belén Esteban.

Dos minuts després de flagelar-me, rescabalat del disgust inicial, m'he posat a pensar. Un moment, qui diu que són els caps visibles de la reivindicació?

- José María Sanz 'Loquillo'. Últims treballs discogràfics: 3 reedicions de discos antics, 3 recopilatoris (un d'ells en directe) i dos discos nous autoplagiant-se.

- Rosario Flores. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de grans èxits (un d'estudi i l'altre en directe), 2 discos de versions i un disc nou autoplagiant-se.

- Luis Eduardo Aute. Últims treballs discogràfics: 3 recopilatoris normals, un recopilatori en directe, un megarecopilatori de 7 CD's amb llibraco inclòs i un disc nou autoplagiant-se.

- Antonio Carmona. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de Ketama i un disc nou en solitari de fa 4 anys que per ser el primer no és autoplagi.

La plana major del futur de la música espanyola, vaja. I la meva pregunta és: Com teniu els sants collons de sortir al carrer a cridar "Nosotros trabajamos, no pirateamos"???

En fi. Qui convingui que em llegeixi bé perquè només ho escriuré una vegada. Senyors artistes, fent un esforç i donant per suposat que la seva obra sigui un bé cultural digne de protegir, el que els està matant no són les noves tecnologies sino l'alarmant manca de creativitat que exhibeixen.

Jo, personalment, he comprat més de 10 discos durant l'any 2009. Els he comprat després d'escrutar-los minuciosament a través de la xarxa per aquell afany col.leccionista un pèl idiota si vostès volen de tenir-los en suport físic a una prestatgeria i que tothom pugui veure que sóc un esteta decadent amb pretensions. I una mica també per escoltar-los a casa i al cotxe sense gaire complicacions i amb bona acústica.

Quan comparteixo arxius mp3 per internet o enllaço una cançó estic PROMOCIONANT l'obra d'un artista. Si les persones amb les que ho comparteixo arriben a tenir-ne la mateixa bona opinió, provablement acabin anant a un concert o promocionant-lo igualment. De fet, això ja es produïa abans de l'aparició de la xarxa de xarxes, quan intercanviava discos amb els amics, els escoltavem junts o directament en feiem copies. I, sobretot, el que passa ara és que tinc accés a tal quantitat de música que em puc permetre ser més selectiu i no quedar-me necessàriament amb el que escolto per la ràdio o veig anunciat a la televisió. Coses extraordinàries com aquesta:

Parleu clar, collons! Digueu que el que us molesta és la competència. No tenir el control. El fet que les noves tecnologies us igualin amb qualsevol marrec amb un mínim de talent i sense una distribuidora al darrera. Admeteu que us reventa que disposant del petit xiringuito que teniu muntat el vostre producte s'ensorri entre tones i tones de músiques diverses d'arreu del món, que us fot que amb això d'internet surtin nous competidors cada dos minuts. I reconegueu d'una puta vegada que teniu por de que els gustos musicals de la gent es basin en alguna cosa més que subornar les voluntats de quatre empresaris als que heu venut la vostre ànima. Sortiu al carrer a bramar que el que us indigna és que la gent tingui prou música a l'abast com per desenvolupar un criteri.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Protocol

Avui he tingut una baralla per una cosa que ni tan sols m'afecta directament. Les discussions acalorades són una constant entre la persona amb la que he tingut la brega i jo. Ens enganxem amb facilitat perquè ell és l'esperit de la contradicció i jo un caparrut incapaç de deixar córrer les coses.

L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.

Veus la cara d'aquest noi amb mirada fugissera que dóna l'impressió d'estar passant la vergonya més gran de la seva vida i voler desaparèixer fulminat per un llampec? Doncs mira-la bé perquè costa de trobar.

Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.

"Contrastar es de maricas y la objetividad también", Ángel Expósito.


Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.

El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.

En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?

Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.

Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.

dijous, 26 de novembre de 2009

De pressió

Avui ha passat una cosa inèdita. Dotze diaris catalans, en realitat els dotze diaris d'informació general més importants que s'editen a Catalunya (perquè tot i que El País té una edició catalana tots sabem a què està sotmesa), publiquen una editorial conjunta. El que vénen a dir és que com el Tribunal Constitucional es carregui l'Estatut això d'Espanya se'n va a la merda. Mesurant molt les paraules per allò del seny català, però és el que hi diu. Un fet inèdit i especial encara que sigui només perquè s'hi hagin posat d'acord capçaleres sovint tan antagòniques com les de La Vanguardia i El Periódico o fins i tot l'Avui i El Punt.

D'entre moltes veritats com punys que diuen (com per exemple el fet que seria el primer cop en 30 anys de democràcia que el TC desautoritza al rei i tomba una llei important aprovada per les corts espanyoles, o que tancar la Constitució amb pany i forrellat significa traïr-ne l'esperit pactista de la transició i obrir la caixa dels trons d'una reforma necessària) hi ha una afirmació que ja em costa més de creure. Cito textualment:

"Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social."

Ja m'agradaria pensar que és veritat, però ho dubto molt. Malauradament, no sóc l'únic. A Espanya ja hi compten amb que tot això és molt soroll per a res. La versió oficial, que ja sabeu que consisteix en parlar sempre en nom de Catalunya atribuïnt-li una majoria de ciutadans que pensen com convingui a l'argument que vé a continuació, diu que tot aquest enrenou és fruït d'una classe política que viu completament al marge del que interessa a la gent. Diu que l'Estatut va ser aprovat en referèndum per una minoria de catalans i que això demostra que la resta hi estaven en contra. Deu ser que estava prohibit votar 'no' i que als analistes polítics espanyols els resulta estranya la baixa participació tenint en compte el qüasi nul abstencionisme de les darreres eleccions al parlament europeu.

També diuen que aquesta editorial conjunta és un desafiament a la legalitat, que busca generar una pressió inacceptable al tribunal. Una pressió que pel que sembla només estan legitimats a exercir els partits nacionals majoritaris que el potinejen a conveniència, ja sigui col.locant-hi magistrats progressistes i conservadors que ja se sap el que votaran per endevant o programant al minut la publicació de les sentències per minimitzar-ne el possible impacte electoral. Diuen que l'editorial busca escalfar la societat catalana. Una vegada més, tant de bo!

Radical???

Resumint. Tenim una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que el president del govern espanyol va prometre respectar íntegrament. Una llei impulsada per una Generalitat governada per la sucursal catalana del partit que també governa a Espanya. Tot i així, es retalla la llei en una negociació surrealista entre membres del mateix partit fins que s'arriba a un acord i també l'aprova el parlament espanyol. El poble sobirà ratifica la llei en referèndum i el cap de l'Estat (a.k.a. reidespanya) la sanciona. Un partit de l'oposició presenta un recurs contra determinats articles de l'Estatut. El mateix Puto Partit que no posa inconvenient a fer copy/paste d'aquests articles a l'Estatut d'Andalusia. La llei es paralitza durant no 10 dies ni 10 mesos sino tres llargs anys en els que el TC és incapaç de pronunciar-se. Temps més que suficient per a que dins el citat tribunal hi hagi recusacions, expiracions de mandat i fins i tot una defunció. Finalment sembla que es conforma una majoria que dirà que no al document, o almenys a totes aquelles parts que resulten incòmodes, conservant-ne apartats de vital importància com ara les dates i la numeració de les pàgines. Però com resulta que Espanya és el país de la discreció i la impenetrabilitat informativa es filtra tot als mitjans i això no convé perquè d'aquí a no gaires mesos hi ha eleccions catalanes i aniria de conya paralitzar-ho tot una mica més fins que hagin passat de llarg.

Permeteu-me finalitzar aquest in crescendo de subjectivitat teclejant el que m'agradaria dir-li a la cara a més d'un que pretén donar-nos classes de democràcia citant a Montesquieu i la divisió de poders: MENJA'M LA POLLA, FILL DE PUTA!

dissabte, 21 de novembre de 2009

Memòria

Ara que sembla que gira el vent i deixa de bufar de cara. Ara que tot costa més. Ara que ens adonem que la sort també juga i té un paper més important del que li voliem donar. Ara que allò extraordinari deixa de ser la normalitat. Ara que suren les debilitats i enxampen la nostre arrogància amb els pixats al ventre. Ara que portem tres partits seguits empatant fora de casa. Ara que deixem de ser primers. Ara que ens persegueixen la grip A i les lesions just a la vigília de dos partits que marcaran la nostre continuïtat a la Champions i el pols de la lliga. Ara és quan em sembla que heu de veure això:



Perquè sovint quan van mal dades és quan esbrinem quin és el valor real de les coses. Perquè el gran mèrit de la victòria és que té el revers de la derrota. Passi el que passi la setmana que vé, estic orgullós de ser del Barça. Diuen que el futbol no té memòria, però nosaltres sí.

dijous, 19 de novembre de 2009

Gelosia

Raons per les quals ser gelós és completament inútil:

Raó 1) Patir pel que no ha passat encara és de massoquistes.
Raó 2) Buscar proves d'una cosa que et farà mal és estúpid. El que no saps no et pot afectar.
Raó 3) Si la fidelitat dels altres no depèn de tú, no vulguis controlar-la.
Raó 4) Sense consumació no hi ha delicte. Tenir fantasies amb altre gent és inevitable, i si et dónen peu flirtejar és comprensible.
Raó 5) El flirteig no és infidelitat. L'únic exigible és el respecte d'amagar-t'ho. No t'enfadis perquè t'ho amagui.
Raó 6) La gelosia és un símptoma de debilitat. El més gelós de la parella sempre és el que més hi té a perdre.
Raó 7) L'única raó de ser de la monogàmia és evitar conflictes amb la parella. Muntant escenetes per sospites fas que deixi de tenir sentit. Ja que les bronques me les fot igual, almenys que siguin amb motiu.
Raó 8) Que et donin motius per desconfiar no és l'excusa per justificar la gelosia, en tot cas és l'excusa per tallar. Si no ets capaç de perdonar infidelitats i continues amb aquella persona és que ets del gènere idiota.
Raó 9) La sinceritat està sobrevalorada. Si fossis tú qui posés les banyes segur que creuries tenir-ne motius. Si te les posen a tú és que en alguna cosa falles. De debò ho vols saber?
Raó 10) Que t'estimes a algú es demostra fent sacrificis com aguantar la seva familia o acompanyar-lo a llocs on tú no aniries mai, i no essent possessiu. No pateixis, el dia que en trobi un altre de millor que li faci cas et deixa segur, però no avancem esdeveniments.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Jijí Jajá

Hi havia una vegada un país d'acudits. Un lloc on gradaven tant que fins i tot hi havia experts en la matèria, persones amb l'única missió de memoritzar tants acudits com fos possible per a disparar-los quan se'ls hi demanés. En aquella època, els explicadors d'acudits eren tan cèlebres que la gent fins i tot pagava per anar a veure'ls actuar o comprava uns estranys artilugis anomenats cassettes per escoltar-los al cotxe de camí al seu destí vacacional. La cosa va anar tan lluny que en un moment determinat els explicadors d'acudits tenien programes de televisió dedicats exclusivament a ells. Però un bon dia el país d'acudits es va convertir en un país de monòlegs i els explicadors d'acudits van caure en desgràcia. La gran majoria van desaparèixer i d'altres van intentar reconvertir-se sense massa èxit.

Evitant la completa desaparició l'acudit es va convertir en una cosa gairebé clandestina, acotada a l'àmbit privat i només reivindicada per autèntics outsiders de la societat. Condemnat a l'amateurisme, alimentant-se d'actualitat efímera i sovint associat als conceptres retro i degradant, l'acudit sobreviu ocult al nostre subconscient esperant la seva oportunitat.

A mi, ahir, em van explicar el millor acudit del món. Un que és tan bo i fa tanta gràcia que no el penso compartir. Un acudit nou però intemporal i alhora collonut que si sou molt afortunats potser us arribi per una altre banda. Però jo me'l guardo i ho seguiré fent com a càstig, fins que aquest país que ja està deixant de ser de monòlegs per passar a ser d'sketchos desperti del seu encaterinament per l'enginy forani i retorni als seus orígens.

dilluns, 16 de novembre de 2009

De tot Gor

Abans de començar ja m'imagino que em sortirà un totxo, així que ara és el moment d'abandonar aquesta lectura si no disposeu de temps o teniu millors coses a fer.

Fa poc, per motius que no vénen al cas, he entrat en contacte amb la cultura goreana. Com la curiositat ciclotímica és un dels meus defectes i la necessitat de divulgar n'és un altre, no me'n puc estar de compartir amb vosaltres el que he descobert d'aquest apassionant món.

Gor és la fantasia irrealitzable d'un professor universitari de filosofia. Un planeta imaginari del sistema solar del que els humans en desconeixem l'existència perquè es manté ocult orbitant a la cara oposada de l'astre rei. Gor i els seus habitants estan controlat per una mena d'alienígenes insectoides súperintel.ligents anomenats Reis Sacerdots, que periòdicament segresten persones de la Terra i els incorporen en aquest experiment de societat ideal. Gor és un món de dominació masculina on impera la llei del més fort o, com els agrada dir als goreans, l'ordre natural de les coses. A Gor, les dones estan sotmeses a l'home perquè es considera que la domesticació és la seva natura fonamental i l'esclavitud és una institució social acceptada. Efectivament, aquí és on he captat la vostre atenció.

Les cròniques de Gor és una nissaga de 27 (!!!) llibres escrits per John Frederick Lange Jr. sota el pseudònim de John Norman. I també és l'abocador ideològic de les polèmiques tesis filosòfiques d'aquest bon home amb un pretext de ficció. La primera entrega de Les cròniques de Gor va ser publicada l'any 1967, en plena consolidació del feminisme. Els llibres van ser prou populars a les dècades dels 70 i els 80, i John Norman en publica 25 títols fins el 1988. Van haver de passar 13 anys perquè la nissaga rescabalés la seva força i des del 2001 ja se n'han publicat dos més i n'hi ha un altre en camí. Curiós, si més no, que coincideixi amb un repunt de la radicalització feminista.

Gor és un sistema rígid de castes. Els Iniciats (una mena de monjos ascetes), els Escribans, els Constructors, els Físics i els Guerrers són considerades les cinc castes altes. Les castes baixes, molt més nombroses, inclouen mercaders, esclavistes, assassins, pagesos, músics, lladres i tota mena d'artesans. Cada casta té la seva pròpia moral i patrons de comportament. A Gor, l'honor i la Pedra de la Llar (una espècie de sentiment de pertanyença al grup tan fort que superaria qualsevol mena de nacionalisme) és el més important. Però també hi ha Mercenaris i Proscrits, homes sense casta que viuen al marge de la llei goreana i ho paguen amb una vida de pobresa i aïllament. I Panteres, dones que es rebel.len contra la seva natura submisa i fugen per viure amagades als boscos en petits grups. Són guerreres, agressives, autosuficients... masculines.

Però les Panteres són una gran minoria. A Gor, les dones estan al servei de l'home i totes, sense excepció, són susceptibles de ser convertides en kajira. Fins i tot les bàrbares, com s'anomena despectivament a les dones terrestres que van a parar a Gor. S'explica que les diferències entre les kajirae i les esclaves terrestres són bàsicament quatre:

1) A la Terra l'esclava ho és per voluntat pròpia, a Gor la kajira és forçada a ser-ho i ha de servir al seu Amo i a tot home lliure que així ho desitgi.

2) Les dones de Gor són entrenades des de petites per a servir a l'home en tots els sentits perquè sempre cap la possibilitat que algú la vulgui esclavitzar, fins i tot si és de casta alta.

3) La dona de Gor té plena llibertat per a ser femenina sense les pressions de la cultura occidental terrestre. No s'espera que competeixi o intenti substituïr a l'home.

4) La kajira de Gor viu la seva sexualitat sense limitacions ni prejudicis. Això és inherent a la seva condició, com l'absència de drets, de pudor i de timidesa.

Hi ha molts tipus de kajirae i totes ténen una funció diferent. Alguns exemples en són la kajira de l'olla (cuina i cuida la casa de l'Amo), la kajira de la moneda (es prostitueix pel carrer per donar diners al seu Amo), la kajira de la taverna (cambrera, ballarina i puta d'un establiment), la kajira de cambra (que no pot sortir d'una habitació i ha de servir a qualsevol home lliure que hi entri) o la kajira d'Estat (pertany a la ciutat sencera). També hi ha kajirus o esclaus masculins, però ni les seves funcions ni el tema de la homosexualitat estan gaire defnitis a les novel.les de John Norman. Qui en vulgui saber més, que faci una ullada.

Gor no és només literatura. També és un RPG o joc de rol en el que hi participen cada dia centenars de persones a través de Second Life. La majoria en anglès i uns quants més en castellà. A Second Life, la població de kajirae és molt superior en percentatge a la que els llibres descriuen que hi hauria a Gor. Potser a algú li sorprendrà que hi hagi tanta femella buscant viure la fantasia de ser esclavitzada. A mi no, perquè porto prous anys rodant per internet. És més, trobo natural i sa que homes i dones majors d'edat explorin la seva sexualitat i m'imagino que a molts el fet de poder-ho fer amb entorns i personatges digitalitzats els millora l'experiència d'una palla solitària. La cultura goreana és un caldo de cultiu ideal per generar adeptes. Una mica de Nietzsche, nocions d'estructura social grecoromana, un polsim de mitologia fantàstica treta de la màniga, quatre tocs d'incorrecció política, tones de litúrgia BDSM i a triomfar!

Passa que tot i aquest caldo de cultiu ja he anunciat al principi de la meva exposició que Gor és una fantasia irrealitzable. I no em refereixo a la rigidesa moral de la cultura occidental dominant que l'envolta, perquè coses més rares s'han vist i Afganistan existeix. El problema principal és que malgrat les fantasies utòpiques d'alguns, amb una simple recerca per la xarxa us adonareu que entre les il.lustracions i avatars digitalitzats de ties bones i adonis musculats els únics que estan disposadts a portar-ho a terme a la vida real son:


No em feu explicar-vos el perquè.

divendres, 13 de novembre de 2009

Puki-Nuki


No sabem què té la paraula gilipolles que a tots ens sembla apropiada.

dijous, 12 de novembre de 2009

Redundància

La Junta de Extremadura gastarà 14.000 euros en uns tallers de masturbació per a joves d'entre 14 i 17 anys. Com si no fos prou redundant en si mateix comprovar que les administracions socialistes ténen un talent desmesurat per llençar els diners públics en qualsevol ximpleria, ara resulta que pretenen ensenyar a autoestimular-se genitalment als majors experts en la matèria. Això sí que és redundant, hòstia.

Per no variar, ara resulta que és d'extrema dreta i de retrògrads oposar-se a aquestes iniciatives, que titllar-les de tallers de masturbació és una manipulació interessada i que hem de parlar d'una "orientació afectivo sexual". Ho podrien haver pensat abans d'enmarcar-ho en una campanya titulada 'El placer está en tus manos'.
A l'hora de valorar una iniciativa d'aquesta índole, el primer que se m'acut és que es tracta d'una idea tan estúpida que sembla mentida que no l'hagi tingut primer el nostre tripartit. A partir d'aquí, si no em falla la memòria, crec que masturbar-me era una de les meves activitats principals entre els 14 i els 17 anys. Fins i tot abans. Recordo com si fos ahir el primer cop que un nen més gran de l'escola em va preguntar si sabia el que era una palla. Aleshores, la meva candidesa era tal que vaig respondre tot digne que per suposat sabia el que hi havia als pallers i no vaig entendre perquè es descollonava. Més endevant, amb 11, un company de classe em va començar a parlar del que ell anomenava gust suprem, i que consistia en untar-se les mans amb sabó i fregar-se la punta de la tita amb el palmell de la mà fins que et tremolaven les cames i t'havies d'asseure. Per descomptat que ho vaig provar aquella mateixa tarda, però no li vaig acabar de trobar la gràcia. En canvi, sí que em va resultar agradable empastifar-la de sabó i fer-la tan relliscosa. Tant, que ho vaig anar repetint. Un bon día, jugant de la manera més tonta em va semblar que la substància blanca sabonosa era més abundant del normal i que tenia una altre textura. Abans de voler-ne ser conscient ja havia lligat caps d'allò vist, sentit i experimentat. Era perfectament capaç de cascar-me-la.

No vulguis saber perquè està tan content de que finalment li hagin comprat el ratolinet.

Practicant un immoderat acte de fe anem a suposar que a Extremadura hi ha nanos que amb 14 anys encara no es dónen plaer de forma compulsiva responent a la ineludible crida hormonal. Ara imaginem-nos un d'aquests tallers socialistes on intentaran 'normalitzar' la masturbació amb actitud enrotllada, paraules tècniques políticament correctes, dibuixets, gràfiques, estadístiques i objectes simbòlics de forma fàl.lica i còncava. Crec que si el meu primer contacte amb el 5-contra-1 hagués sigut en aquests termes hagués abandonat abans de començar.
Deixant de banda que aquesta nova generació d'analfabets funcionals mancats de valors ètics i morals necessita tota classe d'ajudes abans que la que ofereix la Junta de Extremadura, ningú parla del que és realment escandalós. A aquests nanos els hi volen robar una de les etapes més boniques de la vida, desnaturalitzant el despertar sexual per convertir-ho en un progretaller de merda. Una putada grossa perquè li treu emoció i devalúa terriblement l'experiència, com si la Pilar Rahola t'acribilla a spoilers de la última temporada de Lost. I això no hauria de ser així. El día que el sexe deixi de ser guarro i de tenir un component prohibit i aventurer millor que ens reproduïm per espores.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Evolució

Què important és evolucionar. Les persones madures ho fan. El que abans t'agradava l'endemà pot ser que ho trobis una merda. Cal ser coherent amb aquests canvis. Rectificar és de savis. Però tampoc és qüestió de renegar del passat. Tots tenim un passat. Les persones nobles no obliden mai d'on vénen. La vida són etapes. El més honest és recordar amb nostàlgic afecte allò que un dia et va fer gaudir i passar pàgina. S'han de buscar nous estímuls, nous horitzons. Renovar-se o morir. El temps no s'atura per ningú. Què important és evolucionar. Per això he près una determinació. A partir d'avui ja no em posa el bukkake, ara només em posa l'spit bukkake. Sóc l'hòstia.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Himne

Tal i com ho veig, un país que no és capaç de posar-se d'acord en la lletra del seu himne és que està condemnat a desaparèixer. Vol dir que no té cohesió, ni identificació, ni esperança, ni un objectiu comú ni res que se li assembli. I no assenyalo a ningú.

Fins i tot l'Odisfera podria tenir un himne. Des d'aquí faig la proposta. Senzill, concís, fàcil de cantar, integrador i molt emotiu.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

(Er)Rata

Avui vull parlar d'un personatge que arriba dues hores tard a l'entrenament i s'excusa dient que es va oblidar de canviar l'hora del rellotge, quan en aquest cas hauria d'arribar no dues sino una hora... abans. Un home, per tant, que no dóna més de si. Un home, a més, que per ser titllat com a tal precisa d'una gran dosis de generositat per part de qui el defineix. Efectivament, estic parlant de Gutimaricón.


"Ese soy yo!"

En Guti ha tingut una relació sentimental reconeguda amb el travesti no-operat més famós d'Espanya. A en Guti, una revista va creure haver-lo caçat fent-se un petó a la boca amb un home misteriós. En Guti va creure convenient treure pit davant l'errada i fer pública l'identitat del personatge misteriós, obviant que així tots sabriem que es dóna el bec amb la seva germana andrògina.



En Guti és l'obsessió d'un ex-boxejador al que fins i tot ha denunciat per assatjament. En Guti, és pastat a la seva ex-dona i no fa res per evitar-ho.

I avui he llegit aquesta errata al MARCA: "A Guti no hay que discutirle lo que cobra por ano sino su esfuerzo". No creieu que el nano intenta dir-nos alguna cosa?

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Les dones i jo

Al llarg de la meva vida he sigut capaç de connectar amb unes quantes dones en tots els sentits possibles i crec que no m'equivocaré gaire si afirmo que, en general, les conec. Que consti que el 98% de la població femenina (essent generós) d'entrada no mouria un dit per acostar-se'm. El percentatge, però, s'incrementaria dràsticament un cop iniciat el contacte per atzar o obligació. Això últim ja ho sabia ben bé el mestre Fritzl, tot i que no som casos del tot similars. Podriem dir que sóc un seductor de distàncies curtes. Potser per això he lligat comptadíssims cops a discoteques i altres llocs clàssics però he fet estralls al meu cercle més proper. Vaja, que sóc un escalfaorelles o un menjacaps, com preferiu catalogar-ho. Per tant, no espereu de mi xifres escandaloses com les d'en Wilt Chamberlain perquè, evidentment, si fos un triomfador nat no em caldria tanta parafernàlia per treure la cuca a passejar.

Però no vull parlar de mi, malgrat ser un dels meus temes favorits, sino del que no parla mai ningú amb un mínim d'elegància: les dones que m'he follat. Però de debò, sense fanfarronades ni maquillatge de xifres. Han sigut 13. Hi havia dues que eren putes, literalment, per això no les compto. Gairebé una per any des dels 17 als 28 que tinc actualment. I no posaré l'excusa de que he estat en parella durant 8 d'aquests 11 anys perquè no sempre ha sigut un impediment. És una mitjana lamentable, ho sé, però per sort vostre també és una llista manejadissa i que em permet recordar-ne fins al més mínim detall. Perquè ja us dic ara que les aventures sexuals d'un home mediocre sempre seran més intrincades i alienants que les d'un dandi.

Ah, puc olorar el pànic des d'aquí. Com si no fos prou vergonyant haver-se embolicat amb mi com per haver de passar l'humiliació de que ho sàpiga tothom. Tranquil.les, encara hi ha motius per a l'esperança. De vosaltres n'he seleccionat només a 5 per fer una sèrie de posts a l'estil de la difunta Megalomania, però encara més suïcides i d'una baixesa moral superior a la d'en Salvador Sostres.

La meva intenció no és quedar bé. Aquest és un dels avantatges de no conservar l'amistat amb cap de les meves ex-amants. El que realment vull és fer una radiografia del que he après fins ara de les dones. I ja us dic ara que no és a respectar-les, precisament.

El Pollastre

No cale, amable cituadanu. Yo ja me fais la depilació làsser a l'entreseju.

Els desastres de rodalies RENFE, l'aeroport d'El Prat i l'AVE, la broma de l'Estatut retallat i mai aplicat, la vergonya constant del tripartit, l'intervencionisme salvatge, els informes estúpids que costen morterades de calers, el cas Millet, l'operació Avispa... Què més necessitem per reaccionar?

P.D: No em referia a això quan deia que avui faria sang. És més, em temo que ja se'n surten prou bé solets.

P.D.2: Post dedicat al meu benvolgut Modgi.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

I'm gonna get medieval on your ass

Escullo la que és per mi la incontestable millor línia de diàleg de la història per titular aquest post. La diu en Ving Rhames després de fotre-li un tret als collons a en Peter Greene, que l'havia estat enculant literalment uns instants abans de ser rescatat per en Bruce Willis katana en mà.



Butch: Are you okay?
Marsellus: No, man. I'm pretty fuckin' far from okay.
Butch: What now?
Marsellus: What now? Let me tell you what now. I'm gonna call a couple of hard pipe-hittin' niggers, who'll go to work on homes here with a pair of pliers and a blow torch. You hear me talkin', hillbilly boy? I ain't through with you by a damn sight. I'm gonna get medieval on your ass.

Que serveixi d'advertència perquè em disposo a fer sang. A partir de demà.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Premsa del(s) cor(llons)

Mon pare és una bugadera. De Sálvame no se'n perd ni un i els caps de setmana a la nit puja sempre a La Noria fins a caure mort a la butaca entre crits, xafarderies i politonos. Si a casa seva hi hagués un audímetre tindria la mateixa rellevància que tirar-se un pet a la cambra de gas, perquè veu exactament el que mira la majoria. No només això. L'home que va injectar-me als òvuls de la meva santa mare és un defensor a ultrança del telesafareig. Passats els 60 anys, ha decidit entregar-se per complet a la vida dels altres i no se n'avergonyeix. Bé, potser davant de desconeguts intentarà vendre que s'ho mira amb més distància irònica de la que realment disposa, però és d'aquelles persones que ha travessat la ratlla de l'hàbit televisiu a l'àmbit privat per fer-ne reivindicació.

El cul el porta partit de casa

El meu pare és un home intel.ligent, sense estudis superiors però culte i amb inquietuds. No cridaria gens l'atenció en una habitació plena de gent amb llicenciatures i màsters a dojo. Es guanya molt bé la vida i té un càrrec de responsabilitat. Com molts altres senyors de la seva edat s'ha anat tornant més i més conservador, però encara se'l pot considerar moderadament progressista i d'esquerres. És catalanista amb reserves i de l'Espanyol. S'ha reciclat força bé amb les noves tecnologies i no és del tot aliè al que està de moda. Té suficient criteri com per discernir la novetat de la collonada, tot i que hi ha coses del món que no pot o ja no vol entendre. Però per alguna estranya raó troba que el cor televisiu és una revolució i el súmmum de la modernitat.

Si aquesta és la 'princesa del pueblo' com deu ser la bruixa?

El síndrome d'Estocolm el fa estar d'acord amb el Jordi González quan aquest surt a la petita pantalla, fred i amb nervis d'acer com un bistec de self-service, a explicar que 'x' famós no té autoritat moral per a reclamar el seu dret a la intimitat perquè fa 2 anys va vendre una exclusiva. Per molt que li argumentis que això és tant com dir que una prostituta no pot ser violada. T'acusarà de pretenciós i arrogant si demostres incredulitat davant el fet que un home com ell pugui riure les gràcies analfabetitzants de la Belén Esteban. I defensarà a capa i espasa la ideoneïtat de l'Ondas al Jorge Javier Vázquez si qüestiones que convertir un plató de televisió en un pati de veïnes/jardí d'infància sigui motiu de guardó a l'excel.lència professional o si sospites que el premi tingui alguna cosa a veure amb l'imminent fusió entre Cuatro y Telecinco.

Desitjant molt i molt fort que a Austràlia no arribi la senyal de Telecinco

No haviem quedat que l'audiència que mira aquests programes eren bàsicament dones frívoles, homosexuals amanerats i gent de baixa estofa, sense cultura ni criteri? Sempre hi ha la possibilitat de que us hagi estat mentint i el meu pare sigui un autèntic sòmines, però jo m'inclino a considerar-lo un addicte. I és que els símptomes no enganyen: producte nociu + hàbit de consum + manca d'autocontrol + pèrdua de capacitat crítica = droga.

divendres, 23 d’octubre de 2009

El que ningú ha escrit sobre Pablo Pineda

Ep, que falto jo! Des que el senyor Brillant va fer referència per segon cop a Don Pablo Pineda, a.k.a. el supermonger, comprovo astorat que la febre downie s'ha apoderat de l'odisfera des de Can Endogàmia a Valerolàndia, passant per la pollastreria i els serveis d'hintelijència. El nucli dur de la blogocràcia catalana gratant allò que farà trontollar els fonaments del món tal i com el coneixiem fins ara i jo a la lluna, m'he dit. Però un cop he près catàrtica consciència de la importància del tema m'he determinat a contribuir amb la meva característica visió singular.

Una visió única i sense superioritat moral perquè prové de la que segurament és l'única persona que escriurà sobre el tema que no només no té dues carreres sino que ni tan sols ha finalitzat la tiradíssima llicenciatura que un bon dia va començar. La nova i refrescant aportació d'algú que compta amb extracromosòmics entre els seus familiars més directes i que per tant anirà al moll de l'os de la qüestió sense piatoses concessions de cara a la galeria ni fútil banalitat. En resum, la sentència definitiva que servirà d'epíleg a l'assumpte.

Estic en disposició de desvetllar un detall cabdal que dóna sentit a moltes coses: Pablo Pineda no té síndrome de down, és el fill bastard de César Vidal.