dilluns, 31 d’agost del 2009

Motivació

Convenientment motivada una persona pot arribar a fer coses de les que mai hagués imaginat ser capaç. Invocant a la superació en nom de causes pretesament justes o com a mínim lloables l'ésser humà ha guanyat guerres, assolit noves fites, trencat barreres i conegut la glòria. Però compte, perquè la motivació és una arma de doble tall. Tots coneixem almenys algú excessivament motivat. Almenys una persona que enganxada a la droga de l'autosuggestió hi posa massa ganes. Monitors d'esplai, practicants d'esport amateur, adeptes a una secta, fans d'un grup de música, hooligans d'un equip. Gent que cerca la seva dosi d'èpica en les coses qüotidianes i no dubtarà en incitar-vos a seguir-los en la seva follia. Si decidiu deixar-vos arrossegar per aquests líders vocacionals pot ser que acabeu convertits en una millor versió de vosaltres mateixos, però el més probable és que acabeu com aquests nens:



Us he de confessar que no havia vist res igual des del flautista d'Hamelin, i si no em creieu feu una ullada al bloc d'aquest bon home. No voldria precipitar-me però tampoc posaria la mà al foc per assegurar que qualsevol d'aquests nanos passaria un control antidopping a la sortida d'un assaig de la coral.

dijous, 27 d’agost del 2009

Mite vivent

Futbolistes que despertin el meu interès fora del terreny de joc hi ha més aviat pocs. És més, si d'alguna cosa m'ha servit tenir contacte directe amb futbolistes professionals en algún moment de la meva vida és per adonar-me que l'aureola els hi queda molt gran. Però hi ha excepcions.

Fernando Marqués, un excèntric.

Fernando Marqués va néixer a Madrid el 4 de desembre de 1984. Criat al barri de Vallecas, va començar a despuntar a les categories inferiors del Rayo Vallecano. La primera temporada que va ser convocat pel primer equip, l'any 2001, en un entrenament li va plantar els cinc dits de la cara a un company per deixar les coses clares d'entrada. Aleshores encara era juvenil, però va jugar 10 partits a la Primera divisió. El Rayo va acabar la temporada perdent la categoría però a l'any següent Fernando Marqués ja era un habitual a les alineacions de l'equip a Segona (25 partits i 2 gols).

He sentit garrulo?

Enlluernat per la seva velocitat, els seus regats endimoniats i la seva joventut el Racing de Santander va decidir fitxar-lo l'estiu de 2004. Però en aquella època ja circulava el rumor de que si hi havia alguna cosa comparable a l'enorme talent del jugador eren el seu ego i passió per la farra. Les habituals sortides nocturnes sovint li impedien assistir l'endemà als entrenaments, fins que una d'aquelles nits va finalitzar a les 5 de la matinada estampant el seu cotxe a la plaça de l'Ajuntament de Santander en un generós estat etíl.lic. Però va ser després de donar-li un cop de cap a l'entrenador per fer-li veure que la seva negativa a passar un control rutinari de pès anava de debò que en van tenir prou. Per treure-se'l de sobre, i provocant un gran disgust en el gremi hostaler cantàbric, el Racing decideix traspassar-lo a l'Atlètic de Madrid.

Seguint la filosofia Romario, si no surto no jugo bé.

Comença jugant al filial i ben aviat es converteix en l'estrella de l'equip. Quan l'Atlético destitueix l'entrenador Carlos Bianchi a la segona volta i decideix posar a la banqueta a Pepe Múrcia, entrenador de l'Atlético B, aquest fa jugar a Fernando Marqués amb el primer equip i de seguida es fica l'afició a la butxaca revolucionant els partits amb la seva vistosa manera de jugar. Tan bon punt li demanen que torni a entrenar amb el filial se li creuen els cables i passa del tema. Per evitar conflictes el cedeixen al Castelló, on el jugador aguanta un partit abans de fer l'espantada i tornar a Madrid adduint atacs d'ansietat. De tornada a la capital es salta un control policial nocturn amb el seu nou vehicle de gran cilindrada i a l'Atlético el deixen per impossible.


Ja ho diuen que l'alcohol engreixa.

La fama que el precedeix evita que signi amb cap equip espanyol i decideix provar sort a la lliga grega amb el modest Iraklis, on de nou es converteix en ídol i fins i tot li penjen videos homenatge al youtube. Allà hi juga dues temporades, del 2007 al 2009, fins que s'afarta de jugar en una lliga de merda i de nou es troba sense equip. Aquest estiu el seu representant l'intenta convèncer per a que faci uns dies a prova amb el Celtic de Glasgow, que juga la Champions League, però el jugador no es presenta. En aquella mateixa època als fòrums d'internet es poden llegir coses com aquesta:

"Soy de Vallekas y conozco bastante a este chaval, la última vez le vi jugando en un equipo municipal de F7 y no es coña. Este chico de la cabeza nunca ha estado bien y es una pena por que era muy bueno. La última vez le vi con Negredo tomandose unas cañas en una terraza vallekana cada uno con un A5. Por lo visto de lo que gano en el medio año que estuvo en grecia sin jugar no le queda n pavo. Una pena"

"este señor si esk se le puede llamar asi monto un espectaculo lamentamble en el torneo de el escorial de futbol 7 despues de ser expulsado por agredir a un rival y luego en la entrega de trofeos demostro su poco categoria lanzando el trofeo de subcampeon contra la pared"

Ahir, després d'una setmana de prova Fernando Marqués va fitxar per l'Espanyol. Al club de Cornellà confien que el jugador hagi madurat i que als seus 24 anys per fi pugui demostrar tot el que apuntava des que era un juvenil. 5 equips, 1o tatuatjes i 15 canvis de look després, el jugador promet que no decebrà la confiança que han dipositat en ell. Feu-me cas, no perdeu ni un segon i aneu a demanar-li un autògraf a aquest George Best vallecà. Abans que sigui massa tard.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Fet diferencial

Abans ser català molava. No és que no tinguessim defectes, però en general erem una societat més moderna i europeitzada que els nostres veïns del sud i això es notava en els petits detalls. La feina ben feta, l'esperit democràtic, una cultura oberta i tolerant, una societat competitiva (de botigueta, sí, però treballadora i eficient), una forta identitat col.lectiva... Tot això va ser fins que aquest desig de cercar la modernitat ha passat a ser una mamarratxada. Tenim uns dirigents que viuen instal.lats en la cultura del 'nosaltres més' i fan el que sigui per demostrar que es pot anar molt més lluny a l'hora de dificultar la vida dels ciutadans en nom del progrés, i una societat anestesiada que de tant civilitzada entoma el que sigui sense dir ni piu.

La setmana passada em van arribar dues multes a casa. La primera, de quan vaig anar de vacances a Astúries i a la tornada em van caçar a 143 km/h per autopista a l'altura de Saragossa. No tinc cap més excusa que la impaciència per arribar a casa després de 5 hores de botifarrada en cotxe. El resultat de la meva imprudència: 70 euros de multa amb reducció i cap punt de menys al carnet de conduïr. La segona multa es correspòn a quan ja era a Barcelona i una tarda em van fotografiar a 114 km/h a l'autopista C-33 quan anava cap a la feina com tantes altres vegades. Aquest cop la meva excusa és que tractant-se d'una vía ràpida en plè mes de juliol i petada de cotxes al meu voltant em va semblar molt gilipolles frenar en sec anant pel carril de l'esquerre per una zona d'obres de 500 metres on la velocitat màxima permesa és de 80 km/h. Ja fa mesos que hi són aquestes obres, i mai m'havia arribat cap multa, potser per això vaig pensar que no passava res si en comptes de passar de 130 a 80 en 100 metres ho feia en 200. El resultat de la meva ingenuïtat: 95 euros de multa amb reducció i dos punts menys al carnet de conduïr.

Ja està tot dit.

dijous, 20 d’agost del 2009

Sexualitat confusa

Avui per primer cop dubto de la meva condició sexual. Estava jo esperant a que sortís l'extraterrestre i mentrestant veia saltar aquesta noia...

...i he començat a pensar que està molt bona. Què dic bona, em posa molt verro. No una mica sino molt.


No sé perquè, però li faria coses que avergonyirien al Pare Bukkàkez i acomplexarien al Dr. Muerte de per vida.

I aleshores m'he posat a buscar informació de l'especímen alemany en qüestió i el primer que trobo a internet és que la federació nacional d'aquest personatge justifica la sospitosa androgínia de la seva atleta comparant-la amb altres esportistes que semblen tíos, entre les que cita al meu objecte de desig. M'he de preocupar o què?
* Actualització: Definitivament, és preocupant...

divendres, 14 d’agost del 2009

Rebequeria

Hi ha persones que em fan molta ràbia i, d'entre les que superen aquest concepte per elevar-lo a un nou nivell de rebuig, aversió i malvolença en mi, ningú com la Lady Gaga. Aquesta truja a la que instintivament odio de manera cerval i amb totes les meves forces és la demostració patent de que la civilització occidental camina cap a la degradació més absoluta. I per si això fos poc me la foten pels ulls a cada moment que em descuido.

Tanta és la seva necessitat de cridar l'atenció que de tant en tant no se'n pot estar de declarar a la premsa alguna gilipollada que suposadament ens ha d'escandalitzar i d'aquesta manera contribuir a l'exhaltació de la seva figura polémica i egomaníaca. Primer que si vaig sense pantalons a la tele perquè la meva àvia és mig cega i només distingeix la claror de la meva pell, després que si sóc bisexual i això em fa megacool. Ara va dient pel món que en realitat és hermafrodita i que disposa de genitals femenins i masculins alhora. Mira, guapa, l'únic que m'interessa d'aquesta noticia és que si fos veritat es duplicaria la diversió de practicar-te la castració i l'ablació del clítoris en la mateixa operació quirúrgica i, de pas, evitar que et reprodueixis.

Hi ha tants motius per agafar-te fàstic, que el fet que tinguessis una polla atrofiada penjant de l'entrecuix hauría de ser la menor de les teves preocupacions.

- Em cago en la teva actitud d'estrella rebel.lada contra no se sap ben bé què.

- Em cago en la teva música electrònica de merda sense cap valor estètic ni artístic.

- Em cago en els teus videoclips de Madonna wannabe (m'he documentat breument al youtube per a fer aquesta afirmació i ha sigut molt dur).

- Em cago en la comunitat gay que t'ha encumbrat com una diva. Per cert, lo vostre comença a ser imperdonable, senyors que perdeu oli: Cher, Madonna, Monica Naranjo, Lady Gaga... Ja sé que us agrada donar pel cul, però tant?

- I em cago en els teus aires de grandesa i la pretenciositat de tot el que t'envolta, filla de puta.

No estàs bona, no cantes bé, et penses que sí però no saps ballar, ets hortera per vestir i fins i tot per fer la guarra. Ets 100% exterminable, collons! More't ja!

dijous, 13 d’agost del 2009

Deixar-ho córrer

Cada cop estic més convençut de que l'important en aquesta vida és saber deixar córrer les coses. O dit d'altra manera: prendre-s'ho a la fresca, no posar-se pedres al fetge, tenir flegma, patxorra, catxassa. Sembla més fàcil del que és en realitat. I no val dissimular mentre un es corseca per dins. Així no funciona. S'ha de tenir un talent natural i entrenar a diari per aconseguir aquesta capa lubricant que fa que tot et rellisqui. Les males noticies, les decepcions, els inconvenients, les sorpreses desagradables.

Per a un misàntrop com jo, tan procliu al menyspreu, l'odi, la venjança i la mesura dràstica és una comesa pràcticament inabastable, però no es pot ser tan conformista. M'he enmirallat en els mestres de la superació personal i he vist la llum. Si en José Montilla s'hagués conformat amb les seves habilitats socials ara estaria recollint guiris a l'aeroport per portar-los a Plaça Universitat, si Laia Ferrer s'hagués deixat acomplexar pels seus nuls coneixements d'idiomes i d'automobilisme ara no estaria viatjant per tot el món a costa del contribuent, si Oleguer Presas s'hagués rendit sobre la base que per a ser futbolista cal disposar de qualitats ara no tindria una Champions League, si Jose Corbacho hagués estimat que per a actuar i dirigir és necessari el talent ara no deposaria els seu excrements al costat d'una estatueta dels Goya.

A partir d'avui, aspiro a que me la bufi. I si no ho aconsegueixo, em cago en tot.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Succedanis

El món s'amaricona per moments. Vivim en societats on els nens no es pelen els genolls perquè dissenyem parcs plastificats, sense cantoneres i de terra encoixinat, on no hi ha trampolins a les piscines perquè són perillosos i en les que la gent s'empastifa de crema bronzejadora abans de sortir de casa no fos cas que es cremi de camí a la platja. Sigui quina sigui l'activitat que decidiu realitzar, en nom de la vostre seguretat us trobareu amb tants topalls i restriccions que resulta impossible ignorar perquè el concepte diversió responsable és una puta fal.làcia. És més, estic en disposició d'afirmar que tota activitat humana ja s'ha convertit en un succedani.


Bricolatge Vs. Ikea
Com si fos el mateix dissenyar i fabricar els teus propis mobles amb fusta de veritat que seguir unes instruccions a prova d'inútils durant 20 minuts per acabar decorant casa teva com el 80% de la gent. Com si pel fet de col.locar cada peça al seu lloc deixessis de ser un subnormal. Perquè la gent es preocupa tant de qui cus les pilotes de Nike i ningú es pregunta qui omple tan minuciosament les bosses d'Ikea amb claus allen i els cargols justos? Jo no vull dir res, però el día que es destapi l'escàndol lligarem caps del perquè hi ha tant de secretisme amb el nombre d'habitants de la Lapònia sueca i el fet que tinguin els ulls axinesats.

Viatge exòtic Vs. Resort
Volar milers de quilòmetres per acabar en una mena de presó creada per i per a occidentals on et parlen en el teu idioma i tens totes les comoditats per a sentir-te com a casa. I si a partir del tercer día comences a avorrir-te com una ostra sempre et podras anestesiar a base de còctels aigualits i mantenir-te ocupat amb tota classe d'activitats mongoloides. En canvi, si comets la temeritat d'ignorar els privilegis de la teva pulsereta i et decideixes a sortir a l'exterior descobriras que l'únic que hi ha en quilòmetres a la rodona són barris residencials per a milers de treballadors de presons com la teva i potser una Platja d'Aro autòctona on et veuran com un dòlar amb potes i t'intentaran col.locar tota classe de souvenirs de merda que fins i tot et farà vergonya regalar perquè la seva qualitat és encara més ridícula que el seu preu. Per sort, et podras fer moltes fotos a la platja privada de l'hotel amb el cambrer que fa més pinta d'indígena i abans de tornar passaras pel duty free de l'aeroport a comprar una guía del país en qüestió i poder explicar quatre coses als amics, perquè no en tens ni puta idea de com és.

Esports de risc Vs. Esports d'aventura
I és que a qui no li dispara l'adrenalina fer una travessía en quad a 30 per hora i amb el monitor pendent de que tothom vagi en fila i ningú es faci avançaments? Rutes de barranquisme on el salt d'aigua més gran que veuràs no esquitxa, descensos pel riu on després de 45 minuts remant sense parar al costat de la familia Ulissess la gent es raja a mitja excursió perquè al primer remolí s'ha tombat la barca. Per sort, després et compensen l'activitat fallida amb un circuit de tirolines de xiquiparc on si a sobre fas una mica el burro et criden l'atenció. Algú amb bon criteri va suggerir suprimir la paraula 'risc' d'aquest tipus d'activitats per la més familiar 'aventura'. La realitat és que em produeix més emoció creuar algunes zones del meu barri que qualsevol d'aquestes activitats, i ningú em fa firmar un paper on em declari totalment responsable del que em pugui passar.

Puta Vs. Escort

L'escort no és res més que una puta que no té collons per assumir el que és. Per alguna estranya raó, tot i cobrar notablement més que una puta normal es considera amb autoritat moral per a posar més condicions. En comptes d'ensenyar carn al carrer o acostar-se als clients al puticlub s'anuncia per internet amb fotos d'estudi retocadíssimes i frases de l'estil "modelo de portada", "medidas perfectas" o "un sueño hecho realidad". Després, quan la veus, igual està menys bona que la que hi ha a les rodalies del Camp Nou. N'hi ha moltes que són partidàries de portar aquest classisme a l'extrem i s'anuncien "sólo para señores solventes" o amb l'inquietant etiqueta de "nivel VIP". Per demostrar que ténen classe els seus anuncis contenen alguns extres com "lluvia dorada", "me trago tu leche" o "besos apasionados en la boca", però resulta sospitós que sovint vinguin acompanyats d'advertències com "no se negocian tarifas". Algú creu realment que després de deixar la lleterada i pixar-te a sobre d'una paia espectacular que minuts abans t'ha fotut la llengua fins l'esòfag li intentaràs colar una rebaixa? Igualment sospitós resulta que després de fardar de possibles amb coses com "piso tranquilo zona alta" o "hidromasaje" l'advertència sigui "sólo pido higiene". A 150 euros l'hora li vé gent que no es renta? No diu que té una dutxa collonuda? La pura realitat és que aquestes putes pretesament de luxe són unes desmenjades sense cap professionalitat que depenent de la fila que facis et posen més o menys trabes i al nivell de preus que gasten amb un o dos clients al día durant temporades curtes els dóna per viure com reines. La llàstima és que sempre hi ha algú que pica amb aquests anuncis, encara que surti amb sensació d'estafa i sense ganes de repetir. O això m'han explicat.

I així, fins a l'infinit. Porca misèria!

dilluns, 3 d’agost del 2009

Prostitució

Que les grans corporacions i, en general, les empreses pretesament modernes cada cop ténen més tics autoritaris no us ho descobreixo jo ara. Al final, les polítiques empresarials corporatives, amb els seus protocols de vestuari, llenguatge i comportament no deixen de ser llocs d'adoctrinament. Tot forma part d'aquest concepte americanitzat de l'empresa segons el qual tots els treballadors són una gran familia feliç a recer del papà director general amb l'únic objectiu d'assolir l'èxit personal i col.lectiu. No només has de complir amb les teves obligacions laborals sino que existeix aquesta pressió tàcita per a que t'estimis l'empresa, t'hi impliquis personalment i la defensis com una cosa teva. Hi ha qui s'ho creu de debò, qui ho sap fer veure i qui ho porta fatal però passa per l'aro a canvi d'un mòdic preu a final de mes. Jo sóc d'aquests últims i això em converteix en una puta. I a sobre barata.

Quan m'han cridat al despatx sabia de què aniria la cosa i m'he mentalitzat per no fer o dir cap bestiesa. Em queden menys de 5 dies per agafar tres setmanes de vacances pagades i seria del gènere idiota treure l'orgull precisament ara. A més, és molt provable que al setembre em fotin al carrer i un atac de dignitat seria posar-ho massa fàcil. Però l'inconvenient de ser una puta és que alguns serveis costen més d'empassar que altres i per molt que t'intentis autoconvèncer de que és el mateix hi ha maneres i maneres de rebaixar-se.

A continuació, una reproducció aproximada de la conversa que ha tingut lloc aquest matí en aquell despatx (en negreta, el que m'he hagut d'empassar):

Markutis: M'has cridat?
Jefa: Sí. Tanca la porta i seu.

La cara amb la que parlo té aquell posat de rigurositat estudiada que tant detesto.

J: Divendres passat et van fer una entrevista a RAC1?
M: Sí. (Perquè m'ho preguntes si ja ho saps?)
J: Quan t'ho van proposar?
M: Una estona abans.
J: I no vas avisar a ningú? Ni al cap de sala ni al departament de marketing?
M: No. (Ja veig que se't dóna bé fer preguntes retòriques, collons. Anem cara a barraca!)
J: Si haguessis avisat t'haguessim donat unes quantes eines per parlar del que fem a l'empresa.
M: (Que m'haguessiu escrit el que havia de dir, vaja.) És que m'ho van vendre com una entrevista personal sense gaire trascendència, de com viu una operació sortida un home del trànsit.
J: Però és que va durar mitja hora i gairebé no vas parlar de l'empresa.
M: (Dóna les gràcies de que no en vaig parlar gaire amb el que podria dir.) És que era una entrevista personal.
J: Tampoc em van agradar gens algunes de les coses que vas dir.
M: (Se suposa que m'ha d'importar una merda? Ah, d'acord. Doncs ara sí que em trenques el cor.) Dona, quan m'has cridat ja m'he imaginat que seria per parlar d'això i he estat pensant en el que vaig dir i no va ser cap gran cosa.
J: Sí que ho vas dir, sí. Quan va entrar el noi de peatges vas dir no sé què d'uns protocols estranys. Ho vas dir.
M: (Quins protocols? Aquell que apliqueu en dies de retencions importants que doneu ordre de que qui es queixa no paga peatge però la resta sí, per exemple?) Si vols que et digui la veritat, he entrat altres vegades a programes de caire humorístic a fer la crònica i a dir tonteries i com que no m'heu cridat mai l'atenció no pensava que tingués tanta importància.
J: Sí, sí, si ja ho sé que va quedar tot molt humorístic però ho vulguis o no ets la imatge de l'empresa i no et paguem per a que comentis si fas servir les càmeres per mirar si la gent es fa burilles o no.
M: (No, si et sembla us faré un publireportatge gratuït a canvi d'un sou d'administratiu i quan el presentador faci bromes de si es veu a la gent fent burilles o no li dic que és un impresentable per embrutar la imatge d'una empresa tan seriosa i solvent com la nostra.)

A partir d'aquí dedueixo que tot el que digui serà utilitzat en la meva contra i opto per posar cara de no res i callar.

J: Passaré la cinta al departament de marketing, a veure què n'opinen. I també parlaré amb RAC1 perquè el procediment que han seguit per aconseguir l'entrevista no em sembla correcte.
M: (O em podries acomiadar d'una punyetera vegada, que em faries un gran favor.) D'acord.
J: Dit això, t'agraeixo que vinguessis a cobrir el día 31 de juliol, que sé que no et tocava.
M: (Cagunlaputa, inepte dels collons! Sí que em tocava venir a treballar el día 31, el que no em tocava era cobrir el torn del caradura del meu company que no va venir i precisament perquè no em tocava em vaig negar a fer-ho. Va haver de pringar la nova com tantes vegades he fet jo i ni tan sols saps a qui li has d'agraïr, o el que ja seria la bomba: recompensar, els esforços. Com, per altre banda, ja fa temps que me n'he adonat que em passa a mí. Segurament, si no estigués tan cremat de la feina per coses com aquesta seria més receptiu a les teves collonades d'MBA d'ESADE, però ara mateix només tinc ganes de perdre't de vista durant 20 dies i, si déu vol, a partir de finals de setembre per sempre més.) Molt bé.

L'altre inconvenient de ser una puta és que no pots evitar sentir-te brut després de segons què.