dijous, 13 d’agost de 2009

Deixar-ho córrer

Cada cop estic més convençut de que l'important en aquesta vida és saber deixar córrer les coses. O dit d'altra manera: prendre-s'ho a la fresca, no posar-se pedres al fetge, tenir flegma, patxorra, catxassa. Sembla més fàcil del que és en realitat. I no val dissimular mentre un es corseca per dins. Així no funciona. S'ha de tenir un talent natural i entrenar a diari per aconseguir aquesta capa lubricant que fa que tot et rellisqui. Les males noticies, les decepcions, els inconvenients, les sorpreses desagradables.

Per a un misàntrop com jo, tan procliu al menyspreu, l'odi, la venjança i la mesura dràstica és una comesa pràcticament inabastable, però no es pot ser tan conformista. M'he enmirallat en els mestres de la superació personal i he vist la llum. Si en José Montilla s'hagués conformat amb les seves habilitats socials ara estaria recollint guiris a l'aeroport per portar-los a Plaça Universitat, si Laia Ferrer s'hagués deixat acomplexar pels seus nuls coneixements d'idiomes i d'automobilisme ara no estaria viatjant per tot el món a costa del contribuent, si Oleguer Presas s'hagués rendit sobre la base que per a ser futbolista cal disposar de qualitats ara no tindria una Champions League, si Jose Corbacho hagués estimat que per a actuar i dirigir és necessari el talent ara no deposaria els seu excrements al costat d'una estatueta dels Goya.

A partir d'avui, aspiro a que me la bufi. I si no ho aconsegueixo, em cago en tot.

6 comentaris:

Modgi ha dit...

Però pensi en una detall, markutis. Si es convertís en un d'aquests robots que ha citat, deixaria de caure's bé.

Pare Bukkàkez ha dit...

Pensi, sr. Markutis, que molts d'aquests als que es refereix són gent que tot els ha vingut rodat. Potser tenen una flor al cul, una sort que no es mereixen, contactes, són al lloc adequat al moment just, unes titelles a les mans de la casualitat (o a les mans dels qui tene darrera, que a l'ombra sempre hi ha gent prenent la fresca).
O bé uns manipuladors excepcionals, unes feladores iniguals, o uns trepes sense escrúpols.

La qüestió crec que és saber no convertir-se en un d'aquests sense-talent ocupant una lloc on és imprescindible tenir-ne una mica.

MARTELL DE REUS ha dit...

Tots aquests que esmentes s'han fet un fart de llepar culs per arribar on són. Ara que han fet el cim, són els seus propis culs els que comencen a ser llepats.

Dit això, si m'han de fer llepar un cul prefereixo fer-ho al de la Sra. Ferrer que no pas el del Señor José.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb el que diu el Pare Bukkàkez.
N'hi ha que neixen amb estrelles i n'hi que estrellats.
I encara li diré més, a vegades un cop de mala sort,acaba essent una bona sort.

iaiapunkarra ha dit...

Ondia quin susto, pensava que volies deixar córrer el blog!

Anònim ha dit...

El temps, és la solució. El temps fa que cada cosa es posi al seu lloc. No et tornis de plàstic, que res ni ningú fagi que et transformis en un robot sense sentiments.