dimecres, 22 de desembre de 2010

El conte de mai acabar

Hi havia una vegada un matrimoni. Ell, poderós i autoritari. Ella, seductora però fràgil. Ell s'hi va sentir atret des del principi. La trobava bella però arrogant. Sentia la necessitat de posseïr-la malgrat que molts cops la detestava i no podia reprimir l'impuls de maltractar-la. Sovint, això va portar la parella a un conflicte on ell feia valer la seva força per imposar-se i evitar el divorci. Durant molts i molts anys la seva relació es va basar en la capacitat d'ella per aconseguir el que desitjava d'ell. Secretament, albergaba l'esperança de fer-lo canviar. Vanitosa com era, estava convençuda de que tard o d'hora el faria entrar en raó.

A ell el sorprenia que per molt que l'acostumés a ser l'ase dels cops ella no perdés mai del tot la rebel.lia. Aquesta tossuderia li resultava al mateix temps desesperant i admirable. Tant tradicional i immobilista com era, de tant en tant es deixava arrossegar per aquella voluntat inesquinçable d'evolucionar i posar-se al dia. Però ella no semblava tenir-ne mai prou. No valorava el seu esforç. Sempre en volia més. Això el posava violent de nou, però ella preferia veure el cantó positiu. Poc a poc, el feia canviar.

Va arribar un punt en el que semblava que ell havia madurat. La violència física va anar donant pas a episodis de violencia verbal. Quin avenç! Pensava ella. I un dia es va veure amb forces de començar a parlar-li d'una relació més oberta. Però ell amb prou feines s'avenia a fer concessions a contracor amb l'esperança de que finalment s'hi conformés. Ella, en canvi, com més tenia més demanava. Volia més llibertat, gestionar els seus propis diners, sentir-se valorada i respectada. Estava convençuda de que ja havia esperat prou temps.

Ell va començar a penedir-se de totes aquelles petites concessions, sospitant que havia sigut un error. El pitjor de tot era la sensació de rebuig. Perquè no l'estimava tal com era? Amb tot el que havia arribat a fer per ella. De debò pensava que estaria millor sense ell? De sobte, va començar a posar en qüestió no només els anhels sino tot allò que ja li havia sigut concedit. I ella, envalentida, ho va trobar tant intolerable que va començar a parlar de separació.

Tot i que li resulta temptador, ell sap que no pot tornar a posar en pràctica la violència. Els temps han canviat i ja no s'aproven aquests mètodes. A més, en aquesta evolució a la que es va deixar arrossegar ha fet amics que no ho veurien amb bons ulls. Ella, que no és ximple, se n'adona de l'oportunitat però dubta si ha prendre mesures dràstiques. De tant repetir-li que és una egoísta i que vol trencar el que ja funciona s'ho ha cregut. Amenaça amb separar-se però té por de no ensortir-se'n sola.

Avui dia la convivència s'ha fet insostenible per a tots dos. Ell va donant cops sobre la taula, conscient de que té la paella pel mànec. Ella s'ha tornat cridanera i replicaire. Els fills veuen a venir que això s'acabarà com el rosari de l'aurora i cada cop es veuen més obligats a prendre part a favor de l'un o de l'altre. Des de fora, el divorci sembla l'única sortida raonable. Ella es diu Catalunya. I ell és el Regne d'Espanya.

Continuarà...

dijous, 16 de desembre de 2010

Conyàs de soltera

Una parella jove i atractiva entra per la porta d'un pis enrotllant-se apassionadament. Palpen les parets mentre es despullen. Finalment troben l'interruptor i es fa la llum. Una pancarta gegant que diu: “SE'NS CASA LA PILI! GUATEQUE NIGHT” ocupa tot l'espai central del pis. Ampolles de Fanta, ganxitos i entrepans triangulars de Nocilla sobre la taula del menjador. Una senyora enjoiada, de cabell lila i amb una permanent de llibre surt de darrera el sofà amb una polla de plàstic al cap i un matasogres a la boca.

SEÑORA
(Cridant)
Sorpresaaaaaaaaa!

La parella s'atura en sec, enduent-se en un bon ensurt.

PILI
(Mentre s'abaixa la faldilla arremangada de la cintura)
Mama?

SENYORA
(Rient histèricament mentre sacseja la polla de plàstic que duu al cap subjectada amb una diadema)
Despedida de soltera!

Avergonyit, el noi es puja els pantalons i es posa la camisa per dins, que ara li surt per la bragueta oberta. La noia, amb tot el maquillatge corregut per la cara, es pentina els cabells amb els dits.

PILI
(Esbufegant)
Vaig deixar molt clar que no volia fer res especial.

SENYORA
Per sort ta mare no és tan sosa com les teves amigues. A més, si has pogut esperar 29 anys per 'estrenar-te' no vindrà d'una nit.

Es fa un silenci violent. La dona gran s'acosta a la parella i li col.loca la diadema amb la polla al cap de la seva filla.

SENYORA
(Clucant l'ullet al noi mentre acarona la polla de plàstic amunt i avall al cap de la seva filla)
Demà és el gran dia, eh...

JAUME
(Esgarrifat)
Jo és que he de sortir un moment a buscar-me els ous. Que ara mateix no me'ls trobo.

El noi marxa de la sala per la porta, deixant a mare i filla soles.

SENYORA
(Mirant a la porta, estranyada)
Ni un petó de comiat. La confiança fa fàstic.

PILI
…va dir la jubilada amb una polla al cap.
SENYORA
(Acaronant la cara de la noia, maternalment)
Nena, no s'ha de tenir por de la cuca. Pregunta sense por.

PILI
Sobre què?

SENYORA
No siguis antiga! Sobre el triki triki.

Amb un sospir la noia s'aparta de la senyora, llença la diadema amb una polla sobre el sofà i s'hi asseu. La mare fa l'intent de seure al seu costat però encerta amb el cul damunt la diadema amb la polla de plàstic i s'aixeca d'un bot. Somriu. Recull la diadema i se la torna a posar al cap.

PILI
Com t'ho diria... El Jaume i jo fa 3 anys que vivim junts. No és que conegui l'entrada principal, és que coneix fins i tot la porta del darrera.

SENYORA
Doncs si entra ja farem veure que xerrem de maquillatge. Ara digues, et precupa la teva flor?

PILI
Mama... Al meu jardí ja no hi queda ni gespa.

SENYORA
(Ignorant a la filla i submergida en el seu discurs)
No vull que et passi com a mi. Abans de casar-me amb ton pare no sabia el que eren les pessigolletes d'allà abaix...

PILI
Mama...

SENYORA
...i vaig haber d'esperar a quedar-me vidua per esbrinar-ho.

PILI
Mama!

SENYORA
Un consell. Els homes es tornen bojos si t'ho empasses tot.

PILI
Això és massa violent...

SENYORA
(Passant-se la mà pel coll)
Tampoc tant. Tot és relaxar la gola.

PILI
(Incorporant-se d'una revolada)
Prou! No vull parlar més.

SENYORA
(Excitada)
Ara t'escolto! Passem a l'acció!

La Senyora s'acosta a l'equip de música i l'engega. Sona “La Lambada”. Balla ridículament, remenant el cul i amb els braços en la posició característica d'aleta de pollastre.

SENYORA
Vols un cubalibre? Ganxitos?

La noia s'atança a l'equip de música i l'apaga. La senyora s'atança als ganxitos, n'engrapa uns quants i se'ls posa tots a la boca.
PILI
(Perdent els nervis)
Vull que te'n vagis.

SENYORA
(Amb la boca plena de ganxitos)
Pewò si encawa no has wist el wegal!

PILI
I què? Has trobat Colonia Chispas o ja no la fabriquen?.

SENYORA
(Ofesa, arrencant-se la diadema del cap)
Ets una desagraïda. Només volia que tinguessis el que jo no he tingut mai.

PILI
Vergonya aliena?

SENYORA
(Recollint la seva jaqueta, indignada)
Està bé. Me'n vaig.

La Senyora camina fins a la porta i la obre. Abans de sortir, es gira cap a la seva filla amb els ulls plorosos.

PILI
(Penedida)
Em sap greu.

SENYORA
I pensar que he amagat el Norberto a l'habitació per donar-te una sorpresa...
 
SENYORA
(Al llindar de la llàgrima)
Tracta'l bé, si us plau. A mi m'ha fet molt feliç des que va morir ton pare.

La senyora arrenca a plorar sorollosament i surt del pis esperitada. La noia ho intenta impedir però arriba tard i es troba amb la porta als morros. Gira sobtadament i es queda palplantada amb l'esquena enganxada a la porta, sense moure un múscul.

PILI
(Amb un filet de veu)
Hola...?

Silenci. La noia comença a caminar lentament per la sala en direcció a l'habitació. Sentim altre cop a la mare plorar sorollosament a l'altre costat de la porta, aquest cop de més lluny. Quan es recupera de l'ensurt, la noia continúa caminant sense fer soroll. Amb un dit, obre la porta de l'habitació i descobrim una silueta humana en la penombra, asseguda en una cadira d'esquenes a la porta.

PILI
Creo que ha habido un malentendido...

En OFF: La música de Psicosis.

La silueta no parla ni es mou. Esgarrifada, la noia s'acosta a la cadira i la fa girar. Descobrim un nino inflable completament nuu, amb una mata espessa de pèl al pit, un fal.lus enorme i un retallable amb la cara de Bertín Osborne enganxat al cap amb una goma de pollastre. Xiscla de terror.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Detonant

Aviam, intermeuques. Estic donant un cop de mà al nen perquè es veu que li ha agafat fort amb això d'escriure. M'admira i diu que sóc com el pare que mai va tenir. Normal. Quan m'estava barrinant a sa mare sense protecció m'hauria d'haver imaginat que a la llarga em portaria problemes. El que no em podia imaginar és que el sexe anal com a mètode anticonceptiu no sigui 100% fiable. En fi, que m'ha enredat perquè li faci de mentor. Culpa meva. No sé dir que no quan hi ha una ordre judicial pel mig.

Malgastar el meu talent pletòric en una empresa com aquesta és una taca indeleble a la meva trajectòria. El fet més deplorable de la meva carrera des que em van retirar la candidatura al Nobel de Literatura per abús de les subordinades. Colla de primmirats! No he tornat a contractar cap secretària, per si de cas. Però deixem a una banda els personalismes. Parlàvem de mi, del meu talent i de la funció que jo faré en aquest blog del que ara també en sóc autor. Només he posat dues condicions:
L
1) Escriure sota pseudònim per mantenir l'anonimat.
2) L'adoració incondicional dels lectors. Al més mínim indici de crítica, plego.
L
No m'ho treballaré gens, ja us ho aviso. Ara que ja ha passat el Nobel i s'acosta el Planeta no tinc gaire temps a perdre. Nogensmenys, no us estranyi si teniu la sensació que qualsevol merda que pengi aquí és el millor que heu llegit mai. Ho és.

Gir

M'heu trobat a faltar? El que em pensava...

Passaran coses a aquest blog en els propers dies. Per començar, un canvi d'imatge. Quan el vaig obrir la meva única intenció era desfogar-me. I una miqueta també distreure bona part de les meves 8 hores diàries a una feina rutinària com poques. D'altra banda també era un repte. Els meus primers intents de mantenir un blog actiu van ser un rotund fracàs. M'imagino que ara mateix deuen ser al cementiri d'internet amb la resta de cadàvers que van deixar Geocities, Lycos Tripod y Windows Spaces, clucant-li l'ullet a Myspace.

Vullserblogger és un títol al que no li vaig dedicar gaire estona. Parlem clar, està pensat amb la punta de la polla. No n'estic massa orgullós. Però vet aquí que li dec moltes coses: Recuperar la vocació d'escriure, gent coneguda, experiències viscudes i una trajectòria de (molt) relatiu èxit. Tres anys més tard i després de sis mesos de salut delicada he decidit treure-li la respiració artificial. És hora de que torni a caminar. Que es posi en forma. Per això haurà de posar en pràctica nous hàbits. I ja veurem si això no representa també canviar d'amistats. De vosaltres depèn.

Jo és que no em veig amb cor de seguir-vos enganyant. Les meves experiències i opinions no donen per tant. La realitat gairebé mai supera a la ficció.

dijous, 18 de novembre de 2010

Desafecció

Quan era més jove... Què cony! Quan era jove m'agradava llegir-me les llistes electorals. Mon pare em va ensenyar que tenien truc. Els primers noms eren les cares visibles del partit, els que sortien a la tele o donaven la cara als mítings. A partir del tercer, quart o cinquè (depenent del pes mediàtic de cada formació política) ja no coneixia a ningú. Desenes de persones desconegudes que resultava divertit imaginar físicament pel nom i cognoms. Però al final sempre hi havia sorpreses. Un o dos noms mediàtics que cada partit situava en els últims llocs de la llista o entre els suplents. El pare deia que això passava perquè els que anaven al final de la llista gairebé no tenien possibilitat de ser escollits. Era una manera que tenien algunes persones populars de donar suport a determinat partit sense involucrar-se en política. La gent, que no tenia paciència per llegir la llista sencera, ho sabia i només feia una ullada als primers noms i els últims. A mi em semblava tan curiós i apassionant que vaig agafar el costum de començar a llegir les llistes pel final.

Aquest mes ja he rebut totes les llistes dels principals partits polítics per correu. PSC, CiU, ERC, ICV, PP, C's i PxC. Totes menys la d'en Laporta, que deu pensar que no necessita més propaganda. Tampoc m'ha arribat la d'en Carretero, però és evident que no em necessita. En quant a la Nebrera, de la que tampoc he rebut res, gairebé que ho prefereixo perquè estic molt decebut amb la seva campanya. Fets, no paraules!



Però, tornant al tema, a cap de les llistes que he rebut fins ara hi ha bonus tracks. Això de tenir gent coneguda avalant la teva llista amb el seu nom ha passat a millor vida. És més, si fessim un anàlisi dels noms que apareixen a les llistes estic convençut que trobariem més pixatinters de carrera que polítics vocacionals o de raça. La militància s'ha convertit en una carrera professional. I per fer-ho encara més irònic es tracta d'un sector precari. Fa temps que observo que els nostres polítics cada vegada són més joves. M'atreveixo a dir que no és que hi hagi una nova fornada d'idealistes desitjant involucrar-se en política. El que hi ha és tota una generació desitjant engrapar la mamella del sou públic per sortir del mileurisme. Una inversió que no paga la pena sense l'horitzó del càrrec administratiu.

Recolzar un partit polític en els temps que corren s'ha convertit en un acte d'heroisme que ningú està disposat a realitzar de manera desinteressada. I jo em pregunto: Si tenim uns candidats incapaços d'entusiasmar la seva pròpia gent preténen que nosaltres els votem? Igualets que l'Obama, vaja.

dissabte, 13 de novembre de 2010

El.lipsi

Hi ha coses que es donen per suposades. Per això no en parlem i les deixem en el.lipsi. Coses que tothom fa però en principi no cal que les vegi ningú, com ara cagar, masturbar-se o cantar a la dutxa. De fet hi ha una por més que racional a que aquests petits moments d'intimitat esdevinguin de domini públic. A casa meva erem cinc persones per un sol lavabo i ja fa temps que tinc webcam, o sigui que ens centrarem en això de cantar.


Fa escassament 10 minuts que m'he vist violentat de manera brutal. Tornava a casa després d'anar al cinema a veure Scott Pilgrim Vs. The World amb un amic i enganyat per la falsa sensació d'intimitat que dóna l'interior del meu cotxe m'he deixat portar. Descriuré breument la situació perquè us la pogueu imaginar: himne personal sonant al reproductor de CD's + volum ensordidor + camí de retorn a casa que he fet dos milions de vegades +  bona temperatura i finestra oberta + estat d'ànim favorable = m'he posat a cantar. No només això, m'he flipat. Molt. Amb coreografia de cintura cap amunt inclosa.

El final de l'actuació ha coincidit amb un semàfor vermell. Amb el track morint en els últims acords he mirat a la meva esquerra i he descobert un turisme de cinc places al màxim de la seva capacitat. Totes les finestres obertes i cinc parells d'ulls dedicant-me tota la seva atenció. Cinc cares joves i femenines somrient. I el que és pitjor, la conductora subjectava enlaire un d'aquests maleïts mòbils d'última generació que vés a saber quanta estona portava gravant. No m'he quedat a preguntar si l'espectacle havia sigut del seu grat perquè tan bon punt el semàfor s'ha posat verd he sortit com un llamp. Si es tractés d'un rally crec que hauria batut el millor temps del tram entre el semàfor i casa meva.

Mentre escric això no sé quin és el percentatge de possibilitats de que aquesta filmació em peti a la cara navegant pel Youtube o si senzillament quedarà en anècdota privada d'una colla d'amigues. L'únic que tinc clar és que algú s'ha endut com a record una part de la meva dignitat. La part que m'hagués agradat deixar en el.lipsi.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Sandro Rosell facts

Dissabte es va produir una cosa molt curiosa. Una important institució esportiva va decidir portar als tribunals al gestor que l'ha situat en el moment més àlgid de la seva història. I dic moment àlgid perquè és reconegut per totes les parts que en els últims 7 anys s'han aconseguir més títols i més ingressos que mai. És un fet objectiu. També és un fet objectiu que dels 8 exercicis econòmics gestionats per l'ex-president 6 han donat beneficis i 2 han registrat pèrdues. Curiosament, el primer i l'últim.


Per resumir, el Barça portarà a Joan Laporta als tribunals per haver donat un total de 48 milions d'euros de pèrdues en 7 anys de mandat. I tenint en compte que en aquest últim exercici 2010 se li atribueixen 79,6 milions de dèficit i que les pèrdues heretades per aquells 8 dies de mandat de 2003 pujen a 63,8 milions això vol dir que entre 2004 i 2009 el Barça va generar 95,4 milions de superàvit. La fórmula és senzilla. Si el primer i l'últim any de mandat has perdut 143,4 milions d'euros i al final només et poden acusar de perdre'n 48 en el còmput global vol dir que durant 6 anys no ho has fet tan malament. Ah, sí, i pel mig has guanyat 4 lligues i 2 Champions (54 títols en total comptant les seccions professionals). Una gestió desastrosa.

Però és que resulta que en aquest 48 milions d'euros de pèrdues ens trobem que hi estan comptabilitzats els 60 milions que va haver d'abonar el Barça a Hisenda per impostos impagats de l'època Núñez. I que els 63,8 milions perduts en 8 dies de 2003 surten de la diferència entre el que es va pagar en el seu dia per jugadors com Rochemback, Geovani Deiberson, Christanval, Enke o Mendieta (així fins a 12 crack més) i el preu pel que es van poder vendre. Encara més, resulta que el vicepresident esportiu i màxim responsable de la Junta d'en Laporta a l'hora de donar altes i baixes el 2003 es deia Sandro Rosell.


Però no... No pot ser que n'estiguem fent un gra massa, oi? Perquè agafo la premsa i llegeixo que Joan Laporta va buidar la caixa. I de sobte es confirma el que diaris de Madrid ja estaven publicant des de fa setmanes i que per molt que em trenco el cap no sé qui els hi ho deu haver filtrat: quants euros es va gastar Joan Laporta en paper de vàter, si menjava canapés o crusanets a les mitjes parts dels partits i si fuma Marlboro o Ducados. I em domina la sensació de que Joan Laporta és la reencarnació de Jesús Gil. I agafo la calculadora. I em surt que la suma de despeses personals "injustificades" de la Junta d'en Laporta que s'ha fet pública (ja de forma oficial) les últimes hores és equivalent a 8,5 milions d'euros. I se'm passa pel cap que només que l'actual Junta hagués comptabilitzat el traspás de Yaya Touré al Manchester City a la compta d'en Laporta de la mateixa manera que sí li computa el fitxatge de David Villa aquests 8,5 milions ja estarien eixugats. I poc després Sandro Rosell anuncia que malgrat la seva impecablement austera i estoica gestió l'any que vé calcula que el Barça tindrà 21 milions d'euros de pèrdues. I fet i fet m'adono que a qui més cara li sortirà la broma és al Barça, que ha passat de gaudir una reputació de club modèlic a tenir un ex-president imputat i donar imatge de bancarrota. Tot això en només 100 dies.


Reflexionant una mica sobre el tema, i en vista de que això del judici va per llarg, he arribat a la conclusió que un personatge de la talla de Sandro Rosell mereix la seva pròpia llista de fets rellevants. Heus ací:

- Sandro Rosell és tan mal negociador que no deixa de mamar-se el dit ni a la llotja

- Sandro Rosell és tan rancuniós que no es parla amb sa mare des que va deixar de donar-li el pit

- Sandro Rosell és tan mònguer que passaria un càsting de Gran Hermano sense canviar-se de sexe

- Sandro Rosell és tan inútil que els seus pares s'estimen més la liquadora

- Sandro Rosell és tan dolent que la gent d'Ascó votaria a favor de la Planta de Residuus Nuclears a canvi de que ell no s'hi instal.lés

- Sandro Rosell és tan covard que juga al parxís amb escorta

- Sandro Rosell és tan paranoic que quan truca a Telepizza dóna l'adreça del veï per si el repartidor és un espía d'en Laporta

- Sandro Rosell cau tan malament que a l'orla de la Facultat la resta de companys apareixen amb careta

- Sandro Rosell és tan lleig que va encarregar especialment un DNI amb lletres Comic Sans perquè la foto no destaqui

- Sandro Rosell té tan poca gràcia que un dia es va quedar tancat a l'ascensor amb l'Eugenio i d'allà va sortir l'acudit de Mis Tetas

- Sandro Rosell la té tan petita que després de 20 anys de matrimoni la seva dona ha de fer servir un accelerador de partícules per trobar-se el forat negre.

- Sandro Rosell és tan fill de puta que va néixer en un prostíbul i per trobar-se com a casa al Barça ha reservat el dret d'admissió

I de Bonus Track l'article d'un analista que no és sospitós de Laportista i sí de ser una de les (poques) millors plomes del periodisme esportiu en castellà: AQUÍ

dimarts, 12 d’octubre de 2010

1.000 paraules

Gràcies a Oxte! (web que tothom hauria de tenir a la llista de favorits del seu navegador) estic en disposició de mostrar-vos una cosa que ens capgirarà la vida per sempre. Una imatge fixa la sola contemplació de la qual derrueix segles de tradició teòrica sobre la bellesa, l'estètica i l'art tal i com l'haviem conegut fins ara. Una nova dimensió, completament inexplorada, del lletjisme. Senyores i senyors, ha nascut l'erotisme de Cantimpalo.


Diuen que una imatge val més que mil paraules però mai abans havien sigut tan necessàries. Aturem-nos un segon a reflexionar sobre el que acaba de passar. Fem un esforç per intentar desxifrar el Codi da Vinci de les xarxes socials sense sucumbir a la nàusea. Què s'amaga rere l'esguard d'aquesta Gioconda que és la barreja perfecte entre Betty Boop i Carmen de Mairena? Mai ningú havia assolit aquests nivells de grolleria amb tan poc. La primera conclusió és que ens trobem sens dubte davant quelcom especial.

La segona conclusió evident és que no cap la possibilitat de que una persona adulta es faci una fotografia com aquesta amb un extrem del xoriço entre les mamelles i l'altre a la boca sense que ens vulgui dir alguna cosa important. Descartem rotundament l'atzar. El gest de les mans ens fa evident que es tracta d'un posat i no la furtiva captura d'un malintencionat hacker immortalitzant una novedosa tècnica de golafre per berenar amb els dits lliures per xatejar. Fins i tot ens assalta l'incertesa de saber si hi ha algú darrera l'objectiu que comparteix l'autoria d'aquest cim de la fotografia amateur.

Un tercera conclusió és que tot en aquesta instantània està cuidat fins al més minim detall per resultar desmoralitzador. La deixadesa i l'abús de lip gloss amb el que s'ha pintat els llavis, el vestit de lluentons de dues talles menys que genera apreciables i descontrolats bonys a la pitrera, la màniga caiguda que deixa al descobert un braç rodanxó i el braçalet que l'oprimeix, l'aspror i la sequedat dels cabells curosament despentinats, l'etiqueta del xoriço remarcant la seva escassíssima qualitat reflexada en aquesta tonalitat rosada gairebé fluorescent i una textura granulosa que fa volar l'imaginació. Fins i tot el color de les parets i l'austera decoració transmeten una tristor que contribueix a potenciar la vilesa del producte final.

Ningú comet tants errors de manera casual ni molt menys els passa per alt quan decideix publicar i exposar-se a nivell mundial. Pot ser que ens estigui aliçonant? Pot ser que l'objetiu últim de l'obra sigui fer-nos mirar en la profunditat de la nostre ànima per descobrir que no hi queda ni un bri de pietat per jutjar la fotografia? És això? Ens està demostrant que a partir de la contemplació de cert punt de decadència estètica tot sens convertim en serafins que custodien el cànon de bellesa? Podem resistir la temptació de convertir-nos en botxins de la lletjor aliena fins i tot en casos extrems com aquest?

Sorgeixen moltes més preguntes. Perquè embotit? Perquè xoriço? Posaria la ma al foc que cadascú de nosaltres, de manera individual i sense coincidir, és capaç de treure 100 objectes de reminiscència fàl.lica que corren per casa i que rebaixarien notablement el nivell grotesc de la fotografia. No sé... Un bolígraf de 10 colors, un plàtan, l'escombreta del vàter. No cal esforçar-se. Feu la prova vosaltres mateixos. És literalment impossible trobar una imatge menys evocadora de la repugnància que l'oli vermellós d'un xoriço lubricant uns pits de talla XXL.

Personalment, necessito desesperadament conèixer l'història que hi ha darrera aquesta fotografia. Si sapigués on para em desplaçaria sense pensar-m'ho dues vegades a la recerca d'aquest ésser inquietant i de respostes. M'ho imagino com un viatje iniciàtic del que en sortiria amb un coneixement pur i una total immunitat al dolor. Millor persona.

Al final no me n'han sortit mil de paraules, només 666. Casualitat? Si vosaltres no us ho creieu, jo tampoc. Afegiu la resta si us vé de gust perquè jo us asseguro que m'he quedat sense.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Estat mental


Hi ha moltes coses que us esteu perdent ara mateix, desgraciats. Per exemple, Youtube. Sí, allò que els morts de gana com vosaltres feu servir per veure videos de gatets i clips de Lady Gaga. Jo en canvi el faig servir per deleitar el meu esnobisme amb La Blogotheque o assaborir un documental en anglès de 43 minuts sobre la biografia de Satanàs.

Que no us estranyi aquesta repentina hostilitat meva. Senzillament he pres consciència de que sóc millor que vosaltres. No m'he tornat boig. És normal aquesta sensació de rotunda superioritat perquè tinc un tresor que tots envejeu: el temps. Des que sóc un aturat que em pagueu una pasta perquè em faci palles mentre barrino en què malgastaré la propera hora. Això em converteix en el vostre amo i a vosaltres en els meus serfs. Us miro per sobre l'espatlla i em descollono de la vostre miserable existència.

Avui quan m'he llevat a les dues de la tarda la meva major preocupació era decidir si dutxar-me i anar-me'n de putes o quedar-me a casa cremant la PS3 en pijama. Ni tan sols sé a quin dia de la setmana estem. Dimecres o diumenge me la bufa. Ho enteneu ara? Us adoneu de la pena que em feu? Quan acabi d'escriure això em depilaré els genitals per caprici i quedaré amb una menor d'edat a la sortida del cole perquè em sobra tant de temps que fins i tot en tinc per xatejar. Llepeu-me la sola, miserables!

dimecres, 29 de setembre de 2010

Vodafone

A continuació una història real. Ahir al migdia decideixo despenjar el mòbil convençut de que es tracta d'un pobre comercial que rebrà tot el pes de la meva còlera acumulada durant una setmana de rebre trucades insistents des del número 1444. Ja n'estic fins els collons. L'únic dubte que tinc és si engegaré a la merda un subcontractat de Movistar o d'Orange. Doncs no, és de Vodafone. Un noi amb accent canari m'anuncia que l'empresa està tan contenta de la meva fidelitat com a client que em regala la connexió a internet pel mòbil durant un mes. L'única pregunta que em formula és si sóc el titular de la línia. Responc amb un monosíl.lab, concretament que "sí". Seguidament em diu que passarà la trucada a la seva supervisora. Una noia amb accent canari entra a la conversa i en nom de Vodafone m'agraeix la confiança en la seva empresa i em repeteix les condicions del regal: un mes de connexió gratuïta a internet a través del mòbil com a premi a la meva fidelitat i... si estic content amb el servei i el vull contractar només hauré de pagar 12 euros mensuals. Aquesta última part no la repeteix perquè és completament nova. S'acomiada amb aquella fórmula tan rabiosa del Don Marc que s'entesten a utilitzar els teleoperadors i es queda en silenci com esperant un comiat de part meva. Em decanto per un molt escuet "Vale". Em penja. En total la trucada dura un parell de minuts.
Una estona més tard rebo un missatge al meu telèfon mòbil. Vodafone em notifica que ja s'ha produït el canvi de tarifa que he demanat i que entrarà en vigor a partir de les 12 de la nit. Em puja la mosca al nas i decideixo trucar al Servei d'Atenció al Client per sortir de dubtes. M'atenen en català perquè així ho vaig especificar en el seu dia. Explico el meu cas a la noia. Primer de tot em vull assegurar que la trucada rebuda era realment de Vodafone. Em confirma que el 1444 correspòn al departament de màrqueting de l'empresa. A continuació vull saber si tal i com m'han explicat a l'anterior trucada em regalen l'internet durant un mes amb la possibilitat de contractar el servei si així ho decideixo. I resulta que no, que ja tinc contractada la tarifa de 12 euros mensuals i si no vull pagar a partir del segon mes m'hauria de donar de baixa. Li explico a la teleoperadora que a mi no és això el que m'han dit i que ni tan sols he donat el meu consentiment pel canvi de tarifa, que senzillament me l'han aplicat. La noia es disculpa tan ràpidament que resulta sospitós. Em pregunta si vull donar de baixa el servei, li dic que sí i en un minut de rellotge tot queda anul.lat.


Puc entendre que hi hagi algú suficientment il.lús com per intentar guanyar-se la vida convencent-me de canviar de companyia, tot i que m'emprenya. Que m'empaitin els que ja em tenen com a client em toca més el voraviu. Però que m'intentin estafar m'indigna. Em sembla absolutament escandalós que Vodafone de manera organitzada es dediqui a encolomar increments de tarifa als seus clients i que n'hi hagi prou amb un "sí" i un "vale" fora de context per justificar-ho. Quantes de les víctimes d'aquest engany faran la mateixa trucada que jo abans de pagar la primera mensualitat de 12 euros? Quants clients trigaran mesos en esbrinar perquè la seva factura telefònica és més gran del normal? I mentrestant, ells Vodaforrant-se.

dijous, 23 de setembre de 2010

El pòquer de tot plegat

Ja és aquí. És imparable. Fa 10 anys ningú en tenia ni la més remota idea més enllà de les referències cinematogràfiques que ens transportaven a un submón de vici i vides al límit. Ara es passeja a plena llum del dia per televisions i diaris autòctons. El pòquer s'ha instal.lat entre nosaltres. De la mà de les apostes esportives es va colar a les pantalles d'ordinador i ara ho infecta tot. El meu pronòstic és que d'aquí a no gaire s'haurà convertit en l'esport rei. Sí, esport. Així ho va acceptar oficialment el passat 29 d'abril l'Associació Internacional d'Esports Mentals que des del 2008 celebra els seus Jocs en paral.lel a l'Olimpiada, equiparant-lo als escacs. El pòquer podria ser olímpic a Londres 2012. Amb aquest rentat de cara definitiu és qüestió de temps que assoleixi la popularitat necessària per situar-se com a esport majoritari. Actualment s'estima que hi ha 300.000 jugadors de pòquer a l'estat espanyol. Ja és la cinquena activitat lúdica organitzada només per darrera del futbol (779.829 practicants), la caça (411.453), el bàsquet (385.430) i el golf (337.112). Amb aquest ritme de creixement s'espera arribar a 1.200.000 practicants en els propers anys. I tot això en la semilegalitat, un desenvolupament en calces i les estructures encara per fer.


Estem davant l'esport del futur. Perquè? Com s'explica aquest creixement hipertròfic? Jo ho tinc molt clar. El pòquer és el reflexe de la nostre societat. Un mirall sense desviacions que ens retorna l'imatge nítida de com som realment.

1) És democràtic a l'extrem. El poden jugar homes, dones, vells, joves, alts, baixos, grassos, prims, muts, sords, discapacitats... Tots parteixen de les mateixes condicions. No hi ha separació de categories ni calen unes aptituds inicials.

2) No premia l'esforç. El pitjor jugador d'una taula pot guanyar una mà al millor si té més sort i millors cartes.

3) Despenalitza el fracàs. La presència de l'atzar justifica la derrota. A més, si a gairebé tots els esports hi ha un sol perdedor i un sol vencedor, a una taula final de pòquer els perdedors són majoria. Fins al punt que hi ha premis econòmics per a tots en funció de la proximitat a l'èxit.

4) És immoral. Accepta l'engany com una part del joc i permet actituds destinades a desconcentrar al rival. No respecta la jerarquía. Un marrec de 18 anys pot abusar d'un senyor de 67 o a l'inrevés. No entén de noblesa. Algú amb moltes fitxes pot anar descaradament a per algú que en té molt poques amb l'intenció de deixar-lo sense res. Tot està acceptat i no té càstig.


5) És desacomplexadament materialista. La glòria està en funció dels diners. No admet consideracions estètiques a la forma de jugar perquè simplement juga millor qui més guanya.

6) És un joc associal. Es pot jugar còmodament desde casa en soledat i fins i tot en el pòquer presencial no cal comunicar-se. Pots passar-te hores jugant al costat d'una persona sense dirigir-li la paraula. Hi ha jugadors que literalment es fiquen en una bombolla amb els cascos a les orelles, una gorra i unes ulleres de sol.

7) És enganyós. Qualsevol persona es pot fer passar per un expert jugador de pòquer amb l'actitud adequada. És ideal per a farsants. Cap signe extern determina les qualitats d'un jugador per al joc, al contrari del que succeeix amb el bàsquet o el rugby.

8) És immediat. No dóna cap importància al passat ni al futur. Només compta el present. Una sola bona mà pot ser més beneficiosa que les 10 anteriors perdudes. Més encara, haver guanyat els dos torneigs anteriors no et dóna cap avantatge de cara al següent.


9) És aparent. Jugar a pòquer mola. Ser jugador de pòquer et defineix i si ho converteixes en la teva activitat principal encara més. És un estil de vida atractiu. Dota a la teva personalitat d'una sèrie de valors afegits com ara la masculinitat, el cosmopolitisme, l'astúcia, la perillositat o el risc. Un premi substanciós quan en realitat et dediques a viatjar de casino en casino combinant cartes de colors durant hores i hores.

10) És nociu. Ignora premeditadament els seus perills amb la promesa de l'èxit i el caler fàcil. Si algú es queda enrere, si algú cau en la ludopatia o s'arruïna, l'escup. Carrega tota la culpa sobre l'individu malgrat tota la seva estructura està muntada per atraure perdedors. Mai assumeix la seva part de responsabilitat. Juga amb els sentiments, les necessitats i les flaqueses de la gent. És implacable.

dijous, 16 de setembre de 2010

Malson heterosexual

Convido a tot el sector masculí que llegeix aquesta entrada a fer un exercici d'imaginació. Imaginem que un bon dia coneixeu personalment a una noia com aquesta.


Suposem, que no és gaire suposar, que us fa tilin. Suposem que reuniu el valor necessari per tirar-li els trastos en una festa.


Ara imaginem que contra tot pronòstic l'interès és recíproc i la noia us fa cas. Imaginem que us captiva el seu somriure, la seva veu dolça i la seva femineïtat. Que a mida que xerreu amb ella us sembla cada cop més simpàtica i menys afectada.



La noia comença a insinuar-se sexualment sense gaires embuts. Esteu trempant per moments. Podrieu estar davant el triomf més èpic de la vostre vida. Només us preocupa no cagar-la.



Imaginem que les vostres dots de seducció aconsegueixen que us acompanyi a casa. Imaginem que per trencar el gel mentre us desplaceu se us acut preguntar-li a què es dedica. I la resposta és que es dedica a fer cinema pornogràfic.



Ara imaginem que no us importa. Que arribats a aquest punt ja era de suposar que hi havia alguna trampa. Que això no us impedirà aprofitar l'oportunitat de la vostre vida. Imaginem que, ben pensat, fins i tot és més morbós. Imaginem les coses que us farà aquesta noia quan arribeu a casa.



Imaginem que comença a despullar-se mentre us menjeu la boca. Que ja no podeu esperar ni un minut més. Imagineu que aquesta noia us ha posat més verros que mai. La resta no cal imaginar-la perquè és la pura realitat.



Bianca Freire: malson heterosexual.

dilluns, 13 de setembre de 2010

L'increïble història de la paternitat d'Andreu Buenafuente

Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.

Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.


Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.


Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.


Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...


Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.

dijous, 9 de setembre de 2010

Dropo

Si fessim una enquesta ràpida a la gent que ens envolta una majoria aclaparadora estaria d'acord amb l'afirmació que dormir és un plaer. Això passa perquè la gent no descansa prou hores i perquè llevar-se quan el cos ha dit prou és un luxe de cap de setmana. I no sempre. Hi ha qui manté una disciplina fèrria amb el mínim de vuit hores de son diàries. Hi ha qui pateix d'insomni i s'acostuma a passar amb moltes menys. Hi ha qui fa torns de tarda i es pot permetre anar a dormir de matinada i llevar-se a mig matí. I hi ha qui treballa de nit i dorm de dia. Cap d'aquestes situacions genera rebuig social si és per circumstàncies laborals. Ara bé, com se t'acudeixi dormir de dia per decisió personal hi ha un adjectiu esperant-te a la cantonada: Dropo.


La major part de l'any el dia està dividit en 14 hores de llum per 10 de foscor i algú ha decidit que les primeres tenen més valor. El món està pensat per a tots aquells que estan disposats a viure sota la dictadura del sol. Jo dic que a la merda. De nit és quan fem les coses més rellevants de la nostre vida. N'hi ha prou amb una mica de memòria. De nit son els nostres records més divertits o és quan el món es neteja de persones i es produeix el silenci. De nit reflexionem sobre el que de debò ens importa. La nit és la coartada perfecte per atrevir-se. I sí, de nit és quan més és folla o almenys s'intenta.

No és casualitat que quan algú ens explica que dorm de dia sentim una repentina mescla de llàstima i menyspreu. La llàstima és perquè som conscients de que això el converteix en un marginat. Algú que es veurà irremeiablement empès a estar fora de la societat i relacionar-se només amb éssers nocturs com ell. El menyspreu és perquè en el fons li tenim enveja.

dimecres, 11 d’agost de 2010

METAmorfosi

A prop de casa meva, a la cantonada, hi ha un bar. Si m'esforço una mica i trec el cap per la finestra el puc veure des de la meva habitació. És el típic bar de barri. De dimensions reduïdes, gairebé només s'omple quan hi ha partit de futbol i la gent amuntega les cadires al voltant de la pantalla gran de televisió. Té dos escurabutxaques, un futbolí i una màquina expenedora de tabac que manténen viu el negoci la resta de dies. Quan arriba el bon temps planten taules i cadires metàl.liques a la vorera pels que ténen ganes de prendre la fresca. A l'interior no hi caben més de sis taules i una barra amb tamborets que atravessa tot l'espai.

Des de fa molts anys, de fet des que tinc coneixement, a una de les taules de l'interior del bar sempre s'hi asseu la mateixa persona. Un senyor gran. Un home petit, prim i calb. Per la seva taula hi passa molta gent al llarg del dia. Clients conversadors, personal del bar en temps de descans, comercials carregats de papers... No costa gaire fer-se la idea que és l'amo. Una espècie de Padrino que remena les cireres. La seva filla, una dona rossa de mitjana edat i bastant bon veure rejentava el negoci darrera la barra. El marit de la rossa, un culturista canós amb patilles, porta l'altre negoci familiar situat a la vorera del davant: un videoclub. A ell procuro esquivar-lo perquè el mateix dia que em vaig fer soci vaig llogar un video (sí, un VHS) que després se'm va oblidar retornar i encara corre per casa. En definitiva, una familia de quillos en tota regla. Per la manera de parlar d'uns i altres hom dedueix que són andalusos o extremenys.

Fa un parell d'anys que el bar el porta una familia de xinesos que fa més hores que un rellotge. Però el senyor gran, prim i calb continúa assegut a la mateixa taula, manant a crits. O bé els té a sou o bé s'aprofita del respecte reverencial que demostren els orientals pels ancians. L'altre dia hi vaig entrar per comprar tabac i el bar era mig buit. Això em va permetre escoltar amb total nitidesa la conversa del senyor gran, prim i calb amb un vell amic. Sorprenentment, xerraven en català. Els dos amb un accent del Bages que tirava d'esquena. Parlaven de la seva joventut al poble i d'anècdotes viscudes a la fàbrica treballant pels seus pares.

Tot plegat em va fer pensar. Com és possible que sigui el primer cop en 20 anys que sento a aquest senyor parlar en català? Com s'explica que la seva filla no el parli gens ni mica? D'on han tret l'accent andalús? Quines circumstàncies vitals porten a un senyor del Bages a mutar inexorablement en un pater familias de la clàssica estirp garrula de l'extrarradi barceloní? Què transforma un burgès català en un home que parla a crits, es vesteix com un gitano i escolta flamenc les 24 hores del dia? La resposta és evident: una dona.



Pense-m'hi la propera vegada que ens espicassi l'entrecuix per una dona bonica amb la que salta a la vista que no hi tenim res en comú.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Eutanàsia, siusplau

Eutanàsia. Eu - thanatos. Bona - mort. Provocar el decés d'una persona MALALTA per acció o omissió. Èticament defensable en base a evitar patiments insuportables a l'individuu o la prolongació d'una VIDA ARTIFICIAL.

Revista Yo Dona, suplement del diari El Mundo del dia 3 de juliol:

"Ahora mismo molo tanto que es una pena que no podáis verme. Escucho a Keith Jarrett con una copa de vino en la mano y un cigarro de liar. El tabaco de liar me da un punto muy bohemio. (...)"

Bárbara Alpuente, columnista i guionista de sèries com Casi Perfectos, Fuera de Control, SMS (Sin Miedo a Soñar) i La isla de los nominados, entre d'altres.

divendres, 23 de juliol de 2010

Obra magna

Sembla mentida però entre aquesta fotografia...


...i aquesta altre...

...hi ha un autèntic calvari de cinc setmanes. Un calvari de rentar-se la cara i afaitar-se en un cubell com fa 100 anys. De pixar de bon matí en ampolles d'aigua de litre i mig convertint la teva habitació en el celler de Txumari Alfaro. De sortir al carrer amb unes lleganyes del tamany d'un albercoc perquè no t'has vist al mirall. De cagar a llocs públics perquè a casa no hi ha cisterna que valgui. Mariconades, no? Doncs una imatge val més que mil paraules:

Entre aquesta fotografia...

...i aquesta altre...

...hi ha l'humil.liació de pidolar una dutxa a casa dels amics per a evitar convertir la teva olor corporal en una fidel reproducció dels calçotets de King Africa després d'una actuació. L'odissea de suportar un estiu enganxifós com la revista porno d'un adolescent a base de visites al gimnàs.

I entre aquestes fotografies...

...i aquestes altres...

...hi ha sis setmanes de dinars a bars de menú que farien esgarrifar al dietista del director de Super Size Me. Hi ha una freqüència de visites al restaurant xinès tan exagerada que podria escriure de memòria la Guía Mee-Tse-Ling. I tal quantitat de diners malgastats que amb ells es podria reflotar l'economia de Grècia i amb el que sobri pagar-li el finiquito del Barça a Joan Oliver.

Si a tot això li afegim el fet de respirar més pols que Pocholo Martinez Bordiu, la insofrible convivència amb els manobres i els anys de vida retallats per l'estrés acumulat de discussions amb fusters, lampistes i proveïdors que fan la feina com i quan volen mentres et ténen engrapat pels collons, us puc assegurar que tot aquest procés traumàtic no m'ha canviat només la cuina i el bany sino la vida. Ara sóc molt més intolerant i misàntrop que abans.

Ja ho deia el llibre groixut aquell: Per les seves obres els coneixereu.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Càmping qui pugui

Aquest estiu serà històric. Aprofitant la circumstància de que el destí m'ha presentat l'oportunitat de fer les que provablement seran les últimes vacances escolars de la meva vida (de juny a setembre) estic cremant les naus. M'he proposat fer totes aquelles coses que mai he fet per vacances. Primer em vaig embarcar en un viatje transoceànic en solitari a l'Argentina. A principis d'agost marxaré amb un amic a la desconegudíssima (per a mi) Catalunya sud, empès per un post prehistòric de l'amiga Què t'anava a dir. A finals d'agost intentaré l'aventura suïcida d'acabar la Pedals de Foc amb 3 persones més que segurament m'hauràn de recollir amb pala del terra, tenint en compte que sóc un fumador passat de pes que el trajecte més llarg que ha fet sobre dues rodes es podria traçar sobre un mapa d'estacions del bicing. I el juliol? El juliol ja m'ha servit per perdre la virginitat en una de les activitats clàssiques de l'estiu: anar de càmping.

Vagi per endevant que l'idea em generava morbo. I no pel fet de compartir el viatje amb tres dones (ja que dues d'elles eren ma germana i ma mare) sino perquè després de tota una vida acumulant tòpics decadents al voltant del concepte La Ballena Alegre tenia grans expectatives. No m'ha decebut en absolut. Aquí us deixo la meva crònica:
Pals. Primera setmana de juliol. 16:45h. Quan vem fer la reserva ja no quedaven bungalows disponibles i no he disposat mai d'una caravana, o sigui que el nostre centre d'operacions serà una mobilhome. Pels que no estigueu familiaritzats amb aquest concepte detestable, una mobilhome és un barracó amb rodes que durant el dia aconsegueix temperatures suficients com per a fregir un ou ferrat sobre les parets o coure'l fins a fer-lo dur a l'interior. No té llits sino sarcòfags, ja que l'única postura possible és mirant al sostre amb els braços sobre el pit per falta d'espai. L'altre possibilitat és dormir com un homòfob. És a dir, de costat i amb el cul arrambat a la paret. Par acabar de fer-ho còmode els matalassos són de molles, l'antítesi de la columna vertebral. Senzillament, no encaixen. Jo crec que el matalàs de molles és la resposta del diable als que diuen que la peresa és un pecat capital.
Mentiria si no confessés que la primera nit, en vista de les comoditats, em vaig preguntar si és gaire intel.ligent que un sector important de la classe mitjana pagui per viure en unes condicions molt inferiors a les del seu dia a dia. Una pista: oi que els gitanos no van de càmping? Una altre reflexió cabdal sobre les condicions de vida del càmping te la fas quan arriba el moment d'anar al lavabo. Compartir dutxes i taçes del vàter amb desenes de persones tindrà els seus inconvenients però no se li pot negar que és un paradís pels restrets en la mesura que sovint et permet sentir a parlar en francès mentre intentes cagar.

A partir d'aquí, tot va anar segons la previsió. Menjar síndria al porxo. Anar sense samarreta. Platja pel matí i piscina per la tarda. Partides de cartes fins a altes hores de la matinada. El gran al.licient de contemplar els partits del mundial al bar de la piscina envoltat d'hordes d'holandesos i alemanys xops de cervesa. I així trascorre la vida en la bombolla del càmping, on com a Gran Hermano t'autodegrades per voluntat pròpia i tot es mangnifica. Serveixi com a exemple aquesta anècdota del penúltim dia:
Ma germana, una amiga i jo decidim llogar la pista de tenis dues hores per a fer uns partidets. Malgrat gairebé sempre és buida, per previsió haviem decidit llogar-la amb 48 hores d'antel.lació. S'ha d'anar a recepció a demanar les claus de la pista. Ens atén una jove guiri darrera el taulell. Amb prou feines m'entén en català però quan ho aconsegueix no sap de quina reserva li estem parlant. Vénen reforços. Una joveneta catalana surt al 'quite' assegurant que se'n recorda d'haver fet la reserva ella mateixa. Mira la llibreta i apareix. Hi ha hagut un error. Pel que sembla la guiri despistada ha llogat la pista a una altre gent a la mateixa hora i ja està ocupada. La joveneta catalana ens ofereix canviar la reserva per l'endemà o esperar a que acabin de jugar. Jo li dic que no. Que en primer lloc havia fet una reserva per aquell precís moment pagant per avançat, en segon lloc marxem a l'endemà i en tercer lloc si ens esperem per jugar ens quedarem sense llum. La joveneta catalana m'intenta tornar a explicar la situació com si jo fos subnormal i no ho hagués entès a la primera. M'indigno.
- Que sí. Que ja t'he entès. Però si jo he fet una reserva primer hauria de tenir prioritat. - li dic.
- No, però això no és així. - em respòn.
- Aleshores de què collons serveix fer una reserva? - replico.
- I que vols que faci? No puc fer res. - Es descollona a la meva cara.
- Doncs que ens buidis la pista, que volem jugar.
- No li puc dir això a aquesta gent, que acaben de començar a jugar.
- Ah, o sigui que a ells no els hi pots fer aquesta putada però a nosaltres que ens donguin pel cul, no? - li dic ja visiblement emprenyat.
- Vols que et torni els diners? - em respòn ella molt digne.
- No, si et sembla te'ls quedes - li contesto - I ja de pas porta'm el llibre de reclamacions.
Ara la que està emprenyada és ella, tot i que ho intenta dissimular. A la joveneta guiri, la culpable de tot plegat, tant se li'n fot. Continúa sense assabentar-se de res mentre una parella de iaios nouvinguts intenta fer-se entendre en català. Un altre company de taulell l'ha de salvar de nou fent-se càrrec dels clients mentre ella segueix mà sobre mà asseguda a la cadira. Ma germana i la seva amiga em dónen suport moral i em diuen que he fet ben fet.

Em porten el llibre de reclamacions i la joveneta catalana me'l deixa sobre el taulell amb un excés de força. No em mira a la cara, com volent deixar clar que li faig fàstic. Jo sóc conscient de que aquestes reclamacions no serveixen de res, així que em proposo omplir el formulari amb el màxim nombre d'insults cap a ella només per tocar-li els collons. Li pregunto el nom, per fer-ho més personal. Mentre m'esplaio, escolto com la joveneta guiri parla en un pèssim castellà amb la joveneta catalana dels iaios que acaben de marxar.
- Es que todo el mundo me habla en catalán y yo he venido a aprender español. - es lamenta la guiri merdosa.
- Claro, normal. No te preocupes que nosotros te hablaremos en castellano. - diu per tranquilitzar-la la joveneta catalana.
Aquesta última conversa atía el meu odi de manera sobrehumana no només cap a l'incompetent de la guiri sino cap a la joveneta catalana. M'esforço per resultar encara més injust i ofensiu en el meu escrit, conscient de que el voldrà llegir. Però em surt fins i tot millor del que esperava, perquè al entregar la reclamació la joveneta catalana decideix llegir el paper davant meu, aixecant la vista de tant en tant per mirar-me als ulls. Jo també me la miro amb un somriure dibuixat als llavis. Quan acaba no fa comentaris, només una fotocopia de la reclamació per a l'establiment abans de retornar-me l'original. Després fa l'intenció de girar-se i atendre altres assumptes.
- Ep, ep! Que encara no m'has tornat els diners. - li reclamo.
- Sí, per suposat. - replica amb la cara vermella de contenir la fúria.
I surto per la porta de la recepció del càmping amb un full de reclamacions que no penso enviar en una mà, els diners retornats a l'altre i el pit de pollastre perquè ma germana i la seva amiga continuen afalagant-me per tenir-los tan ben posats. En realitat acabo de fer el ridícul comportant-me com un autèntic energúmen. Ja sóc un campista de plè dret.
* Per aclamació popular aquí us deixo el famós full de reclamacions només amb lleugeres modificacions per evitar problemes innecesaris. Tinc una lletra de merda, però si cliqueu damunt la fotografia la podreu veure més gran.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Mani/Festa

M'he de convèncer de que tot el que he viscut aquesta tarda és irreal. He de fer un esforç per recordar-me a mi mateix que només és un miratge. Que la gentada que reblia el centre de Barcelona és una minoria sorollosa. Que l'espectre sociològic que ha passat per davant dels meus ulls, amb tanta i tanta gent jove, no significa res. Que les consignes patriòtiques enceses no són majoritàries. Que l'independentisme no és transversal. Que les xifres d'assistència estan inflades.

Ara més que mai necessito fer-me entendre que aquestes demostracions populars (per molt que es produeixin un dissabte amb sol espatarrant de juliol) desmovilitzen perquè són autocomplaents i no ténen cap influència en l'esdevenir. Que seguim tenint la mateixa classe política i que les decisions es prenen en despatxos remotament distants de la societat civil. Que Catalunya continúa sent un país afeblit on la reivindicació voreja el terreny de l'utopía fins a caure en en el barranc del pragmatisme conformista.

M'he de mentalitzar que demà juga la selecció espanyola i si guanya la final sortirà al carrer la Catalunya veritable, la que m'expliquen els mitjans de comunicació de Madrid i les enquestes. M'he de pessigar per obrir els ulls i adonar-me que ha sigut una febrada. Que demà serà un altre dia. Que no ha servit de res. Perquè si em crec tot el que he vist i sentit aquesta tarda se'm farà impossible assumir que no hi ha un abans i un després.

dimarts, 29 de juny de 2010

LoL

Bé, doncs darrerament la meva vida s'ha convertit en un calvari. No se m'acut un altre manera de definir el que suposa que et despertin cada día a les 8 del matí (de dilluns a dissabte) amb cops de martell i soroll de serra radial, tenir que pixar en una ampolla de Viladrau de litre i mig i anar a cagar al bar de xinesos perquè no tens vàter, no poder-se rentar la cara ni respatllar les dents perquè no tens aixetes, no poder ni mirar-se al mirall per veure la pinta que fas abans de sortir al carrer, sobreviure durant tres setmanes a base de menús llardosos, respirar pols i anomenar llar a un espai infestat de brutícia, runes i plàstics. Sembla que no però són coses que et van arrencant la dignitat. Lo més semblant a un camp de refugiats.

Però si hagués de fer un rànking de molèsties per les putes obres en el primer lloc no hi hauria cap de les coses abans esmentades. No hi ha res comparable al fet de conviure amb un escamot de panxitos. No ho hagués dit mai, però de vegades em sorprenc a mi mateix enyorant al paleta de tota la vida. Aquell senyor que t'ambientava la casa amb música flamenca, necessitava 2 hores per esmorzar i treballava de 10 a 17 hores escaquejant-se el màxim possible.

El panxito no. El panxito et parla de vostè, arriba a les 8 del matí i se'n va passades les 18 de la tarda. No surt ni a esmorzar ni a dinar, es fot un bocata amuntegat amb els companys en un racó de la casa, com si fossin escarabats. Quan no està fent un soroll eixordidor no el sents, no saps on para, però hi és. I això et converteix en un presoner a la teva pròpia casa, ja que no saps mai quan te'l trobaràs i en quina situació. També et demana permís per tot, amb lo qual no para de tocar-te els collons. Com vol ser tan extremadament discret parla en veu baixa amb els altres manobres i de vegades els escoltes riure sense saber si s'està cagant en tota la teva puta familia o si se'n fot del pijama amb el que t'ha vist deambular durant el matí quan t'has atrevit a sortir del teu cau per agafar una ampolla d'aigua de la nevera que tens palplantada al menjador com un alien. I per si fos poc he descobert que no és necessàriament homosexual en el món de la construcció panxita que homes ronyosos i rudes de metre i mig es diguin 'cariño' entre ells.

Creieu-me, és l'infern. Per això si vols sobreviure només et queda un camí, i és el d'exorcitzar la teva mala llet amb humor racista. Ho reconec, em posa l'humor racista. De fet, em posa l'humor faltón. I suposo que aquest és el motiu de que ahir a la nit em descollonés viu llegint aixó: NO TÉ DESPERDICI.

dimarts, 15 de juny de 2010

Demà em faig soci del Barça

I no és perquè estigui engrescadíssim amb la nova directiva. Al contrari. Demà em faré soci del Barça perquè Sandro Rosell va anunciar que pensava "regular" l'entrada de nous socis, limitant les noves altes a familiars de primer o segon grau de socis ja existents. I perquè també va anunciar que a partir d'ara qui no tingui familia del Barça i es vulgui fer soci haurà de pagar la quota d'un carnet de simpatitzant durant 6 anys (curiosament, el que durarà el seu primer mandat en el millor dels casos) abans de tenir dret a ser-ho. O sigui que tinc menys de dues setmanes per entrar a la secta.


Són coses que passen. Ha sigut tornar el nuñisme i ja comencem amb els tics de sempre: conservadurisme, desconfiança, sectarisme, por. En aquest sentit són especialment interessants les dades del sondeig de TV3, que va calcar els percentatges de les eleccions i deia que el perfil majoritari del votant d'en Rosell és un home de més de 65 anys. No puc dir que em sorprengui. Abans de les eleccions ja sabia que em genera mal rotllo que en Rosell porti de la mà gent com Juanjo Castillo, el nét de Casaus i el Charly Reixach o que em puja la mosca al nas la independència d'un president al que li han fet la campanya els del Grup Godó i ha sigut públicament recolzat pels gimnasos DiR, la façana del Princesa Sofía i membres destacats del PSC i d'Unió, entre d'altres membres destacats de l'el.lit barcelonina.

És més, tots els que desconfiem d'en Rosell ens hauriem de fer socis abans de l'1 de juliol. I visca la democràcia.

dilluns, 7 de juny de 2010

Les Eleccions del Barça: Jaume Ferrer i Agustí Benedito

Tranquils que ja s'acaba el suplici. Amb això acabo.
JAUME FERRER

Antecedents: Jaume Ferrer és un dels pocs supervivents que han format part de la directiva del Barça des del 2003 fins al 2010. Sempre en papers secundaris, Ferrer es va beneficiar de les dimissions succesives per anar guanyant protagonisme dins la junta. En els darrers anys son coneguts els seus desacords amb en Joan Laporta, fruït de la desconfiança mútua i amb algún episodi desagradable d'insults a l'avantllotja. Fins i tot se'l va acusar de ser el responsable de filtrar a la premsa l'assumpte de l'espionatge encarregat per Joan Oliver. Des que va fer pública la seva intenció de presentar-se a les eleccions del Barça com a candidat continuïsta, en contra de la voluntat del president, Laporta el va anar degradant en les seves funcions. Finalment, però, s'ha vist obligat a donar-li suport quan Alfons Godall va decidir retirar-se de la cursa electoral com a cap de cartell i aliar-se amb Ingla i Soriano.

Anàlisi: La candidatura de Jaume Ferrer representa el continuïsme més extrem. Tothom sap que la seva relació amb Joan Laporta no ha sigut precisament fluïda però Ferrer no té cap escrúpol en elevar-lo a l'alçada de "millor president de la història del Barça" perquè compta amb arrossegar el vot laportista al seu cabàs. Diu que no vol canviar absolutament res del club, perquè ja funciona prou bé. No s'atreveix a discutir res, ni tan sols el projecte Norman Foster per remodelar el Camp Nou, que tothom sembla coincidir en catalogar d'inviable en la cojuntura econòmica actual. Fins i tot tolerarà la continuïtat de Joan Oliver com a Director General (l'home que el va fer investigar) si això fa que Laporta li mantingui el suport. Això passa perquè Ferrer entén, i afegeixo que amb bon criteri, que aquest és el seu punt fort i diferencial: ser el candidat oficialista. En unes eleccions on tothom es baralla per demostrar que assegura millor que ningú la continuitat dels èxits esportius, és un punt a favor.

El seu gran problema és la imatge. És de llarg el menys seductor dels candidats. El que projecta menys seguretat. Molta gent el veu com un home de palla d'en Laporta per seguir manant al club des de fora. Jo crec que només utilitza el seu suport com a arma però està desitjant treure-se'l de sobre. Un altre punt feble és que s'ha hagut de conformar amb les engrunes de la directiva. Ni Xavier Sala i Martín ni Rafael Yuste, de llarg els homes més carismàtics que quedaven a la junta, s'han volgut unir a la seva candidatura. Que el seu home fort durant la campanya sigui l'eixelebrat d'Albert Perrín és un símptoma claríssim de l'equip humà del que disposa.

Conclusions: A Jaume Ferrer se li ha de reconeixer valentia i capacitat de resistència. Ha suportat tota classe de pals a les rodes des de dins i des de fora del club per sortir-se amb la seva de ser candidat. Parlant clar, ha empassat molta merda per arribar on és ara. La bona noticia és que ho ha aconseguit. La mala noticia que deixa una impressió d'home sense sang, ni orgull, ni principis, capaç de qualsevol cosa per arribar al poder. Del que té pensat fer un cop sigui president no en tenim gaire informació. De fet, si ens hem de guiar pel que ha dit fins ara farà ben poca cosa. Ho deixarà tot tal i com està i l'únic que canviaria es la cara visible. Tinc molts dubtes de la seva competència. Hom suposa que la persona que vol dirigir ho fa perquè té iniciatives i motivacions. Segurament Jaume Ferrer les té, però ens les amaga. No vol merders, no vol destacar. Senzillament deixa que els altres es reparteixin estopa i espera sortir-ne beneficiat. S'ho juga tot a la carta de la por. Si cap dels altres candidat aconsegueix seduïr a una gran part de l'electorat té molts números de guanyar. Seria una victòria al seu estil: sense glòria, per eliminació dels rivals.

AGUSTÍ BENEDITO

Antecedents: Durant l'etapa Núñez, Benedito participa activament en la candidatura d'Àngel Fernández a la presidència del Barça l'any 1997. Posteriorment, és un dels fundadors de l'Elefant Blau, plataforma opositora que lidera Joan Laporta. Tornaria a coincidir amb ell a les eleccions del 2003, treballant i donant suport a la seva candidatura. Tot i no haver format mai part de la directiva sí que va estar vinculat al club durant la presidència d'en Laporta, primer en la Comissó Esportiva i més tard a la Comissió Social. Sobretot en el que fa referència a les seccions. Dimiteix l'any 2009 argumentant motius ètics al fer-se pública la relació de Laporta amb la fallida compra del RCD Mallorca per part d'un grup d'empresaris d'Uzbekistan.

Anàlisi: No sé si em sorprèn tant com als mitjans de comunicació la presència d'Agustí Benedito a aquestes altures del procés electoral. Va ser el primer en anunciar públicament la seva intenció de ser candidat a la presidència del Barça, el primer en trepitjar penyes barcelonistes arreu del territori, el primer en explicar el seu programa, el primer a llençar una pàgina web amb continguts de veritat i en estar present a les xarxes socials. La gent ha tingut molt de temps per acostumar-se al seu nom i anar-lo coneixent al marge dels conductes oficials. És un orador brillant, té les idees clares i projecta una imatge d'honestedat que la gent aprecia.

Benedito ha mantingut una línia molt coherent de comunicació. Curiosament, compta amb el mateix director de campanya que va contractar la candidatura de Joan Laporta l'any 2003. La situació ara és similar. Igual que al 2003 amb Laporta, ningú veia a Benedito com un rival a batre i això el fa molt perillós. L'afició del Barça adora els comptes de fades. Només la candidatura de Marc Ingla va semblar adonar-se'n a última hora i va fer l'intent de reaccionar pressionant als interventors durant la validació de signatures per si el podien deixar fora. Era massa tard. Benedito representa el foc nou i no se n'amaga. No li fa cap por assegurar que si arriba a la presidència canviarà coses ni que posarà a gent de la seva confiança a l'organigrama. És descarat i un pèl arrogant, però davant la tàctica conservadora de tots els altres candidats això el fa encara més visible.

Conclusions: Curt i ras. La candidatura de Benedito és Agustí Benedito. La gent de la que s'ha envoltat són una colla de matats i ell mateix en deu ser conscient perquè els amaga. Porta tota la campanya fent d'home orquestra. Bones paraules, molta ètica i el que vulguis, però el tio s'ha presentat a les eleccions amb una mà al davant i l'altre al darrera. Em fa veritable pànic imaginar-me el futur del club l'endemà d'un triomf de Benedito. Seria com deixar un transatlàntic en mans d'algú que només té el carnet de ciclomotor. I compte perquè aquest home té algunes idees de bomber. Ja l'he sentit massa vegades dient que el club s'ha de comprometre més amb el tercer món i ajudar econòmicament als socis més desafavorits i algú li hauria de recordar que el Barça és un club de futbol i no una ONG.

diumenge, 6 de juny de 2010

Les Eleccions del Barça: Marc Ingla

Continuem amb la llista de candidats, en rigorós ordre de major a menor nombre de signatures de suport validades. Que ja us dic ara que tindrà poca o nul.la representativitat el dia de la votació.
MARC INGLA


Antecedents: Poca gent sap o recorda que en Marc Ingla va entrar a la primera candidatura d'en Laporta de la mà d'en Sandro Rosell. De la mateixa manera que a través d'Ingla hi va entrar en Ferran Soriano. Les quatre potes d'aquell projecte que es va imposar a les eleccions del 2003 contra tot pronòstic es van dividir el protagonisme de manera molt clara. Laporta era el líder il.lusionant (el Kennedy català li deien), Rosell l'expert en matèria esportiva, Soriano l'home dels números i Marc Ingla l'arquitecte del màrqueting i la projecció internacional del club. Aquesta divisió de poders va contribuir a que el soci els percebés com un veritable equip de gent preparada i amb les idees molt clares. Més tard es comprovaria que tenien més de preparats que d'equip.

Durant els primers anys de la presidència Laporta l'atenció mediàtica es va anar centrant en les figures de Rosell i Soriano, al ser els vicepresidents encarregats de reflotar les dues vessants del club que havien quedat més tocades de l'època Gaspart: l'esportiva i l'econòmica. El paper d'Ingla va quedar més enfosquit, tot i ser l'artífex d'una revolució en la forma d'explotar els recursos del club. Seva va ser la feina de renegociar els contractes televisius i el de Nike, que encara avui generen una gran part del pressupost que permet afrontar fitxatges com el d'Ibrahimovic, per exemple. Una altre aportació capital d'Ingla seria aconseguir multiplicar els ingressos del club any rere any en base a acords amb patrocinadors, una gestió més eficient de les llicències de productes oficials o una major exportació de la marca Barça arreu del món. Amb més discreció de la merescuda, es podria dir que Ingla posa el FC Barcelona al nivell de Manchester United i Real Madrid com a marca global.

Amb la dimissió de Rosell, Marc Ingla agafa més protagonisme al incorporar-se a la vicepresidència esportiva del club. Ell i Soriano són els encarregats de negociar els fitxatges conjuntament amb Txiki Beguiristain. En aquesta nova funció, Ingla es caracteritza per ser un negociador tenaç però no brillant. Tanca incorporacions com les de Zambrotta i Thuram, Milito o Henry que si vé en el seu moment són lloades no acaben sent gaire beneficioses per la caixa del club. També incorpora a un preu raonable jugadors com Gudjhonsen, Abidal o Touré. En l'apartat de traspassos no aconsegueix treure gaire rendiment de Van Bommel, Giuly, Gio Van Bronckhorst i Motta (tots ells jugadors importants i amb minuts al Barça) però té algún moment brillant amb la venda de Belletti al Chelsea per 6 milions d'euros o la de Maxi López a un equip rus per 2 milions.

La temporada següent és la de la moció de censura i la de la seva sortida del club. Un grup de 8 directius encapçalat per Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicenç decideixen saltar del vaixell argumentant públicament el preocupant percentatge de suport a la moció (propera al 60%). Joan Laporta sempre ha vist en aquella maniobra una traició en tota regla. L'entorn d'en Laporta manté que l'intencio d'Ingla i Soriano era debilitar-lo encara més, forçar la seva dimissió i presentar-se a unes hipotètiques eleccions amb un projecte propi. A més, són conegudes les preferències d'Ingla i Soriano per la contractació de Mourinho com a revulsiu d'un vestuari sumit en l'autocomplaença de l'última època Rijkaard. Però l'aposta decidida del president per Josep Guardiola (curiosament proposat per un dels directius dimissionaris: Evarist Murtra) era un risc que ni Ingla ni Soriano estaven disposats a assumir.

Anàlisi: Marc Ingla està cometent un error garrafal centrant la seva campanya en desgastar al favorit de les enquestes, Sandro Rosell. Una feina que provablement tindrà el seu fruït però que no recollirà la seva candidatura. Ara mateix la gent el perceb com un candidat agressiu i poc constructiu. A més no està sabent rendibilitzar el que hauria de ser el seu punt fort: comptar amb el nucli dur de vicepresidents de la primera directiva laportista (Rosell a part). Podria vendre continuïsme i del bo amb la presència de Soriano, Godall i Vicens al seu equip, però per molt que parli d'equipàs ha sigut incapaç de fer-ho visible. Tampoc ajuda el fet que tothom sàpiga que la seva candidatura hauria d'haver sigut encapçalada primer per Alfons Godall (quan encara rebia el suport d'en Laporta) i després per Ferran Soriano, que van renunciar a fer-ho per motius personals i professionals respectivament. Aquesta llufa de tercera opció no li treu ningú.

La seva candidatura i la d'en Jaume Ferrer es faran molt de mal mutuament. No només es trepitjen l'electorat potencial sino que es resten virtuts. El més lògic hauria sigut una aliança però ni Ingla ni Ferrer estan disposats a renunciar a ser cap de cartell i a base de jurar i perjurar que no pactaran ja és massa tard per rectificar. Una aliança d'última hora tindria molt de desesperada i seria percebuda per la gent com una greu manca de sinceritat. En unes eleccions on la credibilitat ho és pràcticament tot seria fer-se l'harakiri.

Conclusions: A Marc Ingla se l'acusa de tenir una visió massa empresarial del Barça. La frase que més estan utilitzant els seus rivals és assegurar que veu als culers "més com a clients que com a socis". Personalment, opino que apel.lar als romanticismes està molt bé però el que hauria d'interessar al soci és la capacitat de gestió i el senyor Ingla ha demostrat tenir-la sobradament. L'altre expressió que més s'està associant al seu nom és "joc brut" per les acusacions que va llençar sobre Sandro Rosell en el cas Brasilia. I aquest és un altre error garrafal d'estratègia, perquè malgrat que molts estem disposats a creure que té la raó en aquesta disputa alhora es comporta com un acuseta que llença la pedra i amaga la mà. Si s'hagués mostrat més contundent en resposta a la denúncia judicial d'en Rosell això no li passaria. Però en el fons no és més que un altre símptoma de la veritable malaltia de la seva candidatura: Marc Ingla és un home de perfil baix. Un bon gestor al que li manca la capacitat de comunicar.

A mi el senyor Ingla i el seu equip em generen confiança. No dubto de la seva capacitat, però no puc evitar tenir la sensació que un Ferran Soriano amb disponibilitat ho hagués fet molt millor.
Malgrat tot, em mullo i confesso que n'estic convençut de que el club estaria en bones mans si guanyés la seva candidatura. Només hi ha una cosa que m'inquieta, i és aquesta tendència seva de cagar-se a les calces quan el posen sota pressió. Ho va demostrar en el nomenament de Guardiola, amb la seva dimissió i ho està tornant a demostrar en el seu enfrontament amb Sandro Rosell.

Li desitjaré sort com a tots, però em temo que ho té realment fotut.