dimecres, 22 de desembre de 2010

El conte de mai acabar

Hi havia una vegada un matrimoni. Ell, poderós i autoritari. Ella, seductora però fràgil. Ell s'hi va sentir atret des del principi. La trobava bella però arrogant. Sentia la necessitat de posseïr-la malgrat que molts cops la detestava i no podia reprimir l'impuls de maltractar-la. Sovint, això va portar la parella a un conflicte on ell feia valer la seva força per imposar-se i evitar el divorci. Durant molts i molts anys la seva relació es va basar en la capacitat d'ella per aconseguir el que desitjava d'ell. Secretament, albergaba l'esperança de fer-lo canviar. Vanitosa com era, estava convençuda de que tard o d'hora el faria entrar en raó.

A ell el sorprenia que per molt que l'acostumés a ser l'ase dels cops ella no perdés mai del tot la rebel.lia. Aquesta tossuderia li resultava al mateix temps desesperant i admirable. Tant tradicional i immobilista com era, de tant en tant es deixava arrossegar per aquella voluntat inesquinçable d'evolucionar i posar-se al dia. Però ella no semblava tenir-ne mai prou. No valorava el seu esforç. Sempre en volia més. Això el posava violent de nou, però ella preferia veure el cantó positiu. Poc a poc, el feia canviar.

Va arribar un punt en el que semblava que ell havia madurat. La violència física va anar donant pas a episodis de violencia verbal. Quin avenç! Pensava ella. I un dia es va veure amb forces de començar a parlar-li d'una relació més oberta. Però ell amb prou feines s'avenia a fer concessions a contracor amb l'esperança de que finalment s'hi conformés. Ella, en canvi, com més tenia més demanava. Volia més llibertat, gestionar els seus propis diners, sentir-se valorada i respectada. Estava convençuda de que ja havia esperat prou temps.

Ell va començar a penedir-se de totes aquelles petites concessions, sospitant que havia sigut un error. El pitjor de tot era la sensació de rebuig. Perquè no l'estimava tal com era? Amb tot el que havia arribat a fer per ella. De debò pensava que estaria millor sense ell? De sobte, va començar a posar en qüestió no només els anhels sino tot allò que ja li havia sigut concedit. I ella, envalentida, ho va trobar tant intolerable que va començar a parlar de separació.

Tot i que li resulta temptador, ell sap que no pot tornar a posar en pràctica la violència. Els temps han canviat i ja no s'aproven aquests mètodes. A més, en aquesta evolució a la que es va deixar arrossegar ha fet amics que no ho veurien amb bons ulls. Ella, que no és ximple, se n'adona de l'oportunitat però dubta si ha prendre mesures dràstiques. De tant repetir-li que és una egoísta i que vol trencar el que ja funciona s'ho ha cregut. Amenaça amb separar-se però té por de no ensortir-se'n sola.

Avui dia la convivència s'ha fet insostenible per a tots dos. Ell va donant cops sobre la taula, conscient de que té la paella pel mànec. Ella s'ha tornat cridanera i replicaire. Els fills veuen a venir que això s'acabarà com el rosari de l'aurora i cada cop es veuen més obligats a prendre part a favor de l'un o de l'altre. Des de fora, el divorci sembla l'única sortida raonable. Ella es diu Catalunya. I ell és el Regne d'Espanya.

Continuarà...

7 comentaris:

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Ella és idiota. Ell no canviarà mai. La seva naturalessa és possesiva. Ella és seva i prou. No en vol saber res de separacions. Per que en el fons sap que ella acabaria per sortirse'n sense ell. I el que és pitjor, probablement a ella las coses li anirien millor que a ell.

I això si que no ho podria soportar. Abans la mataria.

Josep ha dit...

Encertat.

helena arumi ha dit...

Jo estic en el bàndol d'ella, evidentment. Ell és un capullo indecent. Passa que ho té magre lo del divorci, no sé que podria fer la protagonista. Contractar un armari i matar a l'agressor? que un cotxe l'atropelli per accident?

M'ha agradat la seva història, manté la inquietud fins al final.

PD: Un petit consell d'una humil aficionada: "de que" no és correcte en català. Ha de suprimir el "de".

Petons.
M'agrada molt més el que escriu ara, amb finals oberts a la imaginació, ben escrits, curosos, precisos. Uhumm

helena arumi ha dit...

Ah,la seva capçalera nova és superba, d'un bon gust que tomba!

Josep ha dit...

Després de llegir les lloances que li dedica l'Helena Arumi, m'ha vingut al cap una vella faula de Tomás de Irirate, la de l'Ós, la Mona i el Porc.

helena arumi ha dit...

Sr Josep, que és Nadaaal...

petonets!

Anònim ha dit...

La incorporació d'un nou redactor no s'ha convertit en un augment de la freqüència de publicació... Estic decebut.