dijous, 10 de desembre de 2009

Escriuria la puta novel.la del segle però ara no em va bé

Si hi ha hagut una constant al llarg de la meva vida són les acusacions de malbaratar el talent. La gent es posa molt pesada amb això. Ja m'ho deien a l'escola. El seu fill podria treure excel.lents amb facilitat però es conforma amb l'aprovat. Ho podriem haver deixat aquí, però no. Em feien anar amb una psicòloga, la qual cosa m'encantava perquè em permetia esquivar avorridíssimes hores lectives. El seu fill és un líder natural però es dedica a exercir una mala influencia sobre els companys. Llàstima que la psicòloga no hi fos mai quan els meus súbdits em venien a tocar el que no sona a l'hora del pati i m'havia de defensar a hòsties. Amb l'adolescència van arribar els problemes amb l'autoritat perquè mai em va acabar de convèncer això de que la raó sigui una qüestió de jerarquia. I les tutories, que ja m'emprenyaven més perquè aleshores preferia embadalir-me a classe amb la nena que em fes patxoca aquell mes. El seu fill és molt independent i molt noble, però té intolerància a la frustració. Ai, quins collons! Això ho deu tenir tothom, pensava.

Els amics eren més partidaris dels vaticinis. Tú arribaràs lluny. Hi havia la tendència generalitzada a opinar que pel fet de tenir una certa habilitat a l'hora de parlar i escriure acabaria exercint d'escriptor o presentador. Judicis un pèl agosarats tenint en compte que procedien de gent absolutament mediocre en aquests aspectes, em deia. Però a l'aterrar a la facultat i esbrinar que la mediocritat al meu voltant continuava guanyant per golejada va arribar un moment que m'ho vaig creure. Per un instant, amb 19 anys, carretades d'ingenuïtat i el cap plè de pardals em vaig empassar que era especial i estava destinat a fer grans coses.

Han passat gairebé 10 anys i no he fet una puta merda ressenyable. Les nòvies i els rotllets han agafat el relleu i de tant en tant encara remenen amb la cançoneta del potencial desaprofitat. Sembla ser que l'aurèola d'artista maleït continua funcionant. Si em pregunteu a mi, en canvi, us diré que els artistes maleïts són escòria. Gent que viu permanentment parapetada en l'excusa per justificar un fracàs que sempre els hi és aliè. Infraéssers que van per la vida com si el món els hi degués alguna cosa. Bohemis de catàleg. Fills de puta.

12 comentaris:

Lo Gené ha dit...

Ara no s'ens torni un fill de puta com Rothko, Markutis.

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Ai, ai, ai, com em sona tot això que expliques. Els profes, el psicòleg, els amics, las parellas,... fins i tot els veïns demanant-me que faci el paper de líder. Jo que no hi crec en líders.

KASHNA ha dit...

COI, MARKUTIS, DEIXI'S JA DE XORRADES I ESCRIGUI LA PUTA NOVEL·LA D'UNA VEGADA.


(les mayúscules eren un error... Però les he deixat, que donen més força al missatge)

(LA novel·la entés com la novel·la del s. XXI. La millor novela del mong. La novel·la que marcarà l'abans i el després en el món de la literatura. La novel·la que ens treurà de pobres. Bé, a tu, i a la resta ens convides a dinar)

EL.GAT.TELEPATA ha dit...

Copm et buides !
Que terapeutic que son per tu aquests escrits...!!


gran capacitat d autoplasmar se , rara virtut !

Valero Sanmartí ha dit...

La novel·la és per a vells passats de moda. No perdi el temps. ¿No veu que ens queden dos anys de cultura escrita?

I que no s'enganyi la gent, que si a la cultura escrita li queden dos anys, a la parlada li queden tres. Ara toca posar-nos apocalíptics, però quan s'acabi l'era del llenguatge no hi haurà fill de puta que vulgui tornar enrere.

Albert B. i R. ha dit...

El pitjor dels artistes maleïts és que es creuen superiors i millors a tota la resta. Per cert, potser els que li diuen això llegiran aquest blog i veuran que el talent no s'ha desaprofitat pas.

Pere Llufa ha dit...

Amic Markutis, llegeixo aquest article i m'hi veig reflectit.

Ai, aquell infant que havia de liderar-ho tot, aquell jove emprenedor que prometia tant, que s'havia de menjar el món, el petit triomfador...

I en el fons, jo l'únic que volia era rascar-me les boles fins fer-m'hi sang.

Però... i si sense voler-ho estem escrivint el puto blog del segle?

No, no ens enganyem, també és merda.

Pare Bukkàkez ha dit...

Pot ser que el seu problema sigui la mandra?

Ai, Déu meu... El ego inflamat ens matarà a tots.

Però, i aquells que es dediquen a pujar-te l'ego com aquell qui no vol, per de cop i volta, fotre't un cubell d'aigua gelada dient-te que "què et penses que ets"?
L'equivalent a les putes calentapolles del terreny sexual.

mare_de_deu ha dit...

Jo crec que hauria d'escriure una novel·leta de merda, breu. Aquest cap de setmana.
El dia 15 va a la presentació del Cristu, puja a la cadira qual sopar de nadal, i la recita.
Tots l'aplaudirem, direm "oh!en el blog ho fa millor" i li rogarem que ja que està sobre la cadira, faci un streaptease.

jair d ha dit...

estic amb el sr. valero: faci un llibre de haikus i cagui's en la puta mare de déu. després compri's dues pistoles alfred jarry-style i passegi's a veure qui té collons de criticar-li l'obra. té tot el meu suport i li puc deixar uns escopeta que tinc sobre la xemeneia.

Valero Sanmartí ha dit...

I jo li presto una capa que m'he fet amb retalls d'una estelada, una esvàstica i la bandera secessionista dels sud dels EEUU.

És una cosa digna de veure.

Modgi ha dit...

La postura del jove prometedor que el sistema no ha sabut valorar té data de caducitat, Markutis. Segur que té sienes i sienes de coses escrites al disc dur. Quan entri el proper cop en antena és el moment de fer-se autobombo.