dimecres, 30 de desembre de 2009

(Con)Seqüències

El meu orgull ferit per la vostre incredulitat clama venjança. Tal és la magnitud de la seva emprenyamenta que ha près la forma física d'en Bud Spencer i ara mana sobre mi. Diu que o m'invento una secció xul.la pel bloc immediatament o m'obligarà a revisar la seva filmografia completa fins que aprengui el que és entreteniment de qualitat. Ho intentaré, més que res perquè ara mateix estic veient les quatre temporades de Battlestar Galactica i no m'agrada barrejar maratons de friquisme.

BENVINGUTS A CHONILAND

SEQ.1/INT. DISCO PUB TRALLA/2:00 DE LA MATINADA

En Gamarús (sí, el nom és impossible però t'estalvia tota la descripció del personatge) desa el tiquet del guardaroba a la butxaca del darrera del seu pantaló i es dirigeix a la barra. La seva figura desentona al local com la d'una vecinita FHM a una xerrada de la Gemma Lienas però fa tres mesos que no suca el melindro i li és igual caure baix. Malgrat tot, coneix els riscos.

Regla nº1: No creuar la mirada amb ningú.

Atravessa la pista en linia recta fent veure que està molt ocupat remenant els diners que du a la cartera tot i que els té comptats per a una sola consumició, ignorant els paios sense samarreta que el xopen de fastigosa suor aliena. Demana un Ballantines amb cola per no desentonar. Mentre espera, de reüll, ha localitzat a una parella de quillos que ja s'han percatat de la seva presència. Paga, recull el tub de plàstic amb l'etanol corresponent i s'allunya de la zona fent xarrups al combinat perquè no vessi.

Regla nº2: Evitar els lavabos.

Ha passat una hora i el tub de plàstic ja fa estona que és buit. En Gamarús prèn consciència de que té ganes de pixar. Escup el que queda del glaçó que es desfeia a la seva boca amb l'esperança que la pixera no sigui irreversible. Sospesa que en un cas extrem creuarà la pista de nou, es farà segellar el dors de la mà i buscarà un racó del carrer per fer l'incívic. Qualsevol cosa abans d'entrar a la gola del llop barreja de narcosala i club de la lluita. De moment, però, la principal urgència és començar a tirar la canya.

Regla nº3: Tres mocs fan una nagativa.

Els darrers 20 minuts els ha malgastat voletejant un grup de 5 amigues a prop del podi. Al principi semblava que hi havia opcions amb la segona en la piràmide de follabilitat però cada cop que s'hi acostava més del compte les mirades i els somriures llunyans es convertien en reticència i frases feridores a boca de canó. Al tercer intent en Gamarús ha començat a sospitar que la seva presa feia d'esquer per a l'amiga lletja i ha decidit fotre el camp abans de que comencessin les presentacions, assegurant-se de memoritzar l'ubicació per si fes falta a última hora. Opta per desplaçar-se cap a dues concursants de Gran Hermano begudes com una Tarta de Santiago Carrillo i especialment escandaloses.

Regla nº4: El tecno només es balla si és estrictament necessari.

Vista de prop, una de les concursants de Gran Hermano guanya molt. Concretament, de cintura cap avall. En Gamarús s'encén un cigarret, apreta els morros i comença a desplegar el seu repertori coreogràfic. Un bon cul embotit en uns texans de cintura baixa bé mereix l'esforç. Per sort, en pocs minuts ha conquerit un espai entre les dues Grandes Hermanas i la coreografia evoluciona cap al ja clàssic entrepà de tres pisos amb en Gamarús de farcit i assegurant-se de tenir la salsitxa a tocar de la llesca bona. Tot just s'ha decidit a posar-li les grapes a sobre dels malucs quan s'adona que l'excitació li ha fet oblidar la cinquena norma.

Regla nº5: Detectar i descartar les Jennys.

En Jonny, que deu tornar del lavabo a jutjar per la cadència de la seva mandíbula, no sembla apreciar la bellesa sincrònica de la dança conjunta d'en Gamarús i la seva Jenny. I ho fa saber de manera verbal i física. La Jenny propietària dels pantalons de sordmuda afirma desconèixer qui tenia al darrera i estar convençuda de que era la seva amiga, la puta mentidera. Ningú s'esforça en demostrar el contrari, conscients de la irrellevància del fet en l'imminent desenllaç. Unes quantes empentes i rodolons després apareixen els goril.les de l'establiment, que arrosseguen en Jonny, en Gamarús i uns quants curiosos fins a la porta. Un cop fora, en Gamarús sap que ha arribat l'hora de deixar de ser un covard i comportar-se com un home.

Gamarús: I ara què?
Jonny: Que t'esberlaré el cap, pocapena.
Gamarús: N'estic fart de la gent com tú. Si la teva nòvia és una puteta i cada cop que surts a comprar esteroides es refrega amb el primer que passa jo no en tinc la culpa.
Jonny: Ai, talòs, que acabes de certificar la teva sentència de mort. Pels meus avantpassats juro que et defenestraré.
Gamarús: Sí? Doncs pensa-t'ho bé perquè només pots acabar de dues maneres: emmanillat i amb un càrrec per homicidi o en una bossa de plàstic. I ara vine aquí si tens collons.

Un calfred li puja per la columna fins al clatell al veure la cara de sorpresa del Jonny, que no s'esperava una actitud tan desafiant en el seu oponent. I de fet en Gamarús tampoc. Havia plantat cara a la seva por atàvica i fer-ho davant de tanta gent ara el feia sentir-se nou, poderós, capaç de tot... Aleshores el Jonny s'abraona sobre en Gamarús fet una fura. I al seu darrera tres amics més. Perd l'equilibri a la primera escomesa i en dos minuts li han trencat la cara, reventat les costelles a puntades i apunyalat l'estomac sis cops. Estès a terra, dessagnant-se a marxes forçades entre corredisses de testimonis amb poques ganes de testificar, recorda la sisena norma. La més important.

Regla nº6: Només un Jonny pot ferir a un altre Jonny, i d'entre ells dos qui pega primer sempre guanya.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Genial!!!!

Agnès S. ha dit...

I ixò quan ho passaran per la tele?
És broma! No m'enfoto pas eh? Que a la meva imaginació el tipus Bud feia un paper genial!

CusCus ha dit...

Senyor Markutis, què pensava quan va escriure el post anterior? Que no se n'adona de quin tipus de gent pastura per l'odisfera?

Dit això, aquesta escena que descriu es veu absolutament falsa. Tant Gamarús com Jonny no parlen català.

Pere Llufa ha dit...

Disculpeu sr. CusCus, però a Osona els quillos parlen un català més perfecte que els catalans de Barcelona.

Un fet que d'altra banda no té pas massa mèrit, perquè fins i tot els moros i els negres de Manlleu el parlen millor que els de Can Fanga.

Per tant, història totalment creïble en la doble vessant, lingüística i existencial.

sr. manel ha dit...

Benvinguts a Choniland, tindria tant o més èxit que la versió zombie acabada d'estrenar. M'imagino a vostè, suat, corrent per una Barcelona deserta només habitada per chonis... Escrigui el guió ara que és professional.

Sergi ha dit...

Senyor Llufa, el problema és que a Barcelona es parlen tots els idiomes de la wikipedia menys el català. Els pocs que el parlen ho fan prou bé, i amb l'agradable accent neutre del telenotícies.

CusCus ha dit...

Sr. Llufa, a Osona els chonis i les juanis que parlen català es diuen Jonny i Jenny?

pr0nalplus ha dit...

Bud Spencer és i serà sempre l'amo!

tito ha dit...

Pobre Gamarús, quan li començava a agafar carinyu, li claven una palliça al molt desgraciat.

sr. manel ha dit...

Escolti m'està espantant... lo de La Central 2 era veritat? És que estic rellegint posts i comentaris i noto certa serietat en les seves paraules. Si ha donat el pas al professionalisme es convertirà en un referent per mi. I si és mentida hauré quedat en ridícul, quelcom no nou per mi. Bon any!

Modgi ha dit...

El debat de la normalització lingüística del chonisme no va enlloc, companys. Està clar que el Markutis ha volgut adaptar aquesta història, clarament inspirada en les homèriques aventures d'Aquiles, al format tv3. Vol substituïr el cor, oi Markutis?

Li recordo que tenim pendent una archinata.

Albert B. i R. ha dit...

Cal felicitar la valentia d'aquest Gamarús normalitzat. Llàstima que pel que sembla no ho podrà explicar a ningú.

Dr. Muerte ha dit...

6 punxades a l'estomac... res greu, i més si és un Jonni, que semblen immortals collons!

C.E.T.I.N.A. ha dit...

A qui se li acudeix anar a una disco on deixen entrar als consursants de GH?

Joanma ha dit...

No sé per que els hi teniu tanta por als garrulos, panchitos, dominicans i altres especies. L'únic problema és que sempre van en manades molt grans, però un a un, és questió de picar-li's fort a la cara (al cap no els hi fà mal, per que el tenen buit), i perden molt ràpid la força. I no és dificil. Només és questió de moure's una mica, i com sempre embesteixen amb el cap cot, donant un pas al costat i deixant anar un ganxo de baix cap a dalt, fas diana segur.
Ah, però no recordava que els catalans som cagons de mena. Millor continuem axantant-no's, no sigui que ens estripin la camisa de mudar que ens va regalar la mama fà 8 anys.