Programa de festes

Avui he estat a punt d'escriure sobre la qualitat del periodisme que es practica actualment, en el que qualsevol sòmines amb un micro a la boca o 10 centímetres de paper en el seu poder pot dedicar-se a fer comentaris de bar sense cap rigor, distància, objectivitat o respecte per la intel.ligència aliena i estar perfectament dins la mitjana de professionalitat. Després d'elaborar una densa argumentació al respecte me n'he adonat de que ja m'havia desfogat, que provablement la parrafada només m'interessava a mi i que la meva postura es podia sintetitzar molt més: Periodisme = Caca. Que consti en l'acta.

En comptes d'això he decidit tocar un tema profusament més lleuger. Per raons inherents al meu ram laboral ja fot molts anys que segueixo un calendari diferent al de la resta de la humanitat. Ni ponts, ni dates assenyalades, ni festivitats locals afecten als periodistes. I entenguis per periodista al desgraciat que no està subjecte a temporades televisives o radiofòniques i sovint tampoc a límits horaris. No som els únics, en sóc conscient. Una situació similar viuen els forners, restauradors i quiosquers. El cas és que he rondinat freqüentment sobre aquesta circumstància però a l'hora de la veritat és una sort.

Des del solstici d'estiu a l'equinocci de primavera el calendari gregorià està trufat de dates que impliquen la litúrgia de la massificació. Digeu-li Fira de l'Avet d'Espinelves, inauguració de la temporada d'esquí, les rebaixes o el Piromusical de la Mercè, però em rebenta anar on toca a fer el que toca. Cada cop que algú em dispara la frase en qüestió sobre l'home en tant que animal social em pregunto si de veritat creuen que pujar al metro en hora punta és socialitzar. I a continuació dubto seriosament de la meva procedència, perquè si centenars de milers d'éssers humans troben perfectament natural seguir el ramat potser és que jo pertanyo a una altra espècie. A menys, és clar, que no consisteixi en trobar-ho acceptable sino en cedir.

Ah! Ja ho veuen! Ja surt la vena intolerant. Donc miri, sí. És que em resulta especialment difícil de tolerar que sigui admisible fer cúa al carrer per a que et serveixin un plat de paella de nul.la qualitat en un plat de plàstic en comptes de cardar-te-la tranquilament al restaurant quan et doni la gana. O passar calor i barallar-te amb una gernació per anar a emprovar-te roba pel sol fet de que la venguin, en el millor dels casos, a meitat de preu. O assistir al passi d'una pel.lícula al multisales un divendres a la tarda quan hi ha cinemes en versió original i sessions matinals que mantenen allunyats a nens, adolescents i cholos (per aquest ordre de prescindibilitat). O sortir a buscar sexe un dissabte a la nit tenint el pornotube i una àmplia gama de putiferis oberts de dilluns a divendres.

No és només la claustrofòbia, ho juro. És que tinc la teoria de que qualsevol activitat compartida en excés perd la seva gràcia. L'expectativa i les incomoditats que comporta la massa al final sempre disminueixen la satisfacció. I a sobre és poc pràctic, collons! Tothom sap que si vas al bingo quan la sala és mig buida augmenten exponencialment les teves possibilitats de guanyar. Potser la quantía del premi és més modesta, però qui collons va al bingo a fer-se ric, fills de puta!