dilluns, 30 de març de 2009

Megalomania IV: Hooligan (Part 1)

A molts de vosaltres us resultarà sorprenent que algú del meu talent narratiu i èxit contrastat es mantingui com una persona tant senzilla i humil. L'explicació és ben senzilla: molt abans de començar a publicar en aquest bloc jo ja tenia milers de lectors diaris. Durant un any vaig exercir de redactor al diari Blanc-i-Blau, publicació que té el suficient sentit de l'humor com per autodenominar-se "Degà de la premsa espanyolista", obviant el fet que també és l'única en aquest sector.

Treballar al BiB és el més semblant a cosir pilotes de futbòl en un soterrani clandestí d'Indonèsia. Ho dic sobretot per l'espai i les condicions de treball però també perquè paguen tard i malament i els seus caps són uns tril.leros i uns autèntics fills de puta. Però no ens embranquem i anem al fons de l'assumpte. El març del 2004, el director i el redactor en cap del BiB van ser apallissats per un grup de Brigadas Blanquiazules a la sortida d'un partit a Montjuïc, suposadament a causa d'un editorial molt crític amb els càntics racistes que aquesta gent dedicava al porter espanyolista, el camerunès Kameni. En aquella època jo encara no treballava al diari però hi vaig entrar poc temps després.
Un bon día, a determinada llumenera de la redacció se li va acudir iniciar una campanya de recollida de signatures per a fer fora els ultras de l'Estadi Olímpic. Es va publicar al diari un anunci a tota pàgina i en poques setmanes es van recollir centenars d'adhesions amb nom, cognom i DNI que s'anaven publicant a les pàgines centrals. Primer ocupaven una pàgina, després dues... Fins que la cosa va agafar la suficient repercussió com per a que comencessin a arribar amenaces al diari.

Casualment, en aquells dies em va tocar cobrir un Aplec de Penyes del RCD Espanyol. Només us diré que un cop allà em van aconsellar no dir de quin mitjà venia per si de cas. Però estem parlant de l'Espanyol i això implica uns determinats estàndards de capacitat organitzativa, així que, com no podia ser d'una altra manera, em van col.locar en una taula amb els representants de les penyes més radicals del club. Per mantenir l'anonimat, amb la complicitat d'un company de l'AS em vaig haver de fer passar per enviat d'una ràdio local. Gràcies a Déu duia la gravadora a sobre, la mentida va colar i durant el sopar vaig poder assisitir impertèrrit al moment en el que el tema de la recollida de signatures del BiB apareixia a la conversa, amb els seus tímids partidaris i els seus vehements detractors. Entre aquests últims, una parella de quinquis que ho consideraven una provocació i afirmaven tenir moltes ganes de fer una visita als responsables de la campanya. I aquí faré un petit incís. A vosaltres us passa que com menys interès teniu en simpatitzar amb algú més en gràcia caieu? A mi sí, i juro per la vostra salut que em vaig limitar a mantenir-me en un discret segon pla, però amb el pas de les cerveses els dos quinquis van començar a trobar-me més i més simpàtic fins al punt que aquella nit em volien portar de festa amb la seva colla tant sí com no. Em va salvar ser allà per feina i amb la pamema d'apuntar els seus telèfons mòbils i la promesa de trucar-los més tard per quedar me'ls vaig poder treure de sobre.

L'endemà al diari van riure molt amb l'anècdota, gairebé tant com amb el fet que mig en broma em presentés a la redacció amb un bat de beisbol per si algún dia es materialitzaven els projectes escoltats al sopar. Que no us distregui la curiositat de saber perquè tenia jo un artilugi com aquest, que la història del bat és ben senzilla (me'l va portar el meu pare d'un viatje a... França), el cas és que vaig tornar d'aquell sopar convençut que l'amenaça era real. I no anava tan desencaminat...

8 comentaris:

KASHNA ha dit...

iiii...??????

Valero Sanmartí ha dit...

Sí, la seva prosa és impecable, però amb aquest suspens de fill de puta (s'entén la ironia) veig que també ha après del mestre Hitchcock.

Albert ha dit...

Jo com que sóc un puto impacient voto per la A.

Modgi ha dit...

L'he marcat com a "escòria virtual" perquè és imperdonable que s'aprofiti de la meva fidelitat per obligar-me a llegir més de 2 línies sobre el puta espanyol.

Josep ha dit...

Començo a saber més cosetes. A vostè li sona un tal Nacho Julià? Ex-membre de les Braguitas Blanquiazules, va passar una temporadeta a la trena.

Com en una mala imitació d'American History X el paio va veure la llum i es feu amic de negres i asiàtics.

Aquest Sant Jordi treu un llibre: YO, MINORÍA ABSOLUTA.

Per cert, ens parlarà del paper jugat pel tàndem Montilla-Zaragoza en l'afer de l'estadi de Cornellà-Prat?

Sagristana ha dit...

Com li agrada fer-se pregar eh?
Va, que d'aquí fins que es decideixi a publicar la segona part m'estaré resant per la seva ànima i perquè aquest bat de beisbol acabi encastat al cul d'algú (el seu no eh! no pateixi) en una o més de les versions que doni per escollir.

Lo Gené ha dit...

Markutis és màrtir :(

iaiapunkarra ha dit...

Ara t'hi hauràs de tornar a deixar-te caure per allà i regalar-los un garrí dels que han regalat a l'Osasuna per haver guanyat a l'Espanyol.