dilluns, 13 de setembre del 2010

L'increïble història de la paternitat d'Andreu Buenafuente

Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.

Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.


Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.


Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.


Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...


Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

i què hi té a veure, en tot plegat, en buenafuente?

Markutis ha dit...

@Anònim: Tenim dues opcions. O jo utilitzo negretes i li faig un esquema o vostè entén el que dic.

T'has llegit els dos primers paràgrafs?

Anònim ha dit...

Una història encantadora. Si vostè no hagués estudiat Comunicació, aquest nen o nena no estaria al forn. Va escollir aquesta carrera per l'admiració al Buenafuente. Si ell no hagués sortit a la tele, el nen/a tampoc estaria al forn. Si anem tirant enrera, les circumstàncies que ens possibilitat el "ser" es tornen infinites. Però per simplificar-ho i no treure's mèrit, bé podria haver titulat aquest post amb "l'increïble història de la paternitat de Markutis". Fet i fet, vostè és clau en aquesta història. Però potser aquesta responsabilitat l'aclapara i prefereix encolomar-li la responsabilitat al Buenafuente?

Remitjó ha dit...

L'atzar, les oportunitats perdudes i les casualitats que ens donen una alegria...

Un dia trobarà vostè la feina de la seua vida (i... tindrà un fill?)

Gaby ha dit...

M'ha agradat molt el teu escrit.

La vida i l'atzar estan molt lligats. Però com sempre, l'atzar està condicionat.

I com bé dius, l'efecte papallona dels nostres actes, i dels demes, demostra que l'atzar, moltes vegades, es simplement falta d'informació per obtenir totes les dades que ens porten a aquell punt.

Un molt bon resum de la vida.

Felicitats!
Ens veiem!

Ni piu ha dit...

miri es veu que tenir un fill dona molta feina...

Mixkin ha dit...

ah, que bé que escriu, vosté, quin goig! És molt interessant la concatenació d'esdeveniments que exposa... Però li aposto el que vulgui que d'haver escollit les opcions contràries vostè (i els que l'envolten) estaria exactament on és ara; el destí és així de fill de puta.

Remitjó ha dit...

Markutis, ara em ve al cap que... potser tot podria haver anat pitjor... podria vostè haver acabat sent... el Josep Lobató...

karri ha dit...

Osti! em pregunto què hauria passat si li hagués dit que si a aquest amic teu una nit de sant joan! jejejejejej!

Markutis ha dit...

@Malsònia: Certament, fa una mica de por. Posem que hi ha un quart de descàrrega de responsabilitat i uns tres quarts d'estratègia de marketing. No em negarà que per a futures recerques de google té més futur "paternitat + Buenafuente" que "paternitat + a casa seva el coneixen".

@Remitjó: Jo ja no aspiro a trobar la feina de la meva vida. Aspiro a trobar la feina que em dificulti el menys possible gaudir de la vida.

@Gaby: Gràcies. Suposo que si poguessim reviure la nostre vida coneixent d'avantmà les coses que ens passaran i volguessim canviar-les en emportariem més d'un ensurt amb els resultats dels nostres canvis. I no necessàriament a millor.

@Ni piu: A mi m'interessa més que res el procés de fabricació.

@Mixkin: Gràcies per la floreta. La seva és una teoria interessant. Tinc tendència a creure que el filldeputisme és una força viva de l'univers i manega més coses de les que ens pensem.

@karri: Ui! Vostè estava predeterminada a coses menys peludes. A més, ja saps que jo estic convençut que la teva vida sexual és un camí de no retorn.

x ha dit...

la vida markutis la vida hahaha

molt bon post...

potser el temps que he esmerçat llegint el teu post farà que més tard conegui una persona determinada ....o que no m atropelli un trailer de 50 tones

pero ...qui pot saber ho ...?

Josep ha dit...

Sóc més vell que tu (més vell i més bell, però aquest acudit ja està massa vist) així que et desmoralitzaré una mica més: amb els anys aquests fenòmens dignes dels atractors de Lorenz i del teorema de Poincarè-Bendîxson van a més.

De vegades ve de gust viure en una illa desèrtica.