dimecres, 22 de desembre de 2010

El conte de mai acabar

Hi havia una vegada un matrimoni. Ell, poderós i autoritari. Ella, seductora però fràgil. Ell s'hi va sentir atret des del principi. La trobava bella però arrogant. Sentia la necessitat de posseïr-la malgrat que molts cops la detestava i no podia reprimir l'impuls de maltractar-la. Sovint, això va portar la parella a un conflicte on ell feia valer la seva força per imposar-se i evitar el divorci. Durant molts i molts anys la seva relació es va basar en la capacitat d'ella per aconseguir el que desitjava d'ell. Secretament, albergaba l'esperança de fer-lo canviar. Vanitosa com era, estava convençuda de que tard o d'hora el faria entrar en raó.

A ell el sorprenia que per molt que l'acostumés a ser l'ase dels cops ella no perdés mai del tot la rebel.lia. Aquesta tossuderia li resultava al mateix temps desesperant i admirable. Tant tradicional i immobilista com era, de tant en tant es deixava arrossegar per aquella voluntat inesquinçable d'evolucionar i posar-se al dia. Però ella no semblava tenir-ne mai prou. No valorava el seu esforç. Sempre en volia més. Això el posava violent de nou, però ella preferia veure el cantó positiu. Poc a poc, el feia canviar.

Va arribar un punt en el que semblava que ell havia madurat. La violència física va anar donant pas a episodis de violencia verbal. Quin avenç! Pensava ella. I un dia es va veure amb forces de començar a parlar-li d'una relació més oberta. Però ell amb prou feines s'avenia a fer concessions a contracor amb l'esperança de que finalment s'hi conformés. Ella, en canvi, com més tenia més demanava. Volia més llibertat, gestionar els seus propis diners, sentir-se valorada i respectada. Estava convençuda de que ja havia esperat prou temps.

Ell va començar a penedir-se de totes aquelles petites concessions, sospitant que havia sigut un error. El pitjor de tot era la sensació de rebuig. Perquè no l'estimava tal com era? Amb tot el que havia arribat a fer per ella. De debò pensava que estaria millor sense ell? De sobte, va començar a posar en qüestió no només els anhels sino tot allò que ja li havia sigut concedit. I ella, envalentida, ho va trobar tant intolerable que va començar a parlar de separació.

Tot i que li resulta temptador, ell sap que no pot tornar a posar en pràctica la violència. Els temps han canviat i ja no s'aproven aquests mètodes. A més, en aquesta evolució a la que es va deixar arrossegar ha fet amics que no ho veurien amb bons ulls. Ella, que no és ximple, se n'adona de l'oportunitat però dubta si ha prendre mesures dràstiques. De tant repetir-li que és una egoísta i que vol trencar el que ja funciona s'ho ha cregut. Amenaça amb separar-se però té por de no ensortir-se'n sola.

Avui dia la convivència s'ha fet insostenible per a tots dos. Ell va donant cops sobre la taula, conscient de que té la paella pel mànec. Ella s'ha tornat cridanera i replicaire. Els fills veuen a venir que això s'acabarà com el rosari de l'aurora i cada cop es veuen més obligats a prendre part a favor de l'un o de l'altre. Des de fora, el divorci sembla l'única sortida raonable. Ella es diu Catalunya. I ell és el Regne d'Espanya.

Continuarà...

dijous, 16 de desembre de 2010

Conyàs de soltera

Una parella jove i atractiva entra per la porta d'un pis enrotllant-se apassionadament. Palpen les parets mentre es despullen. Finalment troben l'interruptor i es fa la llum. Una pancarta gegant que diu: “SE'NS CASA LA PILI! GUATEQUE NIGHT” ocupa tot l'espai central del pis. Ampolles de Fanta, ganxitos i entrepans triangulars de Nocilla sobre la taula del menjador. Una senyora enjoiada, de cabell lila i amb una permanent de llibre surt de darrera el sofà amb una polla de plàstic al cap i un matasogres a la boca.

SEÑORA
(Cridant)
Sorpresaaaaaaaaa!

La parella s'atura en sec, enduent-se en un bon ensurt.

PILI
(Mentre s'abaixa la faldilla arremangada de la cintura)
Mama?

SENYORA
(Rient histèricament mentre sacseja la polla de plàstic que duu al cap subjectada amb una diadema)
Despedida de soltera!

Avergonyit, el noi es puja els pantalons i es posa la camisa per dins, que ara li surt per la bragueta oberta. La noia, amb tot el maquillatge corregut per la cara, es pentina els cabells amb els dits.

PILI
(Esbufegant)
Vaig deixar molt clar que no volia fer res especial.

SENYORA
Per sort ta mare no és tan sosa com les teves amigues. A més, si has pogut esperar 29 anys per 'estrenar-te' no vindrà d'una nit.

Es fa un silenci violent. La dona gran s'acosta a la parella i li col.loca la diadema amb la polla al cap de la seva filla.

SENYORA
(Clucant l'ullet al noi mentre acarona la polla de plàstic amunt i avall al cap de la seva filla)
Demà és el gran dia, eh...

JAUME
(Esgarrifat)
Jo és que he de sortir un moment a buscar-me els ous. Que ara mateix no me'ls trobo.

El noi marxa de la sala per la porta, deixant a mare i filla soles.

SENYORA
(Mirant a la porta, estranyada)
Ni un petó de comiat. La confiança fa fàstic.

PILI
…va dir la jubilada amb una polla al cap.
SENYORA
(Acaronant la cara de la noia, maternalment)
Nena, no s'ha de tenir por de la cuca. Pregunta sense por.

PILI
Sobre què?

SENYORA
No siguis antiga! Sobre el triki triki.

Amb un sospir la noia s'aparta de la senyora, llença la diadema amb una polla sobre el sofà i s'hi asseu. La mare fa l'intent de seure al seu costat però encerta amb el cul damunt la diadema amb la polla de plàstic i s'aixeca d'un bot. Somriu. Recull la diadema i se la torna a posar al cap.

PILI
Com t'ho diria... El Jaume i jo fa 3 anys que vivim junts. No és que conegui l'entrada principal, és que coneix fins i tot la porta del darrera.

SENYORA
Doncs si entra ja farem veure que xerrem de maquillatge. Ara digues, et precupa la teva flor?

PILI
Mama... Al meu jardí ja no hi queda ni gespa.

SENYORA
(Ignorant a la filla i submergida en el seu discurs)
No vull que et passi com a mi. Abans de casar-me amb ton pare no sabia el que eren les pessigolletes d'allà abaix...

PILI
Mama...

SENYORA
...i vaig haber d'esperar a quedar-me vidua per esbrinar-ho.

PILI
Mama!

SENYORA
Un consell. Els homes es tornen bojos si t'ho empasses tot.

PILI
Això és massa violent...

SENYORA
(Passant-se la mà pel coll)
Tampoc tant. Tot és relaxar la gola.

PILI
(Incorporant-se d'una revolada)
Prou! No vull parlar més.

SENYORA
(Excitada)
Ara t'escolto! Passem a l'acció!

La Senyora s'acosta a l'equip de música i l'engega. Sona “La Lambada”. Balla ridículament, remenant el cul i amb els braços en la posició característica d'aleta de pollastre.

SENYORA
Vols un cubalibre? Ganxitos?

La noia s'atança a l'equip de música i l'apaga. La senyora s'atança als ganxitos, n'engrapa uns quants i se'ls posa tots a la boca.
PILI
(Perdent els nervis)
Vull que te'n vagis.

SENYORA
(Amb la boca plena de ganxitos)
Pewò si encawa no has wist el wegal!

PILI
I què? Has trobat Colonia Chispas o ja no la fabriquen?.

SENYORA
(Ofesa, arrencant-se la diadema del cap)
Ets una desagraïda. Només volia que tinguessis el que jo no he tingut mai.

PILI
Vergonya aliena?

SENYORA
(Recollint la seva jaqueta, indignada)
Està bé. Me'n vaig.

La Senyora camina fins a la porta i la obre. Abans de sortir, es gira cap a la seva filla amb els ulls plorosos.

PILI
(Penedida)
Em sap greu.

SENYORA
I pensar que he amagat el Norberto a l'habitació per donar-te una sorpresa...
 
SENYORA
(Al llindar de la llàgrima)
Tracta'l bé, si us plau. A mi m'ha fet molt feliç des que va morir ton pare.

La senyora arrenca a plorar sorollosament i surt del pis esperitada. La noia ho intenta impedir però arriba tard i es troba amb la porta als morros. Gira sobtadament i es queda palplantada amb l'esquena enganxada a la porta, sense moure un múscul.

PILI
(Amb un filet de veu)
Hola...?

Silenci. La noia comença a caminar lentament per la sala en direcció a l'habitació. Sentim altre cop a la mare plorar sorollosament a l'altre costat de la porta, aquest cop de més lluny. Quan es recupera de l'ensurt, la noia continúa caminant sense fer soroll. Amb un dit, obre la porta de l'habitació i descobrim una silueta humana en la penombra, asseguda en una cadira d'esquenes a la porta.

PILI
Creo que ha habido un malentendido...

En OFF: La música de Psicosis.

La silueta no parla ni es mou. Esgarrifada, la noia s'acosta a la cadira i la fa girar. Descobrim un nino inflable completament nuu, amb una mata espessa de pèl al pit, un fal.lus enorme i un retallable amb la cara de Bertín Osborne enganxat al cap amb una goma de pollastre. Xiscla de terror.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Detonant

Aviam, intermeuques. Estic donant un cop de mà al nen perquè es veu que li ha agafat fort amb això d'escriure. M'admira i diu que sóc com el pare que mai va tenir. Normal. Quan m'estava barrinant a sa mare sense protecció m'hauria d'haver imaginat que a la llarga em portaria problemes. El que no em podia imaginar és que el sexe anal com a mètode anticonceptiu no sigui 100% fiable. En fi, que m'ha enredat perquè li faci de mentor. Culpa meva. No sé dir que no quan hi ha una ordre judicial pel mig.

Malgastar el meu talent pletòric en una empresa com aquesta és una taca indeleble a la meva trajectòria. El fet més deplorable de la meva carrera des que em van retirar la candidatura al Nobel de Literatura per abús de les subordinades. Colla de primmirats! No he tornat a contractar cap secretària, per si de cas. Però deixem a una banda els personalismes. Parlàvem de mi, del meu talent i de la funció que jo faré en aquest blog del que ara també en sóc autor. Només he posat dues condicions:
L
1) Escriure sota pseudònim per mantenir l'anonimat.
2) L'adoració incondicional dels lectors. Al més mínim indici de crítica, plego.
L
No m'ho treballaré gens, ja us ho aviso. Ara que ja ha passat el Nobel i s'acosta el Planeta no tinc gaire temps a perdre. Nogensmenys, no us estranyi si teniu la sensació que qualsevol merda que pengi aquí és el millor que heu llegit mai. Ho és.

Gir

M'heu trobat a faltar? El que em pensava...

Passaran coses a aquest blog en els propers dies. Per començar, un canvi d'imatge. Quan el vaig obrir la meva única intenció era desfogar-me. I una miqueta també distreure bona part de les meves 8 hores diàries a una feina rutinària com poques. D'altra banda també era un repte. Els meus primers intents de mantenir un blog actiu van ser un rotund fracàs. M'imagino que ara mateix deuen ser al cementiri d'internet amb la resta de cadàvers que van deixar Geocities, Lycos Tripod y Windows Spaces, clucant-li l'ullet a Myspace.

Vullserblogger és un títol al que no li vaig dedicar gaire estona. Parlem clar, està pensat amb la punta de la polla. No n'estic massa orgullós. Però vet aquí que li dec moltes coses: Recuperar la vocació d'escriure, gent coneguda, experiències viscudes i una trajectòria de (molt) relatiu èxit. Tres anys més tard i després de sis mesos de salut delicada he decidit treure-li la respiració artificial. És hora de que torni a caminar. Que es posi en forma. Per això haurà de posar en pràctica nous hàbits. I ja veurem si això no representa també canviar d'amistats. De vosaltres depèn.

Jo és que no em veig amb cor de seguir-vos enganyant. Les meves experiències i opinions no donen per tant. La realitat gairebé mai supera a la ficció.