Llavi leporí

Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.

La seva contemplació és per a mi com una mena de síndrome d'Stendhal, sóc gairebé incapaç de resistir tanta sublimació. Fixeu-vos-hi bé. Què hi veieu? Jo hi veig un home de 73 anys que lluita aferrissadament per aparentar-ne 45 al que li ha caigut de sobte tot el pès del cronos en forma de mastegot. Hi veig el rostre de la indefensió i la por en qui fins aleshores s'havia considerat intocable. Hi veig l'imatge grotesca que ni el més optimista dels seus opositors hagués pogut imaginar en el més humit dels somnis. La síntesi perfecte de la decadència. La profanació universal d'un senyor que ha dedicat mitja vida a rendir culte a la seva imatge. La carnassa que el populatxo convertirà en objecte de mofa, befa i escarni del rei dels populistes.

Gràcies, Massimo Tartaglia.

Escriuria la puta novel.la del segle però ara no em va bé

Si hi ha hagut una constant al llarg de la meva vida són les acusacions de malbaratar el talent. La gent es posa molt pesada amb això. Ja m'ho deien a l'escola. El seu fill podria treure excel.lents amb facilitat però es conforma amb l'aprovat. Ho podriem haver deixat aquí, però no. Em feien anar amb una psicòloga, la qual cosa m'encantava perquè em permetia esquivar avorridíssimes hores lectives. El seu fill és un líder natural però es dedica a exercir una mala influencia sobre els companys. Llàstima que la psicòloga no hi fos mai quan els meus súbdits em venien a tocar el que no sona a l'hora del pati i m'havia de defensar a hòsties. Amb l'adolescència van arribar els problemes amb l'autoritat perquè mai em va acabar de convèncer això de que la raó sigui una qüestió de jerarquia. I les tutories, que ja m'emprenyaven més perquè aleshores preferia embadalir-me a classe amb la nena que em fes patxoca aquell mes. El seu fill és molt independent i molt noble, però té intolerància a la frustració. Ai, quins collons! Això ho deu tenir tothom, pensava.

Els amics eren més partidaris dels vaticinis. Tú arribaràs lluny. Hi havia la tendència generalitzada a opinar que pel fet de tenir una certa habilitat a l'hora de parlar i escriure acabaria exercint d'escriptor o presentador. Judicis un pèl agosarats tenint en compte que procedien de gent absolutament mediocre en aquests aspectes, em deia. Però a l'aterrar a la facultat i esbrinar que la mediocritat al meu voltant continuava guanyant per golejada va arribar un moment que m'ho vaig creure. Per un instant, amb 19 anys, carretades d'ingenuïtat i el cap plè de pardals em vaig empassar que era especial i estava destinat a fer grans coses.

Han passat gairebé 10 anys i no he fet una puta merda ressenyable. Les nòvies i els rotllets han agafat el relleu i de tant en tant encara remenen amb la cançoneta del potencial desaprofitat. Sembla ser que l'aurèola d'artista maleït continua funcionant. Si em pregunteu a mi, en canvi, us diré que els artistes maleïts són escòria. Gent que viu permanentment parapetada en l'excusa per justificar un fracàs que sempre els hi és aliè. Infraéssers que van per la vida com si el món els hi degués alguna cosa. Bohemis de catàleg. Fills de puta.

Determinisme

Conèixer quan i com moriràs és un gran avantatge. Jo ho he descobert avui. I no és que hagi decidit llençar uns quants euros contractant a una gitana que hauria d'estar més procupada per planificar l'ordre en el que anirà a recollir els seus 15 fills quan surtin de la presó que de calcular anys de vida aliens a la babalà. La meva font és molt més fiable, es diu genètica.

A més ho he sapigut per partida doble. Avui no només li han diagnosticat un càncer de còlon al meu pare sino que he descobert que el meu avi va morir del mateix. Tinc excusa. Quan va morir el meu avi patern era tan marrec que amb prou feines el recordo i tampoc és que se n'hagi parlat massa de les causes del decés als sopars familiars. De fet, no se n'ha parlat gens.

El càncer, a.k.a. l'home del sac de l'edat adulta

Per tant, tenint en compte que és un dels càncers més hereditaris, ja tinc data de caducitat. Petaré vora els 65 de càncer de còlon. La bona noticia és que és un dels més lents i tractables. La dolenta, que per desgràcia no és com l'espanyolisme, un mal lleig que a la meva familia es transmet saltant-se una generació (avi culer, pare perico, fill culer). Em quedaré amb les ganes de saber si el meu besavi hagués sigut de l'Espanyol o hagués mort de càncer de còlon, perquè al segle XIX els homes tenien la mala costum de no practicar esports britànics d'importació ni passar dels 50.

Podria posar-me les mans al cap però tot plegat és un descans. Ara sé que quan vagi el metge i aquest intenti prevenir-me dels riscos del sobrepès, el tabaquisme i el consum de carn vermella podré respondre orgullós: vostè no ho entén, tinc la responsabilitat de complir amb la tradició familiar.