divendres, 24 d’octubre de 2008

LA PEDRERA DEL BARÇA

("Jo de gran vull ser futbolista i pijo". Cesc Fàbregas, un tío amb les coses clares.)


Surt a tots els mitjans des de fa dies que el Barça està preocupat de que se li escapi el Sergi Busquets (o Sergio, com vol que li diguin ell, i no podia ser menys coneixent al seu pare) a final de temporada. No m'ho crec. La que està preocupada és determinada premsa, i no pel jugador sino per trobar una excusa amb la qual atacar al club ara que ha passat la tromba mediàtica. Bàsicament van a pel Txiki Beguiristain i l'acusen de no fer la seva feina per no haver-lo renovat abans. Recapitulem.
L
El nano té 19 anys i jugava la temporada passada a Tercera. Té fitxa del filial i acaba contracte el 30 de juny del 2009. El que passa és que la cosa ha anat de la següent manera: Guardiola se l'emporta a la pretemporada i ho fa bé, el fa debutar a la lliga i agrada, el convoquen per la selecció espanyola sub-21 i el mateix mes debuta a la Champions i marca. Tot això el converteix en la gran sensació de l'inici de lliga i els rumors de que grans clubs europeus el volen fitxar (que ja hi eren pràcticament des de pretemporada) prenen interès. Alerta! Campi qui pugui!
L
Per mí tot això té un nom: efecte Cesc Fàbregas. Des que asquest noi va prendre la decisió de deixar Can Barça per anar a Anglaterra han passat diverses coses: 1) Tothom vol pescar a les categoríes inferiors del Barça no sigui cas que surti una altre ganga (i així ha passat amb Piqué, Fran Mérida, Daniel Pacheco i Yago Falqué, o a punt ha estat de passar amb Gay Assulin, Thiago Alcántara o Gerard Deulofeu. 2) Cada cop més joves volen imitar-lo i es deixen convencer per representants que oloren negoci i els col.loquen a equips base de grans clubs estrangers (Mikel San Jose, Yuri Berchiche, Francisco Duran, Daniel Ayala, Miki Roqué, Sergio Tejera...). I 3) La premsa espanyola, i especialment la catalana, veu "el nou cas Cesc Fábregas" per tot arreu.
L
En realitat, molta gent no ha entès encara el que representa el cas Cesc Fàbregas. És la història d'un nano que té pressa per triomfar. Ell no ho reconeixerà mai però la seva fuga té més a veure amb l'ambició de ser un professional precoç que amb la recerca d'oportunitats i confiança que ens ha venut fins ara. D'acord que és una tendència generalitzada en el món de l'esport però en el món del futbol encara no s'ha parlat obertament del tema.
L
Hi ha qui encara considera que el Barcelona el va deixar escapar, quan la seva consideració a Can Barça era més que privilegiada i l'estiu que va marxar se l'anava a integrar a la plantilla del filial amb 16 anys escassos. De fet, a un filial (el de l'Arsenal) és on va acabar jugant aquella temporada. La diferència és que ho va fer amb un contracte professional de llarga duració i amb promeses de promoció inmediata. Suposo que a ningú se li escapa que no només en Cesc sino cap dels nanos que he citat abans han fet les maletes sense una promesa de jugar al primer equip més d'hora que tard. El que passa és que la realitat és ben diferent i de tots els que han marxat només en Cesc s'ha consagrat amb rapidesa al seu nou club (amb factors d'atzar a favor, com el traspás de Patrick Vieira i la lesió d'Edú). La conclusió que ens queda és que les oportunitats de triomfar aquí o allà son similars i que la diferència la fan els diners. És més, resulten especialment sagnants les paraules d'en Cesc afirmant que no se'n penedeix d'haver marxat perquè veia molt difícil arribar al primer equip quan la realitat és que la plantilla culé és una de les més plenes de futbolistes del planter (escandalosament més plena quan es compara amb la d'altres clubs de primer nivell) i quan dos companys de generació seus com Leo Messi y Gerard Piqué hi formen part actualment.
L
A mí el que em sembla, i ho trobo veritablement trist, és que en Cesc va marxar del Barça perquè a la seva posició hi havia un tal Xavi Hernández i un tal Andrés Iniesta. Per tant, quan el jugador parla de falta d'oportunitats es refereix a que la seva ambició xoca amb un excés de competència. Jo, a això, ho anomeno cobardía. A més, quan marxava ho feia l'estiu de 2003, precisament l'any en el que arriba Frank Rijkaard i l'equip adopta el 4-3-3 amb dos volants creatius. Però el que fa el seu representant Joseba Díaz (un personatge d'allò més fosc amb el que per sort ja ha trencat el jugador), amb el consentiment de la familia, és el que s'acostuma a fer en aquests casos: marxar amb nocturnitat, premeditació i alevosía. És a dir, sense avisar al club ni escoltar contraofertes i sense pagar un duro. Queda escrit per a la reflexió de qui convingui.
L
Aclarit això, tornem al tema Busquets. La por que la premsa transmet a l'afició és la de que per una badada del Txiki el nano faci les maletes i vagi a Milà o qualseviol altre lloc de forma gratuïta. A cap lloc he llegit que tot depèn del nano, que està jugant minuts i s'està revaloritzant a un equip de la categoría del Barça i que no té cap motiu real per marxar. Bé, sí, pot tenir-ne un: els calers, sempre que n'hi ofereixin més a un altre lloc. Arribats a aquest punt, la responsabilitat ha de ser única pel jugador i el seu entorn. Perquè, amb tots els respectes, Sergi Busquets no és a hores d'ara més que un projecte de jugador que per mí ha demostrat tant con Thiago Motta la seva primera temporada com a blaugrana (que va ser bastant, per cert).
L
En definitiva, no caiguem en la cobdícia de voler retenir-ho tot ni en l'error de cobrir d'or a cada jugador que reb interès per part de tercers, que això ja ho va fer Núñez amb Nano i Trashorras i tots sabem com va acabar. L'equació de l'èxit, a més de les variables del talent i la sort ha d'incloure valentía.