dijous, 7 de gener de 2010

Greatest sHits

La premisa és tan poc original que fa mandra, però la realitat és tan tossuda a l'hora de demostrar que l'indústra discogràfica ha mort i es troba en un estat de descomposició avançada... Heus ací la llista dels 20 discos més venuts a tot el món durant el 2009. Sé que costa de creure però no m'invento res:

Nº20: Michael Bublé - "Crazy Love" (1.693.000 còpies)
Nº19: Jay Z - "Blueprint3" (1.693.000 còpies)

Aturem-nos aquí. De moment tenim a un neo-crooner (amb tot lo exterminable que és aquest concepte) com el Michael Bublé, que ja no només d'atreveix a versionar standards de la música popular nordamericana sino que també posa les seves mel.líflues i esterilitzadores mans sobre Van Morrison i els Eagles. L'hereu natural de Michael Bolton. Asèpsia en estat pur per a petits monstres nostàlgics d'una època que no van viure. Perquè no ens enganyem, els vells nostàlgics segueixen escoltant Frank Sinatra o Paul Anka. És el seu quart álbum d'estudi i encara no s'atreveix a aportar res més que dues cançons originals al disc. Per altra banda tenim a un MC multimilionari que ja no té res a dir sobre la seva vida al ghetto, de la que porta parlant des del 1996 i fot 7 anys que ni se'n recorda. Ara es dedica a enmerdar amb la producció de la mà de Timbaland, The Neptunes y Kanye West, els tres genets de l'apocalipsi d'un estil musical que no sabria dir ben bé què és però que cada cop s'assembla menys al rap. I vosaltres direu: doncs millor! Als que ens agrada el hip hop no ens fa tanta gràcia.

Nº18: Michael Jackson - "Bad" (1.814.000 còpies)
Nº17: Nickelback - "Dark Horse" (1.820.000 còpies)
Nº16: Michael Jackson - "King of Pop" (1.986.500 còpies)
Nº15: Michael Jackson - "This is it (B.S.O.)" (2.013.000 còpies)

El tsunami Maikel Chanson (com deia la meva difunta iaia). O com el morbo pot aconseguir la fita històrica de que un artista col.loqui 6 àlbums entre els 20 més venuts d'un sol any. Sí, 6 àlbums. De moment en sabeu la meitat, ara podeu apostar en quina posició estaran els altres tres. Tot plegat fa pensar. Quants discos creieu que vendria si tregués al mercat un CD d'una sola pista amb una versió instrumental del "Don't worry, be happy" anunciant que al llibret hi enganxo la còpia d'una foto de la Madeleine McCann dos anys després de la seva desaparició que em vaig trobar de casualitat en un fotomatón?

Nº14: "B.S.O. Crepúsculo" (2.292.000 còpies)
Nº13: Pink - "Funhouse" (2.324.000 còpies)
Nº12: Green Day - "21st Century Breakdown" (2.571.500 còpies)
Nº11: Michael Jackson - "The Essential" (2.615.500 còpies)

Podria fer molta sang amb això de la banda sonora de Crepúsculo, però encara em trobo en estat de xoc d'assabentar-me que hi surten Muse, en Thom Yorke y OK Go. Qui no se n'anirà sense rebre és Green Day, la més puta gran mentida de les dues últimes dècades. No, no és punk això que fan. No, en Billie Joe Armstrong no és bisexual com diu ell, és marica. I no, que un grup amb 20 anys d'història tingui seguidors cada cop més joves no significa que mantingui l'autenticitat i l'esperit de la banda sino que continúa fent moralina progre per a retrassats mentals.
I ara el que tots estaveu esperant (ui, sí!). Directes al Top-10:

Nº10: Miley Cyrus - "Hannah Montanah: The Movie" (2.764.000 còpies)

Com tot imperi del mal, Disney té la seva arma de destrucció massiva. El caball d'Atila del neoconservadurisme i la lobotomia no ambulatòria és aquesta nena de 17 anys. Ens ho podem prendre a broma, però estem parlant de la 29ª celebritat més poderosa segons la revista Forbes i la 59ª personalitat més influent del món segons la revista TIME (que, recorde-m'ho, s'autoproclama una llista que té en compte "líders, pensadors, herois, artístes i científics"). I és que la nena de tics autoritaris no va faltada. Que la seva música sigui merda és el de menys. Si no tingués un polvo de violència extrema mereixeria morir.

Nº9: Eminem - "Relapse" (2.877.500 còpies)

D'acord, els niggas' et respecten i tota la merda, però quina mandra fas!

Nº8: Beyoncé - "My name is... Sasha Fierce" (2.881.500 còpies)

No és estrany que aquesta senyoreta de pandero descomunal reconegui que a l'escenari es converteix en una altra persona anomenada Sasha Fierce. És el mateix que em passa a mi, que de tant tenir-la fins a la sopa quan la veig o la sento em desdoblo. Confessaré que una vegada vaig anar a un concert seu i poca cosa es pot al.legar contra la seva veuassa i la seva presència escènica, però en vaig sortir amb aquell sentiment de culpabilitat que només pot ser equivalent al que se sent quan compres una entrada per veure actuar al Raphael o la Rocío Jurado.

Nº7: Michael Jackson - "Number Ones" (3.197.000 còpies)

Aneu a la merda ja, home!

Nº6: Kings of Leon - "Only by the night" (3.267.500 còpies)

De la mateixa manera que tota cerimònia dels Oscars té la seva Juno, tota llista d'èxits té els seus Kings of Leon. La moda indie de la temporada. Que consti que m'agraden, però comença a ser escandalosa la seva repercussió. Mola, però no tant. El cantant té una veu trencada curiosa i el grup en general fot pinta d'estar format per una colla de white trash que viu en una caravana al mig del desert amb l'FNAC al costat, però no deixa de ser garatge.



Nº5: Taylor Swift - "Fearless" (3.350.500 còpies)



Digues-li Vanessa Carlton, digues-li LeeAnn Rimes, digues-li Regina Spektor, Mandy Moore, Marie Digby o Taylor Swift. És un puto clon. La mateixa veu, la mateixa cara de reina del ball i un suposat talent per composar cançons. L'única sorpresa possible és si toca piano o guitarra. Deixo un video que ni tan sols és de la interessada sino d'un altre clon wannabe que li fa un cover. A veure si també es fa famosa aviat i entre totes es treuen els ulls.

Nº4: Michael Jackon - "Thriller"(3.382.000 còpies)

De vegades em desperto suant a mitja nit, havent somniat un món on tots són fanàtics del Jacko (del cantant em refereixo, dels de la substància ja n'estic envoltat al barri) i s'assemblen al Mag Lari. Terrorífic. Per si el disc més venut de la història necessitava una empenteta, aquí la té. I el més trist de tot plegat és que l'autèntic artífex encara no n'ha vist ni un euro.



I ho deixo aquí perquè aquesta entrada és a un sol paràgraf de començar a ser dividida en versicles. Demà, el podi d'honor.

14 comentaris:

Josep ha dit...

De moment podem confirmar els següents principis:

1) La defunció fa pujar les vendes. Una aplicació més de la Llei de l'Oferta i la Demanda.

2) Perpetu revival. Tot torna, per dolent que sigui. Fins i tot torna per a que, tots aquells que en el seu moment ho van rebutjar, ara s'ho mirin amb nostàlgia. O fins i tot per a que els fills s'en fotin dels pares. Una aplicació més del Principi de la Segona Oportunitat.

3) Guapets i guapetes. La música també entra per la vista. Contradictori? A l'escorça cerebral hi ha més neurones dedicades a processar informació dels ulls que no pas de l'oïda.

glory ha dit...

lo de kings of leon ja no és una moda. aquests tios van ser els segundons de l'època dels strokes i, ara que els altres fa uns pocs anys que no fan concerts ni res, els kings aprofiten el rebufo. més barato pels organitzadors i la gent va de que aquests són més indies. i una merda.

KASHNA ha dit...

vostè té somnis molt extranys... Somniar amb el Mag Lari deu simbolitzar desig cap a homes amb pajarita (i pajaritu).

Lo Gené ha dit...

És lamentable, lamentable i... lamentable.

Modgi ha dit...

Respecte a la veu de la Bionsi, segurament com a bon home meló vostè deu haver vist "cadillac records" i el moment on la deesa booty destrueix fins a merèixer la cadira elèctrica les cançons d'etta james.

Hanna Montana és el John Lenno d'aquest segle.

No voldria petar-li la llista, però aviat vindran coldplay i tokio hotel, no?

Valero Sanmartí ha dit...

Coincideixo amb la Glory. Els Kings of Leon són una colla de segundons. I a més ara ja no saben si tirar per la via strokera, la blocpartiera o la killerera.

Molta mandra.

Què t'anava a dir ha dit...

Jo sempre he pensat que 3,350 milions de persones podrien no estar equivocades adquirint el Fearless de la tal Taylor Swift. Per molta arrojamenta que em faci venir a mi.

Per cert, no me l'havia imaginat mai de cap manera, i menys en un concert de la Beyoncé. Que sàpiga que és la parella de Jay-Z. Deuen acumular un patrimoni que riu-te de l'emir de Kuwait.

sr. manel ha dit...

Alerta que la Hanna Montanah és menor d'edat: crec que hi ha una cua de senyors esperant el dia D. Vull dir que hi ha moltes cues esperant: cada senyor amb la seva respectiva cua. Bé, ja m'entenen...

Personalment em fan ràbia els discos recopilatoris que inclouen una cançó nova/inèdita: si ets fan i tens tots els discos, què fas? compres el nou CD per una puta cançó?

Markutis ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Markutis ha dit...

En el rànking de dies horribles de la meva vida el d'avui seria un Top-3 claríssim. Sé que vaig prometre la continuació i que encara em queden 50 minuts per complir el termini, però si no els hi sap greu em temo que ho deixarem per demà.

Josep ha dit...

Què ha passat?

Helena Arumi ha dit...

Si el podem ajudar d'alguna manera...
Esperi, segurament no servirà, però per intentar-ho... que no quedi
Li semblarà ensucrat, no miri res, només clogui els ulls i escolti.

:)

PD: Si necessita quelcom, xiuli!

Sergi ha dit...

No fotem senyor Markutis!
I tranquil que amb aquests genets de l'apocalipsi que ha enumerat no cal arribar al podi.

El senyor gerent ha dit...

D'acord amb el senyor Josep, que ho resumeix tot en 3 punts. Jo encara ho resumiria més: en un sol punt... en màrqueting. Perquè en tots els discos que vostè ha citat, no n'hi ha ni un que faci vibrar el sentiment o accelerar el bombeig de la sang. Al menys a un servidor.

Estiguin bonets.