dijous, 4 de març de 2010

Gordos

Avui ha passat quelcom estrany. Mentre dormia, així com qui no vol la cosa. Quan he pujat a la balança aquest matí pesava exactament un quilo menys que el matí anterior. Això deixa el meu índex de massa corporal per sota de 30 i em converteix a ulls de la OMS en un ex-obès. La culpable és una senzilla fórmula matemàtica que podeu tafanejar aquí.

I després diuen que els gordos no som àgils

En la meva nova condició de persona amb un simple sobrepès em veig en l'obligació moral d'explicar-vos un parell de coses sobre els gordos, aquells grans desconeguts. Hi ha quantitats ingents de tòpics al voltant de la gent grassa, amb actituds que van des de la condescendència a la crueltat passant per la llàstima. En general, el concepte que té la gent dels gordos és que o bé són malalts compulsius o bé alegres i despreocupats golafres. Ara que vivim en societats medicalitzades on la vida sedentària i l'obesitat són una epidèmia s'ha anat imposant la primera, la de la compulsió malaltissa en uns hàbits nefastos per a la salut. Però durant molts anys ha predominat l'altra versió, donant lloc a expressions com "la corva de la felicitat", "estar de bon any" o "ser un panxa contenta". Res més lluny de la realitat. Essent irrefutable que un obès menja sense control, això no vol dir que gaudeixi més del menjar.

Això sí que us sembla mono, oi?

Estar gordo no et fa feliç. És una limitació en molts sentits. A vegades, una putada. Digui el que digui, tota persona gorda està acomplexada. Pots fer veure que no i aconseguir que tothom et cregui i t'accepti tal com ets. Fins i tot pots aconseguir enredar dones esbeltes i evidentment més atractives que tú per a copular. Però a qui no pots enganyar és a tú mateix quan et mires al mirall i no t'agrada el que veus. Perquè no canviar, aleshores? Perquè en contra de la creença popular, un gordo gairebé mai ho és per voluntat pròpia. Aleshores què? Aleshores busquem-ne les causes.

1) Per constitució: Són totes aquelles persones que per genètica ténen ossos gruixuts, malucs amples, cuixes descomunals o cara de pa de ral. Es passaran mitja vida fent dieta i apuntats al gimnàs. Un dia, farts de que l'enorme esforç que fan no es vegi recompensat amb l'imatge que els hi retorna el mirall, s'abandonaran a la seva sort en nom d'una vida menys sacrificada. De tant en tant recauran per un absurd sentiment de culpa que els farà buscar el mal menor, fins que la maduresa o els anys els preparin per acceptar definitivament el seu destí.
2) Per tradició: Gordos que neixen en families de gordos. Des de petits adquireixen uns mals hàbits alimentaris i una idea de l'oci que implica no fotre ni l'ou. El que a casa és ser normal, al carrer canvia. De la total comprensió a la burla. Quan tinguin una edat suficient per a que això els hi preocupi de debò, hauran de lliurar una doble batalla contra ells mateixos i contra les temptacions qüotidianes. Una batalla que implicarà portar una vida paral.lela a la resta de la familia. Quan tinguin una llar pròpia la lluita consistirà en renunciar a ser ells mateixos, oblidar el model en el que s'han criat i reinventar completament els seus hàbits en virtut a un cànon estètic que a casa s'han esforçat per menysprear. Però el més normal és que res d'això passi i que, amb alts i baixos, siguin gordos tota la seva vida.
3) Per depressió: Un fet traumàtic o una mala època desemboquen en un autoabandonament. Algunes persones beuen, altres es droguen, altres mengen i n'hi ha que fan les tres coses alhora. La recerca del plaer immediat per compensar l'angoixa i el dolor. Amb el temps desapareix el plaer però persisteix la compulsió. S'engreixa i comença a disminuïr l'autoestima. Apareix la vergonya, el remordiment i la culpa. No vol que el vegi ningú i s'aïlla. Cada cop surt menys de casa i fa menys activitat física. La bola es fa tan grossa com ell. Perdre pes és el menor dels seus problemes, però alhora el que fa més visible el seu deteriorament. Sap que no sempre ha sigut així, però si un dia aconsegueix deixar de ser gordo li haurà costat el doble.

Mira si és buena persona que es disfressa així per evitar F8's al Chatroulette

La meva teoria és que un gran complexe et fa automàticament millor persona. Especialment si ets o has sigut gordo. Són massa burles i comentaris als que posar bona cara com per no ser més humil. Massa rebuig en base a l'aparença com per no aprendre a veure-hi a l'interior de les persones. Massa petites dificultats com per no valorar les coses.
I sabeu què? Per molt que digui la OMS, jo em veig exactament igual que ahir.

12 comentaris:

Remitjó ha dit...

El programeta m'ha dit el següent: "Tu IMC es ideal. Tienes una cantidad sana de grasa en el cuerpo, que es asociado con una vida más larga, y bajas posibilidades de enfermedad grave. Coincidencia o no, la gente percibe las personas con este IMC más atractivas estéticamente."

Tot plegat, una puta mentida. Cada dia em trobo pitjor i fa mesos que no em menjo un quico...

Doctor J ha dit...

Tot això de la gordura és molt subjectiu...Jo recordo que tothom parlava del "Gordo" Barkley i jo mai el vaig trobar gras...igual que la Rosa de España, que per molt que faci per mi sempre serà grassa..

Què t'anava a dir ha dit...

Conec gordos de cada una de les 3 categories esmentades. Estar gras ha de ser una putada i ja no et parlo de si a sobre ets tia i has de portar ulleres.
Pel que fa a la web del programita, molt malament que a la foto la tia estigui tan seca.
El meu IMC: 19,47.

sal i sucre ha dit...

IMC 29,7. A un pèl de l'obesitat i pertanyent al primer i al tercer grup alhora. Combinat amb la meva vergonya i sentit del ridícul superdesenvolupats, em converteixen en una persona de putíssima mare. Si algun dia necessita una espatlla on plorar, avisi'm, que per això estem els gordos.

Maria ha dit...

Molt interessant l'IMC, sobretot si tenim en compte que medint 1'73 puc pesar entre 55 i 70 i pico quilos i seguiré estant bé. Segur? hi ha molts quilos de diferència...M'agrada la barba.

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Em sembla que molt poca gent està contenta amb el seu físic. Mira si no la quantitat de dones boniques que s'acaben destrossant la cara amb operacions estétiques totalment innecesaries.

Sergi ha dit...

Ha perdut un quilo en un dia? Ha seguit el mètode que fa servir el senyor de la primera escena de saw 6?

Helena Arumi ha dit...

En aquesta societat de l'esclavatge de la imatge tot el que no sigui estàndard, sembla pecat. El pitjor de tot és tenir el cervell buit i no veure que endins dels cossos hi ha persones. Podria estimar a un gordo, però mai a un frívol repugnant.

Clara ha dit...

Jo m'he aprimat 20 quilos amb un any i em trobo millor que mai. He deixat de ser molt transparent a ser visible. Ho vaig fer per un tema pràctic, quan anava a comprar roba abans era depriment. Llàstima que no ho vaig fer abans, és més fàcil del que sembla, el complicat de fer dieta és el primer mes, després t'acostumes.

Pere Perellon ha dit...

Jo, de vegades, m'aprimo 100 gr. i ja estic content. Sas que et dic: que qui no li agrade que no mire. I si han arrivat a estar tan gords, per alguna cosa serà.

Markutis ha dit...

@Clara: Jo porto dos mesos a règim de dieta i exercici i m'he aprimat 15 quilos. Ja en vaig perdre 22 quan tenia 17 anys. La meva vida és un constant transitar entre la gordura i l'esbeltesa, perquè sé que en el meu cas només és qüestió de motivació. Potser nosaltres dos tenim aquesta sort, però t'asseguro que conec gent en els tres casos que esmento al post que no ho té tan fàcil.

Clara ha dit...

A data d'avui el que conec que funciona millor, més ràpid i menys conegut és el que correlaciona ritmes circardians i alimentació.