Àlies

No sé perquè, però quan la gent es vol posar un sobrenom acaba optant per mots de sonoritat anglosaxona. N'estic fins els collons de gent que es diu Jaume i es fa dir Jimmy, de Georgines que es fan dir Gini, de Frederics que es fan dir Freddie, de Raquels que es fan dir Reich i de Guillems que es fan dir Willy.

Jo abans era un pringat i em deia Carmelo José però des que em diuen Mel la meva vida ha cobrat sentit.

Els meus preferits, però, son aquells que la gent s'esforça per fer sonar anglosaxons tot i no tenir un diminutiu específic, com ara Osky (per Oscar), Ferry, (per Ferran) o Geri (per Gerard). I després està la variant últradiminutiva específicament femenina de les Nur, les Vir, les Lau i les Nat. Ho podria entendre si fossin com el cas d'una noia que vaig conèixer i dient-se Fernanda es feia dir Fer o un nano que em van presentar que dient-se Estanislau es feia dir Lau, perquè aquí els pares han sigut cabrons. Però en general fot cagar.

Si mai tinc un fill, preventivament, li posaré algún de les desenes de noms catalans preciosos d'una sola síl.laba que existeixen per evitar temptacions. I si tot i així m'assabento que algú s'escudrinya el cervell per trobar-li un àlies enrotllat (*) també li ensenyaré a repartir hòsties preventives.

I sí, efectivament aquesta és una d'aquelles entrades d'última hora per sumar posts en un mes poc inspirat. Ara només necessito un final digne que no tinc. Aviam... Núria Soler cabalcant per una platja de sorra blanca sota la pluja i a càmera lenta.

(*) Us ho cregueu o no, en un moment determinat de la meva vida algú va pretendre anomenar-me Marky.