- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.
- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.
- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.
- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.
- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.
- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.
14 comentaris:
Originalitat, n'és la paraula
El monòlegs, la plaga de la nostra societat. I es pensen que fan riure.
Infollables, també, en tant que bufons -o intents de bufó, que és pitjor-.
El felicitaré pel que ningú més li felicitarà: PER VALENT.
I tots dos sabem perquè.
Però encara dura la moda dels monòlegs? Pensava que era una etapa que teníem superada, com la de Rijkaard o la grip porcina. Mai vaig entendre l'èxit del "club de la comedia". Mai.
El Rubianes va ser el Rei dels monòlegs. Ell sí que en sabia d'improvitzar. Insuperable. Tots aquests que han sortit del Club de la Comedia no fan gràcia i ho tenen tot massa estudiat. No hi ha espontaneitat. I que me'n dieu del Club del chiste? algú ho troba divertit?? jo no!!!!
NOA: el rei dels monòlegs fou, fa sis dècades, en Groucho Marx. I a Catalunya, qui omplia teatres i feia fins a tres sessions diàries de monòlegs, era en Joan Capri.
pero tu no volies ser guionista ?
@Josep: Si aquest li sembla valent, esperi's al proper.
@Sergi: No, el Club de la Comedia va ser als monòlegs el que "Qué me dices" als programes del cor. Pioners d'una cosa que amb el temps s'ha anat tornant cada cop més execrable.
@Noa: Crec que hauriem de distingir entre un monòleg teatral i la branca televisiva. Al cap i a la fi, la majoria de les vegades, a un teatre s'hi va pagant i per voluntat pròpia.
@Super Felí: D'això em queixo. De la mateixa manera que s'associa el periodisme amb la Patiño ara resulta que s'associa la creativitat amb la gilipollada. Ei! Que a mi ja m'agrada partir-me la caixa amb bromes absurdes, però és que són com putos clons!
Aquests personatges es concentren en dues cadenes de TV. Quin és el públic que busquen?
JOSEP, em trec el barret!!! me l'havia deixat el CAPRI. Teniu raóooooooo
Has criticat a berto romero. Tens un lector menys!
Igual que l'acudit és humor dels 90's, tard o d'hora aquest ens borrego que hom anomena 'gent' acabarà per reconèixer que el monòleg és humor dels "dosmils". Ara, què vindrà desprès? Això nomès ho saben déu i ricky gervais.
Igual amb el sincrotró es descobreix que pot viatjar en el temps i riure el gag abans de que el facin. Ah, no! que això ja passa amb la paramount comedy.
NOA: gràcies!
MARKUTIS: i sobre que versarà la propera entrada?
@Josep: Versaba. De moment me la guardo.
COLLONS!!
Ara estic amb el dubte.
Publica un comentari a l'entrada