dimarts, 13 de juliol del 2010

Càmping qui pugui

Aquest estiu serà històric. Aprofitant la circumstància de que el destí m'ha presentat l'oportunitat de fer les que provablement seran les últimes vacances escolars de la meva vida (de juny a setembre) estic cremant les naus. M'he proposat fer totes aquelles coses que mai he fet per vacances. Primer em vaig embarcar en un viatje transoceànic en solitari a l'Argentina. A principis d'agost marxaré amb un amic a la desconegudíssima (per a mi) Catalunya sud, empès per un post prehistòric de l'amiga Què t'anava a dir. A finals d'agost intentaré l'aventura suïcida d'acabar la Pedals de Foc amb 3 persones més que segurament m'hauràn de recollir amb pala del terra, tenint en compte que sóc un fumador passat de pes que el trajecte més llarg que ha fet sobre dues rodes es podria traçar sobre un mapa d'estacions del bicing. I el juliol? El juliol ja m'ha servit per perdre la virginitat en una de les activitats clàssiques de l'estiu: anar de càmping.

Vagi per endevant que l'idea em generava morbo. I no pel fet de compartir el viatje amb tres dones (ja que dues d'elles eren ma germana i ma mare) sino perquè després de tota una vida acumulant tòpics decadents al voltant del concepte La Ballena Alegre tenia grans expectatives. No m'ha decebut en absolut. Aquí us deixo la meva crònica:
Pals. Primera setmana de juliol. 16:45h. Quan vem fer la reserva ja no quedaven bungalows disponibles i no he disposat mai d'una caravana, o sigui que el nostre centre d'operacions serà una mobilhome. Pels que no estigueu familiaritzats amb aquest concepte detestable, una mobilhome és un barracó amb rodes que durant el dia aconsegueix temperatures suficients com per a fregir un ou ferrat sobre les parets o coure'l fins a fer-lo dur a l'interior. No té llits sino sarcòfags, ja que l'única postura possible és mirant al sostre amb els braços sobre el pit per falta d'espai. L'altre possibilitat és dormir com un homòfob. És a dir, de costat i amb el cul arrambat a la paret. Par acabar de fer-ho còmode els matalassos són de molles, l'antítesi de la columna vertebral. Senzillament, no encaixen. Jo crec que el matalàs de molles és la resposta del diable als que diuen que la peresa és un pecat capital.
Mentiria si no confessés que la primera nit, en vista de les comoditats, em vaig preguntar si és gaire intel.ligent que un sector important de la classe mitjana pagui per viure en unes condicions molt inferiors a les del seu dia a dia. Una pista: oi que els gitanos no van de càmping? Una altre reflexió cabdal sobre les condicions de vida del càmping te la fas quan arriba el moment d'anar al lavabo. Compartir dutxes i taçes del vàter amb desenes de persones tindrà els seus inconvenients però no se li pot negar que és un paradís pels restrets en la mesura que sovint et permet sentir a parlar en francès mentre intentes cagar.

A partir d'aquí, tot va anar segons la previsió. Menjar síndria al porxo. Anar sense samarreta. Platja pel matí i piscina per la tarda. Partides de cartes fins a altes hores de la matinada. El gran al.licient de contemplar els partits del mundial al bar de la piscina envoltat d'hordes d'holandesos i alemanys xops de cervesa. I així trascorre la vida en la bombolla del càmping, on com a Gran Hermano t'autodegrades per voluntat pròpia i tot es mangnifica. Serveixi com a exemple aquesta anècdota del penúltim dia:
Ma germana, una amiga i jo decidim llogar la pista de tenis dues hores per a fer uns partidets. Malgrat gairebé sempre és buida, per previsió haviem decidit llogar-la amb 48 hores d'antel.lació. S'ha d'anar a recepció a demanar les claus de la pista. Ens atén una jove guiri darrera el taulell. Amb prou feines m'entén en català però quan ho aconsegueix no sap de quina reserva li estem parlant. Vénen reforços. Una joveneta catalana surt al 'quite' assegurant que se'n recorda d'haver fet la reserva ella mateixa. Mira la llibreta i apareix. Hi ha hagut un error. Pel que sembla la guiri despistada ha llogat la pista a una altre gent a la mateixa hora i ja està ocupada. La joveneta catalana ens ofereix canviar la reserva per l'endemà o esperar a que acabin de jugar. Jo li dic que no. Que en primer lloc havia fet una reserva per aquell precís moment pagant per avançat, en segon lloc marxem a l'endemà i en tercer lloc si ens esperem per jugar ens quedarem sense llum. La joveneta catalana m'intenta tornar a explicar la situació com si jo fos subnormal i no ho hagués entès a la primera. M'indigno.
- Que sí. Que ja t'he entès. Però si jo he fet una reserva primer hauria de tenir prioritat. - li dic.
- No, però això no és així. - em respòn.
- Aleshores de què collons serveix fer una reserva? - replico.
- I que vols que faci? No puc fer res. - Es descollona a la meva cara.
- Doncs que ens buidis la pista, que volem jugar.
- No li puc dir això a aquesta gent, que acaben de començar a jugar.
- Ah, o sigui que a ells no els hi pots fer aquesta putada però a nosaltres que ens donguin pel cul, no? - li dic ja visiblement emprenyat.
- Vols que et torni els diners? - em respòn ella molt digne.
- No, si et sembla te'ls quedes - li contesto - I ja de pas porta'm el llibre de reclamacions.
Ara la que està emprenyada és ella, tot i que ho intenta dissimular. A la joveneta guiri, la culpable de tot plegat, tant se li'n fot. Continúa sense assabentar-se de res mentre una parella de iaios nouvinguts intenta fer-se entendre en català. Un altre company de taulell l'ha de salvar de nou fent-se càrrec dels clients mentre ella segueix mà sobre mà asseguda a la cadira. Ma germana i la seva amiga em dónen suport moral i em diuen que he fet ben fet.

Em porten el llibre de reclamacions i la joveneta catalana me'l deixa sobre el taulell amb un excés de força. No em mira a la cara, com volent deixar clar que li faig fàstic. Jo sóc conscient de que aquestes reclamacions no serveixen de res, així que em proposo omplir el formulari amb el màxim nombre d'insults cap a ella només per tocar-li els collons. Li pregunto el nom, per fer-ho més personal. Mentre m'esplaio, escolto com la joveneta guiri parla en un pèssim castellà amb la joveneta catalana dels iaios que acaben de marxar.
- Es que todo el mundo me habla en catalán y yo he venido a aprender español. - es lamenta la guiri merdosa.
- Claro, normal. No te preocupes que nosotros te hablaremos en castellano. - diu per tranquilitzar-la la joveneta catalana.
Aquesta última conversa atía el meu odi de manera sobrehumana no només cap a l'incompetent de la guiri sino cap a la joveneta catalana. M'esforço per resultar encara més injust i ofensiu en el meu escrit, conscient de que el voldrà llegir. Però em surt fins i tot millor del que esperava, perquè al entregar la reclamació la joveneta catalana decideix llegir el paper davant meu, aixecant la vista de tant en tant per mirar-me als ulls. Jo també me la miro amb un somriure dibuixat als llavis. Quan acaba no fa comentaris, només una fotocopia de la reclamació per a l'establiment abans de retornar-me l'original. Després fa l'intenció de girar-se i atendre altres assumptes.
- Ep, ep! Que encara no m'has tornat els diners. - li reclamo.
- Sí, per suposat. - replica amb la cara vermella de contenir la fúria.
I surto per la porta de la recepció del càmping amb un full de reclamacions que no penso enviar en una mà, els diners retornats a l'altre i el pit de pollastre perquè ma germana i la seva amiga continuen afalagant-me per tenir-los tan ben posats. En realitat acabo de fer el ridícul comportant-me com un autèntic energúmen. Ja sóc un campista de plè dret.
* Per aclamació popular aquí us deixo el famós full de reclamacions només amb lleugeres modificacions per evitar problemes innecesaris. Tinc una lletra de merda, però si cliqueu damunt la fotografia la podreu veure més gran.

17 comentaris:

Doctor J ha dit...

Així fot goig anar de càmping! Per cert, jo vaig fer la Carros de Foc i ja cal que es calci, però val la pena només per aquell entorn.(pel que fa als refugis, alguns personatges són excel·lents i altres del pal del càmping...)

Anònim ha dit...

Conec uns que cada any van de càmping i es vanglorien de contacte amb la natura, l'amistat amb els altres campistes, dur un estil de vida "diferent", el compartir-ho tot amb els altres... Collonades, pel que veig.
Sobre la reclamació, suposo que van dir que rebria alguan resposta, no? Recordo haver-ne enviat una a la renfe fa molts mesos i encara estic esperant.

Anònim ha dit...

Però com se li passa pel cap d'anar a un camping de la costa, per l'amor de déu.

Vagi a campings vascos si vol emocions fortes. Zuriza és una zona d'acampada a la frontera entre Espanya i Euskal Herria, encara que administrativament pertanyi a Espanya. Allà vaig veure com un tio, tot torrat, recriminava els cambrers que parlaven als clients en euskera dient-los "esto es espanya, cojones!". Els vascos el van fer sortir fora. Com va acabar la cosa, no ho sé pas, només sé que aquella nit ja no hi era.

Per cert, el felicito per no haver canviat d'idioma amb la guiri. Hauria d'haver matat els iaios que sí que ho van fer, menys pensions a pagar i menys botiflers a mantenir.

Markutis ha dit...

@Doctor J: Tinc entès que la Carros de Foc s'ha de fer en un sol dia. És una animalada. Nosaltres la Pedals de Foc la farem en 5 dies i tot i així surt a una mitjana de més de 40km diaris en bici. A qui vull enganyar... Moriré, oi?

@Albert B. i R.: No vaig presentar pas la reclamació. Ja explico al post que la meva única intenció era tocar-li els collons a la noia que em va atendre. No tinc cap ganes de que algú a la Generalitat s'eixugui el cul amb un paper meu. Si normalment no foten ni cas imagini's per una tonteria com aquesta.

@iaiapunkarra: Vostè no ho entén. Jo tenia un trauma per no haver viscut l'experiència quilla del càmping de costa. El fet de quedar-me per l'Empordà respòn a que és una zona que conec de fa molts anys i me l'estimo com si fos casa meva. Imagini's que hagués anat a Salou... Una cosa és buscar el punt decadent i l'altre voler amargar-se les vacances.

x ha dit...

per que no pujes la reclamacio Markutis ?

Josep ha dit...

Mestre, felicitats per la fermesa amb la guiri tonta i la botiflera (ara faria una autocita, però em fa mandra cercar l'enllaç).

Per la resta de coses, ja sap: la culpa és seua per ficar-s'hi. La curiositat és perillosa.

Salvador Macip ha dit...

Excel·lent. M'han entrat ganes d'anar de càmping. Estic d'acord amb Super Felí.

Ricard Sala ha dit...

Markutis, no estic d'acord que hagis fet el ridícul. Jo d'això en dic defensar els teus drets, i si havies fet la reserva tenies tot el dret a reclamar el que reclamaves.

Personalment n'estic fins els pebrots que tothom passi de tot i no accepti les seves cagades, com la recepcionista guiri. Si l'has cagat, doncs pringues i arregles el que has espatllat. La seva obligació era explicar-los la situació als que ocupaven la pista que havies d'haver ocupat tu.

O sigui que, per mi, chapeau! Tothom hauria de fer com tu.

c.e.t.i.n.a. ha dit...

El camping és el més semblant a un camp de refugiats que podem trobar a occident. Enjoy!

Què t'anava a dir ha dit...

Per alusions:

No responc de l'estat de les gorges als ports de beseit a l'estiu. Diria que aigua n'hi ha d'haver, perquè ha nevat i plogut molt. Jo vaig estar a beseit fa 10 dies i la piscina natural estava a tope d'aigua. Però no em vaig arribar fins al Parrisal.
Ja ha comprat una guia per trobar els llocs millors?
De baixada cap allà atureu-.vos a Corbera d'Ebre, el Belchite català (fotrà una calor...).

Dit això: a mi l'any passat em va passar pel cap la idea pelegrina d'agafar l'iglú, normalment acampat en zones de muntanya, i acampar una nit al delfín verde. Amb dos collons!

Què t'anava a dir ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Què t'anava a dir ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Karri ha dit...

T'entenc perfectament.... 4 anys al Delfín Verde m'han curtit en això del càmping!

Per cert... espero que em deixis llegir la carta de reclamació, me'n moro de ganes!

Markutis ha dit...

@Anna Carrió: Uooooo!!! Aquest és un día històric per la blogosfera catalana. Ha decidit unir-se a aquesta familia de depravats? Digui que sí, va.

CusCus ha dit...

Markutis, oi que es va quedar a gust? Doncs per això estan els fulls de reclamacions, per civilitzar les descàrregues emocionals.

Però jo hagués demanat la presència de la jefa, per acabar d'emprenyar les dues noies de recepció.

Miriam ha dit...

Si tens una còpia del full de reclamacions, què cony fas que no el penges? volem saber més, volem detalls encara més escabrossos. Jo he posat mil fulles de reclamació i la única a la qual li van fer puto cas va ser a un ambulatori de la seguretat social. Imagina't.

Markutis ha dit...

Després d'uns dies de recerca infructuosa per fi he trobat el full de reclamacions doblegat en una butxaca de la motxilla. Demà el penjo per aclamació popular.