Si jo fos la Mercedes Milá, aquest post es titularía "Diario de... un ex-periquito" i em pagarien una morterada per filmar el que ara diré amb cara i veu de Pocholo emprenyat, però ho faré gratuïtament perquè sóc així: una bellíssima persona.
(Instantània que reflecteix nítidament la idiosincràsia del perico: minoritari i antibarcelonista)
L
A l'espanyolisme s'hi arriba bàsicament per tres vies:
L
A) Per definició. Et fas palles amb la idea d'una Espanya imperial i dius "polacos de mierda" tot i ser català. De la mateixa manera que no votes al PP perquè et semblen uns tous i busques alternatives com España 2000 o Frente Español, ser del Madrit no et sembla prou radical i et fas del Español (és important escriure-ho amb la "ñ" constantment perquè ningú es confongui). Et consideres un heroi i un militant exemplar, però no ets soci perquè et toca els ous que el club hagi canviat l'himne per posar-ne un íntegrament en català. Només vas a l'Estadi el día que juguen contra el Barça i als partits televisats importants, però sempre hi vas amb banderes rojigualdas i ets dels que inicía el càntic "Puta Barça... y Puta TV3". Proporció estimada: 5% de la masa social en estat vegetatiu, 20% quan es juguen finals, es guanya algún títol o puja l'atur.
L
B) Per oposició: Ets de l'Espanyol perquè és la manera menys mainstream de no ser del Barça. Ser perico et fa sentir especial i et permet queixar-te constantment del maltracte que rebs socialment, de l'administració pública, dels mitjans de comunicació... Si poguessis escollir, també t'agradaría ser negre a Texas. Detestes tot allò que té relació amb el barcelonisme i tot aquell que sigui culé mereix el teu menyspreu, de forma més o menys íntima perquè no vols generar-te problemes. De vegades, secretament, t'agradaría que ningú sapigués de quin equip ets, però (quin remei!) la teva militància es veu reforçada setmanalment pels comentaris burlescos que et fan cada dilluns a classe o a la feina. Vas generant una bossa d'odi i d'impotència que acaba derivant en simpatía pel Madrit, producte de la teva necessitat de venjar-te del culé i els pocs arguments que et dona el teu equip. Proporció estimada: 75% de la massa social.
L
C) Per tradició: Algún dels teus ancestres t'ha inculcat l'amor incondicional pel RCD Espanyol i el portes per bandera. Te la bufa el Madrit i has fet del "merengues i culés la misma mierda es" el teu lema. Et saps de memòria els quatre arguments bàsics d'una bona defensa del teu club: 1-L'Espanyol el van fundar universitaris catalans. 2-Li van posar Espanyol per diferenciar-se de l'equip dels estrangers. 3-Ser de l'Espanyol és més difícil i té més mèrit que ser del Barça. 4-Quan guanyem alguna cosa la disfrutem més. Enyores Sarrià encara que no l'hagis trepitjat mai, vas al camp cada 15 díes plogui, nevi o faci sol i només vius per trepitjar Cornellà-El Prat. T'emprenyes com una mona quan et diuen que el teu equip és el filial del Madrit i que sou una afició de fatxes, i et poses com exemple a tu mateix (que votes socialista i parles català amb accent ampurdanès) però cada cop que vas al camp i comptes les banderes espanyoles... Proporció estimada: 20% de la massa social. Jo mateix podría haver format part d'aquest 20% si no fos per la sensació d'impostor que se'm quedava cada cop que venia el Barça a jugar a Sarrià i a un altre petit detall: m'agrada veure jugar a FUTBOL.
L
Afirmo ROTUNDAMENT que tot perico és d'un d'aquests 3 tipus. Identifiqueu-los un per un i actueu en conseqüència. Podeu començar per aquests:
L
- Pau Gasol
- Marc Gasol
- Albertito Fernández Díaz
- Ricky Rubio
- Gemma Mengual
- Manel Lucas
- Tomás Guasch
- Susanna Guasch
- J.A. Samaranch
- Cristina Cubero
- David Fernández (a.k.a Rodolfo Chikilicuatre)
- Xavi Moya (boxejador)
- Adam Raga (pilot de trial)
- Julia García Valdecasas
- Manel Comas
- Carles Canut
- Carles Flavià
- Chiqui Martí
- Josep Guardiola (el cantant)
- Andrés Astruells
- Rafa Jofresa
- Dani Ballart
- Andrés Gimeno (ex-tennista)
7 comentaris:
Felicitats. Els has clavat!!
Boníssim!
Amb el teu permís, li enviaré a un colega perico del tipus B que em té força amoïnada: Aquest diumenge, aprofitant que corre per Bilbo, se'n va a veure el seu equip tot sol amb la seva samarreta. I després pensa seguir de potes pel Barri vell, tot sol, amb la seva samarreta.
Són temeritats i imprudències d'aquelles que només fas per amor a un equip. Jo mateixa, fa poc, vaig anar amb la bufanda rojilla a veure el meu equip a l'Estadi, acompanyada d'un perico. Les mirades assassines de l'afició no tenien preu, tot i que per llavors l'Espanyol encara no estava en zona de descens i nosaltes estàvem molt pitjors, sinó, no sé què hagués pogut passar per la meva integritat física (vaig aplaudir i cridar quan en Tamudo va fallar el penalt, això enmig de tota la pericada).
En fi, i atenent-nos al títol del post, de quin peu calcem els que som rojillos aquí?
Està guapo el blog.
Salut!
TOTALMENT D'ACORD!!
És més, jo vaig escriure una cosa molt semblant, i només cal afegir un detallet, a quina edat et fas paricu. Segons la categoria:
A) Entre els 14 i els 19 anys.
B) Entre els 22 i els 30 anys.
C) Entre els 5 i els 12 anys.
Moltes gràcies a tots dos i al senyor anònim de l'any passat pels elogis.
@iaia: No en sóc un expert, però l'afició d'Osasuna els té molt ben posats. Cada cop que hi va el Madrit els acolloneixen. Son una mica animalots però molt d'anar a passar-s'ho bé al camp, que per desgràcia no és el més habitual a altres camps. Una afició molt festiva.
@Josep: He trobat molt acertada la seva aportació sobre les edats, però en el grup A es podría afegir l'edat mental del grup C.
Tornant a llegir el seu comentari, senyor Josep, dedueixo que els pericos són molt supersticiosos, ja que cap es fa espanyolista als 13 anys.
Ves que no sigui això! Ja saps la dita, ooi: "porta molta mala sort ser supersticiós"
I tu ets el prototipus de fill de la gran puta, culerot de merda.
Publica un comentari a l'entrada