Tinc mal perdre

Ja m'avanço al gag del Crackòvia

Ja és definitiu: sóc oficialment antipericu. 27 anys m'ha costat predre-li tot el respecte i apreci que li tenia al RCD Espanyol, del que fins i tot he sigut soci la primera meitat dels 90. Em sap greu pels meus pares, la meva germana i algun altre espanyolista decent que conec, però de motius me'n sobren:

1) Com a equip, el seu joc de merda i conservador a més no poder. El blanc-i-blau fa anys que és un dels equips més cínics i desagradables de veure no ja d'Espanya sino de tota Europa. I això no vé d'ara, ho ha de ser per força un equip que ha vist passar jugadors com Mendiondo, Mino, Eloy Pérez, Torres Mestre, Pacheta, Ivan Helguera, Toni Soldevilla, Pablo Zabaleta o el mateix Pochettino.

2) La seva afició reaccionària i essencialment antibarcelonista, que l'únic que té de catalana és el victimisme. Gent a la que he vist fer coses com posar-se darrera d'una de les porteries de la Ciutat Esportiva de Sant Adrià per insultar i atemorir un nen de 7 anys que l'únic pecat que ha comès és jugar al Barça.

3) Té jugadors autènticament malparits com el senyor Raúl Tamudo, que a part de posar i treure entrenadors i jugadors és capaç de vetar un mitjà de comunicació perquè un columnista va escriure un dia que les ulleres de pasta que porta se les posa per semblar intel.lectual. Com el senyor Dani Jarque, que tot i néixer a Sant Boi es considera andalús i es nega a parlar en català, o com l'actual jugador del Deportivo i ex-periquitu Sergio González, que publicita opinions tan pintoresques com aquesta.

4) L'analfabet del seu president. Una de les poques persones, amb Enric Reyna, capaç de parlar el català amb accent castellà i el castellà amb accent català, sense deixar de destrossar a cap dels dos. I que consti que Daniel Sánchez Llibre és el que menys crítiques mereix.

5) Per Tomas Guasch, que ostenta el rècord de detestabilitat encabible en una sola pèrsona i representa tot allò que em remou l'estómac de l'entorn d'aquest club: madridisme encobert, antibarcelonisme furibund, espanyolitat (que no espanyolisme) recalcitrant, catalanofòbia autolesiva, forofisme i sectarisme familiar (només cal veure a la seva filla per adonar-se com li ha menjat el coco).

Només em queda una curiositat: quants gols es deixarà encolomar l'Espanyol a Montjuïc la setmana vinent? Ja t'hi pots pujar de peus que no seran menys de 3, perquè juga contra el Mandril. I lo trist de tot plegat és que no ho faran expressament, els hi surt de dins. L'Estadi s'omplirà de merengons i no hi haurà pressió ambiental per l'equip rival, l'afició es preocuparà més de celebrar haver guanyat al Barça i de que se'ls senti per la tele que d'animar, seguir en posicions de descens serà el de menys perquè ja han arreglat la temporada, si es perd no passarà res perquè en el fons perjudica al Barça i la gent marxarà contenta. I la plantilla? Aquesta setmana hi haurà entrenament específic de velocitat (per demanar-li la samarreta al Raúl al final del partit) i jugades assajades (com semblar afectat al declarar a la premsa que "esta no es nuestra liga" o "6 de 6 puntos contra los grandes es casi imposible"). I jo no ho hagués dit mai, però me n'alegraré si baixen a Segona per menys de 3 punts.