Megalomania IV: Hooligan (Part 2)

Era un divendres qualsevol, sense res que el fes susceptible de ser especial. Jo anava de cul i angoixat per l'imminent tancament de l'edició i, per variar, un dels ordinadors feia figa i haviem de fer torns per escriure. Vaig baixar a fer una cigarreta i a la mateixa porta de l'edifici em vaig topar de cara amb els dos quinquis, aquest cop acompanyats de més brètols. Malauradament no vaig tenir l'oportunitat d'esquivar-los, perquè pràcticament m'hi vaig plantar de morros només posar un peu al carrer.

Opció A: Bé, per a ser més exactes no eren a la porta de l'edifici sino a la del putiferi adjacent que hi ha al carrer Gran de Gràcia, però això jo encara no ho sabia. Quan em van saludar, em vaig quedar paralitzat per la sorpresa. Crec que van donar per fet que vivia en aquell bloc de pisos perquè no hi va haver preguntes, només retrets de que no hagués complert la meva promesa de trucar-los per sortir. Estaven animats i no acceptaven un no per resposta, així que em vaig deixar arrossegar dins del club amb la promesa de fer una copa i prou. La realitat és que no només em van convidar a beure. Insistien a fer-me entrar a les habitacions amb una prostituta (lumi, en deiein ells), amb totes les despeses pagades. Quan ara hi penso, imagino que van interpretar la meva intimidació en aquell sopar de l'Aplec com si fos timidesa i allò els devia semblar una bona obra, perquè van interpretar la meva negativa inicial com una ofensa. Millor accedir-hi que explicar-los que un divendres a la nit no puc anar de putes perquè m'esperen a la redacció del Blanc i Blau per tancar el diari, vaig pensar.
Em van fer passar a una sala vetusta on se'm van presentar breument les noies d'una en una. No sóc un entès, però hagués jurat que la política de l'empresa tenia més a veure amb la competitivitat dels preus que amb la qualitat, com per altra banda es desprenia per la mena de personal que sovint veiem entrar des de la feina. Tot seguit, una senyora grassa em va comminar a decidir amb quina de les seves noies voldria passar la propera mitja hora. Vaig pronunciar un dels pocs noms que recordava de les presentacions i al cap d'un parell de minuts es va personar a la sala una subsahariana de grans pits i cabellera rinxolada que juraria que no es corresponia amb la meva tria inicial. Em va prendre la mà i em va dur escales amunt cap a una de les habitacions, fet que va provocar gatzara entre els meus finançadors. Del que va passar allà dins no us en donaré detalls perquè sóc un gentleman i perquè no en tinc un bon record.
Consumida la mitja hora, vaig sortir de l'habitació i em vaig acomiadar dels coneguts que encara hi havia a la barra. Tenia pressa però per motius diferents als que vaig emprar per excusar-me. El destí va voler que la meva eixida del putiferi coincidís en el temps amb la tradicional xerradeta postlaboral que els meus companys de feina mantenien a la porta del diari. Un consell: si no sabeu com fer-ho per a que us despatxin, desaparèixer una hora de la feina i que els teus caps t'enganxin a la sortida d'un prostíbul és un mètode que funciona.

Opció B: La reacció primigènia va ser tornar enrere i tancar la porta, però abans d'actuar ells ja havien apretat a córrer cap a mi. L'edifici és antic, el porter ha marxat i a aquestes hores l'entrada principal és tancada amb pany i clau, així que esperaven algú que els obrís la porta de l'edifici per accedir-hi. Jo també corro. Pujo els graons de l'escala de dos en dos i el so cavernós de les passes acelerades que sento darrera meu certifiquen que han aconseguit entrar sense necessitat de mirar enrere. Arribo ofegat a la cinquena planta, i gairebé cremo el timbre de la porta del pis on hi ha la redacció de tant trucar, sense adonar-me que duc les claus a la mà. Les petjades cada cop se senten més fortes i ara van acompanyades de crits inconexos que no puc desxifrar. M'obren la porta, atropello al redactor que s'interposa entre l'interior del pis i jo, tot seguit la tanco d'un cop sec. Tothom em parla alhora, els de dins pregunten i els de fora exclamen. La porta que tinc enganxada a l'esquena tremola. Me n'allunyo i procuro explicar-me davant les cares perplexes mentres miro de recuperar l'alè. No ho aconsegueixo. El cops augmenten, la porta és robusta, empasso saliva... Truqueu a la poli.
Em fan cas i truquen a la policia, però el xivarri a l'altre cantó de la porta cada cop és major. Ara se senten altres portes que s'obren i es tanquen, noves veus que identifico com a veïns i amenaces creuades. Explico als altres el que he vist i només per a mi penso que si hagués mantingut la sang freda i passat de llarg potser no m'haguessin reconegut i ja seria fora de l'edifici. Apareix el redactor en cap, un dels agredits el març de 2004, amb el meu bat de beisbol a la mà i diu que ens apartem que vol obrir la porta. Jo m'aparto, altres s'ho miren, uns pocs li ho impedeixen. Un telèfon fa ring. Forcejen. Ningú el despenja. Algú ensopega. El redactor en cap no feia broma i ja ha obert la porta. El passadís de l'entrada s'omple de gent. No hi ha espai per pegar-se, només per empentar-se. Quedo atrapat. Tothom contra tothom. Cauen cops i esgarrapades. Jo em defenso. Sirenes de lluny. Quelcom humit m'encega els ulls. Sirenes de prop. Corredisses. Era sang. Hospital. Comissaria.

Opció C: Els dos quinquis em van reconèixer de seguida. Volien saber que hi feia allà i jo vaig mentir sense gaire traça. Me n'adono perquè ells em recorden que al sopar els vaig explicar que sóc de La Verneda i erem a Gràcia, cosa que es contradeia amb la meva versió d'aleshores. No vaig saber què més dir, i ja se sap que qui calla otorga. La resta de la colla s'impacientava i no em va fer falta cap habilitat especial per percebre que no els queia tant en gràcia com als meus dos vells amics. Un d'aquests desconeguts, el que tenia més pinta de remenar les cireres, se'm va adreçar directament: Nos han dicho que por aquí está el Blanc i Blau, tu sabes algo?
Ja he dit abans que els caps del BiB són uns tril.leros i uns autèntics fills de puta, però encara no us he explicat que una de les seves principals aficions és deixar de pagar als creditors. Per coses com aquesta havien hagut de presentar suspensió de pagaments i refundar l'empresa diverses vegades. Tampoc era estrany que canviessin de seu habitualment. Així, no només resultava costós cobrar-los els deutes sino que fins i tot eren difícils de localitzar. En aquella situació em va passar pel cap la vella màxima de que la informació és poder: Algo sé, vaig respondre.
Sabia que el meu to enigmàtic no li resultaria agradós a aquell individu, com es va encarregar de confirmar-me ell mateix mitjançant el seu llenguatge corporal de bull dog rabiós, però jo tenia un pla i aquest era tan simple com bescanviar la meva integritat física per la dels meus companys. El tracte va consistir en indicar-los amb exactitud on havien d'anar i obrir-los la porta de l'edifici per a que poguessin accedir-hi. A canvi, a mi em deixarien en pau i, per suposat, no ens hauriem vist mai. Al meu favor va jugar la mediació dels dos quinquis, que van intercedir per assegurar que jo era un paio legal. Ho vaig trobar extremadament irònic. Tot seguit m'en vaig anar a donar una volta i a planificar la cara de sorprès i consternat que faria al tornar a la redacció, un cop passada la tempesta.
No se'm van treure els remordiments fins que em va arribar la declaració de la Renta i em vaig adonar que els malparits del BiB no m'havien retingut gairebé res del sou i em tocava pagar 700 euros d'impostos.