dijous, 6 de maig de 2010

Segon plat: Pebrots farcits d'Abrandada

Aquest és el plat fort del menú, per això ha trigat més del compte en arribar a la taula. És una recepta delicada perquè s'ha de servir tèbia i en una proporció justa per evitar cremades i empatxos. A més, em consta que entre els comensals hi ha una persona a qui el plat li pot caure malament a l'estómac.

El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.

A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.


La primera reacció davant d'una cosa així és sentir-se profundament afalagat. No se m'acut una paraula millor per definir el que suposa que algú et tingui en suficient estima com per plantejar-se dur una part de tu dins seu. Encara ara me'n faig creus de que no em descartessin d'entrada, perquè posats a escollir un donant no estaria de més que fos una persona guapa.

El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.

Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:

1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?

2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?

3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?

Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Ho pots mirar pel costat bo, es faria reciclatge d'un material que els homes acostumen a malbaratar i no reciclar... vist així no deixa de ser mésv que una cessió de material biològic de rebuig masculí...

SUPER FELÍ ha dit...

Ai Markutis

que em sembla que inventes mes que l alcoiano haha

Josep ha dit...

En aquests casos, el més aconsellable és que el donant sigui algú de la família de la parella de la que el gestarà. Un germà o un cosí. Així la criatura tindrà gens de totes dues: una com a mare biològica i l'altre com a tieta biològica (i mare adoptiva).

Si aquesta dona, o la seua parella, no és de la seua família, llavors ha de fer el que milions d'homes han fer i fan arreu del món: oblidar-se dels espermatozous tan bon punt han eixit del seu orifici.

Elles li ho agraïran. I el xiquet, probablement també.

Josep ha dit...

(el comentari anterior està dedicat a tots els paios que, sospitosament, tant s'assemblen a mi... o jo a ells)

Remitjó ha dit...

Tot i que no tinc fills ni cap virtut per els sofismes, he arribat a la mateixa conclusió que vostè. És una aposta massa arriscada.

Ara, però, m'assalten uns dubtes (una mica tafaners)

1. Optarien (en cas que vostè acceptés) a una inseminació o haurien de follar?

2. Si toca follar, seria amb la seva amiga o amb la parella?


3. Si és amb la seva amiga, a qui vostè té com a una germana, estaríem davant quelcom semblant a l'incest?

iaiapunkarra ha dit...

Deixi's de collonades morals, el que s'hauria de plantejar a fons és el tema legal: Podria la tia acabar exigint-me una pensió vitalícia quan li donés la gana o canviés la truita per la butifarra? Això és el que de debò li ha de preocupar, que últimament, amb el feminazisme imperant, la cosa està molt malament per a vosaltres...

Anònim ha dit...

Un apunt: és brandada.

PS. la iaiapunkarra té raó

Josep ha dit...

Les donants d'òvuls i els donants de semen signen un contracte pel qual s'eximenixen de responsabilitats envers les possibles criatures concebudes amb el seu ADN, així com la confidencialitat del/la receptor/a.

Només en cas que el/la donant tingui un fill amb alguna malaltia que pugui ser tractada amb l'ajuda d'un familiar (per exemple, la leucèmia que es pot guarir amb la donació del moll de l'os d'una persona compatible, sovint un parent), només en aquest cas es contactarà amb la família receptora.

Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Markutis ha dit...

@Anònim: Un apunt: vostè és gilipolles. Era un joc de paraules amb el verb abrandar.

Anònim ha dit...

Ho sento, és que costa de transmetre el to per escrit!

Què t'anava a dir ha dit...

Partint de la base que jo crec que ser pare no és inseminar i prou, considero que vostè podria ser capaç d'inseminar la seva amiga i oblidar-se per sempre més d'aquesta criatura. Ho dic seriosament.

Per tant, tiri's a la piscina però abans signi un contracte, pel que pugui ser...

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Aquí la qüestió és: La fecundació seria in-vitro o pel métode tradicional?