dimarts, 25 de maig de 2010

Aventura

Temps ençà ja vaig deixar escrit aquí mateix que el concepte aventura sense risc no té sentit. Aventurar-se significa arriscar. Per definició, aventura és tota aquella situació que ens posa en dificultats, buscades o no. No s'hi val ficar la punteta ni el risc controlat. És un puto oxímoron, un succedani. Tingue-m'ho clar. I que consti que una vida aventurada no és bona ni és dolenta. Tot depèn del que desitgis.

Jo m'he passat bona part dels darrers dos o tres anys barrinant la necessitat de canvis davant la creixent sensació que a la meva vida no hi succeïa gran cosa. Fins fa poc menys d'un any jo era un paio amb casa, parella i feina estables. Amb una vida rutinària. En aquests 12 mesos he tingut temps d'enamorar-me dos cops i desenamorar-me tres vegades, conviure amb el càncer, fer la pretemporada amb un equip de rugby, pensar seriosament en el suïcidi, malgastar els meus estalvis fins a arruïnar-me i tornar a estalviar, perdre la feina, anar a judici, enterrar el meu pare i parlar en públic al seu funeral, aprimar-me 30 quilos, psicoanalitzar-me, fer el meu primer viatje en solitari a 10.000 quilòmetres de casa, compartir sexualment una dona amb un altre home, recuperar velles amistats i perdre altres persones (a una d'elles fins i tot vaig haver de buscar-la amb ajuda de la seva familia durant 48 hores).

M'he desesperat i he estat eufòric. M'he sentit a vegades sol i a vegades lliure. Superat i capaç de tot. En definitiva he viscut en una muntanya russa de difícil descripció, on cada nou esdeveniment s'encadenava amb un altre sense deixar-me temps per pair les coses. És com si hagués obert una capsa de Pandora que ja no sé tancar. I, sincerament, seria tan absurd negar que m'he sentit més viu com que estic molt cansat. Si hi hagués una normalitat a la que retornar ho faria sense cap mena de dubte. Almenys per un temps. Ja ho diu l'adagi: compte amb el que desitjes.

15 comentaris:

Arcangelo ha dit...

I que hi ha de prendre's la vida com un tot? Viure l'avui i deixar-se de consideracions més enllà del simple i cru record? No és un carpe diem malentès de postadolescent, és un mecanisme de defensa psíquic per no enfonsar-se.

Remitjó ha dit...

Ai, la rutina, com l'enyorem de vegades...

Jo, com una mena de Rainman, cada cop que les coses es posen una mica complicades, em refugie en ella.

Què t'anava a dir ha dit...

M'ha molat, aquest exercici que heu fet. Un llistat de canvis que hi ha hagut en els darrers 12 mesos. Jo tampoc em quedo curta.

Noa Literal ha dit...

Una descripció molt crua d'un any ple de contrastos no sempre agradables. Situacions límit. Jo de vostè em centraria a viure en el moment present d'una forma gairebé anestessiant. Així li descansarà la ment.

Txisky ha dit...

Això ho ha d'escriure: seria un best-seller!

Josep ha dit...

Jo procure no fer balanços.

Vladimir Nabokoix ha dit...

Estic amb en Txisky: escrigui-ho! Escrigui alguna cosa!

Efrem ha dit...

A fotre-li canya, collons!

CusCus ha dit...

Markutis,

deixis d'hòsties. S'ha sentit més viu, s'ha sentit millor aquests darrers 12 mesos? Això és el que importa.

Sí és que sí, el planyo i el felicito alhora. El felicito perquè potser ha trobat com ser feliç i el planyo perquè potser que aixó signifiqui un canvi consant i una felicitat que sempre serà un canvi més enllà. I perquè el canvi constant cansa, què caram.

Si és que no, ja ho sap. Busqui estabilitat.

Miri, no sé si vol sentir històries d'un tio que només passa per aquí a dir-ne alguna de tant en tant i fardar del Mallorqueta (i cada cop menys), però jo m'identifico amb el que vosté ha escrit. Fa 2 mesos que no foto res: he acabat el que vaig venir a fer a la Xina i no tinc plans i m'he posat a pensar què feia i això inclou quedar-me o tornar. Aquí he estat molt més feliç que els darrers anys a Barcelona. I, cony, jo vull ser feliç. Però a Barna hi ha la família i alguns amics. Enyoro els diumenges amb la Vanguardia, el dinar a casa la família, fer un cine...

Malgrat tot, em quedo. Xangai té molta energia, la gent té empenta i també hi tinc amics. M'estimula la curiositat, m'excita (en el sentit anglès de la paraula). Barcelona em destrempa, m'ofego en la rutina. Aquí de moment no tinc feina, no els entenc i em començo a quedar pelat. Però estic content. Em preocupa el llarg plaç, sí. I? Quan arribi, arribarà. Potser no arriba mai.

Amic Markutis, passi per crisis, deprimeixis, tingui moments d'eufòria, canvii de parella com de camisa, aprimis, engreixis, canvii de país... m'és igual: visqui. I intenti saber què el fa feliç i llencis-hi de cap. No se'n penedirà. Si no ho fa, potser sí que se'n penedirà. I no hi podrà fer res.

iaiapunkarra ha dit...

Mentre en algun moment d'aquests no s'hagi plantejat fer-se soci de l'Espanyol, no s'hi ha d'amoinar gaire, home...

Markutis ha dit...

@Arcangelo: Sóc incapaç de viure al día. Em falten collons i em sobra anàlisi.

@Remitjó: La rutina també és perillosa. Enganxa.

@Què t'anava a dir: Dona, vostè per començar ha tingut un canvi radical irreversible a la seva vida. Només em queda desitjar-li sort.

@Noa Literal: Li asseguro que així escrit de 'carrerilla' sembla més límit del que és. Segur que si resumim la vida de tots els que entren aquí a comentar emfatitzant els highlights passa una cosa similar. Però sí, han sigut 12 mesos mogudets.

@Txisky: La llàstima és que el meu cognom no sigui Pantoja. Aleshores sí que em forraria rentabilitzant les meves experiències.

@Josep: Vostè i jo ja parlarem...

@Vladimir: Que algú em tregui el punyal de l'esquena, siusplau.

@Efrem: Siempre a tope! Siempre a tope! Mi droga es la vida!

@CusCus: Sempre m'agrada saber que algún dels meus lectors s'identifica. Estic segur que s'ha anat animant mentre escribia el comentari i ha acabat parlant més amb vostè que amb mi.

Agraïnt molt els consells, ja saps tan bé com jo que serveixen de poc. Ja de petits, per molt que ens adverteixin del perill del foc no en som consicients fins que ens cremem. La majoria de consells savis que m'han donat els he identificat a toro passat.

@iaia: Abans la mort, hostiaputa!

Vladimir Nabokoix ha dit...

punyal?

Markutis ha dit...

@Vladimir Nabocoix: És que això de "Escrigui alguna cosa!" m'havia sonat a "perquè últimament no escriu res interessant"

Vladimir Nabokoix ha dit...

hostia, no! només faltaria! al contrari: aquest post em va gelar la columna i sóc fervent seguidor del blog! suggeria que aprofiti les impressions per escriure una bona novel·la que n'estic segur de que n'és del tot capaç!
d'altra banda, subscric tot el que diu CusCus (menys tot el que fa referència a la xina, que no hi he estat mai)

Albhert ha dit...

Collons, Markutis, és el puto Indiana Jones de la Blogosfera. A veure qui te pebrots de dir ara que abans feia més gràcia.