Aventura

Temps ençà ja vaig deixar escrit aquí mateix que el concepte aventura sense risc no té sentit. Aventurar-se significa arriscar. Per definició, aventura és tota aquella situació que ens posa en dificultats, buscades o no. No s'hi val ficar la punteta ni el risc controlat. És un puto oxímoron, un succedani. Tingue-m'ho clar. I que consti que una vida aventurada no és bona ni és dolenta. Tot depèn del que desitgis.

Jo m'he passat bona part dels darrers dos o tres anys barrinant la necessitat de canvis davant la creixent sensació que a la meva vida no hi succeïa gran cosa. Fins fa poc menys d'un any jo era un paio amb casa, parella i feina estables. Amb una vida rutinària. En aquests 12 mesos he tingut temps d'enamorar-me dos cops i desenamorar-me tres vegades, conviure amb el càncer, fer la pretemporada amb un equip de rugby, pensar seriosament en el suïcidi, malgastar els meus estalvis fins a arruïnar-me i tornar a estalviar, perdre la feina, anar a judici, enterrar el meu pare i parlar en públic al seu funeral, aprimar-me 30 quilos, psicoanalitzar-me, fer el meu primer viatje en solitari a 10.000 quilòmetres de casa, compartir sexualment una dona amb un altre home, recuperar velles amistats i perdre altres persones (a una d'elles fins i tot vaig haver de buscar-la amb ajuda de la seva familia durant 48 hores).

M'he desesperat i he estat eufòric. M'he sentit a vegades sol i a vegades lliure. Superat i capaç de tot. En definitiva he viscut en una muntanya russa de difícil descripció, on cada nou esdeveniment s'encadenava amb un altre sense deixar-me temps per pair les coses. És com si hagués obert una capsa de Pandora que ja no sé tancar. I, sincerament, seria tan absurd negar que m'he sentit més viu com que estic molt cansat. Si hi hagués una normalitat a la que retornar ho faria sense cap mena de dubte. Almenys per un temps. Ja ho diu l'adagi: compte amb el que desitjes.