diumenge, 6 de juny del 2010

Les Eleccions del Barça: Marc Ingla

Continuem amb la llista de candidats, en rigorós ordre de major a menor nombre de signatures de suport validades. Que ja us dic ara que tindrà poca o nul.la representativitat el dia de la votació.
MARC INGLA


Antecedents: Poca gent sap o recorda que en Marc Ingla va entrar a la primera candidatura d'en Laporta de la mà d'en Sandro Rosell. De la mateixa manera que a través d'Ingla hi va entrar en Ferran Soriano. Les quatre potes d'aquell projecte que es va imposar a les eleccions del 2003 contra tot pronòstic es van dividir el protagonisme de manera molt clara. Laporta era el líder il.lusionant (el Kennedy català li deien), Rosell l'expert en matèria esportiva, Soriano l'home dels números i Marc Ingla l'arquitecte del màrqueting i la projecció internacional del club. Aquesta divisió de poders va contribuir a que el soci els percebés com un veritable equip de gent preparada i amb les idees molt clares. Més tard es comprovaria que tenien més de preparats que d'equip.

Durant els primers anys de la presidència Laporta l'atenció mediàtica es va anar centrant en les figures de Rosell i Soriano, al ser els vicepresidents encarregats de reflotar les dues vessants del club que havien quedat més tocades de l'època Gaspart: l'esportiva i l'econòmica. El paper d'Ingla va quedar més enfosquit, tot i ser l'artífex d'una revolució en la forma d'explotar els recursos del club. Seva va ser la feina de renegociar els contractes televisius i el de Nike, que encara avui generen una gran part del pressupost que permet afrontar fitxatges com el d'Ibrahimovic, per exemple. Una altre aportació capital d'Ingla seria aconseguir multiplicar els ingressos del club any rere any en base a acords amb patrocinadors, una gestió més eficient de les llicències de productes oficials o una major exportació de la marca Barça arreu del món. Amb més discreció de la merescuda, es podria dir que Ingla posa el FC Barcelona al nivell de Manchester United i Real Madrid com a marca global.

Amb la dimissió de Rosell, Marc Ingla agafa més protagonisme al incorporar-se a la vicepresidència esportiva del club. Ell i Soriano són els encarregats de negociar els fitxatges conjuntament amb Txiki Beguiristain. En aquesta nova funció, Ingla es caracteritza per ser un negociador tenaç però no brillant. Tanca incorporacions com les de Zambrotta i Thuram, Milito o Henry que si vé en el seu moment són lloades no acaben sent gaire beneficioses per la caixa del club. També incorpora a un preu raonable jugadors com Gudjhonsen, Abidal o Touré. En l'apartat de traspassos no aconsegueix treure gaire rendiment de Van Bommel, Giuly, Gio Van Bronckhorst i Motta (tots ells jugadors importants i amb minuts al Barça) però té algún moment brillant amb la venda de Belletti al Chelsea per 6 milions d'euros o la de Maxi López a un equip rus per 2 milions.

La temporada següent és la de la moció de censura i la de la seva sortida del club. Un grup de 8 directius encapçalat per Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicenç decideixen saltar del vaixell argumentant públicament el preocupant percentatge de suport a la moció (propera al 60%). Joan Laporta sempre ha vist en aquella maniobra una traició en tota regla. L'entorn d'en Laporta manté que l'intencio d'Ingla i Soriano era debilitar-lo encara més, forçar la seva dimissió i presentar-se a unes hipotètiques eleccions amb un projecte propi. A més, són conegudes les preferències d'Ingla i Soriano per la contractació de Mourinho com a revulsiu d'un vestuari sumit en l'autocomplaença de l'última època Rijkaard. Però l'aposta decidida del president per Josep Guardiola (curiosament proposat per un dels directius dimissionaris: Evarist Murtra) era un risc que ni Ingla ni Soriano estaven disposats a assumir.

Anàlisi: Marc Ingla està cometent un error garrafal centrant la seva campanya en desgastar al favorit de les enquestes, Sandro Rosell. Una feina que provablement tindrà el seu fruït però que no recollirà la seva candidatura. Ara mateix la gent el perceb com un candidat agressiu i poc constructiu. A més no està sabent rendibilitzar el que hauria de ser el seu punt fort: comptar amb el nucli dur de vicepresidents de la primera directiva laportista (Rosell a part). Podria vendre continuïsme i del bo amb la presència de Soriano, Godall i Vicens al seu equip, però per molt que parli d'equipàs ha sigut incapaç de fer-ho visible. Tampoc ajuda el fet que tothom sàpiga que la seva candidatura hauria d'haver sigut encapçalada primer per Alfons Godall (quan encara rebia el suport d'en Laporta) i després per Ferran Soriano, que van renunciar a fer-ho per motius personals i professionals respectivament. Aquesta llufa de tercera opció no li treu ningú.

La seva candidatura i la d'en Jaume Ferrer es faran molt de mal mutuament. No només es trepitjen l'electorat potencial sino que es resten virtuts. El més lògic hauria sigut una aliança però ni Ingla ni Ferrer estan disposats a renunciar a ser cap de cartell i a base de jurar i perjurar que no pactaran ja és massa tard per rectificar. Una aliança d'última hora tindria molt de desesperada i seria percebuda per la gent com una greu manca de sinceritat. En unes eleccions on la credibilitat ho és pràcticament tot seria fer-se l'harakiri.

Conclusions: A Marc Ingla se l'acusa de tenir una visió massa empresarial del Barça. La frase que més estan utilitzant els seus rivals és assegurar que veu als culers "més com a clients que com a socis". Personalment, opino que apel.lar als romanticismes està molt bé però el que hauria d'interessar al soci és la capacitat de gestió i el senyor Ingla ha demostrat tenir-la sobradament. L'altre expressió que més s'està associant al seu nom és "joc brut" per les acusacions que va llençar sobre Sandro Rosell en el cas Brasilia. I aquest és un altre error garrafal d'estratègia, perquè malgrat que molts estem disposats a creure que té la raó en aquesta disputa alhora es comporta com un acuseta que llença la pedra i amaga la mà. Si s'hagués mostrat més contundent en resposta a la denúncia judicial d'en Rosell això no li passaria. Però en el fons no és més que un altre símptoma de la veritable malaltia de la seva candidatura: Marc Ingla és un home de perfil baix. Un bon gestor al que li manca la capacitat de comunicar.

A mi el senyor Ingla i el seu equip em generen confiança. No dubto de la seva capacitat, però no puc evitar tenir la sensació que un Ferran Soriano amb disponibilitat ho hagués fet molt millor.
Malgrat tot, em mullo i confesso que n'estic convençut de que el club estaria en bones mans si guanyés la seva candidatura. Només hi ha una cosa que m'inquieta, i és aquesta tendència seva de cagar-se a les calces quan el posen sota pressió. Ho va demostrar en el nomenament de Guardiola, amb la seva dimissió i ho està tornant a demostrar en el seu enfrontament amb Sandro Rosell.

Li desitjaré sort com a tots, però em temo que ho té realment fotut.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Un altre punt feble és aquest, que se'l vegi com el titella del Ferran Soriano. De ben segur que, si el cap de cartell hagués estat aquest, el debat ara seria més potent.