1) Per primera vegada a la història del club hi ha limitació de mandats. El soci culer, conservador per naturalesa, ha optat històricament per renovar la confiança en els presidents quan hi ha èxits esportius. Va passar amb Núñez durant 22 anys i tornaria a passar ara si en Laporta es pogués tornar a presentar. No hi ha voluntat de canvi, hi ha canvi perquè toca.
2) Absolutament TOTS els candidats a la presidència d'aquest any surten de la candidatura que va encapçalar en Joan Laporta l'any 2003. Sandro Rosell i Marc Ingla van ser-ne vicepresidents fins al 2005 i 2008 respectivament, Jaume Ferrer ha sigut directiu de principi a fi dels dos mandats i Agustí Benedito va formar part de les comissions Esportiva i Social durant 6 anys. Per primer cop els candidats no es barallen per il.lusionar a la gent amb un nou projecte sino per demostrar que son els més adequats per donar-li continuitat a l'actual.
Casualment o no, tots els que han volgut involucrar-se en el procés electoral des de fora de l'entorn Laportià (diguin-se Alexis Plaza, Santi Salvat o Jaume Guixà) han quedat fora per manca de suports. Ara que tot just comença la campanya pròpiament dita sabem que en Guardiola és intocable per a tots els candidats i que no hi haurà ball de fitxatges perquè tothom està content amb el planter actual. O sigui, que toca debat institucional. En un primer nivell d'anàlisi: quina mandra! En un segon nivell: el soci del Barça ho té complicat per decidir-se.
Com tots diran més o menys el mateix el votant s'haurà de decidir en base al seu instint i això sempre és perillós. Assistirem a un intercanvi de xerrameca i discursos gradiloqüents intangibles. La clau de la victòria la té el candidat que aconsegueixi resultar creïble a un major nombre de socis i la meva única intenció és ajudar a aquesta inmensa majoria d'indecisos a analitzar els aspirants a la presidència del Barça posant llum als petits (o no tan petits detalls) que els diferencien.
SANDRO ROSELL
Antecedents: Va sortir del Barça profetitzant l'apocal.lipsi 15 dies després de que es guanyés la primera lliga d'en Rijkaard. Entre els motius que va argumentar per justificar la seva decisió estava la política esportiva del club. És de domini públic que al finalitzar la primera temporada sense títols no era partidari de mantenir a en Rijkaard i que el va voler substituir pel brasiler Luis Filipe Scolari, aleshores seleccionador de Portugal. Un home que després de perdre contra tot pronòstic l'Eurocopa 2008 que es jugava a Portugal en una final contra Grècia i de fracassar al Chelsea ha entrenat aquesta última temporada a un equip de l'Uzbekistan. També és conegut que preferia fitxar al brasiler Luis Fabiano (aleshores jugador del Sao Paulo i ara al Sevilla) en comptes del camerunès Eto'o. Essent com era vicepresident esportiu de la directiva mai va poder suportar que el seu criteri estés per sota del de Laporta i Txiki, massa influenciats per l'ombra de Cruyff segons la seva opinió. Però Rosell no va marxar sol sino que va dimitir en bloc amb quatre directius afins (Bertomeu, Monés, Moix i Faus, que avui dia formen part de la candidatura d'en Rosell a la presidència del Barça) argumentant que la resta de la junta era massa servil amb el president. Una situació que els deixava en clara minoria dins les votacions de la junta en la presa de decisions i que van titllar "antidemocràtica". Curiosament, poc després, un soci anònim (més tard se sabria que va ser Joan March Torné) porta a la junta als tribunals per tal d'obligar-los a convocar eleccions abans de complir-se els 4 anys naturals del primer mandat. La denúncia es basa en el fet que Laporta pren posessió del càrrec uns dies abans d'expirar l'últim curs administrariu de Joan Gaspart. Tot i els recursos presentats per la directiva del Barça, un jutje acaba donant la raó al soci.
L'any posterior a la dimissió del bloc opositor el Barça va guanyar la seva segona lliga i la Champions a París. Sandro Rosell es va dedicar a rentabilitzar la seva aportació als èxits esportius del Barça, posant-se totes les medalles dels fitxatges de Ronaldinho i Deco. Un sector de la premsa, clarament distanciat de la figura d'en Laporta, comença a seguir-li el joc atribuint-li tots els mèrits. Fins i tot publica un llibre titulat "Benvingut al món real" on deixa documentat el seu paper determinant en el fitxatge de Ronaldinho, critica l'estil de gestió presidencialista d'en Laporta i torna a lamentar l'influència de Cruyff en el Barça. Malgrat tot, Laporta surt reescollit com a president de les eleccions anticipades convocades pel jutje al ser l'únic candidat. Ningú s'atreveix a competir contra el President que en 3 temporades ha aconseguit dues lligues i la segona Champions de la història del club.
Tot això canviaria a partir de la temporada 2006/07, en la que el Barça cau eliminat a la Champions pel Liverpool, a la Copa pel Getafe i acaba perdent la lliga en un final apretadíssim amb el Madrid de Capello que es decideix pel goal average. Mentre en Rosell es manté en un discret segon pla, la premsa afí assegura que ja s'ha acabat l'inèrcia de l'impuls que va donar en Sandro i ara es veu l'incompetència de la junta de Laporta per fer guanyar l'equip. La següent temporada, la 2007/08, serà la segona consecutiva sense títols importants. El rendiment d'estrelles com Ronaldinho i Deco ha caigut en picat i Rosell només trenca el seu silenci per assegurar que malgrat haver-los portat a l'equip ell ja els hagués traspassat l'estiu anterior. Els fitxatjes d'Henry, Abidal, Touré y Milito es veuen com un fracàs i la demostració definitiva de l'incompetència de Txiki Beguiristain per reforçar l'equip. Poc després arriba la moció de censura impulsada per Oriol Giralt, de la que Sandro Rosell sempre s'ha volgut desmarcar tot i que una ràdio (concretament, CadenaSER) va desvetllar que hi havia hagut reunions entre Giralt i Toni Freixa (amic personal de Rosell) poc abans d'iniciar el procés. Toni Freixa és un advocat que actualment també forma part de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça, un autèntic gos de presa i artífex de les denúncies interposades per Rosell contra Laporta i Marc Ingla durant aquesta precampanya.
Tot i l'enrenou de la moció de censura, que no prospera per ben poc i li costa una nova fractura dins la Junta quan sucumbeixen a la pressió i dimiteixen els vicepresidents Soriano, Ingla, Vicenç i quatre membres més de la directiva, Laporta es resisteix a dimitir. Sandro Rosell, que havia anunciat públicament que en cas de prosperar la moció de censura estava preparat per presentar-se a unes hipotètiques eleccions (que hauria guanyat per aclamació, afegeixo) ha d'ajornar els seus plans un parell d'anys. La resistència del president Laporta i aquell "al loro, que no estamos tan mal" culmina amb l'èxit sense precedents del triplet de Copa, Lliga i Champions que acabaria sent la temporada dels 6 títols amb la consecució de la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i la primera Intercontinental del club. El to opositor de l'entorn rosellista es rebaixa pràcticament fins a la mínima expressió, donant lloc a un compàs d'espera fins a l'actualitat.
L'any posterior a la dimissió del bloc opositor el Barça va guanyar la seva segona lliga i la Champions a París. Sandro Rosell es va dedicar a rentabilitzar la seva aportació als èxits esportius del Barça, posant-se totes les medalles dels fitxatges de Ronaldinho i Deco. Un sector de la premsa, clarament distanciat de la figura d'en Laporta, comença a seguir-li el joc atribuint-li tots els mèrits. Fins i tot publica un llibre titulat "Benvingut al món real" on deixa documentat el seu paper determinant en el fitxatge de Ronaldinho, critica l'estil de gestió presidencialista d'en Laporta i torna a lamentar l'influència de Cruyff en el Barça. Malgrat tot, Laporta surt reescollit com a president de les eleccions anticipades convocades pel jutje al ser l'únic candidat. Ningú s'atreveix a competir contra el President que en 3 temporades ha aconseguit dues lligues i la segona Champions de la història del club.
Tot això canviaria a partir de la temporada 2006/07, en la que el Barça cau eliminat a la Champions pel Liverpool, a la Copa pel Getafe i acaba perdent la lliga en un final apretadíssim amb el Madrid de Capello que es decideix pel goal average. Mentre en Rosell es manté en un discret segon pla, la premsa afí assegura que ja s'ha acabat l'inèrcia de l'impuls que va donar en Sandro i ara es veu l'incompetència de la junta de Laporta per fer guanyar l'equip. La següent temporada, la 2007/08, serà la segona consecutiva sense títols importants. El rendiment d'estrelles com Ronaldinho i Deco ha caigut en picat i Rosell només trenca el seu silenci per assegurar que malgrat haver-los portat a l'equip ell ja els hagués traspassat l'estiu anterior. Els fitxatjes d'Henry, Abidal, Touré y Milito es veuen com un fracàs i la demostració definitiva de l'incompetència de Txiki Beguiristain per reforçar l'equip. Poc després arriba la moció de censura impulsada per Oriol Giralt, de la que Sandro Rosell sempre s'ha volgut desmarcar tot i que una ràdio (concretament, CadenaSER) va desvetllar que hi havia hagut reunions entre Giralt i Toni Freixa (amic personal de Rosell) poc abans d'iniciar el procés. Toni Freixa és un advocat que actualment també forma part de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça, un autèntic gos de presa i artífex de les denúncies interposades per Rosell contra Laporta i Marc Ingla durant aquesta precampanya.
Tot i l'enrenou de la moció de censura, que no prospera per ben poc i li costa una nova fractura dins la Junta quan sucumbeixen a la pressió i dimiteixen els vicepresidents Soriano, Ingla, Vicenç i quatre membres més de la directiva, Laporta es resisteix a dimitir. Sandro Rosell, que havia anunciat públicament que en cas de prosperar la moció de censura estava preparat per presentar-se a unes hipotètiques eleccions (que hauria guanyat per aclamació, afegeixo) ha d'ajornar els seus plans un parell d'anys. La resistència del president Laporta i aquell "al loro, que no estamos tan mal" culmina amb l'èxit sense precedents del triplet de Copa, Lliga i Champions que acabaria sent la temporada dels 6 títols amb la consecució de la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i la primera Intercontinental del club. El to opositor de l'entorn rosellista es rebaixa pràcticament fins a la mínima expressió, donant lloc a un compàs d'espera fins a l'actualitat.
Anàlisi: De vegades tinc la sensació que el senyor Rosell em prèn per imbècil. A mi i a la resta. No sé si espera que me'l cregui quan diu que no és anticruyffista i que garantitza la continuitat del projecte esportiu quan no ha fet altre cosa que desmarcar-se d'ambdues coses des que va deixar el Barça. Els que li elogien l'estil i l'elegància de mantenir-se en silenci i allunyat de la vida del club també deuen esperar que me n'oblidi del llibre que va publicar, del seu oportunisme i de la judicialització constant que ha generat el seu entorn (eleccions anticipades i moció de censura incloses).
És el candidat oficial d'El Mundo Deportivo, que li porta fent la campanya descaradament des de fa ben bé 4 o 5 anys. També gaudeix de molt bona premsa als mitjans de la capital, més aviat per una associació simplista entre enemics de Laporta al identificar-lo com el seu principal antagònic. Una associació de la que el senyor Rosell s'ha beneficiat amb intel.ligència tot i saber que no té cap futur un cop arribi (si arriba) a la presidència.
És el gran favorit perquè parteix amb el major índex de popularitat després de tants anys d'oposició i perquè gaudeix d'una bossa de seguidors que incomprensiblement el consideren la màxima autoritat futbolística del planeta Terra. Però això pot ser també un problema. Se li han atribuit tantes virtuts de forma gratuïta que cada cop que obri la boca corre el perill de desil.lusionar una part del seu electorat. S'espera massa d'ell. Alguns el ténen pel perfecte fitxador d'estrelles mundials i d'altres com el president que més apostarà per la pedrera, alguns el volen veure com a dirigent exquisitament institucional i d'altres esperen que aixequi les estores i expulsi el Laportisme del Barça, alguns el veuen com qui portarà l'austeritat econòmica al club i d'altres asseguren que invertirà més que mai en les seccions, n'hi ha qui el veu com l'esperança de descatalanitzar el Barça, etc. Impossible contentar-los a tots.
La cojuntura de les properes eleccions no és la més adecuada per a ell. Ell esperava arribar a la presidència com a refundador d'un club en declivi i ara li toca fer el paperot de vendre continuisme amb un estil més amable de gestió. Té una fama merescuda d'intervencionista en matèria de fitxatges, i de fet la seva experiència en aquest sector era el seu punt fort, però li toca vendre tot el contrari perquè l'autoritat d'en Guardiola ara és inqüestionable. L'erosió constant sobre en Laporta que ha practicat en aquests anys tenia com a objectiu desactivar el continuisme i s'ha trobat no amb una sino amb dues candidatures continuistes passant el tall de les signatures. No li agrada la confrontació perquè sap que hi té molt a perdre en imatge, però es veu obligat a defensar-se amb demandes judicials perquè qui l'ataca és gent que coneix de primera mà els seus punts febles. En definitiva, ha perdut totalment l'iniciativa de la seva campanya. Si per ell fos les eleccions es celebrarien demà mateix, ara que encara conserva l'avantatge sobre els seus competidors.
Conclusions: Jo no crec que en Sandro Rosell sigui una persona deshonesta, ho dic sincerament. Crec que les circumstàncies actuals l'obliguen a fer equilibris per dissimular el seu anticruyffisme i les seves veritables opinions envers com s'imagina el Barça. Tinc molt clar que no dubtaria ni un minut en carregar-se l'actual model esportiu si no acompanyen els resultats, perquè no se'l creu. I això ho ha de saber la gent. També crec que en sap menys de futbol del que ell es creu o li han fet creure. M'adono que és un home que en la seva legítima ambició de presidir el Barça ha anat adquirint durant anys unes esclavituds molt fortes amb determinats sectors que l'han ajudat a posar-se en primera línia de la successió. Igual que m'adono que amb aquest temps que porta preparant-se ha aconseguit disposar d'un equip humà solvent i generar un programa electoral amb contingut i elaborat amb idees interessants que en alguns casos són més llamineres que realistes (com ara unir tots els grups d'animació en una Grada Jove sense violència, l'Agència de Viatjes pròpia del club, reformar el Camp Nou, construir un nou Palau i crear Masies arreu del món sense vendre patrimoni, etc.).
És el candidat oficial d'El Mundo Deportivo, que li porta fent la campanya descaradament des de fa ben bé 4 o 5 anys. També gaudeix de molt bona premsa als mitjans de la capital, més aviat per una associació simplista entre enemics de Laporta al identificar-lo com el seu principal antagònic. Una associació de la que el senyor Rosell s'ha beneficiat amb intel.ligència tot i saber que no té cap futur un cop arribi (si arriba) a la presidència.
És el gran favorit perquè parteix amb el major índex de popularitat després de tants anys d'oposició i perquè gaudeix d'una bossa de seguidors que incomprensiblement el consideren la màxima autoritat futbolística del planeta Terra. Però això pot ser també un problema. Se li han atribuit tantes virtuts de forma gratuïta que cada cop que obri la boca corre el perill de desil.lusionar una part del seu electorat. S'espera massa d'ell. Alguns el ténen pel perfecte fitxador d'estrelles mundials i d'altres com el president que més apostarà per la pedrera, alguns el volen veure com a dirigent exquisitament institucional i d'altres esperen que aixequi les estores i expulsi el Laportisme del Barça, alguns el veuen com qui portarà l'austeritat econòmica al club i d'altres asseguren que invertirà més que mai en les seccions, n'hi ha qui el veu com l'esperança de descatalanitzar el Barça, etc. Impossible contentar-los a tots.
La cojuntura de les properes eleccions no és la més adecuada per a ell. Ell esperava arribar a la presidència com a refundador d'un club en declivi i ara li toca fer el paperot de vendre continuisme amb un estil més amable de gestió. Té una fama merescuda d'intervencionista en matèria de fitxatges, i de fet la seva experiència en aquest sector era el seu punt fort, però li toca vendre tot el contrari perquè l'autoritat d'en Guardiola ara és inqüestionable. L'erosió constant sobre en Laporta que ha practicat en aquests anys tenia com a objectiu desactivar el continuisme i s'ha trobat no amb una sino amb dues candidatures continuistes passant el tall de les signatures. No li agrada la confrontació perquè sap que hi té molt a perdre en imatge, però es veu obligat a defensar-se amb demandes judicials perquè qui l'ataca és gent que coneix de primera mà els seus punts febles. En definitiva, ha perdut totalment l'iniciativa de la seva campanya. Si per ell fos les eleccions es celebrarien demà mateix, ara que encara conserva l'avantatge sobre els seus competidors.
Conclusions: Jo no crec que en Sandro Rosell sigui una persona deshonesta, ho dic sincerament. Crec que les circumstàncies actuals l'obliguen a fer equilibris per dissimular el seu anticruyffisme i les seves veritables opinions envers com s'imagina el Barça. Tinc molt clar que no dubtaria ni un minut en carregar-se l'actual model esportiu si no acompanyen els resultats, perquè no se'l creu. I això ho ha de saber la gent. També crec que en sap menys de futbol del que ell es creu o li han fet creure. M'adono que és un home que en la seva legítima ambició de presidir el Barça ha anat adquirint durant anys unes esclavituds molt fortes amb determinats sectors que l'han ajudat a posar-se en primera línia de la successió. Igual que m'adono que amb aquest temps que porta preparant-se ha aconseguit disposar d'un equip humà solvent i generar un programa electoral amb contingut i elaborat amb idees interessants que en alguns casos són més llamineres que realistes (com ara unir tots els grups d'animació en una Grada Jove sense violència, l'Agència de Viatjes pròpia del club, reformar el Camp Nou, construir un nou Palau i crear Masies arreu del món sense vendre patrimoni, etc.).
Li desitjo el mateix que desitjaré a la resta de candidats: Sort.
13 comentaris:
El meu parer sobre Rossell no és gaira afalagador. Sobre les propostes que diu, calen alguns matisos:
Tema Grada Jove: és una antiga reivindicació que ningú no ha volgut fer perquè és molt complicat reordenar els abonaments i posar tothom d'acord en aquest aspecte, a més del risc de que grups violents tornin a infiltrar-se (p. ex. alguns d'aquests radicals es fan veure molt sovint en els grans partits a la tercera graderia). Potser va en el seu programa, però en paraules del propi Rossell no és cosa seva, sino de diferents grups que s'han apropat a la seva candidatura.
El Palau: TOTS estan obligats a fer-ho si volem continuar jugant l'eurolliga. Cal veure si el model de reforma que proposa és el millor.
@Anthony: El tema de la construcció d'un nou Palau Blaugrana és inevitable. El que no sé és com ho pensen fer exactament si des de la candidatura d'en Rosell per quedar bé amb els veïns de Les Corts diuen que volen tirar enrere el pla urbanístic de l'Ajuntament de Barcelona que va pactar amb el club. Un pacte que ja ha dit l'alcalde Hereu, per cert, que li costarà diners al Barça si decideix trencar-lo.
I que m'expliquin també com es compatibilitzen les promeses de no pujar els abonaments, no vendre patrimoni i reduïr les despeses del club si a més de construir el nou Palau han de remodelar el Camp Nou i construir les Masíes globals. Totes elles mesures que estan al seu programa electoral.
Gran article
Me l'he llegit sencer i amb interès. Sóc incapaç de llegir la premsa esportiva, i en canvi aquest article m'ha interessat i m'ha agradat.
Dit això, quatre preguntes:
1) Minguella, Nyunyes i Gaspart, amb qui van?
2) Miniestadi i afectacions urbanístiques a Les Corts i Collblan, com queda el tema?
3) La Lliga Catalana de Futbol, que ha passat? (Autocita obligada)
4) Seccions: el Laporta passava d'elles? Qui ha anat a veure els èxits en bàsquet, hoquei patins i handbol?
Bon article, esperaré a que analitzi els altres candidats per veure si m'aclaro, que aquestes eleccions vaig perdut completament.
Doncs no li desitjo cap sort. És un personatge oportunista, covard i incapaç d'aguantar la pressió. S'ha passat cinc anys provant de desgastar el Club miserablement a l'ombra. Sobre el model esportiu, ell mateix ho va dir. Preguntat sobre la temporada del Madrid, va consdierar que no era cap fracàs i que era un model que mereixia "continuïtat". Té collons que, cinc anys després de marxar, provi d'auto-atribuir-se els mèrits de l'equip. La Grada Jove és una aberració que incorpora el risc del retorn dels violents, que desitgen la seva vicròria. És un intervencionista asfixiant i el Guardiola es pot cansar d'ell i marxar. A això, afegir-hi el seus "negocis" pel Brasil. Les proves aportades al bloc del Jordi Badia em semblen prou convincents. Que guanyi qui sigui, però el Sandruscu, no!
@Josep: Minguella tenia la seva pròpia candidatura, però aquest cop no es presentava com a cap de cartell sino que va buscar un home de palla que es deia Santi Salvat. No va passar el tall de les signatures. Nuñez ha donat públicament el seu suport a Sandro Rosell. Per tocar els pebrots al Laporta, suposo. I en Gaspart no se sap a qui recolza entre d'altres coses perquè ningú vol ser recolzat públicament per Joan Gaspart.
@Sergi: Els altres tres procuraré fer-los en un sol post perquè el temps apreta (queda una setmana per les eleccions) i tampoc tinc tant a dir sobre cadascún d'ells.
@Albert: A mi tampoc em fa bona espina. De fet, abans de començar la precampanya tenia molt clar que no volia que guanyés. Però quan llegeixis el que tinc a dir sobre els altres candidats t'adonaràs de perquè ja m'és una mica igual.
Jo el que no entenc ni que em matin és per què s'ha de limitar el mandat a un nombre d'anys concret. Si la cosa funciona, per què s'ha de canviar? És més, el canvi (o no) no hauria de ser voluntat del soci? Per què el president ha de marxar per força, per molt bé que ho estigui fent?
Em fa por el resultat de les eleccions. Molta por. Ja en parlarem si no acabarem donant vida al puto Madrid.
Per cert Markutis, que abans no ho he dit: gran, gran article.
Sr. Soprano, bàsicament hi ha una durada de mandats perquè la llei de l'esport català així ho obliga. De fet, els mandats acaben de ser augmentats de cuatre a sis per una recent reforma d'aquesta llei. En el cas del Barça, a més, són limitats a dos mandats per president (no sé si només en cas de ser consecutius) perque els seus estatuts van ser reformats en el primer mandat de Laporta ja que va ser un dels seus punts forts del programa electoral. Aquesta mesura i altres van ser aprobades en els nous estauts en assamblea de socis compromissaris.
Sí sí Anthony, si jo no dic que no sigui legal. El que vull dir (potser no m'he sabut expressar) és que aquesta llei, aquests estatuts, no tenen cap sentit, no són lògics! Si una cosa va bé, per què s'ha de tocar?
Crec que no votaré a cap candidat.
I aquí una prova més de que tots busquen el seu propi interès per sobre del Barça.
http://www.youtube.com/watch?v=_DlI1cTS2Zw
tens tota la raó
Publica un comentari a l'entrada