divendres, 10 de juliol de 2009

Imperdonable (V)

Nº5: Gent que mai prèn decisions.

He deixat pel final el que és de llarg el més detestable de tots els trets de personalitat: No tenir personalitat. Fins i tot algú que reuneixi els quatre factors imperdonables anteriors em mereix més respecte que qualsevol peix bullit dels que circulen pel món. Ens envolten. Són l'audiència que es descarrega els politons de moda, els que omplen la Fira de Santa Llúcia per Nadal, Port Aventura a l'estiu i els cinemes les tardes de diumenge. És aquella parella que sempre et diu "fem el que tú vulguis", aquell amic que a l'hora d'escollir lloc per sopar li és igual anar al McDonalds que a un restaurant de carta, aquell company de feina que no obre la boca a les reunions. Són els que voten sempre el mateix, els que van a totes les bodes i enterraments on són convidats, els que paguen peatge després de fer 20 km de cúa a l'autopista circulant a 80 per hora, aprofiten les rebaixes per comprar roba i fan vacances a l'agost. S'emborratxen només els caps de setmana, aconsegueixen entrades pels concerts del 'Bruce' i d'U2, reciclen, van al gimnàs i al súper, paguen les multes sense recàrrec, es casen i ténen hipoteques i fills. En definitiva, són la gent que es deixa portar. I el més aterridor de tot plegat és que som susceptibles de convertir-nos en un d'ells i, de fet, ja ho som de vegades.


Poca broma amb deixar-se portar. Ara no us atabalaré amb referències existencialistes però no deixa de ser irònic que en una era de relativisme moral aclaparador hi continuï havent tants sitjaus (*). Serà que finalment seguir el corrent ens resulta més fàcil i que la llibertat és un gran valor de la nostre societat però no hi ha valor per exercir-la. Fa massa por assumir les conseqüències d'abandonar el ramat i seguir un camí que no és el senyalat. Cada cop que veig un paio estirat al carrer o un estrambòtic caminant sol amb la mirada perduda em pregunto fins a quin punt és carn de Callejeros o és només algú que pensava com jo. N'estic segur que és precisament això el que m'impedeix atrevir-me.

(*) Trobo que la paraula inventada d'avui és prou gràfica. En substitució de la incorrecte 'borrego', una paraula composta que no li és estranya a ningú que hagi presenciat un concurs de gossos de Tura.

13 comentaris:

iaiapunkarra ha dit...

Un gran post dividit en dos temes: els subnormals que mai prenen decisions i els que prenen la decisió de deixar-se portar pel que està establert.

Els primers -és que tenia pensat un post similar però ja aprofito per dir-ho aquí- són els típics que et diuen "tria tu (la ruta, la beguda, la pel.lícula, el que sigui), que a mi m'és igual" per després, si no ha sortit bé la cosa, tirar-te la cavalleria per sobre dient-te "tu ho has triat així". Detestables.

I els segons... Sense comentaris. Són els que te trobes i te diuen "jo abans era com tu, anava com tu", mentre passen arrossegant el cotxet del nen, el gran alicient dels quals és esperar dissabte a la nit per veure una pel.lícula amb la lloca al sofà nou (que ella ha triat).

I el pitjor és que als bojos com els de la foto, els tanquem al manicomi o a un centre de retardats, i ens quedem tan amples pensant que nosaltres som normals.

Pare Bukkàkez ha dit...

De fet, crec que el problema rau (m'encanta aquesta paraula) en que tot aquell que es surt del ramat, se'l titlla de rar, boig o l'etiqueta que pertoqui. I no sols se l'etiqueta, sino que se li fa el buit, se'l margina o se'l maltracta. I no és que ningú vulgui ser etiquetat i maltractat, sinó que ningú vol ser-ho A SOLES. La clàssica i mooolt estesa por a la soledat.

Bàsicament es tracta de desprestigiar el què o el com d'aquell que es surt de lo normal, com a forma de reforçar-se i reafirmar-se el propi grup.

Ara bé, a tot això, jo no sé on caic. Però sé que NO sóc dels que eviten prendre decisions; més aviat al contrari, tendeixo a pensar-me molt bé les coses a decidir.

Molt interessant, sr. Markutis. Canya als sang-d'horxata!

Dr. Muerte ha dit...

Un post sublim, sr. Markutis.
Fins fa cosa d'uns anys vaig ser presa del ramadisme (no confondre amb el ramadà) i si expliqués aquí la meva existència pre-existència-actual s'esgarrifarien més que amb qualsevol foto de rotten.com, així que els ho estalviaré.
Si bé no puc esborrar el passat sí que puc escriure el present, i a l'igual que la bona iaia veig passar els "amics" amb els cotxets de nens mentre afirmen (ignorants atrevits i prepotents): "ui... ja veuràs com tu també en tindràs de fills". No senyors meus, no seguiré el corrent. No tindré mai una feina convencional, ni una relació de parella convencional, i per descomptat no vull prole. I a qui em porti la contrària li tallo les mans i les hi foto a la boca. Avisats queden!

Modgi ha dit...

Jo no penso felicitar-lo pel post perquè se li pujaran els fems, Markutis, i es convertiria en pedant (donant de pets).

Entrant en matèria, només diré que fins fa poc cert tipus rars eren rebutjats pel sistema, fins que els afil·lats testicles del màrqueting han dit "Ep, aquesta gent es gasten les perres!". Si els otakus, els geeks, els emos i demés merdes no gastessin el sistema els rebutjaria, com va fer amb els punkarras a la seva època. Per mi, tenir personalitat és no convertir-se mai en un ninxo del màrqueting.

Per cert, que sí, que el post és magànim.

Agnès S. ha dit...

No deix de sorprendre'm...!positivament, tant em fa si se li puja la merda al cap, jejeje, tot el que puja acaba baixant.

Pel que dieu, ai Mestre Markutis! cops he necessitat d'ànims per no caure en el convencionalisme i entrar a formar part del remat...anar sempre a contracorrent...
No estar casada, no haver parit, no anar a cerimònies religioses de cap mena, (només a funerals, per lo de l'acomiadament), no anar a sopars d'empresa, i quedar un altre dia només amb les col.legues que realment m'hi avinc.
No anar ni portar mai els nebots al Portaventura.
Tot això a la meva edat pesa.
sinó, ja m'ho direu vosaltres quan hi arribeu,...

KASHNA ha dit...

Ser diferent en qualsevol societat i en qualsevol moment de la història, requereix un esforç extra. Alguns no s'atreveixen a sortir-se del ramat, i d'altres ja els hi està bé que la vida els hi vingui marcada. Mira! menys mal de caps!

Jo durant la meva adolescència volia ser diferent amb totes les meves forces... amb algunes ho vaig aconseguir, amb d'altres... no... la pressió social és massa forta en alguns casos.

Però arriba un moment en la teva vida, que ja tot t'importa un pito. Que t'adones que tot és relatiu i mai és tard per donar un tomb a la teva vida. T'importa ben poc els convencionalismes i el que s'espera de tu (ai, això és el gran mal de la societat, la por a decepcionar als demés o a no estar a l'alçada de les circumstàncies).


Quan arribes a aquest estat... em penso que has arribat a estar en pau amb tu mateix.


Jo em trobo ara bastant aprop d'això. Potser s'ha donat el cas en algun moment que he decepcionat a certes persones no acabant la carrera, deixant a mitjes cursos d'anglès, tornant a viure amb els pares, deixar de lluitar per ser una cosa que no em fa ja il·lusió... i? doncs que no m'importa. jo faig la meva vida, i si els decepciona, potser el problema és seu, que projecten els seus dessitjos en la persona equivocada.


PS: Perdó el rotllo, és que aquest tema m'ha motivat.

Anònim ha dit...

De totes maneres no crec que els que mai diuen el que volen solguin ser els que es deixen portar per la pressió del conjunt. Molts cops són gent que no té ganes que els reprimeixin i senzillament prefereixen callar, i quan sigui possible desaparèixer i fer el que volen pel seu compte. A les reunions de feina els que callen molt sovint pensen que tot el que es diu és una gilipollada, i per això callen. Els conformistes són més del pal "jefe jefe", del pal d'oferir les idees que s'espera que s'ofereixin, del pal de fingir entusiasme fins a creure-s'ho.

Anònim ha dit...

I per cert, em sembla realtivament paradoxal venint d'un blog, que, després de tot, s'aferra a reaccions "de sentit comú" en contra de tot que no deixen de ser molt estàndard, molt de "queixa del tio del bar que sap de què va la vida, només que no va al bar i té estudis". L'autor del qual salta quan veu anònims i els hi atribueix trollejos que no han comès, i és més, visiblement es molesta pels trollejos que es desvien d'aquest "sentit comú del carrer".

Compari's l'autoafirmació "de sentit comú" i la pataleta contínua de Vullserblogger, Lo Blog Gené o Iaiapunkarra amb la destrucció i recomposició més irònica i de profunditat com blogs com Descans, Pit de pollastre, Guionista Brillant, etc.

Markutis ha dit...

Ja que és vostè tan reflexiu/va, expliqui'm perquè els comentaris pretesament amb càrrega de profunditat o directament destructius provenen de persones anònimes. Sé que sóc molt pesat amb el tema però no deixa de sorprendre'm la cobardia de gent que, almenys en el to de les seves crítiques, demostra tanta seguretat. Segons el meu codi ètic, l'anonimat desacredita. Si es ténen collons per dir les coses se n'han de tenir per donar la cara.

Dit això, no serà considerat un troll perquè s'ha estalviat l'insult, que acostuma a ser la carta de presentació d'aquesta espècie. Vostè opta per una tècnica molt més elaborada, que consisteix en el descrèdit en base a la comparació amb bloc amics. Bon intent, però si llegeix el títol de la llista on apareixen referenciats els blocs que esmenta s'adonarà que no em descobreix res de nou. Fins i tot em reconforta que em posi en el mateix sac que na iaiapunkarra i Lo Gené. I, això sí, li agraeixo que malgrat considerar aquest bloc facilot i poc cultivat el segueixi amb tanta dedicació, com demostra amb el seu profund coneixement de l'autor.

Molon labe ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
L'illa dels monstres ha dit...

"aconsegueixen entrades pels concerts del 'Bruce' i d'U2"

fot mesos i anys que vull escriure un post a partir d'aquest pensament, però em veia incapaç d'escriure un text que estigués al nivell de denúncia que es mereix aquest tema.

hi ha molta gent que viu al ramat, que es gasta dinerals als cinemes per anar a veure la última de Sandra Bullock acompanyats de crispetes i begudes (clar, és que sinó no pots veure una peli), que es compra les col·leccions de discos imprescindibles que li regalen amb el seu diari cada diumenge pensant que està coneixent tota la música haguda i per haver, però és que crec que no saben ni que estan en un ramat ni que hi han coses més enllà del ramat. és gent envasada interiorment al buit

Pare Bukkàkez ha dit...

Com el què deia la srta. L'illa dels monstres: aquesta gent són els que ara han corregut a gastar-se els calers en recopilatoris i discs d'en Jacko. Com si ho veigués.

Valero Sanmartí ha dit...

A l'estació de tren d'Arc de Triomf (d'aquí, de Barcelona, com diria el bon P. Llufa) viu un outsider digne de tota consideració. Es presenta amb l'original nom de Johnny el Yonkie, i tot seguit et notifica, molt amablement, les dues opcions a les que es redueix la teva vida desprès de tan desafortunada trobada:

a) donar-li un euro per les bones
b)donar-li un euro per les males

Sense familia, sense amics, però amb un estil que riu-te'n tu de Fred Astaire.