diumenge, 20 de setembre del 2009

Esperança de vida

La natura és una catxonda. Només així s'explica que hagi permès l'existència del singlot o els pets vaginals. La ciència, en canvi, és com la seva cosina repel.lent, entossudida a fer-la canviar fins a convertir-la en una cosa trascendent.

Abans de l'auge científic se sabia que el cos humà està programat per a sobreviure 30 anys, el temps necessari per a reproduïr-se, i a partir d'aquí campi qui pugui. El coneixement mèdic ens ha portat molt més enllà, a perdurar en el temps entre limitacions físiques, dolors i tedi existencial, però ens ha privat d'una vida en plenitud només limitada per la resistència del nostre xassís i suficientment curta com per no preocupar-se d'arribar a vell. La longevitat mitjana als països desenvolupats cada cop s'acosta més als 90 anys i amb els avenços genètics que s'aproximen vés a saber fins quan pretenen fer durar aquesta perversió contranatura. Esperança de vida li diuen, un concepte tan trist en si mateix que no mereix més consideracions. I això en un món exageradament superpoblat amb societats que no saben què fer amb els seus ancians i generalment opten per apartar-los de la vida pública. Tot plegat patèticament humà.

Els més veterans d'aquest bloc recordareu com era la primera capçalera. Una petita llista de voluntats personals abans d'assolir el sisè lustre. Modesta, potser sí, però mínimament assequible. Avui, de fet, n'he pogut guixar la primera.

M'ha costat vuit anys poder veure aquesta pel.lícula i a sobre ho he hagut de fer al costat del David Broc, que per a la vostre informació compleix amb tots els requisits del clitxé de crític cinematogràfic (anar al cinema sol, amb boli, llibreta i cara d'ensumar merda), però ara que ja he començat m'he crescut. Dos anys em queden. Calçeu-vos comarques catalanes, tremola Montilla i tú, Natalie, vés comprant lubricant.

8 comentaris:

Josep ha dit...

Primer de tot, el felicite per assolir una fita.

En segon lloc, l'informe que hi ha un grup de Facebook anti-David Broc. Molt interessant.

Pare Bukkàkez ha dit...

Markutis, jo crec que, ara que s'hi vol ficar a fons amb la llista, el que ha de fer és el mateix que en Quentin li ha ensenyat: reunir uns quants homes d'elit que l'ajudin a complir una per una les seves fites.

Cabelleres del PSC, fugir de Barcelona als Pirineus, buscar en Figo i fer-lo demanar perdó amb un ganivet a la gola (i la paraula TRAÏDOR a la front), fugir one more time cap a EEUU i aprofitar per buscar na Natalie i deixar correr la imaginació. Un cop els CSI identifiquin l'esperma, vostè ja estarà "mort" i feliç.
Com ho veu?

Jo proposo nom de la banda i tot, és fàcil: MARKUTIS BASTARDOS

Valero Sanmartí ha dit...

Jo sóc bastant pro-David Broc. Sovint s'agraeix aquest estil de crítica cinematogràfica à la Fotogramas, en la que s'empra un criteri diferent per a cada tipus de pel·lícula, i no com els snobs de la Cahiers de Cinema, que arrufen el nas a tot allò que no sigui asiàtic i/o en blanc i negre.

I parlant d'altra: ha merescut la pena aquesta espera? Jo he anat avui al cinema i la meva sensació ha estat més propera al coitus interruptus.

Markutis ha dit...

Aviam, Sr. Valero... D'entrada li diré que la meva sensació postvisionat també ha sigut un pèl freda. Tinc la impressió de que com Jackie Brown aquesta serà una pel.lícula que guanya amb els visionats. Això la fa millor que Reservoir Dogs, que és molt més simple? No. Significa que és més dolenta que la orgía visual de Kill Bill? Tampoc. En un hipotètic rànking la situaria en tercer lloc just darrera de les dues obres mestres indiscutibles (Pulp Fiction i Reservoir Dogs).

En contra: Abusa dels diàlegs, té personatges menys treballats que de costum i la banda sonora és irregular. Les tres coses raríssimes en el Tarantino. On ha quedat aquella intenció seva de fer una pel.li de la II Guerra Mundial amb música rap? David Bowie en aquella escena? Reciclatge en comptes de BSO del Morricone?

A favor: Primera seqüència memorable. La irreverència històrica i de trencar la barrera de la violència explícita. Un final rodó. Els jocs idiomàtics (recomano VSO molt ferventment, i per a aquesta pel.lícula més encara).

Respecte al David Broc, jo també sóc bastant partidari del seu estil de crítica però això no implica que em doni la impressió de ser un burgesot que es rebaixa a la altura del populatxo per fer-se el cool.

Eva ha dit...

Et desitjo sort amb la Natalie però crec que hauries de allargar el marge de temps de les altres coses fins als 35 anys.

Anònim ha dit...

Quan has dit "he pogut guixar la primera", em pensava que ja t'havies pentinat a la Portman.

Què t'anava a dir ha dit...

He vist al "Cuore" que la portman va a classes de reforç dels esfínters. Francament deveu fer por.

Estic d'acord: obres mestres indiscutibles són "Pull Fiction" i "Reservoir Dogs". Les bandes sonores són totes bones. Si a malditos bastardos la BSO fluixeja, sempre ens quedarà Brad Pitt.

Markutis ha dit...

@Què t'anava a dir: Doncs no sabria dir-li si el Brad Pitt en aquesta pel.lícula manté gaire del seu atractiu natural. Si li agraden els homes amb bigotet, cara de Popeye, accent de garrulo i més curtets que la carrera discogràfica del Jesulín de Ubrique... Això sí, cada cop estic més convençut que aquest home té un futur a la comèdia.