Sóc conscient de que la frase que acabo d'escriure és un tabú de collons. Reconèixer que no tens amics és admetre que ets menys que escòria, ets un disminuït social. La gent que no té amics fingeix que els té o se'ls busca. S'apunten al gimnàs, a classes de ball, a un club de singles o a l'Associació Catalana de Buscadors de Tresors. Qualsevol cosa abans d'assumir la soledat. Perquè l'amistat és un valor universalment positiu que representa la fidelitat, la camaraderia, l'afecte desinteressat, la comunió amb... I una merda! L'amistat s'ha convertit en una qüestió d'estatus, una xifra al teu perfil del Facebook, un col.leccionable per tenir ocupats tots els caps de setmana, una convergència d'interessos. Tal i com estan les coses un amic té el mateix valor que una sabata. La compres per caprici o necessitat, la portes durant el temps que et resulti còmode i la substitueixes quan et deixa de fer servei. Els més vanitosos necessiten un armari complet i la gran majoria les va renovant sobre la marxa. A mi em fot molta mandra. I tinc assumit que sóc un asocial per diversos motius:
1. No tinc paciència per conservar amistats a mig gas (a.k.a. ja no són el que eren)
2. La majoria de gent em produeix menyspreu o no m'interessa
3. La majoria de gent no té cap interès en mi o em menysprea
4. Sóc un orgullós de merda i tinc facilitat per engegar a pastar fang qui me la fot
5. Sóc un idealista i aspiro a coses que ja no existeixen
Quan l'altre día el mestre
Valero Sanmartí va escriure que vivim en un món "on les relacions personals t'emocionen durant menys temps que un politono" i que "et pots fiar més del teu microonoes que dels teus amics" probablement hiperbolejava, però segur que no es podia imaginar fins a quin punt m'identifico amb les seves paraules. Si traspassés en aquest precís instant, el centenar llarg de persones amb les que he intimat en el transcurs de la meva vida i amb prou feines mantinc el contacte em podrien titllar de moltes coses, d'extremista, d'avorrit, d'estrafolari, d'intolerant o d'intrascendent, però mai de ser un mal amic. Això és tot el que necessito per respectar-me. Això i follar amb certa regularitat.
23 comentaris:
Una de més grossa encara:
Les persones amb les que vaig de festa no són els meus amics. Amb els meus amics només quedo quan un té problemes greus
I encara més:
Els meus millors amics són els ex-nòvies que millor em coneixen, i per això són ex-nòvies.
Ha escrit vostè una entrada -magnífica- que des de que vem crear el nostre blog amb Sagristana, tenia jo també pendent de publicar (i al final, ni la vaig acabar ni publicar). Bé, jo no em queixava d'anar faltat d'amics, però encara menys d'anar sobrat.
El que em passa a mi és que he tingut una llarga temporada on m'he vist decepcionat pels bons amics, amics íntims, millors amics, com en vulguin dir. Vaig veure l'interès intrínsec de l'amistat, que jo creia que existia sols en aquells amics/colegues. I el poc criteri de la gent pel que fa les relacions socials, com ara tenir sempre la preferència urgent per una nòvia dictadora i xantatgista, abans que una quedada bimensual amb els amics de la infància. Em vaig adonar que l'amistat era allò que hi havia mentre es buscava nòvia i poder desapareixer, i això em va fer sangrar bilis (i encara ho fa).
Em vaig tornar un antisocial, però vaig descobrir que jo solet era perfectament feliç i això, no té preu. Un cop, content amb mi mateix i amb lliçons apreses, coincidint amb l'estiu, el lleure i el relax, he tornat a la vida semi-social, on per ara, encara estic.
Els amics són valuosos, però no tant com sempre s'ha volgut fer creure.
Deixat aquí el meu comentari-post que mai he publicat al blog, li dic que, quan pugui em rellegeixo el seu i li comento sense egocentrismes.
el facebooc en te la culpa
Alguna opinió sobre els tòpics... "Els amics estan per sobre de les dones". "No ens barallarem mai per un parrús", etc.? Pura demagogia.
Amén!!! M'identifico totalment amb tu...no voldries pas ser el meu "amic"? ;)
Una solitària
Recordo que en una campanya electoral vaig rebre una carta del Sr. Aznar amb l'encapçalament: "Apreciado Amigo..." des d'aleshores he relativitzat molt el sentit de l'amistat.
Sincerament, només hi ha una cosa pitjor que no tenir amics, i és tenir 300 contactes al facebook. I perdoneu, però no m'ho crec. No em crec que cap de vosaltres tingui amics.
Molt parlar del feisbuc, però també molta gent quantifica l'amistat i el seu ego en quant a comentaris al blog...
Ara seré seriosa:
L'amistat, en alguns moments depèn només de abaixar el nivell d'exigència cap als "amics"., tenir paciència, i donar temps perquè els altres en tinguin amb tu.
...molt difícil.
I com diu el Josep, si que treiem temps d'on sigui per quan tenen passen un mal moment, és el que demostra que si que tens amics, perquè et surt de dins.,però per altres coses, no tenim temps.
M'he indentificat molt en els punts on demostra vostè ser associal, i amés m'ho han dit que sóc així. A cops,vaig a tota hòstia però només amb gent que no m'interessa relacionar-mi, que no hi ha feeling, m'estimo més mantenir els que tinc de debò, i el facebooc, ben lluny!
@Josep: El tema de mantenir amistat amb ex-nòvies no ho he vist mai gens clar. De fet, en la meva experiència personal no existeix.
@Pare Bukàkez: Si ja li ho dic jo que tenim moltes coses en comú. De vegades penso que sóc l'Edward Norton i vostè el meu Brad Pitt, més guapot i amb més salero, però la mateixa persona.
@Anònim: Això és tant com dir que les armes ténen la culpa de les guerres.
@Sr. manel: Veu? Un avantatge de no tenir amics és que no tens aquests dilemes morals a l'hora de treure la cigala a passejar.
@Anònima: Al meu perfil hi té el meu correu electrònic. Si vol ens podem fer companyia o altres coses.
@Martell de Reus: Què curiós! Jo també la vaig rebre! Eren les meves primeres eleccions amb dret de vot i em va estranyar que s'enrecordés de mi perquè no he estiuejat mai a Oropesa.
@Modgi: 300 vides alienes per espiar. La gent cada cop ho reconeix més obertament. Jo em vaig donar de baixa del Facebook quan vaig tenir més peticions d'amistat en espera que contactes desitjats. El puto secuestrador en série hi va tenir el seu pès, també.
@Anònim: No li nego pas que hi ha un alt percentatge d'ego en el fet de tenir un bloc i que com més comentaris millor. Ara, comparar el nivell de compromís d'apretar un botó per ser amic d'algú amb el fet de llegir regularment les parides que escriu i comentar-les... Tot i així, dubto molt que hi hagi gaires bloggers que considerin amics els seus comentaristes (a menys que existís una relació prèvia). En el meu cas particular tinc tendència a exigir proves empíriques de que les coses existeixen. Com a molt són amics potencials.
@Agnès: Si exigim uns mínims nivells de qualitat en altres serveis, com per exemple quan anem a un restaurant, no entenc perquè hem de baixar el llistó amb els amics. Trobo que és lícit exigir un retorn similar al nivell de la inversió, encara que no hi hagi calers pel mig. Sino és pidolar les sobres.
Matís important: només un parell d'ex-amants han arribat a la categoria de bonamigakemconeixbé.
No existeixen els amics, nomes les relacións de interes no lligades al sexe (encara que amb algún potser si que ens podem deixar relliscar).
Tema tabú. Parles amb la gent i tothom té 400 amics, quan la realitat és que no passen de coneguts. Per què li diuen "amic" al company de feina amb el que van a fer el cigarro? Tant els angoixa que fins i tot l'han d'invitar a la boda per fer "bulto"? Colla de covards.
I tant tema tabú! A mi m'encanta les situacions creades per un "col·lega" meu, sense massa pèls a la llengua, i que considera que l'amistat és una paraula que no es pot emprar alegrement. Així que quan algú es refereix a ell com el seu amic, o el presenta com el seu amic, no té cap problema en dir-li de forma tranquila i directa "ei, que jo no em considero amic teu". I no ho diu en broma.
Hi ha gent que s'ho pren a broma, hi ha gent que s'ho pren malament.
El que té dos dits de seny i no li cal fardar d'amics, si té facebook, o no passen de 20 agregats que li puguin espiar la vida (entre amics de debò i algun familiar), o ho té configurat de tal manera que no es puguin veure qui són aquests amics.
Bona Diada.
És ben curiós que si penso realment amb gent que considero realment amiga només em venen al cap gent que he conegut fora de Catalunya durant aquests darrers anys de pidolaire. Tot i que potser només m'hi he relacionat uns mesos el fet de no haver de fer el paperot per quedar bé, ja que al cap de poc foto el camp de tot arreu, m'ha permès triar sense complexes i evitat qualsevol relació de compromís amb companys de feina per exemple.
Potser si algun dia torno per allà faré el mateix, dir clarament un "no mira, que no m'interessa res de tu", tot i que clar, això provocarà que se'm titlli d'associal, borde o fill de puta directament. En fi...
LA veritat, es que em sento molt identificat amb moltes de les vostres respostes i opinions de la gent. Jo també he perdut a motls amics perque m'han decepcionat i també crec, que no sé entendre aquestes amistats mig falses que hi ha... dono massa a la gent i em decepciona la gent. Es díficil.
a mi em passa el mateix. He set una persona molt sociable, amb una agenda social molt àmplia en tota l'adolasència i joventut. Els 27 anys, em vaig posar malalta, ara que ja han passat 2 anys, veig que estic sola. Tot aquest temps de malaltia molts amics que sempre els havia considerat així no hi eren. En d'altres explicant el que m'havia passat em deien que eren dolets i que ells això mai ho ferien, però, srs. i sra. continuo sola, sense feina i sense saber com passar les hores. Això fa que em deprimèixi i em trobi malalment i fins i tot, hi ha dies que em trobo malalment de veritat. Em sento estranya, diferent que la resta, perquè veig que tothom té coses per fer, llavors em bé aquesta desepció amistosa que molts de vosaltres compertiu i que, afortonadament, veus que no ets pas sol. Tot això encara m`ha fet seperar-me més dels meus antics "amics" ja que quan els veig (esporàdicament) no hi estic comude, amb cap d'ells, fins i tot els hi tinc ràbia. Sempre he set una persona que no m'ha fet res donar, és més, sempre he donat més que no pas he rebut. Llegir tots aquests comentaris m`'ha donat força per agafar i avui, tot i està sola, fare alguna cosa que em vingui de gust, i si la tinc que fer sola, doncs la fare igualment.
Jo sí
Publica un comentari a l'entrada