Entrants: Burocràcia picant amb llet agre

Tarda assoleiada d'abril. Se m'ha acudit que a aquestes alçades de la meva mediocre existència seria una bona idea provar de viure sol. Em disposo a entrar a l'Oficina d'Habitatge del meu districte amb l'intenció de presentar una sol.licitud i entrar al sorteig de pisos de lloguer de protecció oficial. No és tan greu, hi ha gent que paga per participar a la loteria.

M'atén una funcionària d'uns 30 anys, esquelètica, parpelles caigudes a mitja nineta, ferros a les dents, piercing al llavi superior, veu desganada y rogallosa d'inspiració zombiesca. Abans d'entrar a matar amb el tema principal de la meva visita aprofito per preguntar com està el meu expedient de la Renda Bàsica d'Emancipació, de la que encara em deuen 14 mensualitats. Li resumeixo l'odissea de gestions que he hagut de fer en els últims 2 anys fins a l'actualitat, en la que em van comunicar per sms que finalment s'havia aprovat el pagament. La funcionària em demana el D.N.I. i consulta la pantalla del seu ordinador:

- Només falta que NOSALTRES introduïm a l'expedient les dades de l'últim rebut que ens vas entregar perquè puguis cobrar - em diu.

- I quant calcules que trigareu en fer aquesta última gestió? - pregunto sarcàsticament.

- No t'ho puc assegurar. - em respòn sense immutar-se.

Empasso saliva. Respiro profundament. Prefereixo centrar-me en la següent gestió. Trec la paperassa necessària i li entrego a la funcionària, que se la repassa breument abans de tornar a capficar-se a la pantalla. Espero en silenci. Un parell de minuts més tard la meva funcionària es dirigeix a la companya que té a la taula del costat, una noia grassa i vernissada amb dos dits de maquillatge.

- Has vist el mail que t'he enviat? - li diu.

La funcionària grassa potineja el ratolí i somriu. La funcionària zombi li retorna el somriure amb complicitat. Per qüestions d'angle visual, des de la meva cadira jo tinc accés a la pantalla de la funcionària grassa. Hi ha una fotografia de tres horteres marcant paquet en banyador slip a la platja. La fotografia és gran, no hi cap sencera a la pantalla i està completament centrada en els tres bonys.

- No està gens malament - valora la funcionària grassa.

Ara totes dues riuen guturalment. Jo, senzillament, flipo. Han passat cinc minuts des de la meva segona consulta i la funcionària zombi tot just ara se'n recorda de la meva presència.

- No funciona el programa - em diu reprenent la cara de fàstic- Et donaré un sobre i ens envies els papers per correu aquí mateix.

- I no serà millor que te'ls deixi aquí directament? - Proposo.

- No, perquè si me'ls quedo t'he de donar un comprovant de que ja estàs inscrit.

- I si t'envío els papers per correu com rebré el comprovant?

- Ja, però... És que si ho envíes per correu va directament al departament jurídic i...

- Això que m'estàs dient és absurd. - interrompo.

- Mira, és que no puc quedar-me els papers. No puc.

No és propi de mi muntar escenetes. Em domina aquell deix tan català de moderar-se davant del greuge i empassar abans de perdre el capteniment. Però tot té un límit.

- Doncs també se suposa que no pots aprofitar les hores d'oficina per passar-te fotos de tios en calçotets amb la teva companya i bé que ho fas! - escupo.

La funcionària zombi m'observa amb els ulls com plats. A la seva esquerra la funcionària grassa se la mira amb la boca oberta. Ningú reacciona. Us asseguro que en viu l'escena recordava molt a un sketch de Little Britain.



I ara esteu esperant un final brillant. Una sortida heroïca en la qual jo represento el paper del sofert contribuent que per una vegada derrota enginyosament a la burocràcia, redimint-vos a tots vosaltres. Malauradament, la història s'acaba amb una reclamació per escrit i un vuelva usted mañana. Són invencibles.