Bé, per a ser precisos el post d'avui interessa només a dues persones: un pollastre i una pava. Però em temo que els decebré a tots dos perquè no serà tan divertit com espera el primer ni prou ensucrat com per contentar a la segona.
I ara anem cara a barraca: Com és la meva dona ideal?
D'entrada confessaré que, contràriament a la creença d'algunes de les meves lectores, m'entusiasmen les dones. No diré que sóc un faldiller perquè això implicaria que el sentiment és recíproc i no és el cas. Ja de marrec era dels que s'enamorava cada mes d'una companya de classe diferent. Sovint n'hi havia prou amb que em dirigissin la paraula. Amb els anys m'he anat tornant més selectiu. Cada cop n'hi ha menys que em dirigeixen la paraula.
Per mi el físic no és important. Per això m'agrada que en tinguin poc. O sigui, més aviat esbeltes. Però mentiria si digués que tinc un prototip anatòmic. Al final tot depèn de la cara. M'adono que fent un balanç de les dones per les quals m'he sentit atret tendeixo a fixar-me en un nas prominent, uns ulls grans i una boca àmplia. Un tribunal format per Sigmund Freud i Ron Jeremy podria extraure conclusions interessants d'això últim.
Tinc més clar el que no m'agrada. No m'agraden les dones esculturals. Són com els Ferrari. Vistos des de fora resulten atractius però si un té en compte el que consumeixen, l'incertesa constant de que te'l prenguin i la poca canya que els hi pots donar si els vols conservar en bon estat, fa una mandra terrible. A més, quan un porta un Ferrari pel carrer ha d'estar disposat a que tothom l'observi i faci judicis de valor. De les anorèxiques ni en parlo perquè cau pel seu propi pes que cap home heterosexual sense tendències pedòfiles es pot sentir atret per una anatomia menys femenina que la seva.
Però passem al pla intel.lectual, que és on em poso més dur en tots els sentits possibles. Si he de passar gran part del meu temps amb una persona demano que tingui iniciatives, idees i opinions. De fet, això és independent del gènere. No cal que sigui catedràtica d'astrofísica. Ha de ser llesta més que intel.ligent. I tenir sentit de l'humor. I que s'apassioni per les coses, encara que no siguin les mateixes per les que jo ho faig. Una dona que no només es quedi en el discurs de la igualtat entre sexes sino que se senti i es comporti com la meva igual. La dona que m'interessa és la que em posa en perill, la que em qüestiona. Malauradament, aquí és on es cauen el 80% de les candidates perquè el món és ple de bledes assoleiades. També n'hi ha massa que confonen tenir personalitat amb ser gilipolles. Es distingeixen fàcilment per frases com "jo és que sóc mig bruixa", "jo és que sóc massa sincera" o qualsevol altre frase amb l'estructura "jo sóc x" entenent "x" com a característica pròpia d'una concursant de Gran Hermano. El punt d'histèria ciclotímica ja el dono per inevitable i ni tan sols el tinc en compte.
I ja està. Més o menys vindria a ser això. Si tú ets aquesta dona que descric i a més a més et faria vergonya explicar a la teva millor amiga la meitat de les coses que t'exciten sexualment, fes el favor de dirigir-me la paraula als comentaris.
25 comentaris:
"També n'hi ha massa que confonen tenir personalitat amb ser gilipolles"
Senyor Markutis, ha escrit vostè una veritat com un piano de cola amb un elefant damunt.
"Ha de ser llesta més que intel.ligent. I tenir sentit de l'humor. I que s'apassioni per les coses, encara que no siguin les mateixes per les que jo ho faig."
Aquesta ha estat la meva part preferida. El sentit de l'humor hauria de ser bàsic i vital en qualsevol ésser humà que es vulgui considerar com a tal. La gent sense humor per mi es poden extingir, només fan que amargar als altres. I del tema apassionament tres quarts del mateix, estar amb algú que no trobi res en aquest món que l'apassioni ha de ser molt desesperant.
Amb això del "jo és que sóc X" l'ha clavat. L'únic que ens hauria d'estar permès dir és "jo és que sóc una mica (o molt) puta". Reconegue'm-ho, no passa res. Això sí, un cop ho hem reconegut està a les nostres mans el voler ser-ho o no. Si una té principis procurarà evitar la puteria femenina per tal de no anar donant pel sac a qui té al costat.
Quan una tia se t'acosti i et digui "jo és que sóc massa sincera" ARRENCA A CÓRRER.
Jo a la feina en tinc dues, d'aquestes, i em passo tres quartes parts de l'any desitjant arrancar-los els ulls amb culleretes de cafè.
Quan es refereixen a tenir sentit de l'humor, es descarta algo tipus Eva Hache i Paz Padilla oi?
I que siguin netes, que diria la meva iaia
és així: "triate-les netes i primes que de brutes i grasses ja s'hi tornaran". M'ha fet gràcia això de que el físic no és important, per tant millor si en té poc. M'ha fet riure.
Busqui una que sigui normaleta i bona xiqueta. Tot lo demés, ja vindrà.
Deu meu, "La dona que m'interessa és la que em posa en perill", vostè no sap el que està dient!
Si hagués conyegut (del verb conyèixer) segons quines ties, li ben jure que fugira com la pesta de les dones que posen l'home en perill.
Per tota la resta, em trec el barret i aplaudeixo entusiasmat.
Simplement m'encantaria poder-me considerar una de les teves noies.
Pots trucar-me si vols.
Una dona Markutis és la versió nostrada d'una noia Almodòvar?
Ha fet un enllaç al meu perfil amb la paraula "pava"... deplorable, en fi.
Bé, el que és segur és que sóc a les antípodes de la seva dona ideal. Pensi, que si busca la meva un perfil contrari al meu, ja haurà trobat la seva dona deu.
Tot i que dubto que cap dona el satisfaci plenament. La perfecció no existeix i per conviure cal ser minimament flexible.
Jo vaig triar un home intel·ligent, era l'empollon de la classe, a més de mental, racional i fred, molt flegmàtic. Costa molt treure'l de polleguera. I mentalment és una roca, lo qual sempre m'ha donat seguretat en un home. El meu pare també era un caràcter d'aquest estil. Potser, de petita patia el complexe d'Electra, tenint en compte que sóc una pava (no sé si de naixement o adquirida), no seria res d'estrany.
No sé el significat exacte de "pava", perquè acostumo a usar termes catalans gairebé sempre. Suposo que és com fleuma, hipersensible o quelcom similar.
Una dona que dedica un paràgraf sencer a lloar el seu marit però és incapaç de dir NI UNA SOLA PARAULA sobre el penis del seu marit... no és una bona muller!
@Helena Arumi: No s'ho prengui malament, dona. He fet servir la paraula 'pava' perquè m'anava bé per fer l'acudit amb el pollastre i tan vostè com en Modgi són els que em van suggerir el post en els comentaris d'una altra entrada.
La traducció literal de pava al català suposo que seria fleuma o bleda. No em puc creure que li molesti que la titlli de bleda. És molt suau comparat amb altres coses que ens hem dit. És més, no ho considero ni tan sols una crítica.
Vostè és com és i jo ho respecto. De tant en tant apareix per aquí, em pregunta si ballo i m'enllaça una cançoneta o s'esparvera pel que escric i em diu que no hi està gens d'acord. No és maco això? Que sent vostè i jo tan sumament diferents vostè segueixi entrant a llegir el que escric i jo m'inspiri en un comentari seu per escriure?
Sí Sr. Markutis, està bé xerrar amb gent diferent, tractar amb espècimens semblants a un mateix és sobiranament avorrit. Potser a vostè li aniria bé un perfil de dona amb les coses clares i sorruda. I manaire, que el castigués cara a la paret, o el posés en el racó de pensar...crec que sí que funcionaria.
Josep, no he lloat el meu marit, he dit com és. Hi ha dones que no suportarien aquest perfil d'home. En quant al seu penis, no està mal. Si li he de ser sincera, quan estem al llit jo veig les estrelles sempre. Com és intel·ligent, perfeccionista i tot s'ho estudia molt, la majoria de coses les fa molt bé. Ara, és una mica ogre amb mi i les nenes. Ens aplica el seu nivell d'autoexigència i de vegades costa aguantar-li els sermons del que està bé i el que no. Però, per aquests casos aïllats sempre hi ha Izaguirre blanc a la nevera.
Ah, m'ha molestat una mica lo de pava/bleda, perquè no sóc gens bleda. Gasto bastanta mala llet, Sr. Markutis sobretot si em toquen els collons que no tinc. És supervivència, suposo. Si fos un armari de dos metres potser seria de més bona pasta.
El meu marit es posa nerviós quan li dic que només un dia, m'agradaria ser com sóc però tenir el seu penis i que ell fos igual però tingués la meva vagina. I fer l'amor així, per veure que se sent. Només un dia i l'endemà tornar a ser normals. Doncs es posa fatal. Oi que no és normal tenir tan poca imaginació?
@Helena Arumi: No s'estranyarà gaire si li dic que planyo al seu marit, oi? jajaja
Per cert, la primera part del seu comentari m'ha fet molta gràcia. Ha sigut una manera original de dir-me que em considera un immadur. Tot i que en una cosa discrepo: no crec que funcionés perquè jo no busco en una parella el que em falta.
One more time, amic Markutis, coincidim en gairebé tot.
Cal, sobretot, destacar la importància del sentit de l'humor. Això ja implica intel·ligència. I no vol pas dir riure per tot, que això no és tenir sentit de l'humor, si no ser estúpida.
Coincidirà amb mi amb certa predilecció per aquelles noies que, en un primer cop d'ull masculí no salten a la vista de l'home mig, però que en qüestió de més o menys temps tots s'adonen que realment són dones de bandera?
Sr. Markutis, en absolut el considero un immadur, crec que és bastant entenimentat i enraonat, almenys pel que sembla. Més aviat penso que és un provocador, o "xinxeta" per divertimento.
En quant a la seva dona ideal crec que fa bé de posar el llisto alt. Potser costa més de trobar però aleshores l'èxit de la relació estaria bastant garantit.
Jo, sí que cercava allò que em complementés. Bàsicament perquè sóc bastant esbojarrada (no s'ho pensava, oi?) i amb algú com jo la convivència hauria estat impossible.
Em sap greu que em consideri una "intrusa" encara que no sigui odisfèrica: "Vostè és com és i jo ho respecto. De tant en tant apareix per aquí, em pregunta si..."
Ja sé que no sóc del seu pal però això no és res dolent. A mi tot sovint, vos em feu riure. A mi m'agrada la gent que em fa riure. Suposo, que és per això que el visito i el llegeixo amb interès.
Bé, també vull pensar que és més bona persona del que pot semblar.
Qualsevol diria que ser immadur és una cosa dolenta. Moltes vegades, l'experiència i la maduresa van lligades a experiències doloroses. I sincerament, en segons quines coses és millor estar ben verd.
L'ignorància vital, en algunes ocasions, és una cosa bona i envejable.
Jo mateix, per exemple, tinc la sort de no saber que vol dir enterrar un amic. En aquest aspecte sóc immadur, i espero ser-ho durant molts anys.
Josep, vostè és tan increïble! no pot ser que no tingui novia!, o si és així deu ser perquè vol.
En el fons, té un puntet poètic eh?
"Jo mateix, per exemple, tinc la sort de no saber que vol dir enterrar un amic. En aquest aspecte sóc immadur, i espero ser-ho durant molts anys."
Vos sí que en sabeu de trencar murs i barreres. Ai pobretes noies que l'ensopeguin..., bé fins que la més espavilada el faci caure de quatre potes, com a tots.
;)
@Bukkàkez: Certament, hi ha dos tipus d'inèrcies amb les dones. Les que d'entrada prometen molt i van perdent interès a mida que obren la boca. I després estan les que en una primera instància semblen bufones però amb el pas del temps t'adones que són deesses.
Això sí, sóc un ferm convençut de que la que no t'entra pels ulls a primera vista difícilment aconseguirà que mantinguis l'interès.
Hi estic d'acord. De fet, tenia en ment el típic moment de conèixer un grup de noies. La majoria de tios es fixaran amb la rossa, alta, pintada i vestida de putot que es fa la més sociable i salta a la vista, però sols una petita elit de sibarites s'adonaran que entre elles hi ha una perla modesta, tan o més maca que la protagonista del moment. Aquestes, aquestes són les dones per casar-s'hi.
Doncs sí que tinc nòvies. Unes quantes.
Jo practique la poligàmia sense compromís: moltes nòvies, però sense casar-me amb cap d'elles.
Come and see how THOUSAND of people like YOU are working for a LIVING from home and are fulfilling their dreams TODAY.
GET FREE ACCESS INSTANLY
Publica un comentari a l'entrada