Culers del món, Aquest any sí! És la conclusió a la que arribo després que el Barça hagi guanyat a Valladolid i Getafe, dos partits que donava per empatats en els meus pronòstics. No anava tan desencaminat, perquè tots dos s'han guanyat per la mínima, però a aquest equip li és igual jugar partits complicats i tramposos a camp contrari emparedats entre eliminatòries de Champions. No hi ha qui els pari! A aquestes alçades comptava amb estar 2 punts per sobre el Madrit i en comptes d'això continuem a 6 i amb dues jornades menys per disputar. Amb aquest ritme de sumar punts, el Barça de Guardiola es pot proclamar matemàticament campió la jornada 35 guanyant al Vil.la-Reïal al Camp Nou. I si el Madrit perd a Sevilla, que no em sembla gens descabellat, encara ho rematarem al Bernabeu. Fixeu-vos si vaig sobrat que fins i tot ja dono per fet que guanyarem al camp de l'etern rival.
Quin optimisme, oi? Però ai, amics... què perillós és l'optimisme. Ara que ja tinc la Lliga coll avall m'entra de sobte una cagalera descomunal. I si al Barça se li acut passar la semifinal amb el Chelsea i plantar-se a la final de Roma? I si per aquelles coses del destí perdem la final de la Champions el 27 de maig? Quina sensació imperarà al final de la temporada 2008/2009? Què pesa més: l'alegria de guanyar la 19ª Lliga o la tristor de perdre la possibilitat de guanyar la 3ª Copa d'Europa?
I així, sense adonar-me'n, acabo de definir el barcelonisme.
8 comentaris:
Per aquest tipus de coses sóc feliç de no ser aficionada al futbol.
Si guanya el Barça sóc feliç, si no guanya... també ho sóc.
(si ho sé... faig ràbia)
Evitaré fer cap comentari per no fer trontollar els fràgils pilars sobre els quals es sustenta l'optimisme blaugrana. Enlloc d'això, comentaré: com és que un blog com Guess Her Muff sembla avançar de forma imparable? A part de vostè, ja m'ha arribat el blog de marres (o marranes, més aviat) per diverses fonts.
Massa bonic seria rematar la lliga al bernabau, massa. Però ja s'encarregarien que això no passés, si cal pagar àrbitres els paguen. Com ahir. Llàstima que al final els va sortir el tret per la culata.
(i jo escric aquest comentari abans que jugui el meu equip, un altre cop serà com una final més. Això sí que és patir...)
@Kashna: Mai m'ha agradat ser neutral en res. Pregunti'm sobre la indústria del cargol i segur que em posiciono.
@Valero: Crec que la resposta salta a la vista. És un bloc addictiu. A mi m'ha arribat a través de l'inefable Dr. Muerte i crec que és el meu deure compartir-lo amb la resta de la humanitat. El joc del parrús és imprescindible.
@iaia: Ja li ho vaig escriure en un altre comentari de la setmana passada, però li repeteixo que deixi de patir que l'Osasuna està salvadíssim. Quan arribi el Turmalet aniran sobrats de punts i fins i tot és provable que la lliga per dalt ja estigui decidida.
El que neix perico, mor perico.
Jo no me'l crec, sr. Markutis.
Lo Gené: Això és tant com dir que Jordi Cruyff ha sigut tan bon futbolista com son pare.
No sigui intergrista! O sí, se me'n fot, però no em digui de quin equip haig de ser que ja en tinc prou amb els que em diuen a quin país haig de pertànyer.
La Champions, sempre, encara que enguany tenim el dilema que la lliga és l'únic trofeu que podria guanyar el Madrid, i millor que passen l'any en blanc. A per totes i au!
Me siento segundooooo!
Publica un comentari a l'entrada