Megalomania V: The End

Aquí s'acaba el meu experiment sociològic. Hauran sigut cinc parrafades d'anècdotes condimentades per mitificar el meu passat, plenes de mitjes veritats i alguna que altre veritat com un puny. Els motius de que s'acabi són bàsicament dos. Primer, perquè s'acosta perillosament el moment en el que hauria d'explicar coses que no vull. I en segon lloc perquè la meva vida no ha sigut pas tan interessant i tard o d'hora hauria de començar a inventar i mentir descaradament per mantenir el nivell de morbo i d'interès. Potser m'hauria d'haver deixat pel final alguna cosa més espectacular, però avui parlaré de la infidelitat.

Les aventures són com la loteria, que quan et toca fa molta il.lusió però si no ho saps gestionar pot acabar en desastre. O com les calçotades, que de tant en tant són un plaer però concentrades en el temps són perjudicials per la salut i generen penediment. Cal ser un veritable expert de l'engany per compatibilitzar relacions íntimes amb dos o més éssers biològicament definits com a XX sense despertar sospites. Potser per això es va inventar la figura institucional de l'amant, que acostuma a ser aquella persona que essent conscient del fet de compartir la parella sexual i/o sentimental amb algú altre ho accepta. En el meu cas, ho vaig fer més complicat.

Regla número 1: No permetis mai que les dones amb les que t'emboliques es coneguin.

Ja us vaig explicar a Megalomania I que durant una època determinada de la meva vida el meu comportament sexual em va fer assolir un estatus de mala fama merescut. Doncs bé, va ser per coses com aquesta. La Cristina i l'Elisenda no només es coneixien sino que eren amigues. La primera era una canària pèl-roja amb la que em vaig embolicar per primer cop a un minúscul laboratori mentres revelàvem fotografies en la penumbra. La segona, una catalana rossa molt popera amb la que mantenia una bona amistat fins que un cap de setmana em vaig quedar a dormir a casa seva i va passar el que tenia que passar. Tots tres estudiàvem a la mateixa facultat.

Regla número 2: Evita els compromisos.

La canària vivia en una residència d'estudiants regentada per monjes. Un d'aquells temples de segregació sexual on les hormones femenines es disparen cada cop que hi entra un tio. Ho havia de fer d'amagatotis perquè les germanes es posaven d'allò més nervioses cada cop que em veien aparèixer i rarament em deixaven pujar a l'habitació de la Cristina per molt que el repertori d'excuses fos extens. Les altres estudiants ens ajudaven a distreure-les mentres jo m'hi esmunyia i a canvi només haviem d'aguantar que les més sortides ens espiessin quan ens tancàvem a la cambra. Amb el temps, la Cristina va començar a demanar-me les paraules màgiques per concedir-me el que jo volia. I jo vaig cometre l'error de dir-li.

Regla número 3: Si la cosa es complica, no la compliquis més.

Sortir amb noies sovint implica conèixer més noies. I aquí és on va entrar en joc l'Irene, que tot i córrer per la mateixa facultat no la tenia gaire vista. L'Irene era una remera (compte amb les vocals) preciosa, morena i una mica pija. Per variar, també era amiga de les altres dues. Vem coincidir per primer cop una nit que vaig sortir a prendre copes amb la colla i la connexió va ser inmediata. Curiosament, la primera conversa que vaig mantenir amb ella (tots dos beguts, això sí) va girar al voltant de la monogàmia. Ella sostenia que era una convenció social antinatural. Perfecte, vaig pensar. A partir d'aquí vem anar quedant cada cop més, fins que ja era habitual que em vingués a buscar amb la moto per anar a un lloc tranquil a xerrar de les nostres coses. Era una amistat molt íntima, sense més implicacions.

Regla número 4: No t'enamoris.

Va arribar l'estiu i uns quants de la universitat vem decidir anar junts a la Patum de Berga. Sense saber com, es va córrer la veu i em vaig trobar que allò que en principi havia de ser una borratxera amb amics es va convertir en una cosa més multitudinària i s'hi havien apuntat un grup de noies, entre les quals l'Eli, la Cristina i l'Irene. Anticipant el desastre inminent, vaig decidir callar com un puta, ignorar-les a totes tres i enganxar-me com una sangonera als meus amics tot el día. Hi va ajudar el fet que fossim una bona colla, però de tant en tant l'Eli o l'Irene m'enganxaven per banda i em preguntaven si em passava alguna perquè em comportava estrany. Jo em feia el boig i ho justificava amb l'excusa que tenia ganes de fer el burro amb els col.legues. La Cristina, en canvi, es feia l'ofesa i també m'ignorava. Després d'uns quants litres de barreja, quan va arribar l'hora dels plens l'única noia que va voler ficar-s'hi va ser l'Irene. Potser pels anys de rem era de llarg la més decidida i xicotot de totes, això sempre m'havia agradat d'ella. Un cop a dins, estretors, empentes i jo abraçat per darrera a l'Irene protegint-la del foc i de caure i, perquè no dir-ho, posant-me calent. Va ser aleshores, al bell mig d'aquella plaça, protegit per la gernació, quan li vaig fer un petó.

Regla número 5: No et deixis portar pels remordiments.

Acabat el curs, la Cristina va tornar a Tenerife i l'Irene va marxar al Canadà de vacances, no sense trucar-me la nit abans per quedar i dir-me que em trobaria molt a faltar. La nostre relació no havia anat a més perquè jo ho havia frenat. Tants secrets em feien sentir malament i aquest cop havia près la decisió de jugar net. Primer volia parlar amb les altres dues i un cop aclarides les coses li declararia el meu amor incondicional.

Opció A: La primera en assabentar-se de tot va ser l'Eli, que encara corria per Barcelona. No diria que s'ho va prendre malament per la manera com va reaccionar. Li va saber una mica greu l'engany, però tampoc estava enamorada de mi. Assegurava que la nostre atracció era bàsicament sexual i volia mantenir l'amistat. Collonut. La Cristina em feia més por perquè se la veia més penjada de mi. Quan va tornar de casa els pares a l'agost per preparar els exàmens de setembre vem quedar se seguida. Tot i els meus intents de suavitzar l'impacte reduïnt el grau i el nombre d'infidelitats comeses, es va posar feta una fúria. A efectes pràctics em va deixar ella, i de fet aquesta era la meva intenció. El que no m'esperava és que s'enfadés més amb l'Eli que amb mi. De retruc, qui es va emprenyar amb mi per enemistar-la amb una amiga va ser l'Eli. Quan va arribar setembre al calendari i l'Irene de les vacances (tres mesos seguits, sí, ja us havia avisat que era pija) no hi havia manera de que m'agafés el telèfon. Em temia el pitjor. Al començar el curs, me la vaig trobar als passadissos de la facultat i es van confirmar els meus temors. Les altres dues l'havien enverinat contra mi i no em volia ni veure. I com ella, gran part del gènere femení del meu entorn educatiu. No vaig ser conscient de la dimensió de la tragèdia fins que un matí al bar de la universitat se'm va acostar una paia que no coneixia de res per a dir-me que em considerava un malparit. Riute'n de la pòlvora, i qui hagi trepitjat una facultat de Ciències de la Informació ja sap del que parlo.

Opció B: Aquell estiu me'l volia prendre de reflexió per planificar la millor manera d'afrontar les coses sense fer gaire mal a ningú. Al mes d'agost, però, em va trucar l'Eli per convidar-me a sopar a casa seva com tantes vegades. Em va semblar una bona oportunitat per aclarir les coses a soles amb ella i vaig acceptar l'invitació. La sorpresa va ser majúscula quan al presentar-me a casa seva m'hi vaig trobar també a l'Irene. Ningú va treure el tema, i jo menys encara. Després de sopar tots tres junts, jo amb el cul tan apretat que no m'hi hagués capigut ni una agulla, vem sortir al balcó a fumar porros mirant a les estrelles i va tornar a sortir a la conversa el tema recurrent de la monogàmia. L'Eli coincidia amb l'Irene que no era dona d'un sol home i que el sexe amb els amics sense més implicacions hauria d'estar més acceptat socialment. Arribats a aquest punt el meu estat de tensió era tan elevat que ja només pensava en sortir d'aquella casa abans que esclatés la bomba. Quan transcorregut un temps prudencial vaig fer l'intent d'acomiadar-me, van insistir que em quedés a dormir amb elles. El que va venir a continuació ja us ho podeu imaginar (jo ho faig sovint). Podria dir que me les vaig follar a totes dues, però va ser just tot el contrari. L'endemà vaig confiar-li a l'Eli els meus sentiments per l'Irene i es va riure de mi per antiquat. Primer només ella i durant l'esmorzar totes dues, per a ser més exactes. No m'ho vaig pendre gaire bé, la veritat.
Quan la Cristina va tornar de Tenerife em va trucar per anar a fer un cafè. Jo continuava penjat de l'Irene però després del trio i la seva reacció posterior no veia gaire clar tallar amb l'única de les tres que havia demostrat autèntic interès per mi. Però el que la Cristina volia dir-me era que a les Canàries s'havia reconciliat amb el seu ex i que li sabia greu però ho volia deixar amb mi. Suposo que la meva cara en aquell instant deuria ser la d'un autèntic gilipolles.

Opció C: Amb la que més senzill em va resultar tallar va ser la Cristina, ja que ho vaig fer per sms i a 1.200 quilòmetres de distància. Abjecte, sí, però còmode i efectiu. Si deixes a una dona d'aquesta manera i et vol tornar a veure, dedica't al porno que lo teu és especial. L'Eli no em va deixar ni acabar. Ja s'ho imaginava i ella tampoc s'havia quedat aturada en el temps que haviem tingut les nostres trobades sexuals. Fins i tot es va alegrar de deixar les coses clares. Ja només mancava declarar-li el meu amor a l'Irene. Li vaig enviar un missatge al mòbil dient-li que volia parlar amb ella tan bon punt tornés a posar els peus a Barcelona. A la resposta deia que ella també volia parlar amb mi d'una cosa important. La nit que ens vem trobar, em va confessar que havia pensat molt en mi i que estava enamorada, però que acabava de sortir d'una relació molt difícil en la que havia sigut enganyada i tenia por de tornar a prendre mal. Amb tot el cinisme del que em va ser possible disposar jo li vaig prometre amor etern i li vaig jurar que era l'home més fidel del món. Mentides a part, ara que ja era un home lliure no veia cap necessitat de confessar-li una cosa que només podia contribuir a fer-la patir. I així va començar la meva història d'amor amb l'Irene... que va durar exactament dues setmanes. El mateix temps que va trigar a començar el nou curs i la Cristina en reclamar-me responsabilitats pel bombo de tres mesos amb el qual va tornar de Tenerife. No hase falta desir nada más.