dijous, 28 de maig de 2009

PersisTeam



Me la posa molt dura que la meva entrada número 100 sigui la del día després de que el Barça hagi guanyat la seva tercera Champions. De fet, mentiria si digués que no m'ho he fet venir expressament.



Tots estarem d'acord en que aquest triomf, el d'ahir i de fet el de tota la temporada, és d'en Guardiola. Un paio que venia d'entrenar un any a Tercera Divisió i que ha agafat un club en descomposició i una plantilla viciada i els ha convertit en una bassa d'oli i de baba sense precedents. Si no fos perquè ens toca tan de prop, hom ho podria definir com el somni americà.
Però jo vull enrecordar-me'n de més gent. Perquè ja us vaig avisar que tinc mal perdre i ara descobrireu que en la victòria tampoc em resisteixo al revantxisme.
Per això, m'agradaria dedicar aquest triplet històric a:
- Cristina Cubero, Andrés Astruells, Josep Maria Artells, Santi Nolla, Miguel Rico, Enric Bañeres i tota la caterva de periodistes d'El Mundo Deportivo que durant l'últim any s'han deixat la vida per a destronar a en Laporta (A que no estabamos tan mal?) maximitzant els seus defectes sense concedir-li cap virtut i sovint incitant a l'odi dels extremistes per a justificar-lo després. Els mateixos que han volgut protegir en Ronaldinho i linxar a un Eto'o (l'home que ens ha donat dues Champions, sí, també la de París) que l'únic pecat mortal que va cometre va ser dir en veu alta veritats com punys. Aquells que han vilipendiat un Txiki Beguiristain que no s'ha volgut plegar mai als seus desitjos i que ha treballat en silenci donant continuitat a una plantilla que s'ha demostrat que és més que vàlida i aguantant moltes coses. Els que van apadrinar i promocionar una moció de censura encapçalada per personatges de dubtosa procedència. Els que ens han volgut vendre al Sandro Rossell salvador de la pàtria encara que va portar el càncer al vestuari, volia Scolari i no Rijkaard, Mouriño i no Guardiola i va iniciar la crisis institucional per un problema d'ego. Els mateixos desestabilitzadors que aquest estiu van estar a punt d'evitar la temporada històrica d'enguany i que haurien d'estar amagats sota les pedres però encara ténen collons de treure pit ara.
- Manolo Oliveros i Josep Maria Minguella, suposats representants del barcelonisme al programa radiofònic més escoltat de l'estat espanyol i que ahir van tenir la recompensa divina als serveis prestats amb un problema tècnic que els va obligar a cantar el gol del Messi per telèfon i dos minuts més tard. Foteu-vos, perquè em feu vergonya aliena. No em representeu!
- A tots els socis que són més nunyistes que del Barça i que no trigaran massa en trobar una altra excusa per crear divisió. Vells torracollons i tribuneros que només saben criticar perquè directament són incapaços de ser feliços i això és molt trist però no és culpa meva.
- Als afeccionats que en la seva infinita sapiència futbolística han anat criticant d'un en un a en Puyol (que ja està acabat), en Xavi (doble MVP i campió d'Europa que no fa res en els partits importants), en Piqué (que només juga al Barça perquè és català) i en Víctor Valdés (que no té nivell per jugar a Primera Divisió) però ja ténen la llengua amarga de tenir-la tanta estona a l'ullera d'en Messi i l'Iniesta. Feu-vos-ho mirar.
- Als madridistes que comencen a sentir una angoixa molt molesta que vé de dins i que no saben ben bé perquè baixa fins a l'intestí. Diagnòstic: és el vostre instint merengàcnid que us avisa de que s'acosta un segle de glòria blaugrana molt fotut per a vosaltres.
- A tots els que s'apuntaran al carro i s'han fet o es faran del Barça aquest any. Per norma general respecto més als que s'han forjat en la derrota (jo vaig saber que era culer fins la medul.la després de la final d'Atenas) però sigueu benvinguts i recordeu que el club us necessitarà a la propera guerra interna, així que procureu recordar tot el que ha passat últimament abans d'escollir un bàndol.
Tornant a allò que deia a l'inici, aquest és el triomf d'en Guardiola i com a tal ha de ser recordat. El día de la seva presentació, el de Santpedor no va prometre títols, va prometre treball (l'empitjorament de la seva calbície l'avala) i que persistirien fins al final. I amb aquesta filosofia s'han trencat tots els motlles: hem aconseguit les mateixes Champions en color que el Mandril i un triplet que ells no ténen, contra el Chelsea vem guanyar la semifinal agònicament (a la anglesa) i amb un sol xut i cap dins (a la italiana), la final l'hem guanyat amb un gol a la primera oportunitat (a la merengue) i matant el partit sense gaire patiments (a la argentina), no ens hem queixat de les baixes i tothom ha rendit (a la alemanya), hem demostrat que es pot guanyar amb 7 de la pedrera (a la holandesa) i enamorant al món (a la brasilera). Aquí han passat coses molt rares, coses que mai ens passen a nosaltres.
Prou d'enviar sms a TV3! Aquest equip històric ja té un nom i és el d'en Guardiola, però si no hi ha més remei que posar-li un eslògan, aquest hauria de ser el PersisTeam.

8 comentaris:

Josep ha dit...

Totalment d'acord. I que consti que això ho diu un agnòstic futbolero.

De fet, volia fer un post preguntant on són ara l'Oriol Giralt i els milers de socis que van recolzar la moció de censura.

En quatre han anys han caigut tres lligues, dues Champions, una copa del rei, una Copa Catalunya. I una moció de censura!Ja saben calcular mitjanes? O és pura i simple ràbia de fracassat vocacional!?

Vladimir Nabokoix ha dit...

els periodistes esportius (que només per això ja s'ha de dubtar d'ells) que reivindiquen les discòrdies i tots els fills de puta amb ànsies de poder no haurien ni de ser citats en les tertúlies futbolístiques. si es tracta d'esport, parlem d'esport. una cosa que a aquesta xusma els importa un rave. espero que a hores d'ara estiguin celebrant el títol amb aquella mirada amarga de "aquest mèrit havia de ser meu..."

KASHNA ha dit...

Ole tus huevos! (perdoni'm que utilitzi una expressió forània.

Bé, jo sóc una de les que s'ha apuntat el carro. Porto 25 anys sense mirar futbol, a banda d'algun partit important o alguna visita al camp esporàdica. I aquest any, he mirat o escoltat gairebé tots els partits, he patit per un joc que abans em semblava estúpid... i ahir tenia un dolor al pit i un mal de panxa que no s'ho pot ni imaginar. Aquest equip, que el seu joc, que la seva filosofia, que el seu entrenador m'hagin seduït.

No sé si em durarà gaire la febre futbolera... Però espero que si, o m'estaria perdent moltes coses bones que estan per venir (i de dolentes, que també estic disposada a viure).

iaiapunkarra ha dit...

Quina ràbia em carda la gent que, quan les coses van maldades a l'equip, passa del futbol i només fa que despotricar. Però després, quan guanya, resulta que són més hooligans que ningú.

Jo, si hagués d'estar amb el meu equip només quan les coses bé, mai hagués estat rojilla, perquè és un patir constant. Però les victòries, les salvacions a últim moment... són orgàsmiques, de veritat.

Osasunista per tota la vida, a 1ª a 2ª i a 3ª (que espero que mai més). Si toca patir a l'infern, doncs patirem.


VISCA CATALUNYA OSASUNISTA!!!

L'illa dels monstres ha dit...

m'agrada molt el futbol i no sóc del Barça (sóc del Depor primer i antimadridista després), però m'ha encantat que el Barça ho hagi guanyat tot perquè el Guardiola ens ha fet disfrutar amb el joc de l'equip, sobretot veient que ha estat fidel del primer a l'últim dia a la seva filosofia, apostant pel futbol exquisit. tot un homenatge al futbol, un esport que per fi ha estat just i ha acabat coronant a qui ho ha merescut més que mai. se'm fot la pell de gallina. i encara que ens n'hagueu de fotre cada any 5 al camp nou, que segueixin jugant així si us plau, que és una benedicció.

Valero Sanmartí ha dit...

Amen, Markutis! S'ha reafirmat com el millor comentarista futbolístic de l'odisfera.

Judith ha dit...

Markutis, dius això com si haguessis vist totes les meves il·lustracions quan aquí al blog només tinc un parell de coses. Doncs sí, m'agrada molt dibuixar roba d'època i brodats i m'agraden els colors pastels i les aquarel·les, però no m'agraden gens els nens, ni de conya penso que siguin angelets i em peto de riure amb el blog de pissarra negra per que l'humor fosc és el que més em va, però això no evita que em deixi de pedra el que vas veure amb onze anys!! Sé que la realitat és diferent per que normalment la veig al treball i el dia que si tinc una filla em demani una barbie, crec que arrancaré a plorar com una desesperada. De fet, de les il·lustracions que tinc que més m'agraden són les més gores i retorçades. Vamos, que pel fet de que em posi a dibuixar un dia una pila de naus estel·lars allà destruint la terra no vol dir que vulgui que el mon s'acabi, com que el fet de dibuixar vestits i tasses de té no vol dir que vulgui que els meus fills siguin repipis ni que jo sigui una maleïda bleda asolellada.

Ah, deixo aquí el comentari per que em sap greu spammejar el blog de pissarra negra

Markutis ha dit...

Benvolguda Judith,

Deixant de banda com n'és d'incomprensible que consideris els teus propis comentaris spam i el procés lògic que t'ha portat a respondre'm aquí en comptes de fer-ho al bloc i l'entrada on tenia lloc, m'agradaria respondre't dues coses:

1) Per descomptat que no conec la teva obra en profunditat, però com diu el mestre Cuní les coses no són el que són sino el que sembla que són. El que comentes als blocs i el que tens exposat en el teu, ho vulguis o no, et representa i crea una imatge de tú que pot ser comentada en tant que la fas pública.

2) Si jo fos tú, la meva opinió no m'importaria un rabe. Dibuixa el que et doni la gana i no donis explicacions. Ara, fes-t'ho mirar si realment t'agrada tant fer il.lustracions gores i l'únic que ensenyes a la gent és una barreja entre Sailor Moon, Candy Candy i Maitena.