Vergonya

Hi ha un tema que em treu especialment de polleguera i és el que fa referència a la mal anomenada violència de gènere. Per començar, les institucions públiques podrien donar la cara i parlar obertament de violència contra la dona o creuar la línia per anar a parar a la ja ben extesa entre els mitjans de comunicació violència masclista. Perquè està molt clar que davant la llei compta molt més una ciutadana que un ciutadà.

Tal i com està muntada la llei orgànica, que en una exhibició d'hipocresia parla de lluitar per la igualtat entre homes i dones, davant una denúncia per maltractament l'única garantia de la que disposa un paio és la presunció de culpabilitat. I amparats en l'eufemisme de les mesures preventives aquí el que passa és que has de demostrar la teva innocència si no vols que t'arruïnin la vida.

La jutjessa degana de Barcelona, Maria Sanahuja, ja va advertir fa anys del perill d'aplicar aquesta llei per la tendència de moltes dones a posar denúncies falses per aconseguir millors condicions econòmiques en els divorcis. Aleshores, feministes i paladins de la correcció política se li van llençar al coll com si les seves paraules fossin una heretjía imperdonable i va haver de recular. Han passat quatre anys, i la denúncia falsa ja és una pràctica extesa en els processos de divorci, sovint aconsellada i promoguda pels lletrats. No seré jo qui parli de percentatges, perquè les dades són manipulables per un o altre bàndol, però és una veritat com un temple que estem parlant d'una llei sexista i discriminatòria que pot ser utilitzada a mala fe. En un sistema judicial garantista com el nostre, tant convençut d'oposar-se a la pena de mort, ens podem permetre dependre de la bona fe dels implicats?

Fa temps que vull que algú em respongui a aquesta pregunta: Quants homes condemnats injustament per maltractadors compensen la vida d'una sola dona morta a mans de la seva parella? Un? Cinquanta? Dos-cents? Ja vaig parlar fa temps de la dinàmica oportunista dels mitjans de comunicació i les modes informatives. En aquest país ja fa temps que està de moda comptar les dones mortes, però ahir em van dir que l'any passat van morir prop de 50 homes víctima de maltractes per part de la dona i això no és noticia. La diferència principal és que a aquests homes no els mata la seva dona sino el cuñat, un familiar o la nova parella. És més, què passa quan el maltracte és d'una dona cap a una altre dona? Que deixa de considerar-se delicte i passa a ser una falta. Fantàstic.

Ara sí que em llençaré de quatre grapes al pantanós terreny de la hipòtesi i la generalització, però al meu barri era habitual que les baralles més lletjes comencessin amb la intervenció d'una noia embolicant la troca. Que si mira el que m'ha dit aquell, que si fixa't com m'ha mirat l'altre, que si permetràs que se'n vagi tan ample. I em refereixo a futileses d'adolescent que han acabat amb punts i sang. Ara imagineu una dona adulta enfurismada amb tot el pes de la llei al seu darrera. Ja no és el quillo del barri qui li fa de 'matón' sino el sistema judicial.

L'única defensa possible d'aquesta llei discriminatòria és posar per damunt de tot que salva moltes vides, però ens en fem un fart de llegir noticies de parelles que es passen les ordres d'allunyament pel forro i conviuen juntes de nou fins que passa una desgràcia. Aleshores tot són lamentacions i empaties cap a la pobre dona que no va saber mantenir-se allunyada d'una relació destructiva i ens passa pel cap que s'ha d'endurir la llei en comptes de repartir culpabilitats entre qui ha comès el delicte i cert tipus de dones que només semblen sentir-se atretes per autèntics malparits. De debò és tan políticament incorrecte fer ús del sentit comú i afirmar que qui no vulgui pols que no vagi a l'era? Això és justificar el maltracte? És greu responsabilitzar a la gent de les seves decisions, encara que signifiquin acabar fent pudor de caixa? Demà mateix provaré d'anar a Can Tunis de matinada amb 2.000 euros en cash a la mà i quan em plomin i em facin l'acupuntura gratis aniré a la policia a denunciar i a dir que em pensava que ho podria controlar, a veure que em responen.

Al final, l'únic que s'aconsegueix amb aquesta salvatge discriminació positiva és que hi hagi tios com jo que ni volen sentir a parlar del matrimoni perquè, entre d'altres coses, no fos cas que la preciosa i encantadora xicota amb la que et cases s'acabi convertint en el pitjor dels teus malsons. No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s'acaba convertint en una autèntica filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets.