Imperdonable (II)

Nº2: Gent que maltracta els teus objectes.

No puc amb ells. Són els mateixos que a l'escola et demanaven material i al final de la classe te'l tornaven fet una merda. Llapissos mossegats i/o sense punta, gomes d'esborrar trencades, bolígrafs petats. Aleshores em feia vergonya muntar un alabardell(*) per coses de tan poc cost, tot i que ja m'inflava els collons a base de bé. Amb el pas dels anys, però, continuen fent exactament el mateix amb objectes de cada cop més valor: llibres guixats o tacats de líquids diversos, CD's ratllats o amb la capsa esquerdada, DVD's amb el plàstic estripat... I quan comproves davant d'ells les condicions en les que t'han tornat (sempre més tard del que voldries, per cert) allò que els hi prestaves en perfecte estat de revista i els mires inquisitivament tot el que saben fer és dedicar-te una ganyota simpàtica per resposta com treient-li importància. A veure, fills de puta, això no quedarà així.

Si ja de per si era un ésser garrepa i mesquí de naixement, aquests malparits són els responsables de que ja no deixi RES a gairebé ningú. Perquè aquesta és l'altre, la gent et demana coses donant per fet que la resposta és un sí. La primera reacció a una negativa acostuma a ser prendre's-ho en broma, com si la teva obligació en tant que familiar, amic o conegut fos anar compartint els teus objectes personals. En quina societat de merda vivim, que negar-se a compartir és una declaració de guerra al bonrotllisme imperant però el respecte a les possessions alienes és una futilesa? A mi se'm cauria la cara de vergonya de maltractar un objecte que no és meu. Abans de retornar-lo en mal estat el substitueixo per un de nou i si val quatre duros millor m'ho poses, perquè un objecte insubstituïble o de gran valor ja ni se m'acudiria demanar-lo prestat. Però aquesta purrialla no, encara se'n foten i pretenen fer-te creure que protestar seria poc convencional per part teva.

Només us dic una cosa: no ho deixeu passar. Cagar-se en la puta raça d'algú que et retorna la vella cinta de cassette amb els gran èxits d'Ángela Carrasco cremada pel sol és la cosa més normal del món. No us fa pitjors persones. I ja que no podran reparar el mal que us han fet (segur que és un disc descatalogat) la societat hauria d'entendre perfectament si decidiu agafar-vos alguna petita llicència amb el vostre puny sobre la seva cara.


(*) Efectivament, era la paraula inventada del día. M'he près la llicència d'extreure-la de la familia del mot alabarda, que és una arma medieval barreja de llança i destral. Per tant, si alabardada és un cop d'alabarda un alabardell podria ser un festival d'alabardades a tort i a dret. He dit.