Avui em sento Figo
He resistit tot el que he pogut, però estic a punt de caure. Me n'he mantingut aïllat a base de no voler saber, de no voler provar, però la temptació m'empaita. Desconeguts em pregunten si en tinc, els meus amics m'ho ofereixen cada cop que sortim de festa, ma germana em diu que ho ha provat i no hi ha per tant, que em deixi endur. I tots semblen gaudir-ne malgrat els riscos que comporta.
Sé que alguns en ténen dependència, però la majoria sosté que es pot controlar i que amb mesura no fa cap mal. Jo, que em conec, sóc conscient que per la meva naturalesa addictiva corro perill d'enganxar-me, però no m'en puc estar més. Començo a pensar que la meva reticència és més per tossuderia que per convicció. La curiositat em venç. I ho tinc tan a l'abast...
Podria començar aquesta mateixa nit, però em frena l'orgull i la ràbia d'haver sigut un hipòcrita durant tant de temps. Com em miraré al mirall si esdevinc una d'aquelles persones que tant he detestat? Ho sabré ben aviat, perquè em sembla que cedeixo. Demà em passo al facefuck... o sigui al Facebook.
26 comentaris:
Jo m'hi vaig resistir i m'hi resisteixo, i miri que la temptació va ser forta: Trobar-te algú "pendent" per aquelles llars de déu, és realment temptador. Però vaig començar a pensar en les possibles conseqüències, i ara em donc les gràcies per no haver-ho fet. Amb el perfil fals que vaig explicar al blog, sense agregar ningú, em vaig arribar a assabentar d'una mà de coses que ni les hagués sospitat pas mai.
Es que és per al.lucinar que la gent, tan reàcia a l'hora de deixar les dades a qualsevol cosa, després es facin un perfil de Fb amb nom i cognoms sencers! Coi, almenys troleja, Markutis, troleja!
ara si? ara si? Té uns collons com dos bombones de butano.
Només li diré una cosa: vigili de qui es fa amic. Hi ha molt psicòpata suelto.
No vull ser un dels psicòpates de qui parla na Kashna, però vol dir que més que passar-se al Facebook no és més aviat un "tornar al Facebook"? No sé si m'explico...
Fem un brindis! Xing-Xing! ;)
Miri, que no parlava justament de vostè perque no el tinc al facebook...
Però hosti tu! vostè fa molta poooor!!!
Ja sé per on va, Pere Ll... perdó, Dr. Muerte. Vaig descobrir que tenia un perfil al Facebook fa poques setmanes i em va sorprendre, perquè no recordo haver-lo creat mai. No el vaig arribar a fer servir mai i, de fet, la meva feina em va costar esborrar-lo. Ara el que em preocupa és com sap vostè els meus cognoms, per molt xing-xing que vulgui fer amb mi.
Uep! a mi no m'hi barregeu! que jo del Facebook ni n'he estat ni en penso estar encara que sigui l'última persona o animal vertebrat que quedi al planeta Terra sense ser-ne membre.
Estic amb el què diu la iaia, et costa déu i ajuda aconseguir el telèfon d'una tia i després et diuen que al Facebook hi té penjades les fotos en boles de les vacances i dóna les dades més personals al primer "amic" que se li presenta.
A cagar el Facebook, home!
Ui que perdut el veig amb la meva identitat Markutis... no diré com vaig trobar els seus cognoms, i menys encara el seu perfil de facebook, només faltaria ;)
Així doncs reconeix que és un agent doble, Dr. Muerte? Doncs va, desenmascari's directament, que em consta que se'n mor de ganes.
Ui, per aquí la blogosfera hi ha més dobles personalitats que a l'anniversari d'en James Bond. Parlant de dobles personalitats, algú ha vist a Sagristana? Massa Bukkàkez, últimament, no?
Markutis, no sé si ho sap, però amb el lector Google Reader (p.ex.) apareix el mail associat a l'usuari de blogger que hagi escrit el post, sempre i quan s'hagi -previament- indicat que sigui públic (o alguna cosa així). I a vostè, se li veu. I el correu també.
Potser per aquí el Dr. M n'ha averiguat dades.
Respecte EL TEMA: No ho faci. Sol hi trobarà odi i destrucció en forma d'aparences, happyflowers, i pretenciositat. Però jo també m'estiraria dels cabells si no pugués entrar-hi a odiar la gent, encara que sols sigui mentalment.
Faci-ho, però el més anònim possible, vostè que encara és a temps.
AVÍS IMPORTANT
Jo al feisbuc només hi tinc enemics. Ho dic perquè els meus comentaris al mur poden ferir sensibilitats.
descans.blogspot.com/feisbuqueig
No fotem Pare, que el mail el tinc públic per tothom al meu perfil de blogger des de fa mesos. Aquí el tema està en saber com és possible que algú dediqui el seu temps en investigar altres blogaires i estirant del fil recordo un en concret que em va enviar un correu mig en broma mig seriosament demanant-me que el posés entre els meus enllaços si no volia que fes públiques unes fotos meves que va treure de ves a saber quina pàgina a la que em vaig registrar l'any de María castanya. O sigui que perdoni'm senyor Llufa, que anava molt despistat.
Si volen saber més, divendres a DEC.
Mecagumdéu, sou un collons d'exagerats tots plegats amb això del Facebook. Sembleu els que quan va sortir la ràdio dèien que s'acabaria la literaura. És una manera de relacionar-te amb la gent com qualsevol altra.
N'hi ha prou amb fer amic només als teus amics del món real i no penjar coses que no vols que se sàpigues (aquella foto sodomitzant gallines que tots guardem).
Però ara fa ben parit cagar-se en els moderniquis, els multicultis els socialistes i el facebook, i tot seguiu com una colla de borregos (jo només em cago en les tres primeres coses, per cert).
No cardem...
Té molta raó senyor Albhert...El problema radica en quan fas "amics" a gent que no coneixes suficient només per no semblar borde. Amb el messenger tenies suficient en "no admitir" i et quedaves tant fresco. Aquí has d'aguantar els missatges que et deixa al mur si o si.
Clar, si no tingués facebook, igual em podria enviar mails, postals, coloms missatgers, senyals de fum... Però llavors seria més fàcil ignorar-lo...
(PD: si, no cal que ningú m'ho digui. La cupa és tota meva.)
Prepara't a ser cercat per les teves exs. Recomanació 1: posa-t'hi una foto on estiguis ben buenorro, que vegin que mentre elles es posen berres, a tu els anys et tracten amb carinyo.
Jo hi sóc de fa més d'un any, però em mantinc amb els 15 amics. Tinc una llista de 43 peticions d'amistat que no he acceptat perquè em vaig parar als 15 inicials. Recomanació 2: No acceptis les exs. Si elles et demanen de ser amics i no les acceptes, tu podràs veure tot el seu perfil i elles el teu no. Això deu fotre molt.
Aclariment: Quan dic "no acceptis" vol dir que no facis res, ni rebutgis ni acceptis. Deixa-les allà, en els llims.
El Facebook és una gran eina per a la selecció de personal. Tan el candidat com l'empresa s'estalvien moltes entrevistes. A la feina ho fem servir molt.
PS: Markutis, no us creieu que acceptaré les disculpes tan fàcilment. Em deveu una cervesa. Ja me l'he presa i he deixat dit al bar que passaria un tal Markutis a pagar-la.
Per cert, quan veig que algú salta d'un procés de selecció gràcies al Facebook, no sé, però com un petit pessigolleig de satisfacció em recorre tot el cos.
Ui, qui gran tema, les Ex i el feisbuqueig...
NOoooooooooooooooooooooooooooooooooooo
Compte amb el facebook. Conec (no per pròpia voluntat) una txeca gorda que treballa de relacions humanes a una empresa i em conta que el facebook els facilita molt les coses per conèixer i manipular als treballadors. Heu sentit mai parlar a un eslau de manipulació, capitalisme, eficiència i facebook? Fan molta por...
Algún dia havia de passar...
...Que gaudeixi molt!
Potser ens tornarem per aquí, però:
MAI AL FACEBOOK!!!
pssst... Josep... m'acabo d'enterar que som enemics... si us plau, algú em pot acceptar com amic al feisbuc??? no tinc amics i m'avorreixo...
Doncs lluny d'advertir-lo, jo li proposso un joc que farà els delirs de petits, mitjons i grans. Es tracta d'aconseguir el major nombre d'amics amb cognom graciós. Jo ja tinc aquests (no sé si el nom és el correcte, però el cognom ja li dic que sí):
- Ashley Mongo
- Andrea Gorrino
- Roberto Marrano
- Sebastien Lastre
i estic a l'espera del meu preferit. Un tailandès que es diu
Tshi Julandra.
Màgic.
Per cert, aquests que esteu a Recursos Inhumans o similars:
Què passaria si fessin la selecció en base als blogs? Crec que una bona colla de nosaltres ja podríem començar a fer cua per anar a demanar una pensió vitalícia per trastorn mental.
Malgrat els intents de molts de vosaltres (voluntaris i involuntaris) de fer-me veure a la classe d'escòria a la que m'exposo al puto Facebook us comunico que el mal ja està fet.
Vaja! "Li consta" que me'n moro de ganes... bé bé, veig que hi ha comunicats interns :)
Admeto la meva doble identitat, però ni somïi que la rebel·li a la lleugera... amb lo bé que m'ho passo :)
Publica un comentari a l'entrada