Ironia (¿)

Vaig caminant pel carrer. Em dirigeixo a la parada del 56 però no tinc cap pressa. Passejo distret, amb un cigarret encès a la mà. Atalaio l'horitzó per si la proximitat de l'autobús aconsella canviar de ritme. De sobte, es fa el buit sota el meu peu esquerre. Una vorera inesperada dins el passeig. La sensació és de caiguda lliure. El meu cos es desarticula per una fracció se segon fins que la sola de la sabata troba el ferm. Massa tard. Els meus sentits ja han reaccionat a la possible patacada i ensopego amb un gest ridículament estrambòtic. Conservo l'equilibri però el cigarret s'esmuny entre els meus dits i cau. Culpabilitzo l'obstacle amb un esguard inquisidor i un comentari en veu alta, en un intent de rescabalar la meva dignitat davant dels testimonis oculars. Em miro el cigarret estès a terra, a mig consumir, encara lluny de convertir-se en burilla. Dubto. Em plantejo la possibilitat de recollir-lo. Finalment prefereixo deixar-ho estar perquè posar-se a la boca una cosa que ha rodolat pel terra és poc higiènic. Com si el cigarret que m'encendré a continuació fos la cosa més saludable del món.

Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.