Avui he anat a comprar el pà a un lloc nou perquè em venia de pas. Tornava d'una d'aquelles visites infructuoses i d'escoltar el ja celebèrrim "torni demà". El meu estat d'ànim no era el millor possible, però he procurat dissimular-ho per educació i respecte a la persona que tenia al davant. La dependenta, en canvi, no s'ha esforçat gens ni mica per amagar la seva exultant joia de viure i s'ha permès fins i tot dir-me guapo. En total, m'he gastat 70 cèntims d'euro en una puta barra de pà prefabricada. No ho he trobat ni mig normal.
Els motius que porten a una jove a sentir-se tant indissimuladament feliç de passar un matí de dilluns treballant en una franquícia de forns els desconec. De fet, me la bufen. L'únic que demano en qualitat de misàntrop és que de la mateixa manera que jo intento no pagar la meva mala llet amb els que no hi ténen una relació directa ningú em refregui la seva estúpida felicitat per la cara. No necessito que ningú m'alegri el día, d'acord? Al contrari, aquests 30 segons de violació emocional m'han deprimit del tot. L'únic que vull és que em despatxi algú amb la mateixa actitud de la que han fet un art els autèntics professionals de la desgana i la discreció: els cambrers de tota la vida. I us deixo amb un consell que us farà servei: Quan algú us tracti amb excessiva confiança des del primer moment, desconfieu. L'escolta activa, el somriure contagiós i el contacte visual i físic amb desconeguts són l'abc de les tècniques de captació de secta religiosa.
14 comentaris:
apunti per la pròxima vegada:
Fornera: -Què passi un bon dia, guapo/carinyo/maco!
Vostè: -Ta puta mare, imbècil!
Segur que la pròxima vegada que torni al forn, no li somriurà igual.
Amí també se'm guanya més amb naturalitat. I em fan gràcia la gent que davant aquests somriures, sel's encomana al instant, i quasi ho imiten a la perfecció...(Una mica de ràbia).
Doncs jo exigeixo ser tractat com a Tailàndia quan vaig a un forn. Visca occident!
Jo per això he deixat d'anar a menjar a restaurants xinesos, perquè no es treuen el somriure estúpid de la cara ni que et caguis damunt la taula.
El xarcuter del costat de casa té el costum de convidar a pernil i formatge.
I jo sempre vaig allà amb presses i per feina.
El problema el tinc jo o el té ell?
no em cansaré de dir que ja és hora de crear diferents carrils als establiments comercials:
- carril del bon humor / de la mala llet
- carril de la gent gran / de la gent amb pressa
- carril dels reclamadors / de la gent que no volem maldecaps
i un llarg etc que aquestes hores de la nit no em deixen recordar
@Kashna: Apunto el suggeriment.
@Agnès: Ja diuen que el mico és un 98% idèntic a l'home.
@Filosofia: Malauradament, les lleis en contra del treball infantil no faran possible la seva petició.
@Pere Llufa: De debò ha deixat d'anar-hi per això o és que s'està desenganxant del glutamat?
@Josep: El problema és el pernil i el formatge que li regala. Miri-s'ho bé que si els regala és que no els pot vendre ni a tiros.
@illa: Doncs no li diré que no. Establiments amb exclusivitat per a determinats tipus de persones... Si és que els nazis eren uns visionaris incompresos.
Markutis, ha assolit l'estat emocional perfecte per gaudir de "six feet under", una sèrie que el deixarà fet pols.
Prova de dir-li "fas mala cara, avui", encara que tingui el somriure estúpid a la cara. Això la desconcertarà i li canviarà el careto de cop. Però vigila:
En sé d'un -un iaio octogenari, molt bon home ell- que en el bar d'un poble dels voltants, per dir-li a la cambrera "fas mala cara avui", es va endur una hòstia descomunal. La tia -provinent d'un famós barri de Figueres- va anar a buscar al seu pare, un patriarca d'aquells de barret amb ploma, que va ventar una bona hòstia al vell que el va deixar estès a terra.
Així que ja ens explicaràs, si ho fas, volem detalls.
@iaia: A qui se li acut jugar amb foc d'aquesta manera! Els gitanos com més lluny millor, i li ho dic jo que els he tingut a prop durant molt de temps i l'experiència em va ensenyar que val més aguantar una hòstia avui que una ganivetada demà. Digui'm covard, però jo estic viu.
@Modgi: Aprecio moltíssim la seva recomanació, més que res perquè Six feet under és ja una de les meves sèries preferides. Això sí, només vaig plorar amb el final, pel camí la vaig trobar força divertida.
No es pot mai descartar la possibilitat que la dependenta sigui aficionada als "anal plug", fins i tot en hores de feina.
Però sí, carda que et vomitin la felicitat a la cara.
Una salutació.
No s'enangyi: no són rialles genuïnes allò que llueixen els dependents, sinó un rictus fixat per l'odi. Cregui'm, que jo he servit cara al públic en diverses ocasions.
@ararat: No ho descarto pas. Però si a ella li agrada que li donguin pel cul que no pressuposi que a tots ens va el mateix.
@Valero: Ho sé. Però cregui'm vostè a mi també. No era convencionalisme, era felicitat genuïna. I això és el que em toca més els collons.
El que no m'agraden són els somriures forçats, les botigues a les que obliguen als dependents a estar amb el somrís postís tot el dia, però si pels motius que siga la xica/xic de torn ha tingut un bon dia (o una bona nit) i això se li reflecteix a la cara... m'encanta!!
Eixes coses em transmeten bon rotllo.
Publica un comentari a l'entrada