dimecres, 21 de gener del 2009

Apel.latius denunciables

"Les coses de vegades no són el són sino que són el que sembla que són". Josep Cuní.

Cada cop més ens envoltem de conceptes que anomenem amb paraules de significat antitètic, o com a mínim paradoxal, a les virtuts reals de l'objecte en qüestió. És el que jo anomeno apel.latius denunciables i un concursant de Gran Hermano titllaría de "Fú! Qué falso!". El massiu ús social d'aquests apel.latius és la prova fefaent del triomf de Joseph Goebbels i la seva tesi de que una mentida repetida prou vegades acaba convertint-se en una realitat. Resumint, que em cago en...

Abrefácil: Provablement, el subnormal de creatiu publicitari que va inventar aquesta paraula no comptava amb les catarates de merda que cauríen sobre la seva branca genealògica cada cop que algún ésser humà amb un mínim de dignitat i mala llet es disposa a obrir amb les mans un cartró de llet, un paquet de macarrons o d'arròs. Per sort, existeixen les tisores, però el mal ja està fet.

Sex Shop: Un cas flagrant. És de domini públic que els dos únics llocs on s'intercanvia sexe per diners són els puticlubs i els càstings. Que no us enganyin. D'aquests establiments sortireu amb alguna merda plastificada o, com a molt, una petita mostra del que ara mateix s'està descarregant al disc dur del meu ordinador.

SAC (o Servei d'Atenció al Client): En aquest cas parlo amb coneixement de causa, perquè jo he tingut un passat com a teleoperador i us puc assegurar que és un viver d'analfabets i retrassats mentals que o bé ja han llençat la seva vida a les escombraries o bé, per edat, encara no saben que fer amb ella. Vosaltres mateixos, però jo no esperaría que gent com aquesta resolés els meus problemes. Només hi ha tres motius justificats pels quals us recomano trucar a aquesta mena de serveis, els tres molt populars:

a) Per dir marranades a les operadores. La provabilitat d'ensopegar amb una garrula que estigui bona és d'un 70%, infinitament més alta que la d'un telèfon eròtic.

b) Per alliberar el vostre odi a crits contra algú que no es pot defensar. Sovint els teleoperadors ni tan sols ténen la opció física de penjar el telèfon i els ténen acollonits amb l'enregistrament de trucades per a que no contestin de mala manera, per tant us hauran d'aguantar estoicament.

c) Per paliar una solitud extrema i vergonyant. El telèfon de l'esperança s'hauria de querellar per competència deslleial. Penseu que hi pot haver tranquilament 100 persones treballant en un centre d'aquests. Són 100 converses autocompassives que podeu mantenir sense por a que us ho retreguin a l'endemà.

Futbòl femení: Escandalós. La negació absoluta. Tothom que hagi vist un partit d'aquests sap que això no és futbòl i que, definitivament, tampoc és gens femení.

13 comentaris:

Josep ha dit...

BRAVO!!!

Anònim ha dit...

i poc a poc anem coneixent el seu currículum...
ha de ser una putada la feina de teleoperador, però weno, com tantes altres.

Vagi amb deu.

Markutis ha dit...

@Josep: En vida seva!

@mare_de_deu: De moment només coneix la flor i nata del meu currículum, així que imagini's com serà la resta. Ser teleoperador és una merda, però no és pitjor que ser mosso de magatzem, per exemple.

Josep ha dit...

he he he...
Jo vaig fer de mossos de magatzem un estiu. Una puta merda.
I de teleoperador, dues hores. Fins que em van trucar d'un altre lloc. Marxar d'una feina perquè et ruquen d'una millor (o menys dolenta) és tot un plaer.

Valero Sanmartí ha dit...

Ep, futbol femení, parlem-ne. Jo vaig assistir a un partir d'aquesta classe on jugava una amiga meva. La categoria val a dir que més baixa no podia ser. Doncs la portera del seu equip era una punkarra que va arribar a mig partit amb una birra i va liar-se un canut tot defensant a la porteria. Portava un gos que robava la pilota cada dos per tres. I la resta de l'equip era un poema, també. Semblava que la puta pilota reulgís com el sol pq eren incapaces de mantenir-hi la vista durant més d'un microsegon.
També era molt destacable que, per una raó que encara no comprenc, es cridaven comentaris masclistes les unes a les altres: "Como botan esas tetas" i de molt similars. Al·lucinant.
Voldria acabar afirmant que van ser moltes rises. Però no d'elles, sinó amb elles... clar...

Markutis ha dit...

Senyor Valero, no només veig el que vostè diu sino que proposo un estudi científic sobre la influència de la manca de penis en l'equilibri amb una pilota als peus. Perquè les jugadores de futbol xuten amb la cama completament estirada com si fos ortopèdica? Perquè corren amb les potes tan obertes i el cap cot?

En quant als comentaris, tenint en compte la tendència sexual de la inmensa majoría de jugadores de futbòl que conec, "como botan esas tetas" agafa un significat diferent al masclisme que vostè apunta.

Anònim ha dit...

Aquestes ties fan por.

Fa anys em vaig deixar enredar perquè participés a un torneig de futbol sala, faltaven noies a un grup i total era per 4 o 5 partits. Però quan em vaig veure enmig d'aquelles tiarrones que feien dues espatlles com la meva, em vaig ginyar a sobre. Des de llavors vaig decidir que m'agradava més veure com juguen, però els homes, amb un parell de collons. Aniria abans a veure els nois del Flaçà que a una final mundial de femení, si és que existeix.

Josep ha dit...

Una companya d'universitat, i durant un breu temps companya de feina, em va explicar una cosa semblant.

Però el que a mi em va sorprendre era que, les lesbianes eixes, eren molt promiscues. I això es contradeia amb el que m'havien dit (i encara em diuen) les lesbianes combatives que conec.

Segons les poques lesbianes -polititzades i combatives- que conec, el seu és un col·lectiu molt fidel, allunyat de la vulgaritat i la promiscuitat sense sentit.

Valero Sanmartí ha dit...

Markutis, té vostè tota la raó del mon. Ja m'havia dit la meva amiga que a tots els equips de futbol femení als que havia estat el percentatge de bollerisme era del 80%. I no contestes amb això feien una dura campanya de proselitisme per captar el 20% de l'equip restant.
I Josep, crec q les noies d'aquell equip eren lesbianes però molt camioneres, no bolleres reivindicatives de facultat que llegeixen a la Judith Butler. Crec q els comentaris eren pura lascívia.

Anònim ha dit...

I sobre el tema dels teleoperadors, ara m'has fet recordar una vegada que vaig anar a una entrevista per a una línea de tarot. Estava obligada a anar almenys a l'entrevista perquè no em retiressin l'atur, així que vaig aprofitar per veure com era un centre d'aquests.

Eren una sala relativament petita on hi havia 5 o 6 marujes com les que surten de bruixes per la tele, amb les cartes sobre la taula. La que no tenia trucada llegia revistes.

El més bizarro era el panell de l'entrada, que estava ple de receptes de bruixeria, conjurs, i imatges de sants i verges, entre d'altres.

Per sort vaig poder dir que no m'interessava.

I el pitjor és aquesta la feina la donava el Servei Català d'ocupació. Qualsevol dia ens trucaran per treballar a l'Edén o en algun local de xaperos vosaltres i estarem obligats a agafar el curro.

Josep ha dit...

Benvolguda Iaia:
eixa feina era a Barcelona? Zona alteta?
Pel que fa al xaperisme, no sé com puc trempar amb un ésser humà que no m'atreu. Els admire, als xaperos!

Benvolgut Valero:
per què els gais tenen les maripil·lis, però les lesbis no tenen manolots

Anònim ha dit...

Josep, era a Girona. I precisament no cal trempar per ser xapero, n'hi ha prou en estirar-se d'esquenes.

Ui perdó Markutis que no vull que per culpa meva el teu post també acabi degenerant!!

Markutis ha dit...

De lesbianes n'hi ha bàsicament tres tipus:

- Les femenines, que van més buscades que una entrada pera la final de la Champions.

- Les camioneres. Transexuals en potència que ténen com a model a imitar en Charles Bronson, bigotet inclòs.

- Les que jo anomeno lesbiana Pink style. Aspecte de ninyatu, actitud de garrulo, cabells curts i engominats, sovint tenyits i de punxa. Odien literalment els homes i els hi mola liar-se a hòsties a la discoteca Aire. Acostumen a estar bones i tot però un no els hi acostaría la polla mai per por a que sigui sesgada.