L'himne nacional de Catalunya

Tots amb la mà al pit per cantar l'himne!

L

Continuant amb la corrent endogàmica que últimament m'uneix amb el senyor Josep (que incomprensiblement s'està convertint en la meva musa), procedeixo a fer pública una nova lletra pel nostre himne nacional perpetrada per mí no vulgueu saber a quina hora i en quin estat. És el que col.loquialment vindria a ser un sumapost.

Catalunya, quin bon jan!
què bonic, govern d'entesa
tot s'ensorra si fa vent
pobrets de Renfe i Endesa

Som uns pringats
Som uns pringats, a Roses i a Manresa
Som uns pringats

La verge de Montserrat
no és res més que una puteta
al servei de Mediapro
de La Caixa i de Planeta

Som uns pringats
som uns pringats, a Tortosa i Artesa
som uns pringats

Que tremoli l'estatut
amb la crisi que ara regna
tindrem solidaritat
i un finançament de merda

Colonitzats
colonitzats d'espanya analfabeta
colonitzats

L

L

No vull la Creu de Sant Jordi, prefereixo caler en metàl.lic.

Pudor de caixa

No tinc un problema amb la mort, almenys per ara. Sé que a excepció de Jordi Hurtado tots acabarem igual i que la única gran veritat que ha dit Telecinco és la que porta anunciant un parell de setmanes: "Próximamente... La caja". També tinc la certesa de que quan s'acosti el moment és probable que la por em faci tacar els calçotets i perdre la dignitat suplicant per un miracle. Tot això ho tinc clar. El que sembla que no acabo de captar és el ritual de la mort.

Fa pocs dies que va morir d'un tumor cerebral l'ex-parella d'una amiga de la meva parella amb l'agreujant de que el nano només tenia 25 anys i se'm va plantejar el dilema d'anar o no a l'enterrament. Vagi per endevant que el coneixía de diversos sopars i alguna que altre sortida conjunta però la meva idea inicial era no anar. Val a dir que no seria el primer cop que una situació com aquesta em porta conflictes amb la gent per diferències de criteri.

El meu punt de vista sobre els funerals és que haurien de ser una cerimònia de catàrsi íntima, no una reunió social. Ja des de ben petit m'he vist obligat a assistir a enterraments de persones desconegudes o que amb prou feines coneixía. Normalment familiars llunyans o companys de feina dels meus pares. En tot cas, m'hi he trobat prou vegades com per aprendre'm els personatges.

Estan els que hi van per protagonisme, sovint senyores d'avançada edat que actuen com a planyideres exterioritzant el seu dolor sobreactuadament i de manera forçada. No es separen del taüt al velatori, on demanaran consol a tothom que s'hi acosti. Se les manegaran per aconseguir primera fila a la missa i viatjar en el primer cotxe de la comitiva fúnebre fins al cementiri. Quan tot ha acabat no és estrany trobar-se-les tan tranquiles comentant la jugada i deixant caure que necessiten un xofer que les porti a casa.

També hi trobareu els morbosos, als quals reconeixereu pels seus múltiples viatjes al fèretre per contemplar el cadàver. Les seves converses al velatori giraran al voltant dels detalls i/o especulacions sobre la causa de la mort del difunt i també és probable que us preguntin per les absències i els presents que no tinguin controlats, especialment si se'ls veu molt fets pols. El seu interès en assistir a l'enterrament creixerà exponencialment al nombre de parlaments programats, ja que aquests seran objecte del seu anàlisis posterior (no l'he vist gaire afectat, ha sigut commovedor, m'ha semblat molt fred, etc.).

Tampoc hi poden faltar els compromesos, en el benentès de que hi van per compromís. Són la immensa majoria. Honestament convençuts de que la seva presència en aquests actes els dignifica. Opinen sense fisures que anar a l'enterrament d'algú que té a veure amb tu encara que sigui de passada és el que s'ha de fer. Hi faran acte de presència l'estona necessària per a que no sigui dit i aprofitaran per a saludar els coneguts. Com que per desgràcia no totes les morts ens afecten igual i els sepelis acostumen a ser d'allò més avorrits no serà estrany trobar-los en alguna rotllana explicant acudits o conversant animadament sobre qualsevol cosa. Per suposat, res d'això en presència dels més afectats, davant dels quals la seva cara mutarà a una estranya barreja de seriositat i llàstima.

Per últim, reconeixereu fàcilment als zombies. Són persones en un evident estat de confusió i dolor contingut que es caracteritzen per ser íntims del difunt. S'han passat les últimes 24 hores, com a mínim, compaginant l'acceptació de perdre un ésser estimat amb l'organització d'una cerimònia i les decisions que comporta. La seva decrepitud és inversament proporcional a l'edat del difunt o, en definitiva, la previsibilitat de la seva mort. Durant el velatori vaguen per la sala i suporten estoicament les frases fetes dels altres, posant la millor cara possible i buscant un rostre familiar que pugui comprendre de debò el seu dolor i amb el qual no sigui necessari mantenir la compostura. A l'enterrament, senzillament faran pinya i procuraran deixar-se anar fins que tot hagi acabat i puguin començar a entendre el que els hi està passant.

No sé vosaltres, però jo he sigut un compromès i un zombie i el meu punt de vista és que en segons quins casos el simple fet d'assisitir a un enterrament és una puta mentida en si mateixa. També em sembla una falta de respecte pretendre interferir en una cosa tan íntima com és el dolor aliè i opino que amb la pena no n'hi ha prou per entendre-ho i que si bé el velatori és un ritual per ajudar a la familia s'ha de tenir prou coneixement per saber si ets o no necessari, si és que no t'ho han fet saber ja. Afirmo que si en vida no has tingut la capacitat o la voluntat d'intimar amb una persona, pretendre ser un damnificat de la seva mort és un acte d'egocentrisme suprem. Defenso que si vols ajudar a algú a superar la pèrdua pots fer-ho en el día a día i no amb un gest protocolari que no aporta res. I reclamo respecte pels que ens prenem la mort prou seriosament com per no fer-ne una convenció social a l'ús.

A la meva parella només em queda dir-li que agraeixo que ho hagi entès sense fer-ne un drama. I a la resta, que quedi clar, dir-vos que el títol és un joc de paraules collonut, com la sèrie que il.lustra aquest post.

Catalunya des de l'aire

L

Quina basarda que aquest pais de fireta que anomenem Catalunya cada cop que el temps es complica una mica faci figa. Si plou més del compte ens inundem, si neva on no toca ens colguem, si fa massa calor ens incendiem i si el vent bufa amb força ho fot tot enlaire. Podem justificar-ho tant com vulguem per l'arbitrarietat de les inclemències, però aquí hi ha alguna cosa que falla. Com s'ho fan a Wellington, la capital de Nova Zelanda, per suportar regularment ràfagues de vent de 100 km/h sense que deixin 7 morts? Quantes excuses més necessiten Renfe i Endesa per justificar la seva incompetència? Quantes la Generalitat per admetre la grotesca inutilitat del NEUCAT, l'INUNCAT i tota la resta de l'estol de mesures d'emergència perpetrats amb impunitat?

L

Hi ha qui m'acusaria d'extremista i exagerat, però jo he vist coses... Coses que farien estremir fins i tot al Doctor Mengele si per la seva feina hagués tingut accés a les mateixes informacions que jo. Coses com pretendre netejar tota la puta autopista AP7 amb dos bulldozers llevaneu, com la supina incapacitat dels Mossos d'Esquadra en comparació directe amb els defenestrats picoletos o la infinita indolència dels nostres organismes oficials, que saben el que passarà abans de que passi però només els importa tenir preparada la declaració institucional del día després amb dades precuinades i passar la patata calenta. Inútils!

L

He dit.

El ram de l'odi

Hi ha una noia que corre pel món i no li fa vergonya dir que és la meva parella. Només això ja podria ser noticia i motiu suficient per desenvolupar una entrada al blog, però no va per aquí. El tema és que la xicota va anar el dimecres a fer-se un anàlisi de sang i va ser absolutament massacrada per una incompetent que la va punxar quatre vegades i va ser incapaç de trobar-li una vena. És més, va tenir la mala sort de creuar-se amb una practicant que a més de gilipolles es caracteritza per les seves ínfules creatives i la va fiblar a les mans i al lateral del braç. Abans de que la meva xicota es negués a rebre més punxades, la seva següent intenció era clavar-li l'agulla al canell. Afortunadament, van arribar els reforços i una enfermera amb més talent va aconseguir treure-li la sang a la primera del lloc habitual (aquella part del cos que no té nom i que vindria a ser l'oposada al colze).

Adolorida i plena de blaus, em va explicar la seva experiència minuts després. Quan vaig tenir coneixement de la història, vaig recomanar-li que la fes pública al seu blog, sublimant la seva indignació en un post pletòric de rancúnia i odi. La seva resposta, però, va ser que no vol entrar en el ram de l'odi perquè és un camí sense retorn.

He reflexionat molt sobre el tema i he arribat a la conclusió de que la seva afirmació no és certa. Que la gran majoría dels meus posts vagin encaminats a vilipendiar i escarnir no significa que hagi quedat atrapat en el ram de l'odi. És més, ho puc deixar quan vulgui.

Però, a veure, enfermera filla de puta. Si tens complexe de banderilleru te'n vas a la Monumental amb la resta de sàdics, a veure si ets tan creativa amb un animal de 2.000 quilos capaç d'esbotifarrar-te l'aorta. Sé que treballes a la Vall d'Hebron i no crec que em costi gaire identificar-te, perquè els incompetents com tú acostumen a gaudir de fama als hospitals. Què passa? Que vas flipar-te veient Médico de Familia? Que volies estudiar medicina i vas haver de conformar-te amb infermeria? Que el papà volia tenir un fill i que fos metge i tú faries el que fos perquè t'estimi? Que ets tan inútil que t'han assignat la feina més mecànica de l'hospital i ni això ets capaç de fer? Mantingue't allunyada dels vasos sanguinis de la meva familia, porca!

I que quedi clar, no és odi, és justícia poètica.

Apel.latius denunciables

"Les coses de vegades no són el són sino que són el que sembla que són". Josep Cuní.

Cada cop més ens envoltem de conceptes que anomenem amb paraules de significat antitètic, o com a mínim paradoxal, a les virtuts reals de l'objecte en qüestió. És el que jo anomeno apel.latius denunciables i un concursant de Gran Hermano titllaría de "Fú! Qué falso!". El massiu ús social d'aquests apel.latius és la prova fefaent del triomf de Joseph Goebbels i la seva tesi de que una mentida repetida prou vegades acaba convertint-se en una realitat. Resumint, que em cago en...

Abrefácil: Provablement, el subnormal de creatiu publicitari que va inventar aquesta paraula no comptava amb les catarates de merda que cauríen sobre la seva branca genealògica cada cop que algún ésser humà amb un mínim de dignitat i mala llet es disposa a obrir amb les mans un cartró de llet, un paquet de macarrons o d'arròs. Per sort, existeixen les tisores, però el mal ja està fet.

Sex Shop: Un cas flagrant. És de domini públic que els dos únics llocs on s'intercanvia sexe per diners són els puticlubs i els càstings. Que no us enganyin. D'aquests establiments sortireu amb alguna merda plastificada o, com a molt, una petita mostra del que ara mateix s'està descarregant al disc dur del meu ordinador.

SAC (o Servei d'Atenció al Client): En aquest cas parlo amb coneixement de causa, perquè jo he tingut un passat com a teleoperador i us puc assegurar que és un viver d'analfabets i retrassats mentals que o bé ja han llençat la seva vida a les escombraries o bé, per edat, encara no saben que fer amb ella. Vosaltres mateixos, però jo no esperaría que gent com aquesta resolés els meus problemes. Només hi ha tres motius justificats pels quals us recomano trucar a aquesta mena de serveis, els tres molt populars:

a) Per dir marranades a les operadores. La provabilitat d'ensopegar amb una garrula que estigui bona és d'un 70%, infinitament més alta que la d'un telèfon eròtic.

b) Per alliberar el vostre odi a crits contra algú que no es pot defensar. Sovint els teleoperadors ni tan sols ténen la opció física de penjar el telèfon i els ténen acollonits amb l'enregistrament de trucades per a que no contestin de mala manera, per tant us hauran d'aguantar estoicament.

c) Per paliar una solitud extrema i vergonyant. El telèfon de l'esperança s'hauria de querellar per competència deslleial. Penseu que hi pot haver tranquilament 100 persones treballant en un centre d'aquests. Són 100 converses autocompassives que podeu mantenir sense por a que us ho retreguin a l'endemà.

Futbòl femení: Escandalós. La negació absoluta. Tothom que hagi vist un partit d'aquests sap que això no és futbòl i que, definitivament, tampoc és gens femení.

Enriquim el llenguatge

Enriquir el llenguatge no significa otorgar la lletra C de la Real Académia Española a Enrique del Pozo per a que doni finalment significat a cocoguagua. És una idea que m'ha suggerit un post anterior d'en Josep. Bé, per ser correctes diguem que es tracta d'un error informàtic meu. El cas és que hi ha infinitat de paraules meravelloses a la nostra llengua que estan en un desús vergonyant. Des d'aquí, llenço sobre la taula la idea de convertir aquest post en un MEME per a la nostre virtual i endogàmica comunitat de comentaristes/blocaires i ja de pas convertir-vos a tots en 'memos'. Perquè? Aposteu:

A) Perque estic passant per una fase de mandra amb símptomes de crisi creativa galopant
B) Perque seré un envejós de merda però sé reconèixer quan una idea aliena té possibilitats i no tinc pas escrúpols en explotar-la
C) Perque com en Valero Sanmartí sóc dels que disfruten follant a pèl i buscant al diccionari sinònims arcaics que després introdueixo als meus posts pel simple plaer de fer-ho

Felicitats per encertar. Totes tres eren correctes. I ara, procedeixo a deixar la meva perla lingüística.

corsecar

1 1 Causar (en un ésser vivent) una minva de la humitat interna que li cal per a viure ufanós; consumir, decandir. Ex: La manca d'aigua corseca les plantes.

LL2 pron Ex: Les plantes es corsequen.

2 1 Una intensa afecció física o moral; consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat, etc. Ex: Aquests disgusts el corsequen.

LL 2 pron Ex: Llegir un article com aquest sobre la traïció de Luis Figo al Barça em corseca fins la nàusea.

3 1 Pràctica massoquista del català que consisteix en aguantar la ràbia estoicament de manera que no es faci evident; contenir-se, sacrificar-se. Ex: Vaig posar el meu millor somriure i em vaig corsecar quan el seu penis descomunal va esgarrinxar-me l'esfínter.

LL 2 Ex:

El putu Facebook

Que el Facebook és un invent del dimoni ja m'havia quedat molt clar, però cada cop estic més convençut de que també és una arma de destrucció massiva. Compte! Hi ha gent que ja ha perdut la feina per culpa d'aquesta xarxa social...

I d'altres que no trigaran gaire a perdre-la...

Trilogía de l'esnobisme: Elitista

Una bona trilogía de l'esnobisme no pot acabar mai sense una llista. Les llistes configuren la base ideològica de l'esnob, perquè són una tría absolutista i al mateix temps permeten definir-se a un mateix en base a les virtuts dels altres. Un esnob de pura raça dedicarà hores a confeccionar una llista dels seus gustos, analitzant totes les interpretacions que se'n puguin fer i tenint molta cura de que aquesta sigui suficientment elitista com per demostrar el seu ampli coneixement de la matèria, però alhora suficientment popular per generar interès i/o polèmica. Res fa gaudir més a un esnob que una conversa banal sobre gustos literaris, cinematogràfics o musicals. Si ningú li discuteix, ha fracassat.

A l'esnob que ara us parla li vé de gust fer un llistat sobre les millors veus femenines.

1. Eva Cassidy: Més rara que un gos verd. Un talent descomunal que mai va conèixer l'èxit comercial degut a la seva timidesa malaltissa i la seva inseguretat. No va enregistrar mai cançons pròpies, només feia versions. Va morir als 33 anys de càncer de pell després de tota una vida d'actuar en tuguris de mala mort i de rebutjar contractes discogràfics. L'any 2000, quatre després de la seva mort, un locutor de la BBC punxa cançons d'un recopilatori de versions d'Eva Cassidy i la gent al.lucina. El disc ho va petar a Anglaterra i els Estats Units, però ella no ho sabrà mai.



2. Lauryn Hill: Molts la coneixereu per ser la cantant de The Fugees o, Déu us castigarà, per la seva participació a Sister Act 2. La seva carrera en solitari consisteix en un únic disc d'estudi l'any 1998 (Misseducation of Lauryn Hill, absolutament acollonant) i un altre disc en directe quatre anys després on ja s'havia començat a grillar (al qual pertany la cançó que us deixo abaix... no us perdeu els tres minuts finals). L'èxit el porta fatal i poques coses se saben d'ella en aquest exili voluntari al que s'ha sotmès des d'aleshores. Algunes coses que sabem, però, és que va participar en un concert al Vaticà l'any 2003 on es va cagar en l'església catòlica i els capellans pederastes, o que ha tingut quatre criatures amb un fill del Bob Marley que continúa estant casat amb una altra dona i que suposadament li fot canya. S'especula amb el seu retorn des del 2004, però arrel de les últimes imatges que he vist d'ella sostinc la teoría de que està patint una progressiva mutació cap a María Jiménez.



3. Lídia Pujol: Va tenir un intent de comercialitat als seus inicis, quan tenía un duet amb Sílvia Comes. El problema és que les Ella Baila Sola ja existien i a sobre cantaven en castellà, així que es van menjar els mocs. Abandonada ja la seva idea de triunfar en el pop, si ho fem fem-ho bé i es va passar al folk. Al seu últim disc, enregistrat en directe, versiona cançons catalanes medievals de tradició oral amb temàtica femenina. Sonaría fatal si no sonés tan bé.

Una retirada a temps és una victòria

Diuen que la cosa més complicada del món és aprendre a dir que no, però els que tingueu edat suficient estareu d'acord amb mí en que el més difícil és rectificar. Sovint calen carretades de personalitat per acceptar que algunes de les nostres decisions fan cagar. És més, ben pocs escollits ténen els pebrots per rectificar les seves males decisions abans de que acabin en tragèdia i el desastre sigui de domini públic. Un parell d'exemples:

1. Un jubilat de 78 anys, de Premià de Mar. L'home, un empresari que està carregat de duros i s'avorreix, decideix comprar-se un cotxe esportiu americà. El día que l'estrena, fent un volt pel seu poble, passa per davant d'una escola i confon el pedal de l'accelerador amb el de l'embrague (que evidentment no hi és al tractar-se d'un vehicle automàtic), s'emporta per davant un banc del carrer, dos cotxes i dues criatures de 8 i 11 anys que resulten ser els meus cosins. Testimonis oculars afirmen que l'home surt del cotxe molt esverat... Volía saber si el seu cotxe nou havia pres molt de mal.

2. Manos de topo. Dos bohemis barcelonins, una broma que s'escapa de les mans. M.A. i Alejandro teníen un número que gaudía de gran èxit entre els col.legues a les festes d'aniversari. El primer canta fent veure que plora i el segon toca el xilòfon. Un día decideixen que és injust mantenir el seu talent en secret, fitxen a un batería i un baixista, es creen un myspace i comencen a fer actuacions a reductes modernikis de la capital catalana. La FNAC, no podía ser d'una altra manera, els convida a fer un concert i la cosa acaba en disc. Ara tenen 13 cançons i M.A. està condemnat a cantar com un subnormal fins que deixi de fer gràcia.




Reflexione-m'hi si us plau.

Llibertat i poder

Només han passat 5 díes, però ja podem afirmar que el 2009 serà recordat com l'any en el que Rafael Nadal aconseguí la major fita de la seva carrera. Ni Roland Garros, ni Wimbledon ni hòsties! Acostumats com estavem a veure'l rascar-se la ullera de forma compulsiva any rere any, el mallorquí s'ha plantat i ha decidit que no portará mai més pantalons pirates per jugar al tenis. Ha fet falta que es proclamés número 1 del món en el seu esport, però finalment ha reunit el valor necessari per demanar-li a Nike que li concedeixi permís per vestir com li doni la puta gana.

L'empresa nord-americana, conscient de la vàlua d'aquest esportista modèlic; que no pensa, ni opina, ni molesta a ningú: només guanya; ha acceptat a contracor. Això sí, amb una condició: ja que a partir d'ara no durà pantalons arrapats ni braços nus, que es comprometi a vestir com el pallasso de Micolor fins a final de temporada. Ja li tenen preparades equipacions de color flama ataronjada, blau clor, lila concòrdia i blanc EPO en pols.

Les reaccions no s'han fet esperar. Grups de pressió com F.A.N.A.T.I.S.M.E. (Femelles Associades No Anem al Tenis però Indubtablement Sabem de Mascles Esculturals) s'han queixat amargament pels canvis de vestuari implantats i Roger Federer, guanyador de 13 Grand Slams, ha declarat:

Atenuants

El gènere humà pot dividir-se i subdividir-se en milers de categoríes, però hi ha una comunitat de persones especialment destestable que, en principi, no ténen perquè estar relacionats entre sí i que ténen en comú la puta manía de dir sempre el que pensen en veu alta. Són aquells parents llunyans que s'atribueixen el dret a opinar sobre la teva massa corporal o el teu estat civil a les reunions familiars, aquells coneguts o saludats que consideren apropiat comunicar-te el seu parer sobre els teus gustos i hàbits sense venir al cas i, en general, perfectes desconeguts que no poden evitar expressar el seus veredictes sense que ningú els hagi demanat ser jutjes. Autèntica escòria que mereixería ser identificada i fitxada per tal d'aplicar els atenuants corresponents al responsable de que apareixin rebentats a una cantonada.

Perquè dic tot això? Permeteu-me que m'expliqui com Déu mana amb una anècdota verídica i recent.

Sortía de la feina i em dirigía al meu vehicle privat quan vaig establir contacte visual amb una dona uniformada de no més de 30 anys que tafanejava l'interior del meu cotxe a través de la finestra del conductor. Heu de saber que fins fa tres mesos sempre havía conduït vehicles de segona mà, que aquest és el primer cotxe que he comprat i que no tolero que ningú el potinegi en la meva presència.

Confiant que resultaría dissuasori, vaig fer servir el comandament a distància de la clau per activar-lo des de lluny. Efectivament, alertada per les llums, la dona uniformada (que va resultar ser conductora d'ambulància) va fer un bot i es va separar del vehicle tot mirant al seu voltant fins que em va veure acostar-me caminant des de l'altre banda del carrer. Obviant la meva cara de mala llet, la conductora d'ambulàncies, que a partir d'ara anomenarem filla de puta, em va cridar:

- "Te importa si le echo un vistazo por dentro?" - I sense esperar la meva resposta s'hi va introduïr.

Arribats a aquell punt, jo ja sabía que allò acabaría malament, però el que no m'esperava era que al sortir de l'interior del vehicle, gairebé alhora que jo hi arribava, va la filla de puta i em diu:

- "Para ser tan nuevo lo tienes un poco guarro"

La meva reacció primigènia va ser escupir-li a la cara, però després d'1 segon de reflexió el que va sortir de la meva boca va ser:

- "Y tu, para acabarte de conocer pareces bastante gilipollas"

La cosa no va anar a més perquè un altre sanitari va sortir d'un bar amb un parell de cafès en got de plàstic i ella el va seguir fins a l'ambulància sense dir una paraula. Algú pot pensar que la meva reacció va ser desproporcionada, però estic en condicions d'assegurar que cinc minuts després de l'incident, mentre conduïa cap a casa, la sensació era d'haver acumulat una ira descomunal que mai podrà ser canalitzada del tot.

En aquest precís instant, i no importa quan es llegeixi això, al planeta terra ténen lloc desenes o potser centenars de conflictes armats de difícil solució. Ara imaginem per un moment que tothom fos incapaç de mantenir la puta boca tancada i digués el que li rota sense pensar en les conseqüències. La sinceritat està sobrevalorada.

Austràlia

BOTOX KILLED THE MOVIE STAR

I de regal, Lara Flynn Boyle...