dissabte, 29 de novembre del 2008

Països Catalans

Ahir divendres es va produïr un fet que faría trempar al mateix Joel Joan si no estigués massa ocupat despentinant-se pèl a pèl abans de posar-se les ulleres de pasta i sortir al carrer.

Audiències de Telecinco durant l'emissió de l'entrevista al Julián Muñoz per Comunitats Autònomes:

1. Andalusía (595.000 espectadors i 25,6% de share)
2. Illes Canàries (133.000 i 24,5%)
3. Asturies (74.000 i 24,1%)
4. Madrid (369.000 i 21,4%)
5. Murcia (72.000 i 19,5%)
6. Castella-La Manxa (107.000 i 18,8%)
7. Aragó (68.000 i 18,6%)
8. Galícia (143.000 i 18,4%)
9. Euskadi (113.000 i 17,7%)
10. País Valencià* (252.000 i 17,4%)
11. Catalunya (313.000 i 16,5%)
12. Illes Balears (46.000 i 16,1%)

* Perque no em dóna la puta gana de dir Comunitat Valenciana

Malauradament no he trobat dades específiques d'Extremadura, Cantàbria, Castella i Lleó, Navarra i La Rioja, però els donen un acumulat de 387.000 espectadors i 23,4% de share.

Normalment, considero que SOFRES és una puta màfia, que un sistema de 3.800 audímetres es presta a la corrupció més absoluta i que en la era digital és patètic, que ni a les grans televisions ni als anunciants els interessa millorar-lo i que és per la por d'aquests últims al que pugui passar que no tindrem un audímetre per televisió quan s'implanti definitivament la TDT. Però avui faré una excepció, li donaré credibilitat suprema i afirmo: Si això no demostra l'existència dels Països Catalans quant a entitat territorial, demogràfica i cultural, que baixi déu, se la tregui i ens ruixi a tots amb una ràfaga de Nàpalm sorgida directament de la seva santa pròstata.

dijous, 27 de novembre del 2008

Post-mach-isme


Que sí, que afortunadament tots hem canviat molt. Elles voten, treballen, s'han alliberat sexualment, obtenen millors qualificacions a la universitat i son ministresses i presidentes. Ara bé, si no existís l'humor sexista s'hauría d'inventar.

I us deixo amb una frase antològica: Les dones son com els semàfors; a partir de les 12 ningú les respecta.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Pecata minuta

Que la majoría de les nenes entre 13 i 17 anys estan demanant carn en barra no és cap secret per a qualsevol que passegi 5 minuts al día pel carrer o navegui una mica per internet. No entraré a parlar de percentatges, que per aquestes minúcies comencen les guerres mundials, però qui ho negui s'enganya.



I això és tan veritat com que, a la mateixa franja d'edat, els nanos cada cop són més garrulos i més violents. Si ara resulta que, com comença a debatre's, podem plantejar-nos reduïr l'edat de responsabilitat penal... Doncs això.

La crisi

Pànic a les borses, entitats financeres en bancarrota, peta la bombolla inmobiliària, acomiadaments massius en el sector de l'automòbil, augmenta la morositat, manca de liquidesa als bancs, disminució de la confiança...



A veure como us ho diría... No me la pot portar més fluixa. Em cago en la raça del que es deixi convèncer de que això ens afecta. Quan ets un mileurista de merda que es deixa tres quartes parts del sou en pagar el lloguer o la hipoteca, més la llum, el gas, l'aigua, el telèfon, l'assegurança del cotxe o la moto, l'impost de circulació, la zona blava o verda o directament el pàrquing, la tarifa plana d'internet i que a més a més tens la particularitat que necessites menjar per viure, JA FOT ANYS QUE ESTÀS EN CRISI.
L
Si has perdut diners a la borsa és que te'n sobraven per invertir, els has arriscat i l'has cagat, o sigui FOTE'T.
Si has aixecat el teu negoci financer en base a concedir hipoteques escombraries confiant en embargar la casa de la gent quan ja no els pots exprimir més, FOTE'T PER FILL DE PUTA.
Si tens dues cases deshabitades i te les has de menjar perquè no vas vendre a temps, FOTE'T PER AVARICIÓS.
Si ets un constructor que s'ha acostumat a vendre pisos amb un 80% de benefici sobre el cost i ara no col.loques una merda, FOTE'T PER ESPECULADOR.
Si treballaves per algun d'aquests malparits de sol a sol, arriscant la vida per un sou miserable i ara t'has quedat sense feina, HAVER ESTUDIAT.
Si t'han cardat al carrer els de la fàbrica no culpis a la crisi, que aquests cabrons subvencionats fa anys que buscaven una excusa per deslocalitzar l'empresa i portar-la a un lloc on es treballi més per menys diners. T'HAN FOTUT.
Si la gent deixa de pagar les quotes, els crèdits, les comissions i fins i tot les propines perque d'on no n'hi ha no en pot rajar, FOTEU-VOS PER SANGONERES.
Si els bancs es neguen a deixar diners a altres bancs i molts menys a la gent perquè tenen por de no recuperar-los quan tenen a milers de persones engrapades pels collons durant els propers 50 anys, QUE NO INTENTIN FOTRE PENA. I que els Estats corrin a injectar-los liquidesa amb els nostres impostos FOT CAGAR.
L
I ara, per variar, quan aquesta colla de ricassos veu a venir que hauràn de vendre els iots i deixar d'encedre les llars de foc amb bitllets de 500 euros ens passen la pilota a nosaltres i llencen la proclama de que hem de consumir més o això se'n va a la merda, que hi ha falta de confiança als mercats. ANEU A LA MERDA, HOME!

diumenge, 23 de novembre del 2008

Comparacions odioses

En aquest país fictici que anomenem Espanya tenim un president que es fa dir ZP. L'home té la virtut de lluir un aspecte de cadellet inofensiu i lletjot que t'enduries a casa i d'haver guanyat dues eleccions legislatives sense cap més mèrit que el de fer servir un llenguatge positiu i ensucrat fins a l'arcada.





(Zapatero: Candy-Candy style)



Doncs bé, sembla ser que amb això n'hi ha prou per a que li surtin imitadors arreu del món. Primer van ser els veïns francesos que van titllar la Segolène Royal de Zapatera gabatxa amb els resultats que tots coneixem. I ara, oh sorpresa, el Washington Post fa el mateix comparant Barack Obama amb el president espanyol, amb l'agravant de que l'article el signa un doble guanyador del premi Pulitzer. Ens hem tornat bojos o què?

Per a que aquesta comparació fos mínimament factible, Zapatero hauría de ser català (la minoría cultural de l'Estat espanyol que genera més odi) i tenir un discurs suficientment potent com per convencer als valencians de que votin al PSOE. Ni una cosa ni l'altre. Per ara, el que m'indica aquesta comparació és que l'Obama no pensa complir res del que ha promès, que té preparat un reguitzell d'excuses per tapar la seva incompetència i que el partit republicà té pensat fer-ho molt malament durant els propers 8 anys per assegurar-li esgotar els dos mandats.

En realitat, si es vol tenir una mesura exacta de la diferència entre tots dos només cal fer una ullada a la mena de suport que generen.



divendres, 21 de novembre del 2008

Pel.lícules off-Hollywood que val la pena veure

Parental advisory: Ara vé una llista per tirar-se el rotllo.

- Tu vida en 65': Pel.lícula espanyola, en bona part catalana i amb un guió d'Albert Espinosa. Contra tot pronòstic, és collonuda. Senzilla i hedonista com una bona cançó pop. Història agredolça sobre la mort i la felicitat. O la consideres sensiblera o t'encanta. Si no et sap greu que no vocalitzin, tots els actors estan collonuts (reflexió en veu alta: no hi ha ni un putu tècnic de so decent a Espanya?).

- Cidade de Deus: Una refotuda obra mestra del gènere màfia. El Padrino a la brasilera però més dinàmica i sense prendre's tan seriosament. O Pulp Fiction a la brasilera sense tanta mandanga, Crúa com una patada als ous i tot i així divertida. Dues hores llargues que passen volant. Tots els nens que surten a la pel.li son actors no professionals arrencats directament dels carrers aquells on veieu que esnifen pega als documentals del 30 minuts. Basada en fets reals de la lluita de bàndols pel control de la droga a les faveles de Río de Janeiro. El fill de puta del Fernando Meirelles es posa el llistó altíssim per ser una opera prima. V.O.S. per favor!

- Shaun of the dead (o Zombies Party): Si et ralla el gènere gore i odies les pel.lis de zombies... t'encantarà igualment. Sorprenent i divertida de principi a final. Una de terror plena d'humor britànic. Diuen que està farcida de referències al cinema de George A. Romero... Ni puta idea, però m'ho vaig passar de conya veient-la.

- El sueño de Ibiza: Ho reconec, és una palla bohèmia plena de tòpics eïvissencs amb una 'moralletga' superficial sobre el fracàs del hippisme, però reivindico el cinema oníric. Encara que només sigui per l'atmosfera, la cuidada fotografía i la música de José Padilla val la pena. A més, té el mèrit de ser la pel.lícula en la que Paco Marín (el Chusky de la serie Periodistas) justifica sobradament la seva existència com a actor i de permetre la contemplació d'Enric Majó en el paper d'homosexual per primer cop (a la pantalla). Sempre que la veig em fa sentir bé.

dijous, 20 de novembre del 2008

Dime de que equipo eres y te diré de que pié cojeas

Hi ha poques coses en aquest món tan previsibles com el soci/patitzant de l'Espanyol. De fet, em considero una refotuda eminència en el tema. He conviscut amb socis espanyolistes durant 25 anys, he treballat 1 any a l'únic diari perico que existeix i, encara més, he sigut un d'ells.

Si jo fos la Mercedes Milá, aquest post es titularía "Diario de... un ex-periquito" i em pagarien una morterada per filmar el que ara diré amb cara i veu de Pocholo emprenyat, però ho faré gratuïtament perquè sóc així: una bellíssima persona.


(Instantània que reflecteix nítidament la idiosincràsia del perico: minoritari i antibarcelonista)
L
A l'espanyolisme s'hi arriba bàsicament per tres vies:
L
A) Per definició. Et fas palles amb la idea d'una Espanya imperial i dius "polacos de mierda" tot i ser català. De la mateixa manera que no votes al PP perquè et semblen uns tous i busques alternatives com España 2000 o Frente Español, ser del Madrit no et sembla prou radical i et fas del Español (és important escriure-ho amb la "ñ" constantment perquè ningú es confongui). Et consideres un heroi i un militant exemplar, però no ets soci perquè et toca els ous que el club hagi canviat l'himne per posar-ne un íntegrament en català. Només vas a l'Estadi el día que juguen contra el Barça i als partits televisats importants, però sempre hi vas amb banderes rojigualdas i ets dels que inicía el càntic "Puta Barça... y Puta TV3". Proporció estimada: 5% de la masa social en estat vegetatiu, 20% quan es juguen finals, es guanya algún títol o puja l'atur.
L
B) Per oposició: Ets de l'Espanyol perquè és la manera menys mainstream de no ser del Barça. Ser perico et fa sentir especial i et permet queixar-te constantment del maltracte que rebs socialment, de l'administració pública, dels mitjans de comunicació... Si poguessis escollir, també t'agradaría ser negre a Texas. Detestes tot allò que té relació amb el barcelonisme i tot aquell que sigui culé mereix el teu menyspreu, de forma més o menys íntima perquè no vols generar-te problemes. De vegades, secretament, t'agradaría que ningú sapigués de quin equip ets, però (quin remei!) la teva militància es veu reforçada setmanalment pels comentaris burlescos que et fan cada dilluns a classe o a la feina. Vas generant una bossa d'odi i d'impotència que acaba derivant en simpatía pel Madrit, producte de la teva necessitat de venjar-te del culé i els pocs arguments que et dona el teu equip. Proporció estimada: 75% de la massa social.
L
C) Per tradició: Algún dels teus ancestres t'ha inculcat l'amor incondicional pel RCD Espanyol i el portes per bandera. Te la bufa el Madrit i has fet del "merengues i culés la misma mierda es" el teu lema. Et saps de memòria els quatre arguments bàsics d'una bona defensa del teu club: 1-L'Espanyol el van fundar universitaris catalans. 2-Li van posar Espanyol per diferenciar-se de l'equip dels estrangers. 3-Ser de l'Espanyol és més difícil i té més mèrit que ser del Barça. 4-Quan guanyem alguna cosa la disfrutem més. Enyores Sarrià encara que no l'hagis trepitjat mai, vas al camp cada 15 díes plogui, nevi o faci sol i només vius per trepitjar Cornellà-El Prat. T'emprenyes com una mona quan et diuen que el teu equip és el filial del Madrit i que sou una afició de fatxes, i et poses com exemple a tu mateix (que votes socialista i parles català amb accent ampurdanès) però cada cop que vas al camp i comptes les banderes espanyoles... Proporció estimada: 20% de la massa social. Jo mateix podría haver format part d'aquest 20% si no fos per la sensació d'impostor que se'm quedava cada cop que venia el Barça a jugar a Sarrià i a un altre petit detall: m'agrada veure jugar a FUTBOL.
L
Afirmo ROTUNDAMENT que tot perico és d'un d'aquests 3 tipus. Identifiqueu-los un per un i actueu en conseqüència. Podeu començar per aquests:
L
- Pau Gasol
- Marc Gasol
- Albertito Fernández Díaz
- Ricky Rubio
- Gemma Mengual
- Manel Lucas
- Tomás Guasch
- Susanna Guasch
- J.A. Samaranch
- Cristina Cubero
- David Fernández (a.k.a Rodolfo Chikilicuatre)
- Xavi Moya (boxejador)
- Adam Raga (pilot de trial)
- Julia García Valdecasas
- Manel Comas
- Carles Canut
- Carles Flavià
- Chiqui Martí
- Josep Guardiola (el cantant)
- Andrés Astruells
- Rafa Jofresa
- Dani Ballart
- Andrés Gimeno (ex-tennista)

diumenge, 16 de novembre del 2008

NO EM DÓNA LA PUTA GANA D'APUNTAR-ME AL FACEBOOK DELS COLLONS

Amb aquesta subtilesa enceto un tema que m'està perseguint des de fa mesos.

Dels creadors de "Second Life", "MySpace", "Fotolog" i "Twitter", ara arriba a les nostres vides...


L
La resposta és NO! I prefereixo encenallar-me els ous amb la Termomix abans de caure en la puta moda de les xarxes socials. Perque a veure... on està la maleïda gràcia de traslladar la teva vida a la xarxa? És necessari que el món sencer sàpiga la música que t'agrada, si ets fan dels mugrons de la meteoròloga de Canal Sur, el que estàs fent en aquest moment i la cara de subnormal que se't queda quan t'endrogues fins les celles el cap de setmana?
L
Suposo que així d'autista i egocèntric és un món en el que els amics són etiquetes. I a falta de relacions de veritat (perquè la gent no s'aguanta i tothom va a la seva) les persones es dediquen a cultivar una realitat virtual en la que només s'apareix de festa i de viatge, però mai a la màquina de cafè de la oficina amb cara de son. Un món on apretant un botó és fàcil saber si un antic company de facultat està pintant la seva nova casa, però això no compensarà el fet de que fa 3 anys que no us parleu i que no et trucarà per convidar-te a la festa d'inauguració. Digueu-me, a quin dels vostres 56 ciberamics del facebook anireu a plorar quan us deixi la nòvia? Així és com us veig, FILLS DE PUTA.
L
Ja vaig passar per l'aro del mòbil, el correu electrònic i el messenger. De fet, aquí em teniu, escribint una merda de bloc. Però la pròxima persona que m'envii una invitació del Facebook o em canti les seves excel.lències que es prepari per una descàrrega de fúria escala 12(*).
L
L
(*) Magnitud Richter 12 = 1 bilió de tones d'equivalència energètica = fractura de la Terra pel centre.

MIJATO-BITCH

Després de la vergonyosa derrota del Reïal Madrit contra el Valladolid, a la Cadena SER (sí, reconec que escolto aquesta emissora només per morbo quan perden els merengues) han donat una estadística curiosa: Raúl ja és el jugador que acumula més derrotes y Casillas el porter més golejat en tota la llarga història madridista, tot i que cap dels dos té encara el récord de partits jugats en lliga.

Davant d'aquesta revelació trascendental, la reacció de Manolo Lama (aquest 'periodista' inmortal que ha fet del gall un art i del qual molts madridistes insisteixen contra tot pronòstic en afirmar que és de l'Atlético de Madrid) ha sigut furibunda. Més o menys, ha vingut a dir que les lligues no serveixen per a res i que l'únic que compta són les Copes d'Europa guanyades. S'ha excitat tant que li ha dit al pobre redactor que ha gosat informar sobre aquesta estadística que els hi doni la carta de llibertat als dos jugadors i que torni les 3 Copes d'Europa i les 2 Intercontinentals guanyades a la UEFA.

Sorprès per les paraules de Manolo Lama, he reflexionat. L'única persona amb poder executiu per a acomiadar a Raúl y Casillas és el director esportiu del club, el senyor Mijatovic. I en quant al tema de tornar els trofeus el montenegrí sería l'únic amb autoritat moral per fer-ho, almenys amb la Copa d'Europa del 98 (encara que només sigui pel gol de la victòria en fora de joc que va marcar a la final contra la Juve). I he començat a lligar caps.

És Pedja Mijatovic un empleat de la Cadena SER? Té alguna relació amb que quan la SER va demanar la destitució de Fascio Capello se'l fes fora tot i guanyar la lliga? I amb que el substitut escollit fos Bernardo Schuster, precisament el candidat promocionat per la SER? I amb que ara que la SER està descontenta amb el tarannà de l'alemany i és palès que Mijatovic està barallat amb ell se'l vulgui destituïr? I que un dels candidats a substituïr-lo que sonen sigui Víctor Fernández, actual comentarista de la SER?

No sé perquè, les meves disquisicions m'han acabat portant a una fantasía en la que Tomás Roncero, Alfredo Relamo i Tomás Guasch apareixen en una masmorra xops d'oli, portant únicament collars de gos i rodejats de dildos blancs amb l'escut del Madrit tamany XXL.
Necessito un psicòleg.