Dropo

Si fessim una enquesta ràpida a la gent que ens envolta una majoria aclaparadora estaria d'acord amb l'afirmació que dormir és un plaer. Això passa perquè la gent no descansa prou hores i perquè llevar-se quan el cos ha dit prou és un luxe de cap de setmana. I no sempre. Hi ha qui manté una disciplina fèrria amb el mínim de vuit hores de son diàries. Hi ha qui pateix d'insomni i s'acostuma a passar amb moltes menys. Hi ha qui fa torns de tarda i es pot permetre anar a dormir de matinada i llevar-se a mig matí. I hi ha qui treballa de nit i dorm de dia. Cap d'aquestes situacions genera rebuig social si és per circumstàncies laborals. Ara bé, com se t'acudeixi dormir de dia per decisió personal hi ha un adjectiu esperant-te a la cantonada: Dropo.

La major part de l'any el dia està dividit en 14 hores de llum per 10 de foscor i algú ha decidit que les primeres tenen més valor. El món està pensat per a tots aquells que estan disposats a viure sota la dictadura del sol. Jo dic que a la merda. De nit és quan fem les coses més rellevants de la nostre vida. N'hi ha prou amb una mica de memòria. De nit son els nostres records més divertits o és quan el món es neteja de persones i es produeix el silenci. De nit reflexionem sobre el que de debò ens importa. La nit és la coartada perfecte per atrevir-se. I sí, de nit és quan més és folla o almenys s'intenta.

No és casualitat que quan algú ens explica que dorm de dia sentim una repentina mescla de llàstima i menyspreu. La llàstima és perquè som conscients de que això el converteix en un marginat. Algú que es veurà irremeiablement empès a estar fora de la societat i relacionar-se només amb éssers nocturs com ell. El menyspreu és perquè en el fons li tenim enveja.

Obra magna

Sembla mentida però entre aquesta fotografia...

...i aquesta altre...

...hi ha un autèntic calvari de cinc setmanes. Un calvari de rentar-se la cara i afaitar-se en un cubell com fa 100 anys. De pixar de bon matí en ampolles d'aigua de litre i mig convertint la teva habitació en el celler de Txumari Alfaro. De sortir al carrer amb unes lleganyes del tamany d'un albercoc perquè no t'has vist al mirall. De cagar a llocs públics perquè a casa no hi ha cisterna que valgui. Mariconades, no? Doncs una imatge val més que mil paraules:

Entre aquesta fotografia...

...i aquesta altre...

...hi ha l'humil.liació de pidolar una dutxa a casa dels amics per a evitar convertir la teva olor corporal en una fidel reproducció dels calçotets de King Africa després d'una actuació. L'odissea de suportar un estiu enganxifós com la revista porno d'un adolescent a base de visites al gimnàs.

I entre aquestes fotografies...

...i aquestes altres...

...hi ha sis setmanes de dinars a bars de menú que farien esgarrifar al dietista del director de Super Size Me. Hi ha una freqüència de visites al restaurant xinès tan exagerada que podria escriure de memòria la Guía Mee-Tse-Ling. I tal quantitat de diners malgastats que amb ells es podria reflotar l'economia de Grècia i amb el que sobri pagar-li el finiquito del Barça a Joan Oliver.

Si a tot això li afegim el fet de respirar més pols que Pocholo Martinez Bordiu, la insofrible convivència amb els manobres i els anys de vida retallats per l'estrés acumulat de discussions amb fusters, lampistes i proveïdors que fan la feina com i quan volen mentres et ténen engrapat pels collons, us puc assegurar que tot aquest procés traumàtic no m'ha canviat només la cuina i el bany sino la vida. Ara sóc molt més intolerant i misàntrop que abans.

Ja ho deia el llibre groixut aquell: Per les seves obres els coneixereu.

Assumptes propis

Alerta, que vinc amb el misantropòmetre pels núvols. Ara mateix sóc com el centre de Barcelona. Tot l'odi que m'intenti empassar pel carrer Aragó sortirà ràpidament per la Gran Via.

Conclusions després d'un matí de gestions per la ciutat comtal:

1) Hi ha coses que no queda bé dir perquè són políticament incorrectes, encara que la realitat s'entesti a fer-les paleses constantment. Per exemple, un vehicle que para on no toca, que circula envaïnt els altres carrils i frena perillosament cada 50 metres té un 20% de possibilitats de ser conduït per un transportista i un 10% de portar matrícula de Lleida o Girona. El 70% restant són conductores. Si a més no sap girar el percentatge puja fins al 99,8%. El 0,2% que queda corresponen a un invident amb parkinson i a un ximpanzè que es va escapar del zoo i va robar un cotxe per continuar la fuga.

2) Els funcionaris són la monarquía absolutista del segle XXI. Éssers convençuts d'estar per damunt del bé i el mal, de pertànyer a una institució intocable, d'ostentar uns privilegis vitalicis i d'aplicar un poder inqüestionable sigui quina sigui la naturalesa de les seves decisions. Jo dic que vem enterrar la guillotina massa aviat.

3) Els garatges de l'Eixample els va dissenyar un psicòpata agorafòbic que deixa en Jigsaw a l'alçada d'un aficionadet al TENTE. Em recorden a Indiana Jones y la última cruzada. Ja és tot un repte entrar-hi sense segar alguna part del teu cotxe contra una columna; és tot un acte de fe deixar-hi les claus en mans d'un personatge sinistre que no coneixes de res però té tota la pinta de cascar-se-la mentres olora les calcetes de la seva iaia; i al final t'has d'empassar el calze amarg de la factura que et carden.

Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Wellness

Quina raó tenia la mare_de_deu quan va dir que ens estem amariconant. Amb mi, almenys, la va clavar. Perquè us he de confessar una cosa: fa 1 mes que em vaig apuntar al gimnàs. I per si això no fos prou humiliació, hi vaig!



Tampoc és que sigui la primera vegada que caic al parany. El meu primer cop va ser l'any 96 del segle passat, quan els gimnasos eren antres de barri humits amb pudor de liniment i suor als que només hi anaven culturistes, porters de discoteca i quillos aspirants a Chuck Norris. Jo era dels últims.

En aquella època l'aerobic tenia només 10 anys d'implantació a Catalunya i estava en calces, concretament les de la Eva Nasarre. En aquell temps, un anava al gimnàs a petar-se la caròtida aixecant press de banca fins que el teu col.lega considerava que havies patit prou com per deixar de dir-te maricón. No hi havia màquines de musculació, només barres de ferro, discos de pes i un mirall on recrear el mite de Narcís. Bé, ara que hi penso, potser ja hi havia protomecanismes de politjes, però una o dues màquines que et convenia deixar lliures si un paio més inflat que tú et mirava malament perquè portava més de dos minuts esperant. Quan t'apuntaves al gimnàs ningú et demanava un reconeixement mèdic, ni et regalaven merxandatge, entraves per la porta i si en vuit setmanes no eres capaç de fer més de 10 dominades et converties en l'última merda del local. Era un submón, però un submón de mascles.

Han passat 13 anys des d'aleshores i ara em trobo amb un univers pasteuritzat, plastificat i happyflower on et veus contínuament envoltat de conceptes detestables com fitness, singles, personal trainer o wellness. Ah, el wellness! Per a mi la traducció literal és: ganes de matar. Es veu que la gent ja no va al gimnàs a patir i a posar-se en forma. Ara hi van a fer sauna, prendre el sol, donar-se massatges i fer ioga o tai-chi per entrar en harmonía amb el seu cos mediocre. També hi van a fer aquagym, body pump, spinning i qualsevol altre anglicisme que soni prou sofisticat, sempre a les ordres d'una monitora hiperactiva amb un somriure de contractura maxilofacial.

Però a mi no em veureu trepitjar una activitat dirigida ni una piscina on s'hi hagi d'entrar amb un preservatiu al cap, així que vaig directament a la sala d'aparells. El panorama no millora. Us asseguro que canto com una calàndria amb els meus pantalons curts de futbol i la meva samarreta de cotó llisa. Ara la gent es gasta autèntiques fortunes per comprar la roba amb la que súa. He arribat a veure menopàusiques millor equipades per fer 10 minuts de bicileta estàtica llegint el Lecturas que la delegació andorrana als JJOO de Beijing. Es dóna la paradoxa que ja no anem al gimnàs a treballar un cos per lluir al carrer sino a lluir-nos directament. Perquè al gimnàs es lliga i es fan amics. O això s'encarreguen de difondre les llumeneres de la franquícia de torn, aprofitant-se de la gent realment desesperada per aconseguir una vida social digne de ser immortalitzada pel Jordi Labanda o almenys presentable al Facebook.

Cony! Que això ja no és com anar a comprar al super o fer la declaració de la renda, una activitat incòmode i que fa mandra, però inevitable i necessària a partir d'una edat. Ara resulta que anar al gimnàs és un estil de vida. Eeeecs! La bona noticia és que amb tanta arcada no em resultarà difícil baixar panxa.

FAQ!

Darrerament se m'ha acusat de misògin des dels comentaris d'alguns espais que no són el meu. Concretament, des de Can Bukkàkez i Can Muerte. Perquè em vé de gust i em dóna la gana explicar-me, intentaré respondre a aquesta pregunta: Sóc realment un misògin?

En primer lloc, cal tenir molt clar que des d'aquest bloc s'insulta. Amb més o menys raó, amb més o menys estil, però s'insulta. Hi ha altres autors, com per exemple el senyor Josep, que han expressat la seva voluntat d'evitar-ho. No és el meu cas. De les 154 entrades que he publicat fins avui no crec que sigui gaire senzill trobar-ne una que no contingui cap paraula malsonant o apreciació feridora. No veig el motiu pel qual les meves referències a dones en particular haurien de ser una excepció.

Una altre acusació que se m'ha formulat és la de titllar de putes a totes les dones. Deixant de banda que això és mentida, la realitat és que culturalment aquest és l'insult més contundent que se li pot llençar a un ésser humà de sexe femení, de la mateixa manera que pels homes la fórmula equivalent és fill de puta, de la qual també he fet ús i abús sense que se m'acusi de misàndria. No ho he decidit jo, això és així. En tot cas podriem discutir si el llenguatge és misògin o no. Fins i tot m'he titllat a mi mateix de puta ocasionalment.

Per tant, arribo a la conclusió de que la resposta a la pregunta és un NO rotund. I una conclusió secundària seria que la persona que m'acusi de misògin per insultar a una dona és sexista, hipòcrita i, sobretot, imbècil. És més, si no és per estupidesa, barrejar qüestions de gènere en atacs personals és d'una covardia i d'una pobresa moral abassegadores. És confondre el conjunt amb el jo i utilitzar-ho com a defensa. És l'argument dels dictadors, els sectaris i els que no tenen entitat pròpia. És, en definitiva, propi de putes i de fills de puta.

Programa de festes

Avui he estat a punt d'escriure sobre la qualitat del periodisme que es practica actualment, en el que qualsevol sòmines amb un micro a la boca o 10 centímetres de paper en el seu poder pot dedicar-se a fer comentaris de bar sense cap rigor, distància, objectivitat o respecte per la intel.ligència aliena i estar perfectament dins la mitjana de professionalitat. Després d'elaborar una densa argumentació al respecte me n'he adonat de que ja m'havia desfogat, que provablement la parrafada només m'interessava a mi i que la meva postura es podia sintetitzar molt més: Periodisme = Caca. Que consti en l'acta.

En comptes d'això he decidit tocar un tema profusament més lleuger. Per raons inherents al meu ram laboral ja fot molts anys que segueixo un calendari diferent al de la resta de la humanitat. Ni ponts, ni dates assenyalades, ni festivitats locals afecten als periodistes. I entenguis per periodista al desgraciat que no està subjecte a temporades televisives o radiofòniques i sovint tampoc a límits horaris. No som els únics, en sóc conscient. Una situació similar viuen els forners, restauradors i quiosquers. El cas és que he rondinat freqüentment sobre aquesta circumstància però a l'hora de la veritat és una sort.

Des del solstici d'estiu a l'equinocci de primavera el calendari gregorià està trufat de dates que impliquen la litúrgia de la massificació. Digeu-li Fira de l'Avet d'Espinelves, inauguració de la temporada d'esquí, les rebaixes o el Piromusical de la Mercè, però em rebenta anar on toca a fer el que toca. Cada cop que algú em dispara la frase en qüestió sobre l'home en tant que animal social em pregunto si de veritat creuen que pujar al metro en hora punta és socialitzar. I a continuació dubto seriosament de la meva procedència, perquè si centenars de milers d'éssers humans troben perfectament natural seguir el ramat potser és que jo pertanyo a una altra espècie. A menys, és clar, que no consisteixi en trobar-ho acceptable sino en cedir.

Ah! Ja ho veuen! Ja surt la vena intolerant. Donc miri, sí. És que em resulta especialment difícil de tolerar que sigui admisible fer cúa al carrer per a que et serveixin un plat de paella de nul.la qualitat en un plat de plàstic en comptes de cardar-te-la tranquilament al restaurant quan et doni la gana. O passar calor i barallar-te amb una gernació per anar a emprovar-te roba pel sol fet de que la venguin, en el millor dels casos, a meitat de preu. O assistir al passi d'una pel.lícula al multisales un divendres a la tarda quan hi ha cinemes en versió original i sessions matinals que mantenen allunyats a nens, adolescents i cholos (per aquest ordre de prescindibilitat). O sortir a buscar sexe un dissabte a la nit tenint el pornotube i una àmplia gama de putiferis oberts de dilluns a divendres.

No és només la claustrofòbia, ho juro. És que tinc la teoria de que qualsevol activitat compartida en excés perd la seva gràcia. L'expectativa i les incomoditats que comporta la massa al final sempre disminueixen la satisfacció. I a sobre és poc pràctic, collons! Tothom sap que si vas al bingo quan la sala és mig buida augmenten exponencialment les teves possibilitats de guanyar. Potser la quantía del premi és més modesta, però qui collons va al bingo a fer-se ric, fills de puta!

Esperança de vida

La natura és una catxonda. Només així s'explica que hagi permès l'existència del singlot o els pets vaginals. La ciència, en canvi, és com la seva cosina repel.lent, entossudida a fer-la canviar fins a convertir-la en una cosa trascendent.

Abans de l'auge científic se sabia que el cos humà està programat per a sobreviure 30 anys, el temps necessari per a reproduïr-se, i a partir d'aquí campi qui pugui. El coneixement mèdic ens ha portat molt més enllà, a perdurar en el temps entre limitacions físiques, dolors i tedi existencial, però ens ha privat d'una vida en plenitud només limitada per la resistència del nostre xassís i suficientment curta com per no preocupar-se d'arribar a vell. La longevitat mitjana als països desenvolupats cada cop s'acosta més als 90 anys i amb els avenços genètics que s'aproximen vés a saber fins quan pretenen fer durar aquesta perversió contranatura. Esperança de vida li diuen, un concepte tan trist en si mateix que no mereix més consideracions. I això en un món exageradament superpoblat amb societats que no saben què fer amb els seus ancians i generalment opten per apartar-los de la vida pública. Tot plegat patèticament humà.

Els més veterans d'aquest bloc recordareu com era la primera capçalera. Una petita llista de voluntats personals abans d'assolir el sisè lustre. Modesta, potser sí, però mínimament assequible. Avui, de fet, n'he pogut guixar la primera.

M'ha costat vuit anys poder veure aquesta pel.lícula i a sobre ho he hagut de fer al costat del David Broc, que per a la vostre informació compleix amb tots els requisits del clitxé de crític cinematogràfic (anar al cinema sol, amb boli, llibreta i cara d'ensumar merda), però ara que ja he començat m'he crescut. Dos anys em queden. Calçeu-vos comarques catalanes, tremola Montilla i tú, Natalie, vés comprant lubricant.

No tinc amics

Sóc conscient de que la frase que acabo d'escriure és un tabú de collons. Reconèixer que no tens amics és admetre que ets menys que escòria, ets un disminuït social. La gent que no té amics fingeix que els té o se'ls busca. S'apunten al gimnàs, a classes de ball, a un club de singles o a l'Associació Catalana de Buscadors de Tresors. Qualsevol cosa abans d'assumir la soledat. Perquè l'amistat és un valor universalment positiu que representa la fidelitat, la camaraderia, l'afecte desinteressat, la comunió amb... I una merda! L'amistat s'ha convertit en una qüestió d'estatus, una xifra al teu perfil del Facebook, un col.leccionable per tenir ocupats tots els caps de setmana, una convergència d'interessos. Tal i com estan les coses un amic té el mateix valor que una sabata. La compres per caprici o necessitat, la portes durant el temps que et resulti còmode i la substitueixes quan et deixa de fer servei. Els més vanitosos necessiten un armari complet i la gran majoria les va renovant sobre la marxa. A mi em fot molta mandra. I tinc assumit que sóc un asocial per diversos motius:

1. No tinc paciència per conservar amistats a mig gas (a.k.a. ja no són el que eren)
2. La majoria de gent em produeix menyspreu o no m'interessa
3. La majoria de gent no té cap interès en mi o em menysprea
4. Sóc un orgullós de merda i tinc facilitat per engegar a pastar fang qui me la fot
5. Sóc un idealista i aspiro a coses que ja no existeixen

Quan l'altre día el mestre Valero Sanmartí va escriure que vivim en un món "on les relacions personals t'emocionen durant menys temps que un politono" i que "et pots fiar més del teu microonoes que dels teus amics" probablement hiperbolejava, però segur que no es podia imaginar fins a quin punt m'identifico amb les seves paraules. Si traspassés en aquest precís instant, el centenar llarg de persones amb les que he intimat en el transcurs de la meva vida i amb prou feines mantinc el contacte em podrien titllar de moltes coses, d'extremista, d'avorrit, d'estrafolari, d'intolerant o d'intrascendent, però mai de ser un mal amic. Això és tot el que necessito per respectar-me. Això i follar amb certa regularitat.

Deixar-ho córrer

Cada cop estic més convençut de que l'important en aquesta vida és saber deixar córrer les coses. O dit d'altra manera: prendre-s'ho a la fresca, no posar-se pedres al fetge, tenir flegma, patxorra, catxassa. Sembla més fàcil del que és en realitat. I no val dissimular mentre un es corseca per dins. Així no funciona. S'ha de tenir un talent natural i entrenar a diari per aconseguir aquesta capa lubricant que fa que tot et rellisqui. Les males noticies, les decepcions, els inconvenients, les sorpreses desagradables.

Per a un misàntrop com jo, tan procliu al menyspreu, l'odi, la venjança i la mesura dràstica és una comesa pràcticament inabastable, però no es pot ser tan conformista. M'he enmirallat en els mestres de la superació personal i he vist la llum. Si en José Montilla s'hagués conformat amb les seves habilitats socials ara estaria recollint guiris a l'aeroport per portar-los a Plaça Universitat, si Laia Ferrer s'hagués deixat acomplexar pels seus nuls coneixements d'idiomes i d'automobilisme ara no estaria viatjant per tot el món a costa del contribuent, si Oleguer Presas s'hagués rendit sobre la base que per a ser futbolista cal disposar de qualitats ara no tindria una Champions League, si Jose Corbacho hagués estimat que per a actuar i dirigir és necessari el talent ara no deposaria els seu excrements al costat d'una estatueta dels Goya.

A partir d'avui, aspiro a que me la bufi. I si no ho aconsegueixo, em cago en tot.

Com estàs? Dons mira que tú!

Avui tinc tants motius per enfurismar-me que literalment estic que mossego. Ara mateix, sóc una fàbrica de mocs que riute'n de la grip A. No descarto que abans d'acabar el día algú s'emporti un mastegot.

Per començar, he rebut la noticia de que el company que m'ha de rellevar el torn a la ràdio ha sol.licitat l'enèsima baixa laboral sospitosa. Un cas curiós el d'aquest noi, que sempre es lesiona o es posa malalt en vísperes de ponts i festius o quan li toca treballar a hores punta d'operació sortida o tornada. No només m'he negat a substituïr-lo sino que he improvitzat un al.legat en contra seva que faria les delícies de Judes Iscariot. Mal fet, direu alguns. I una merda! Pa' lo que me queda en el convento me cago dentro.

A continuació rebo una trucada de l'administrador de finques per preguntar-me com ha de fer per canviar el titular del telèfon del meu antic pis, que és com si et truca ta mare per preguntar quin és el día del teu aniversari. Puto incompetent! Li responc que si algun cop tinc intenció de treballar al 1004 ja li ho faré saber, però que mentrestant es busqui la vida. Acte seguit aprofito la trucada per preguntar-li quan collons em tornaran la fiança de 3.000 euros que em deuen i em respòn que la que ho havia de gestionar se n'ha anat de vacances i que fins al setembre res. Emprenyat com una mona li recordo que al contracte hi posa que si no me la paguen en un termini de 45 dies hauran de fer-ho amb recàrrec, que ja s'ho faran i li penjo el telèfon. Cinc minuts després torna a sonar i ara resulta que la meva fiança ja estava tramitada i que en un parell de dies màxim la cobraré.

Tot plegat, un 31 de juliol. Data fatídica per la previsibilitat de tots els mitjans de comunicació, que sembla que en comptes de tenir un calendari amb santoral com tothom en ténen un amb temes del día i el 31 de juliol toca parlar de cues a les carreteres encara que no n'hi hagi. I vinga a sonar el telèfon cada 5 minuts a veure si ja ha començat l'apocal.lipsi viària definitiva i poden fer sonar les trompetes de la mort del llenguatge periodístic. Fins i tot m'han trucat del Versió RAC1, que volen que entri al programa a les 4 a explicar com és la vida d'un home del trànsit. Bon día han escollit per donar-me un altaveu!

Em queda una setmana per començar les vacances, però us ben juro que les necessito.

Imperdonable (V)

Nº5: Gent que mai prèn decisions.

He deixat pel final el que és de llarg el més detestable de tots els trets de personalitat: No tenir personalitat. Fins i tot algú que reuneixi els quatre factors imperdonables anteriors em mereix més respecte que qualsevol peix bullit dels que circulen pel món. Ens envolten. Són l'audiència que es descarrega els politons de moda, els que omplen la Fira de Santa Llúcia per Nadal, Port Aventura a l'estiu i els cinemes les tardes de diumenge. És aquella parella que sempre et diu "fem el que tú vulguis", aquell amic que a l'hora d'escollir lloc per sopar li és igual anar al McDonalds que a un restaurant de carta, aquell company de feina que no obre la boca a les reunions. Són els que voten sempre el mateix, els que van a totes les bodes i enterraments on són convidats, els que paguen peatge després de fer 20 km de cúa a l'autopista circulant a 80 per hora, aprofiten les rebaixes per comprar roba i fan vacances a l'agost. S'emborratxen només els caps de setmana, aconsegueixen entrades pels concerts del 'Bruce' i d'U2, reciclen, van al gimnàs i al súper, paguen les multes sense recàrrec, es casen i ténen hipoteques i fills. En definitiva, són la gent que es deixa portar. I el més aterridor de tot plegat és que som susceptibles de convertir-nos en un d'ells i, de fet, ja ho som de vegades.

Poca broma amb deixar-se portar. Ara no us atabalaré amb referències existencialistes però no deixa de ser irònic que en una era de relativisme moral aclaparador hi continuï havent tants sitjaus (*). Serà que finalment seguir el corrent ens resulta més fàcil i que la llibertat és un gran valor de la nostre societat però no hi ha valor per exercir-la. Fa massa por assumir les conseqüències d'abandonar el ramat i seguir un camí que no és el senyalat. Cada cop que veig un paio estirat al carrer o un estrambòtic caminant sol amb la mirada perduda em pregunto fins a quin punt és carn de Callejeros o és només algú que pensava com jo. N'estic segur que és precisament això el que m'impedeix atrevir-me.

(*) Trobo que la paraula inventada d'avui és prou gràfica. En substitució de la incorrecte 'borrego', una paraula composta que no li és estranya a ningú que hagi presenciat un concurs de gossos de Tura.

Imperdonable (IV)

Nº4: Immigrants que no fan res per integrar-se i encara arrosseguen a algún pocatija(*) autòcton a imitar-los.

Avui seré molt breu.

(*) Malauradament, la traducció de 'capullo' al català seria estúpid o imbècil, però no vé a ser ben bé el mateix. Un capullo és algú que per la seva poca maduresa personal és poc reeixit en el seu comportament. Pel camí es perd aquest matís. Tenint en compte que la traducció directe seria capoll o crisàlide i que la primera podria ser considerada barbarisme i a la segona li manca molta contundència, què millor que emprar una nova analogia botànica. Tothom sap que el tamany de la tija és decisiu a l'hora de determinar la maduresa d'una planta a primera vista, i no em negareu que la seva fonètica i la inmediata relació amb el membre reproductor masculí augmenten exponencialment el to pejoratiu de l'expressió. De fet, en el futur no descarto convertir pocatita en un sinònim.

Imperdonable (III)

Nº3: Escalfaboques.

Hi ha qui li agrada molt discutir. De fet, jo provinc d'un llinatge de discutidors incansables nats. També hi ha a qui no li agrada gens, ja sigui perquè és un pusil.lànime execrable sense cap valor ètic ni moral o perquè no té res a dir. I després hi són els escalfaboques. Aquí seré ambiciós, convertint la paraula inventada del día en la principal protagonista de l'entrada, perquè una llengua com la nostre no es pot permetre prescindir d'ella i a més seria un lamentable greuge comparatiu amb el mot escalfabraguetes, ja oficialitzat.

Un escalfaboques es caracteritza per la seva desmesurada afició a buscar polèmica. Una conversa amb un escalfaboques us recordarà a una enquesta del CIS perquè les seves frases sovint comencen amb un "què n'opines de...?", "que et va semblar...?", "has vist/has llegit...?". Si nota que la reacció és freda i no hi ha grans desavinences, canviarà ràpidament de tema o hi tornarà més endevant, perquè la seva determinació a trobar els vostres punts dèbils és encomiable. Un cop localitzat el tema que us toca el voraviu, atacarà sense pietat portant la contrària i quan ja no pogueu suportar més i la necessitat d'esclatar sigui més potent que la voluntat de guardar les formes us despatxarà amb un "no es pot parlar amb tú quan et poses així" o un "deixe'm-ho estar, que encara discutiriem".

Heu de saber que és molt important no descobrir flaqueses davant un escalfaboques. Un cop sàpiga quin és el tema al que sou especialment sensibles s'aferrarà a ell com una paparra i nos us deixarà anar fins que no aconsegueixi l'objectiu desitjat, que no és altre que treure-hos de polleguera. No subestimeu mai la tossuderia d'un escalfaboques. No es cansarà de provocar abans que vosaltres de resistir, no hi entén de situacions ni d'horaris, cada cop que us vegi el seu catàleg mental el conduïrà indefectiblement al mateix diàleg. I heu de saber que un escalfaboques és per sempre. Podeu evitar-lo, canviar de ciutat, de país o de continent i no veure'l durant dècades, però si de casualitat el retrobeu encara que només sigui un cop en el llarg camí cap al decés ja us hi podeu pujar de peus que acabarà treient el maleït tema. És per això que la batalla propícia sempre és la primera. Només intuïr que el vostre interlocutor és un escalfaboques cal ser maleducat i passar d'ell com de la merda o directament engegar-lo a dida. En el futur m'ho agraïreu.

Hàbitat natural de l'escalfaboques (i temes predilectes)

- Reunions familiars (feina o estudis, parella i fills)
- Lloc de treball (futbol i política)
- Pis compartit (hàbits, gustos musicals i tasques domèstiques)
- Relacions de parella (el meu ex, la teva ex, amics i compromís)

I recordeu, vosaltres estaveu tan tranquils fins que us van venir a tocar la moral. Mort als fills de puta! En definitiva, un escalfaboques no és més que un torracollons especialment talentós i cobard.

Imperdonable (II)

Nº2: Gent que maltracta els teus objectes.

No puc amb ells. Són els mateixos que a l'escola et demanaven material i al final de la classe te'l tornaven fet una merda. Llapissos mossegats i/o sense punta, gomes d'esborrar trencades, bolígrafs petats. Aleshores em feia vergonya muntar un alabardell(*) per coses de tan poc cost, tot i que ja m'inflava els collons a base de bé. Amb el pas dels anys, però, continuen fent exactament el mateix amb objectes de cada cop més valor: llibres guixats o tacats de líquids diversos, CD's ratllats o amb la capsa esquerdada, DVD's amb el plàstic estripat... I quan comproves davant d'ells les condicions en les que t'han tornat (sempre més tard del que voldries, per cert) allò que els hi prestaves en perfecte estat de revista i els mires inquisitivament tot el que saben fer és dedicar-te una ganyota simpàtica per resposta com treient-li importància. A veure, fills de puta, això no quedarà així.

Si ja de per si era un ésser garrepa i mesquí de naixement, aquests malparits són els responsables de que ja no deixi RES a gairebé ningú. Perquè aquesta és l'altre, la gent et demana coses donant per fet que la resposta és un sí. La primera reacció a una negativa acostuma a ser prendre's-ho en broma, com si la teva obligació en tant que familiar, amic o conegut fos anar compartint els teus objectes personals. En quina societat de merda vivim, que negar-se a compartir és una declaració de guerra al bonrotllisme imperant però el respecte a les possessions alienes és una futilesa? A mi se'm cauria la cara de vergonya de maltractar un objecte que no és meu. Abans de retornar-lo en mal estat el substitueixo per un de nou i si val quatre duros millor m'ho poses, perquè un objecte insubstituïble o de gran valor ja ni se m'acudiria demanar-lo prestat. Però aquesta purrialla no, encara se'n foten i pretenen fer-te creure que protestar seria poc convencional per part teva.

Només us dic una cosa: no ho deixeu passar. Cagar-se en la puta raça d'algú que et retorna la vella cinta de cassette amb els gran èxits d'Ángela Carrasco cremada pel sol és la cosa més normal del món. No us fa pitjors persones. I ja que no podran reparar el mal que us han fet (segur que és un disc descatalogat) la societat hauria d'entendre perfectament si decidiu agafar-vos alguna petita llicència amb el vostre puny sobre la seva cara.


(*) Efectivament, era la paraula inventada del día. M'he près la llicència d'extreure-la de la familia del mot alabarda, que és una arma medieval barreja de llança i destral. Per tant, si alabardada és un cop d'alabarda un alabardell podria ser un festival d'alabardades a tort i a dret. He dit.

Imperdonable (I)

Enceto una nova nissaga d'entrades que espero que tingui més continuitat que la per ara monopòstica Mala sort. No us hi deixeu les banyes, la paraula monopòstic no existeix, però és que arrel de l'encertadíssima reflexió del senyor Brillant l'altre día he decidit començar a inventar paraules en català. Una decisió tan arbitrària com capriciosa però no us vaig llegir criticant a en Ramon Llull en el seu día, fills de puta.

Diuen que no és legítim jutjar a les persones a la primera. Hi estic d'acord. Lluïto cada día titànicament contra aquesta tendència natural a la discriminació extrema que la meva creixent misantropia comporta. Ara bé, hi ha una sèrie d'indicis que no us portaran mai a engany. Gestos, paraules i comportaments que certifiquen terminantment que la persona que teniu al davant és pura escòria 100% exterminable. Són aquestes actituds imperdonables les que em proposo denunciar a partir d'ara, a veure si aconsegueixo erradicar-les o que almenys un dels seus exponents s'emporti un bon gec d'hòsties per part d'algún lector. Amb això últim em conformo.

Nº1: Gent que saluda clucant un ull i acompanyant-ho amb un espetec de la llengua a tall de reforç auditiu.

Sí, amics. Ja us aviso ara que seré molt concret. Per arribar a odiar febrilment un gest cal detestar-ne fins a l'últim detall. Heu de ser capaços de reproduïr-lo mentalment amb precisió una vegada i una altre fins a fer crebar la ràbia acumulada en un Waimea de rebuig infinit. Només un ego descomunal, una prepotència sens límits i una allau d'inconsciència poden portar a realitzar aquest gest en públic. En tot cas, heu de tenir en compte que qui ho practica amb vosaltres us està demanant una hòstia a crits. Compliu amb el vostre deure. O millor, si ponderant la vostre força física penseu que no serieu capaços d'inflingir-li el mal que es mereix, reforçeu-li l'hàbit i augmentaran exponencialment les possibilitats que ho repeteixi fins a topar amb algú prou poc recomanable com per a submergir-lo en el món de dolor i humil.liació que requereix. Això sí, quan el gest vagi seguit d'un "Què passa crack?" no queda un altre remei: l'heu de matar.

Cara de poker

Resulta desconcertant quan vas a fer qualsevol gestió rutinària i a l'altre cantó del taulell et trobes un ionqui del positivisme. Perquè, a veure, puc arribar a comprendre que les bases rudimentàries de la mercadotècnia contemplin el somriure i el tracte personal com a eines fonamentals de marquetig. Després de 15 anys anant cada dissabte al mercat ja tinc el cul pelat de floretes pilotes i interessades, fins aquí arribo. Ara bé, una cosa és prostituïr el teu estat d'ànim a canvi d'una inversió econòmica considerable i l'altre és comportar-se com un puto empleat modèlic del McDonalds.

Avui he anat a comprar el pà a un lloc nou perquè em venia de pas. Tornava d'una d'aquelles visites infructuoses i d'escoltar el ja celebèrrim "torni demà". El meu estat d'ànim no era el millor possible, però he procurat dissimular-ho per educació i respecte a la persona que tenia al davant. La dependenta, en canvi, no s'ha esforçat gens ni mica per amagar la seva exultant joia de viure i s'ha permès fins i tot dir-me guapo. En total, m'he gastat 70 cèntims d'euro en una puta barra de pà prefabricada. No ho he trobat ni mig normal.

Els motius que porten a una jove a sentir-se tant indissimuladament feliç de passar un matí de dilluns treballant en una franquícia de forns els desconec. De fet, me la bufen. L'únic que demano en qualitat de misàntrop és que de la mateixa manera que jo intento no pagar la meva mala llet amb els que no hi ténen una relació directa ningú em refregui la seva estúpida felicitat per la cara. No necessito que ningú m'alegri el día, d'acord? Al contrari, aquests 30 segons de violació emocional m'han deprimit del tot. L'únic que vull és que em despatxi algú amb la mateixa actitud de la que han fet un art els autèntics professionals de la desgana i la discreció: els cambrers de tota la vida. I us deixo amb un consell que us farà servei: Quan algú us tracti amb excessiva confiança des del primer moment, desconfieu. L'escolta activa, el somriure contagiós i el contacte visual i físic amb desconeguts són l'abc de les tècniques de captació de secta religiosa.

Suècia

Comença a rosegar-me la canoca dels collons aquesta maleïda mitificació envers tot el que ens arriba dels països nòrdics. Especialment, de Suècia. Tot va començar quan el tío Paco va decidir obrir les portes de bat a bat al turisme i els nostres pares i/o avis van idealitzar el concepte 'sueca'. En realitat, les sueques són dones andrògines gegantines amb més superfície d'espatlla que els jugadors de l'USAP de Perpinyà i l'únic mèrit de les quals va ser ensenyar més carn de la habitual a una població masculina acostumada a masturbar-se amb la simple visió d'un genoll. Més tard, durant la transició, tots a flipar amb la utopía de les democràcies nòrdiques i el seu estat del benestar. Un benestar tan collonut que Suècia està entre els països amb un índex més alt de suïcidis, per molt que s'entestin en enmascarar-ho amb l'excusa de que és un tòpic i en realitat el que passa és que són tan desenvolupats que porten l'estadística millor que ningú. Això per no parlar de l'alliberació sexual de la dona. I aquí llençaré un missatge a totes les fèmines de Catalunya: si no us poseu sostens se us cauran els pits fins als genolls com a les negres dels documentals i heu de saber que mentres no sigueu de raça caucàsica i més rosses que la cervesa l'únic que us separa de ser rumaneses és la depilació làser.

Afronte'm-ho d'una puta vegada: ens l'han colat amb la idea de la vella Europa moderna i evolucionada. En aquest país tenim la tendència a fer-li festes a tot el que vé de Suècia i això sovint significa pretenciós, simple, sobrevalorat i de dubtosa qualitat. Només així s'explica que ens hagin encolomat ABBA, Ikea, Henrik Larsson o...

Doncs això. Que si es tracta d'adorar a un fill de puta minoritari que crea la seva obra amb l'única base ideològica de martiritzar al pobre espectador ja tinc a l'Albert Serra i si lo que mola tant és tenir un país ultracapitalista, car i sexualment promiscuu a les ciutats i ultracatòlic, racista i conservador a les zones rurals tampoc cal anar tan lluny. Algú ho havia de dir.

Gent entranyable/Gent desentranyable

Amb el que jo he sigut, sembla mentida que porti tant de temps sense treure a passejar la meva misantropia i demanar aleatòriament la pena de mort per a algun ésser viu indeterminat que destorbi la meva existència. Però ja és primavera i la sang no s'altera només per la persistent desaparició de roba en els cossos de gènere femení. Odiem, doncs.

Gent entranyable (són odiosos, però en el fons els estimo)

- Callejeros Viajeros: Es veia a venir. Després d'esprémer fins a la medul.la tots els barris marginals haguts i per haver de la pell de brau, els entranyables cronistes de la misèria humana han hagut d'eixamplar els seus horitzons cap a l'estranger. Que la seva primera estació sigui Bombay, a l'Índia, era tan previsible com inevitable si s'ha de seguir alimentant a la fidel audiència amb gent desdentegada, desnerida i a la que és impossible entendre quan parla. La seva dedicació és commovedora.

- David Villa: Campió mundial de la caiguda lliure sobre gespa i de la putería futbolística. El devanter del València és un autèntic corcó, un d'aquells jugadors que si el tens en contra desperta els més salvatges instints homicides, però en el teu bàndol és impagable. Qualsevol semblança amb Luis Enrique és producte dels efectes mutants del gas grisú. Asturians, una raça superior.

Gent desentranyable (en el sentit que gaudiria profusament potinejant amb les seves entranyes al més pur estil Dr. Muerte)

- Xavier Sardà: Vanitós, arrogant, fill de puta perdonavides i des del passat divendres a la nit vicepresident executiu del club d'ex-autoproclamades estrelles televisives ex aequo amb José María Iñigo i Pepe Navarro (el president continúa sent Chicho Ibáñez Serrador). Qualsevol amb un mínim de criteri que hagi vist La Tribu s'ha adonat des del segon minut de visionat que està davant d'un programa passat de rosca, sense ritme i tant mancat de talent que fins i tot perd l'al.licient de fer-ne sang. Pels que, amb bon criteri, no l'hagueu vist mai us el resumeixo: el presentador mira els papers continuament, Boris Izaguirre està descol.locat i ja no pot evitar sentir vergonya del seu personatge, Carlos Latre encara no ha assumit que sense guió NO té gràcia, el nivell d'interès dels convidats desafía al del programa d'entrevistes de culte de Juan Ramon Lucas i Mercedes Milà està a una sola Tena Lady de repapiejar. Per cert, un últim descobriment de regal: l'Albert Casals és un puto impostor. El malparit mou les cames!

- Lady Gaga: Reconeixo que no he tingut l'interès de voler saber gaire sobre aquesta meuca, però ahir casualment la vaig enganxar fent declaracions a no sé quina televisió amb unes ulleres de sol descomunals posades i una actitud de sobrada que feia fredat on deixava anar aquesta perla: "M'és igual si sóc polèmica, només faig música que espero que resulti memorable". Quins collons... Decapitació ja!